22.- Blog vint-i-dos de la Cadena per la Independència. "L'existència treballa a favor de les persones i dels pobles que lluiten per la seva llibertat"

Aquest escrit d'avui representa l'anella número 22 de la gran Cadena de Blogs per la Independència, que aquests dies que envolten l'onze de setembre, s'enllaçarà. A mi, m'ha enllaçat la Loreto Giralt, i un servidor, després de l'escrit de més avall, us enllaçarà a la següent anella de la cadena.
.
.

"Roger i la comunitat dels disset frares"

.

.

Una vegada hi havia una comunitat de disset frares; un d'ells, l'anomenat Roger d'Urgell, volia abandonar l'ordre; i la resta de frares no l'hi permetien.

-Em treuen un bon feix dels diners que aporto a la bossa -deia en Roger -, no crec en el mateix déu en què creuen els meus germans. I, a més, em diuen que sense ells no sóc res, que no tinc identitat, que només existeixo com a part de la comunitat i no pas com a individu. Juanito Navalmoral no deixa de dir-me que, a mi, m'ho donen tot, i que, a ell, no li donen res, quan en realitat és a mi a qui espremen com a una llimona. I tot i ser un dels frares que més guanyen, per culpa de tot el que em treuen tinc dificultats per a menjar i per viure amb dignitat. Rodrigo Sanchidrián, diu que ell aporta més que jo i que no se'n vol anar pas, però en realitat, Rodrigo sempre ha manat molt, la comunitat s'ha escrit al ritme del seu pas, ell ha dictat sempre les lleis i els temps de la comunitat sencera, la cultura, l'estil, els gustos que s'imposen a tot el monestir són els seus, i és lògic que no vulgui marxar. ¡Quantes vegades Rodrigo m'ha fet callar! ¡Quantes vegades Rodrigo ha silenciat la meva llengua i ha dit i ha repetit a tort i a dret que jo sense la comunitat no sóc ningú!

Després d'escoltar-lo, la resta de frares se'l van mirar amb desconfiança, i li van dir que el que passava era que ell era un egoista i un insolidari, i que no se'n podia anar, que mai no se'n podria anar, perquè els estatuts de la comunitat de frares exigien que fos la majoria de frares els qui decidissin si un dels frares podia o no abandonar la comunitat. Roger, llavors els va demanar que canviessin els estatuts per tal que qualsevol frare que ho desitgés pogués marxar; i li van respondre que ni parlar-ne, que els estatuts només es canviarien si la majoria de frares ho decidien així, i que ara cap dels frares voldria canviar els estatuts sabent que Roger ho aprofitaria per marxar i per a trencar l'estabilitat i els ingressos del monestir.

Roger va contestar que no s'hauria imaginat mai que la comunitat fos una secta, un grup que el té segrestat en nom d'una norma que no és justa i que no respecta la seva llibertat. I va afegir que li era igual el que diguessin els estatuts, que ell era una persona i que tenia uns drets, i que si no el deixaven marxar, se n'aniria igual; perquè, al capdavall, els estatuts que impedien la seva llibertat no eren ja els seus estatuts.

La resta de frares, encapçalats per Rodrigo, li van dir que no aconseguiria de marxar, que l'hi impedirien per la força. Roger els va dir que aniria al cap de policia, Hans Amsterdam; que Hans Amsterdam, el gran policia i jutge, amb la seva saviesa, impediria que els frares el tinguessin segrestat. Rodrigo va riure molt, i li va dir a Roger que Hans era molt lent, i que s'havia de pensar molt les coses, i que potser el dia que arribés a prendre una decisió, si és que la prenia, Roger ja hauria perdut les ganes de fer la seva vida. La resta de frares van dir-li de tot: que els estudis que havia cursat essent frare no tindrien validesa; que el posarien a la presó per traïció contra la comunitat, que no aconseguiria feina enlloc perquè el vetarien a tot arreu... Però en Roger tenia al cap la llibertat; i quan algú té a dins la llibertat, cap espantall, cap amenaça, cap força del cel ni de la Terra no pot impedir que aquest algú lluiti pel seu somni. L'existència treballa a favor de les persones i dels pobles que lluiten per la seva llibertat.

Roger un bon dia se'n va anar sense demanar permís, perquè les persones lliures no pregunten a ningú si poden fer la seva vida. Entre permís i permís, protocol i protocol, podria passar que a algú se li escapés la vida, i que el dret a ser lliure es quedés en un somni. De fet, si sempre obeíssim fil per randa la legalitat, les persones de raça negra encara s'asseurien a les últimes files dels autobusos i les dones, pel fet de ser dones, no podrien encara votar.

Aquesta és la meva història, la que dedico a la Cadena de Blogs per la Independència d'aquest 11 de setembre de 2013. I ara us enllaço amb el blog nº 23, el de la Maria, que du per nom: 

"SOMNIS DE PLASTILINA"

Visca Catalunya Lliure!

Eduques en allò que calles, en quan ho calles i en com ho calles. Les pulsions tiràniques reproduïdes pels demòcrates educats en societats dictatorials.

Santiago "mata moros" (Autor anònim, segle XVIII)

.

.

.

Eduques en allò que calles, en quan ho calles i en com ho calles. Eduques, en allò que ocultes, en quan ho ocultes i en com ho ocultes. Eduques en l'expressió que poses davant de situacions determinades, ni que no diguis res; i potser perquè no dius res. Eduquen les actituds dels adults més que no pas les seves paraules. Eduquen els silencis, les mirades, les omissions, la por quallada a l'expressió. 

És per això, per exemple, que d'algunes dictadures surten persones tan obsessionades amb la sexualitat; ni que els seus pares i mestres mai no els parlessin de sexe, ni de desig, ni de relacions sexuals. La barca de vela lligada al port no es trenca pel vent huracanat, sinó per la mateixa corda que la té amarrada al port i que fa que quan el vent bufi, s'endugui la tela del masteler sense el mateix masteler. El vent desbocat de la natura hi és ni que l'ignorem i la seva força treballa, bé o malament, segons la llibertat que donem a la vela i els girs que li fem fer.

A les societats que no són lliures, més enllà dels adoctrinaments conscients i voluntaris que s'exerceixen damunt dels seus ciutadans, hi ha una escola constant de dictadura, que no sap que exerceix d'escola, però que esdevé més efectiva que qualsevol universitat i que es materialitza a les normes socials no escrites, a la manera quotidiana de parlar dels adults del poble i dels mitjans de comunicació, als valors no sempre predicats, però presents dins dels hàbits i dels silencis, a les mirades i als mutismes, a tota aquella educació que s'exerceix sense la intenció d'educar, als comportaments irreflexius quotidians, a les exclamacions, a les expressions sovint silencioses, a la por callada.

És per tot això que moltes persones que es consideren a si mateixes progressistes, i que potser fins i tot han liderat canvis polítics vers una major llibertat, un cop l'han aconseguida i un cop s'han convertit en governants o en actors de la nova societat suposadament més lliure, han reproduït progressivament les antigues pulsions tiràniques de les societats dictatorials on van créixer i on es van educar. 

Això fa pensar que després de dècades de dictadura és necessari no només transformar les estructures i el sistema, sinó que cal que cada persona realitzi damunt d'ella mateixa una revolució individual, amb la idea d'autoalliberar-se del bagatge psicològic i social rebut al llarg de dècades de quotidianitat reprimida i espaordida. Aquest autoalliberament és tan complex com atractiu.

Tenim l'exemple de Rússia, a on, després de la llarga dictadura soviètica, l'aparent democratització del sistema no ha aconseguit que les persones i els governants siguin més tolerants ni més democràtics. 

Sense anar tan lluny, a l'estat espanyol, molts dels educats al franquisme que van liderar la transició, reprodueixen un comportament i unes actituds marcadament feixistes, ni que amb la boca vagin dient que són demòcrates. Els espanta el que els és aliè, o el que no entenen, o el que no senten; i encara que per vergonya siguin capaços de dir que estimen la diversitat de l'estat, els seus actes i les seves omissions els delaten; son petits Francos disfressats de demòcrates, que se senten profundament inferiors quan algú del seu mateix estat els diu que no se sent espanyol, o quan els diu que la seva llengua és el català i no el castellà, o quan els diu que la seva nació és Catalunya, i no Espanya. Els petits Francos s'alteren davant les actituds lliures dels que són diferents a ells en idees polítiques, religioses, socials... Si no fos tan políticament incorrecte, prohibirien tot el que no fos entès i sentit per ells. L'Espanya que ells proclamen és un engany de Castella; l'anomenen Espanya, però és Castella imperial.

Els llocs que encara queden per omplir de la Via Catalana. Apunteu-vos a la gran cadena humana per la independència.

Ja queda poc per la gran cadena humana per la independència del país (també anomenada Via Catalana), que travessarà Catalunya des de Le Pertus fins a Alcanar. 

Hi participareu? 

És una oportunitat històrica per a aixecar la bandera de la nostra voluntat ben amunt i que el món ens miri; a banda d'una activitat força divertida i estimulant.

La cadena està prevista per a les 17 hores i 14 minuts del dia 11 de setembre de 2013. 

Dues hores abans es tallaran les carreteres d'accés a la cadena. 

Podeu aprofitar el matí per a fer una excursió per una zona bonica de Catalunya, propera a algun punt de la cadena, dinar per les rodalies, i cap allà a les tres començar a caminar fins al punt on us enllaçareu.

Si us voleu apuntar, podeu fer click al següent enllaç i emplenar el formulari:

http://via.assemblea.cat/inscripcions.html

De fet, els llocs que ara per ara encara queden lliures per a formar part de la cadena són molt adequats per a fer-hi excursions. 

Tenim les rodalies de Tarragona, amb els seus boscos mediterranis i la proximitat del mar:

I no podem oblidar el Delta de l'Ebre:

Animeu-vos, que farem història! 

Cadena humana de blogs per la independència

.

.

Ei amics... els qui teniu blog!

Igual com es farà una cadena humana de persones per la independència (d'aquí a uns dies us en parlaré), es farà també una cadena de blogs per la independència. 

Com? Doncs els blogs que s'hi vulguin apuntar dedicaran una entrada concreta (entre els dies 9 i 12 de setembre) al dret a decidir, i a la independència, en forma de text, o de poema, o de música, o d'imatge... i des d'aquesta mateixa entrada concreta convidaran els lectors a fer click en un enllaç que els durà cap a una altra entrada en un altre blog, que parlarà del mateix; i així successivament.

Si us hi voleu afegir, heu d'anar al blog mare de la idea que és aquest:

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com.es/

I heu de manifestar que us hi voleu apuntar com a comentari a la primera entrada que us trobareu; l'administradora us dirà quin blog us enllaça i a quin blog heu d'enllaçar vosaltres.

Voldria també dirigir-me a tots aquells que no voleu la independència, alguns dels quals us escandalitzeu davant tota la moguda que s'està organitzant al país. Amics, les societats han de ser lliures, han de poder decidir la manera d'organitzar-se, i han de poder fer-ho amb mitjans democràtics que reflecteixin allò que vol la majoria de persones que viuen en un territori; un territori que comparteix una llengua, una cultura, un estil, una manera de caminar per la història; un territori i una comunitat els quals algú ha intentat esborrar del mapa diverses vegades a través de guerres acarnissades, mitjançant la prohibició del català i de les institucions del poble, mitjançant l'empresonament i repressió de persones que exhibien signes identitaris, mitjançant la prohibició de l'ensenyament de la llengua a l'escola... En resum, hi ha hagut molta gent que ha posat tots els esforços en esberlar el país i la seva ànima. 

Amb això vull dir que és tan lícita l'opció de lluitar per la independència, com la vostra d'optar per la unió amb Espanya, sempre que els nostres mitjans i els vostres siguin democràtics i pacífics, i que les persones que defensem qualsevol de les dues visions ens posem al servei del respecte a les persones i als drets humans per damunt de tot.

Per tant fora escàndols, fora retrets, fora insults, fora menyspreus, i posem els mitjans per tal que les decisions es prenguin seguint les normes de les societats pacífiques i democràtiques sense deixar-nos manipular pels qui consideren tolerable només una via.

La ceguesa dels despotes

Em mires. Enxiqueixes els ulls i forces un somriure fals, ensenyant unes dents de rata. I dius, mirant cap a una altra banda, que haig de posar una altra bandera aquí, al costat d'aquesta. Em pregunto d'on treus aquesta mala educació, aquesta falta de qualitat humana, que et mou a decidir les banderes dels altres, els amors dels altres, els anhels dels altres, el que els altres han de sentir o de creure, convençut que tu ho saps millor que ells, i que el que tu creus, estimes i anheles és el que tothom ha de creure, estimar i anhelar.

Ets un ignorant, perquè no saps que humanament estàs buit, com un petit dèspota que s'atorga el dret de decidir què han de sentir els altres i fins a on poden arribar en allò que senten o pensen.

Ets una persona amb una disminució empàtica, una persona amb una deficiència, perquè ets incapaç d'adonar-te que els altres poden sentir pàtries diferents a la teva, i poden tenir banderes que no tens tu; i al costat de la seva bandera no tenen l'obligació de posar-ne cap més.

L'instint bestial del dominant, o l'Espanya tirànica

La teva llengua estranya, vols que sigui la meva, que l'estimi com si la portés a l'ànima; i que enganxi a la meva parla de naixença l'etiqueta trista del folklorisme: “pàtria chica” “región” “autonomía” “Que autonomía tienes! Ya eres un hombrecito” “Ya eres una mujercita”.

Vols pintar-me l'ànima amb els colors que té la teva, esborrar els meus somnis per acomplir els teus en mi; canviar-me el nom i escollir-me'n un tu sola; dictar-me el que haig de sentir, el que haig d'estimar, el que haig de creure; delimitar curosament el meu paper, que no ha de fer ombra el teu; perquè el teu és l'únic que vols que sigui tingut en compte.

Cada vegada que dius que no puc decidir, disposes un fermall al voltant del meu coll per a fer-me anar per allà on tu decideixes; i et penses, que això et fa més gran. Però et miro, Espanya, i veig un rostre fals, maquillat d'hipocresia; un cervell barallat amb el teu inconscient, que disfressa de legalitat el vell instint de la camada que fa esclafar el lliure perquè el lliure posa en dubte la teva autoritat; la coordinació hereditària dels lleons que es mengen el cadell albí; la pulsió simiesca de devorar els fills de la tribu rival. Vesteixes aquest instint bestial de constitució i legalitat, i amb un tern i una corbata fas veure que ets demòcrata, i que els qui volen ser lliures són insolidaris i egoistes, i que els qui volen “ser” són en realitat de mentalitat tancada i excloent.

Exclous Espanya la humanitat, perquè exclous la llibertat; i actuant així et fas monstruosa i tirànica. 

FELIP V

Els enemics del poble no esborraran la sort d'eternitzar el meu mot...

Els enemics del poble no esborraran la sort,

d'eternitzar el meu mot, la llengua del Tirant,

el zel de Ramon Llull, la prosa d'en Cabré;

el vers d'en Martí i Pol, la lírica d'en Llach.

Com més vingui el menyspreu, 

amb més força ens tindran,

des d'Andorra a Portbou, de Llitera a MontRas,

travessarem la carn de la terra segant

les cadenes de l'odi amb gests de llibertat;

respondrem als esputs amb poemes d'amor,

i emplenarem l'escola amb senyeres i flors.

No callareu el mot dels colls que vau tallar

ara fa tres-cents anys; Villarroel tornarà.

Vau pensar que esclafàveu el futur d'un país

però continuem dempeus, construint el destí,

el blat dels segadors, el pa dels que vindran,

els somriures dels fills que un dia posseiran

la Catalunya lliure de senyors i d'esclaus,

sense jous, ni mentides, ni esquellots, ni babaus.

Per lo repòs etern, per lo color més blau...

Caldes d'Estrach, quan plou al maig...

Caldes d'Estrach, quan al maig plou, és una festa. Una festa de colors contrastats, com si haguessin decidit vestir-se amb roba neta. Les façanes dels indianos s'alcen enmig d'un silenci humit, en una tarda en què tothom fuig d'aquesta benedicció d'aigua que cau del cel i que ho fa tot nou. Caldes és al final d'aquella línia recta que surt de Terrassa i que va cap a l'est; la línia que va cap a l'est es capbussa a Caldes dins la mar, i em porta records de sal i sorra en llibertat, quan tot era un xic, només un xic, més salvatge.

La vida d'un poble s'emmiralla a la llum de la pluja, i als carrers de cada dia, buits de turistes, plens del millor, que és el de sempre. La felicitat, mai no em cansaré de dir-ho, no és un viatge a Cancun, sinó un passeig tranquil i sense pressa per la rambla de qualsevol poble de casa, l'olor del pa dels forns, la brillantor dels bassals, el graó desfet de la sorra de la platja allà on la riera regala l'aigua al mar, la rialla dels més joves, la forma gastada de les voreres, les passes d'una àvia, i sobretot, el cop del vent del poble, de cada poble, de cada paisatge... un buf que porta la quantitat exacte d'humitat que assenyala la identitat del lloc, les flaires i la vida... aquell cop de vent que ens saluda quan tornem d'un exili dur i desesperançat; i que ens fa saber que som a casa, que som a la llar.

Un marc legal dissenyat per a no permetre la llibertat dels pobles de l'estat.

.
.

Junqueras: 

"El marc legal espanyol no és apte per fer la consulta, perquè està dissenyat per no poder-la fer" "La legalitat espanyola no és neutral" "El problema de Catalunya no és el fet de ser una nació sense estat, sinó formar part d'un estat que li va en contra"

Dóna gust escoltar un polític que explica la realitat amb tanta claredat: no es vol permetre opinar el poble català, les forces unionistes no volen la llibertat de decidir, volen la unió encara que el poble no la vulgui; i tenen por de la democràcia.

La constitució va ser redactada amb la por als militars franquistes arrapada a la pell; militars adoctrinats que tenien els fusells a les mans.

Espanya és la mateixa Espanya que va torturar i destruir el nostre GRAN GENERAL VILLARROEL, el qual mai no ha de ser oblidat. La mateixa Espanya que sent aversió, dissimulada o no, vers la nostra realitat cultural i nacional i que ens nega com a poble. 

La paraula nació atribuïda a Catalunya és una pesta per als espanyolistes que senten terror davant d'una hipotètica pregunta al poble. El poble, segons ells, no ha de poder decidir, no ha de poder ser lliure per marxar. Són espanyolistes abans que demòcrates; i no senten vergonya d'això.

Tingueu per segur, feixistes,

que el meu país serà lliure,

que el meu país podrà viure,

que el meu país podrà escriure,

lletres de llibertat.

Tingueu per segur feixistes,

que el meu país parlarà,

i la vostra por pudenta,

ben enrere quedarà,

ben enrere quedarà.

La vostra estructura negra

de misèria i de maldat

que no entén cap més bandera

que la que ens heu imposat

es desfarà com la sorra

quan la mar la va esfondrant

el meu país, ni que us pesi

trobarà la llibertat.

Tingueu per segur feixistes

que el poble no callarà.

Ni que li tapeu la boca

la terra sobreviurà.

Declaració immediata i unilateral d'independència? No n'hi ha prou.

I és clar que tenim dret a declarar la independència; però què és una declaració? Quina independència ens dóna? Macià va declarar l'estat català des del balcó de la Generalitat i no li va servir de res. La independència d'una nació no s'aconsegueix només amb una declaració d'independència, igual com la llibertat d'un pres tancat en una presó no l'aconsegueix el pres tan sols declarant que és lliure des de dins de la presó. Per a ser lliure li cal sortir de la presó, desfer els barrots, alliberar-se dels vigilants que el retenen; i al segle XXI, només té sentit fer-ho amb l'infinit poder de la "no violència", amb la força de la raó i del respecte, i amb la legitimitat que dóna la veu del poble lliure.  

Al segle XXI, hi ha infraestructures i macroestructures que fan convenient l'objectiu d'aconseguir, amb totes les pressions democràtiques i no violentes que calgui, que Espanya accepti el dret natural de Catalunya a la independència; dret que tenen tots els pobles amb identitat pròpia que formen l'Estat Espanyol.

No n'hi ha prou amb una declaració, perquè... després de la declaració... ¿què passarà amb la “Policia Nacional” i amb la “Guardia Civil”, que són forces espanyoles? Com les convencerem perquè marxin? 

I amb els “jueces”? Quines lleis aplicaran a Catalunya? Les aplicaran? Quines forces de seguretat empararan l'acompliment de les sentències? N'hi haurà prou amb el nombre de mossos d'esquadra que hi ha? 

¿I, després de la declaració, la “Policia Nacional” i la “Guardia Civil”, que continuaran considerant Catalunya com a territori espanyol, detendran persones de Catalunya davant d'un incompliment dels codis civil i penal espanyols (que ja no seran els nostres)? Com ho impedirem? Què passarà amb les declaracions de la renda? Els sistemes de seguretat espanyols, si no accepten la nostra declaració d'independència, ens obligaran a pagar impostos a la hisenda espanyola. Com ho evitarem? ¿Ens farem, tots, objectors d'impostos? Segur? ¿Com evitarem que els bancs de Catalunya siguin embargats pel govern espanyol per a cobrar els impostos que nosaltres decidirem no pagar a Espanya? ¿Què passarà amb el “Ejército Español”? Marxarà voluntàriament de Catalunya? Com el convencerem?

Aquests i altres problemes fan convenient aconseguir que Espanya accepti l'evidència democràtica d'atorgar a un poble el seu dret a l'autodeterminació; perquè una declaració, sense més, són només mots; mots carregats de raó i de justícia, però només mots; la independència real, en canvi, contempla més accions: una presa de poder en molts àmbits que no tindrem a l'abast sense que, qui té ara el poder, que és Espanya, l'abandoni. Per aconseguir la independència, hem d'aconseguir que Espanya abandoni el poder executiu a Catalunya en tot el que l'afecta. El Sàhara té dret a tenir un estat, però, ni que es declari independent, la seva situació no millorarà; tot i tenir tot el suport internacional que té.

I aquí vull parlar d'una altra qüestió. Tal com acabo d'escriure, el Sahara té dret a decidir el seu futur, però malgrat el suport de l'ONU, i de multitud d'estats i de personalitats de tot món, la situació continua estancada. D'altra banda, França, al 1940, va ser conquerida salvatgement per Alemanya, sense que ni els Estats Units ni Anglaterra moguessin un dit, d'entrada, per ajudar França. Va haver de tenir lloc el bombardeig de Pearl Harbour, executat pels japonesos, per a convèncer els Estats Units d'entrar a la guerra. Les injustícies de moltes nacions no acostumen a trobar un suport internacional eficient si no és que hi ha al darrere interessos molt i molt forts. Amb això vull dir també que si des de fora ens ajuden amb la diplomàcia i amb la mediació, ho hem d'aprofitar, només faltaria; però totes les estratègies s'han de planificar amb la idea que estem sols, i que l'única arma que tenim és la capacitat de convèncer, principalment Espanya, del fet que negar el dret a decidir a tot un poble és una injustícia que generarà, abans o després, profundes dificultats, ressentiments, conflictes i crisi. I que corcarà, des de dins, la pròpia Espanya.  Hem de treballar perquè els de la “Isabel la Católica”, que són els qui manen ara a l'Estat Espanyol, siguin substituïts democràticament per persones de mentalitat lliure, que creguin en la democràcia real dels pobles i de les persones, i que no tinguin por ni de la llibertat ni de la veu del poble i dels pobles d'Espanya.

L'Estat Espanyol necessita reestructurar-se, legitimar-se, decidir què vol ser; i ho han de decidir els pobles que formen l'Estat, cadascun d'ells ha de decidir quin futur vol. Per aconseguir això, els qui governen l'estat espanyol han de ser persones que creguin en una evidència inqüestionable, que és que l'estat està format per una pluralitat de pobles. Aquesta evidència inqüestionable és negada pels governants actuals, que neguen als pobles de l'estat el dret natural de tenir veu pròpia, i el dret natural a decidir el seu propi destí, a confirmar la seva voluntat d'adhesió al projecte d'Espanya o la seva voluntat de marxar-ne. 

Hem de poder decidir viure junts. Quan els pobles no poden decidir si viure junts o separar-se, vol dir que no són lliures i que la unió que sostenen no és una unió lliure. Els pobles que estan units per la força de la maquinària de l'estat, sense possibilitat d'elecció, són pobles esclaus. Els conflictes, la inestabilitat, la crisi, la violència... brollaran de manera inevitable en aquells estats que fan servir les cadenes per a poder ser. Per a poder ser només podem fer servir la democràcia; si Espanya no és Espanya per la lliure decisió dels seus pobles de voler ser Espanya, llavors, Espanya no és. El creixement més espectacular del poder i de la prosperitat d'un governant o d'un estat, ha esdevingut quan aquest governant, o aquest estat, han estat legitimats per la força del poble. La por recull ella sola la seva pròpia misèria. El coratge d'escoltar els pobles d'Espanya és l'única via per a legitimar-la. 

L'únic poder que el pot convertir de debò en un rei.

.

Miri, jo, si ho vol, li dic majestat; no em fa res; perquè, de fet, tots els éssers humans, per la seva dignitat, podrien ser anomenats majestat. Però sàpiga, que, entre d'altres raons, vostè és rei pel fet d'haver nascut amb el cognom que ha nascut; i que el fet que vostè sigui rei fa que vostè i jo no siguem iguals davant la llei. De fet, milions de persones no poden ser rei només per no dur el seu cognom, o el cognom d'unes quantes famílies privilegiades. La feina que vostè fa, per la qual cobra un bon sou, no té com a causa la superació de cap oposició, de cap concurs, de cap examen... Vostè tot això ho sap molt bé, i per això hi ha algun racó dins la seva consciència que no està tranquil, perquè per molt que repeteixi raons i justificacions, vostè està per damunt de la llei; no estem en igualtat de condicions.

Vostè parla de la unitat d'Espanya, de la necessitat d'unitat front la crisi, de la història, dels radicalismes que vostè només veu en un costat. Però vostè sap, ni que no ho reconegui, que Catalunya és un poble, una nació, una cultura... Vostè, potser, maldarà per encabir-la dins d'una globalitat cultural espanyola que a ulls de vostè és superior... però... qui ha de decidir què és Catalunya? Un rei o el poble de Catalunya? Els no catalans d'Espanya, o els ciutadans de Catalunya? Vostè sap la resposta ni que no ho reconegui, i, per això, algun racó de la seva consciència pateix un cert corsec. No hi ha res més complex que defensar una causa que hom sap que no és justa. Per altra banda, no hi ha res més entusiasmant que defensar una causa que hom sap que és la causa de la llibertat i de la justícia; per això, la posició dels catalans és tan apassionada, perquè a les nostres files hi ha el seny i el respecte. Fixi's que no demanem la independència, demanem poder decidir. ¿No ha pensat com seria de bo per a la unitat espanyola que vostè legítimament estima que el poble de Catalunya decidís ser espanyol? ¿No seria Espanya més real si els pobles que la formen decidissin formar-ne part? Molts li han demanat un cop de timó, un gir cap a la dreta més rància, un suport a una hipotètica inhabilitació del president escollit pels catalans. Però escolti... es pot immobilitzar un poble amb camises de força? Per quant de temps? Què se'n trauria? Jo li demano el contrari, un gir vers la llibertat, una mica com allò que va passar al 1977. Una transició vers una Espanya en la qual els seus pobles (perquè Espanya són molts pobles)  decideixin lliurement què volen ser; sense aquesta llibertat, no són Espanya. La pèrdua de la por a escoltar la veu del poble de Catalunya; el respecte honest i generós al dret d'un poble a decidir el seu desti, és l'únic camí possible vers l'estabilitat; la resta és una tirania. Si vostè és un demòcrata, això no li ha de fer por. Si la transició no va ser una pantomima, en aquest moment de la història vostè ha de demostrar que és el rei i que no li fa por la llibertat. I si després li demanen la república, no tingui por tampoc. Que el seu poble parli, que voti, que decideixi si vol un rei o un cap d'estat escollit. No hi ha cap rei més sobirà que aquell que és escollit pel seu poble. No tingui por de la llibertat, perquè sense llibertat, vostè no és rei, és una altra cosa que li cedeixo el dret a batejar.

L'estat està ple de tirans, de microtirans i de macrotirans. Hi ha els macrotirans dels bancs i de les caixes, que han jugat amb la felicitat i la llibertat de les famílies. Hi ha els microtirans que opinen sense empatia, sense raó, sense sentit de llibertat, que es miren a la televisió a la Isabel la Catòlica i absorbeixen la tirania dels antics com si fos un senyal d'identitat nacional. Els microtirans que ens dibuixen als catalans com a monstres deformats egoistes i pesseters, i que no veuen, perquè no volen veure, o perquè els han enganyat, que som un poble diferent al castellà, i que la nostra història està plena de genocidis, de persecucions culturals i físiques. Hi ha també els macrotirans dels presidents de les taifes de l'Espanya profunda, a ulls dels quals som uns lladres de recursos, quan el cert és que se'ns en van 15000 milions d'euros cada any per a no tornar, mentre als nostres hospitals la nostra gent jau de qualsevol manera als passadissos, i mentre les qües per les revisions dels malalts del cor, per dir només una de les malalties, fan augmentar les defuncions dels nostres pares. A Catalunya aquesta meravellosa llibertat de la que vostè parla no existeix per enlloc; no podem opinar; ens diuen que la meravellosa constitució blinda el nostre silenci i ens esmonyona com a poble. Però escolti... que no va desobeir vostè el Juramento de Fidelidad al Movimiento Nacional... i va fer bé, perquè estava jurant unes lleis que negaven la llibertat a la gent... ¿No seria ara lògic desobeir o canviar la constitució, com vostè va fer amb el Jurament al Movimiento, per aconseguir el dret a decidir de tots els pobles que formen l'estat espanyol? Pensi que, ni que el 100% del poble de Catalunya volgués el referèndum per la independència, les seves lleis de marbre ens neguen el dret a decidir com a poble, a fer i a desfer, a caminar en llibertat. ¿A on és la llibertat de la que vostè parla? Vostè no diu la veritat quan diu que som lliures; a Catalunya no en som. Vostè no diu la veritat quan diu que som iguals davant la llei. La llei, a nosaltres, no ens deixa ser reis, i a vostè i als seus descendents, sí. Vostè sap que allò que defensa no és estable perquè no compta amb la llibertat del pobles que formen Espanya ni amb la llibertat dels seus individus. Pot fer els discursos que vulgui, però hi ha uns quants milions de catalans que no volen ser espanyols, miri's el resultat de les eleccions catalanes. Digui'ls que no són un poble i que no poden decidir; però encara que vostè els ho digui, ells saben el que són. 

I si ens diu que la cultura catalana és una cultura espanyola, aleshores ¿per què el ministre d'educació ens vol espanyolitzar? Se suposa que si el català fos una llengua espanyola, parlant català ja estaríem espanyolitzats. El problema de l'Espanya que vostè somnia és que des de sempre l'han confós amb Castella; i el que volen es castellanitzar Espanya, perquè des de sempre, tot allò que s'ha diferenciat de Castella ha estat considerat no espanyol. En algun racó de la seva consciència vostè sap que això és veritat i per això allò que defensa li resulta profundament incòmode de defensar. 

Li demano un gest de cap d'estat per a redreçar la situació: perdi la por a la llibertat, perquè la llibertat, la veu del poble, és potser l'únic poder que el pot convertir de debò en un rei.  

Qualsevol objectiu nacional o polític només té sentit si arriba per procediments democràtics i humans. Canviem la dinàmica de la història.

Fins avui, a la història, els compromisos i les complicitats internacionals només han aparegut rere l'esperó dels interessos. Les nacions s'han ajudat entre elles quan han tingut alguna cosa a guanyar. Els ideals internacionals de cooperació, harmonia i fusió només s'han materialitzat si darrere del visible hi han reposat, amb una força prou convincent, un bon feix de promeses de mercat, de negocis potencials, de guanys palpables. 

Les nacions, són, si fa no fa com les persones: façana de dignitat que cobreix un substrat animal amb aparent bona voluntat però profundament instintiu. Que li expliquin a França quan va ser envaïda per Hitler al 1939 davant la diplomàcia ofesa d'Anglaterra i dels Estats Units, que van deixar que cremessin França sense intervenir-hi. Els japonesos van haver de bombardejar Pearl Harbour perquè l'oncle Sam prengués consciència que calia entra a la guerra. Encara que mai no ho diran, a les digníssimes nacions democràtiques els importa ben poc el futur de les altres nacions si no tenen una raó prou convincent per a comprometre's en la seva ajuda; i aquesta raó, fins avui, ha estat el diner, l'energia o la supervivència.

És per això que la violència no és la solució per a cap fita. Les victòries definitives són les de la humanitat, les del respecte, les del convenciment de les persones. Cal canviar la dinàmica sanguinària de la història. Cal dedicar tots els esforços a convèncer l'oponent, apel·lant a la seva humanitat, abans que l'oponent no es converteixi en enemic. Els enemics no raonen; els oponents encara són humans; o intenten ser-ho, encara que pugui no semblar-ho. 

La humanitat dels oponents és la societat civil que pensa, que sent, que estima, que posseeix empatia, que respecta, que opina. La humanitat de les nacions (de les properes i de les llunyanes) és la seva gent, les seves famílies. Les complicitats i compromisos que cal buscar amb urgència són els de la consciència de les persones que sostenen les nacions. Cal convèncer la gent del fet que ells i elles han de ser les columnes dels governs i dels estats, sense por i sense mandra. 

La guerra és l'enemic de tothom; del qui guanya i del qui perd. Dins del vaivé macabre de l'onada de la guerra, ara moren les famílies estimades dels uns, i després, quan l'onada torna enrere, moren les famílies estimades dels altres. La guerra és la destrucció de la humanitat, d'una nació i de l'altra. Les victòries definitives són les que s'assoleixen en la pau, amb la força de la consciència democràtica i de la humanitat de les persones. És urgent de cercar complicitats i compromisos humans per aconseguir la independència i la llibertat de tots els pobles.

“Hauré de sentir, temps a venir, com molts estrangers retrauran a França alguns ponts que no han estat volats, alguns pobles que no han cremat i tots els homes que no hauran mort. Però és tot el contrari, exactament el contrari, el que a mi m'impressiona tant. És la nostra immensa bona voluntat de tapar-nos els ulls i les orelles. És la nostra lluita desesperada contra l'evidència. Encara que res no pugui servir de res, fem saltar els ponts, tanmateix, per tal de jugar aquest joc. Cremem pobles de debò per jugar el joc. I és per jugar el joc que moren els nostres homes.”

Antoine de Saint Exupery.

PILOT DE GUERRA