Santiago "mata moros" (Autor anònim, segle XVIII)
.
.
.
Eduques
en allò que calles, en quan ho calles i en com ho calles. Eduques,
en allò que ocultes, en quan ho ocultes i en com ho ocultes. Eduques
en l'expressió que poses davant de situacions determinades, ni que
no diguis res; i potser perquè no dius res. Eduquen les actituds dels
adults més que no pas les seves paraules. Eduquen els silencis, les
mirades, les omissions, la por quallada a l'expressió.
És per això,
per exemple, que d'algunes dictadures surten persones tan obsessionades amb la sexualitat; ni que
els seus pares i mestres mai no els parlessin de sexe, ni de desig,
ni de relacions sexuals. La barca de vela lligada al port no es trenca
pel vent huracanat, sinó per la mateixa corda que la té amarrada al port i
que fa que quan el vent bufi, s'endugui la tela del masteler sense el mateix masteler. El vent desbocat de la natura hi és ni que l'ignorem i la
seva força treballa, bé o malament, segons la llibertat que donem a
la vela i els girs que li fem fer.
A
les societats que no són lliures, més enllà dels adoctrinaments
conscients i voluntaris que s'exerceixen damunt dels seus ciutadans,
hi ha una escola constant de dictadura, que no sap que exerceix
d'escola, però que esdevé més efectiva que qualsevol universitat i
que es materialitza a les normes socials no escrites, a la manera
quotidiana de parlar dels adults del poble i dels mitjans de comunicació, als valors no sempre
predicats, però presents dins dels hàbits i dels silencis, a les
mirades i als mutismes, a tota aquella educació que s'exerceix sense
la intenció d'educar, als comportaments irreflexius quotidians, a les
exclamacions, a les expressions sovint silencioses, a la por callada.
És
per tot això que moltes persones que es consideren a si mateixes progressistes,
i que potser fins i tot han liderat canvis polítics vers una major
llibertat, un cop l'han aconseguida i un cop s'han convertit en
governants o en actors de la nova societat suposadament més lliure,
han reproduït progressivament les antigues pulsions tiràniques de
les societats dictatorials on van créixer i on es van educar.
Això
fa pensar que després de dècades de dictadura és necessari no
només transformar les estructures i el sistema, sinó que cal que cada
persona realitzi damunt d'ella mateixa una revolució individual, amb
la idea d'autoalliberar-se del bagatge psicològic i social rebut al
llarg de dècades de quotidianitat reprimida i espaordida. Aquest autoalliberament és tan complex com
atractiu.
Tenim l'exemple de Rússia, a on, després de la llarga dictadura
soviètica, l'aparent democratització del sistema no ha aconseguit
que les persones i els governants siguin més tolerants ni més
democràtics.
Sense anar tan lluny, a l'estat espanyol, molts dels educats
al franquisme que van liderar la transició, reprodueixen un
comportament i unes actituds marcadament feixistes, ni que amb la
boca vagin dient que són demòcrates. Els espanta el que els és
aliè, o el que no entenen, o el que no senten; i encara que per
vergonya siguin capaços de dir que estimen la diversitat de l'estat,
els seus actes i les seves omissions els delaten; son petits Francos
disfressats de demòcrates, que se senten profundament inferiors quan
algú del seu mateix estat els diu que no se sent espanyol, o quan
els diu que la seva llengua és el català i no el castellà, o quan
els diu que la seva nació és Catalunya, i no Espanya. Els petits
Francos s'alteren davant les actituds lliures dels que són diferents
a ells en idees polítiques, religioses, socials... Si no fos tan
políticament incorrecte, prohibirien tot el que no fos entès i
sentit per ells. L'Espanya que ells proclamen és un engany de
Castella; l'anomenen Espanya, però és Castella imperial.
No comments:
Post a Comment