Dilluns passat, a la platja del Nord d'Argelers, vaig retre el meu petit i solitari homenatge als milers de refugiats que fa setanta anys foren tractats com a bèsties de bast dins dels camps de concentració que l'Estat Francès va muntar damunt d'aquesta sorra.
Els primers fragments de la novel·la d'Agustí Bartra "Crist de dos-cents mil braços", un cel encapotat, la boira que davallava del Canigó, el mar de color de plom, la solitud dels vius, la companyia dels morts.
.
4 comments:
Quina vergonya!. Un poble fugint, tractat com una colla d’empestats; guàrdies colonials fuetejant-los; misèria; fam...Poc sabien aquells xenòfobs (sempre hi haurà alguna excepció) que pocs mesos més tard els tocaria a ells agafar els farcells i fugir carreteres enllà sota el focs dels bombarders alemanys, sovint encoratjats pels veïns meridionals que tan malament havien tractat...
Salut.
Vaig veure justament anit el reportatge de tv3 sobre el camps d'Argelers i l'hospitalitat francesa...i pensar que gràcies als republicans , molts d¡ells tancats allà, que van ajudar amb la seva inestimable participació a la segona guerra mundial a guanyar la guerra contra el nazisme... i acabarien alliberant a França! Un llibre colpidor el d'Agustí Bartra el vai llegir quan era molt jove i encara em queden rastres de l'impacte ...
L'important és que no se'n perdi la memòria!
Com m'ha agradat sentir-te recitar l'inici del llibre!
Hi ha un altre fragment que també m'agrada molt:
"Un dia, després de l'aiguat. l'arc iris va aparèixer damunt la ciutat, i més d'un, en veure'l, alçà el puny d'ira contra aquell innecessari insult de la naturalesa. Al nord, filferrades; al sud, filferrades; a l'est filferrades. Ah, però a l'est hi ha el mar!
Fa setanta anys d'una tragèdia sense precedents a Espanya, i se n'ha parlat ben poc; de vegades no entenc en quin país vivim.
Post a Comment