La
teva llengua estranya, vols que sigui la meva, que l'estimi com si la
portés a l'ànima; i que enganxi a la meva parla de naixença
l'etiqueta trista del folklorisme: “pàtria chica” “región”
“autonomía” “Que autonomía tienes! Ya eres un hombrecito”
“Ya eres una mujercita”.
Vols
pintar-me l'ànima amb els colors que té la teva, esborrar els meus
somnis per acomplir els teus en mi; canviar-me el nom i
escollir-me'n un tu sola; dictar-me el que haig de sentir, el que
haig d'estimar, el que haig de creure; delimitar curosament el meu
paper, que no ha de fer ombra el teu; perquè
el teu és l'únic que vols que sigui tingut en compte.
Cada
vegada que dius que no puc decidir, disposes un fermall al voltant
del meu coll per a fer-me anar per allà on tu decideixes; i et
penses, que això et fa més gran. Però et miro, Espanya, i veig un
rostre fals, maquillat d'hipocresia; un cervell barallat amb el teu
inconscient, que disfressa de legalitat el vell instint de la camada
que fa esclafar el lliure perquè el lliure posa en dubte la teva
autoritat; la coordinació hereditària dels lleons que es mengen el
cadell albí; la pulsió simiesca de devorar els fills de la tribu
rival. Vesteixes aquest instint bestial de constitució i legalitat,
i amb un tern i una corbata fas veure que ets demòcrata, i que els
qui volen ser lliures són insolidaris i egoistes, i que els qui
volen “ser” són en realitat de mentalitat tancada i excloent.
FELIP V
No comments:
Post a Comment