Informe sobre els de Pintalàndia. (El respecte en comptes de l'impuls; la paraula en comptes de la intolerància)

Image from wikipedia

Les xarxes socials, de vegades, esdevenen assessors i estilistes d'imatge, i fins i tot altaveus sofistes, dels sentiments més primaris de venjança i dels impulsos que engeguen les opinions més intolerants. A facebook, una bonior de persones poden aplaudir sense rubor l'execució pública dels corruptes, el suïcidi d'una persona, la mutilació dels violadors o dels lladres, la bufetada coma eina a l'educació... A facebook es podria anomenar imbècil algú que no pensa com tu (de fet, hi ha gent que ho fa) i l'insult rebria el suport de la cort d'amics i seguidors, i seria imitat emfàticament. La millor descripció de la massa com animal salvatge de la qual parlava Aristòtil la tenim a facebook o a twitter sovint; llegit, és clar, tot ell, de manera general i transversal, ja que, en tot aquest desert mancat de racionalitat i de seny, s'hi troben també excepcions lluminoses.

Facebook fa una mica com la carcassa del cotxe que converteix una persona normal en un conductor agressiu i agressor; sembla com si l'amabilitat i l'afecte al proïsme no fossin una altra cosa que una mena de vestit que un es posa per a millorar la pròpia imatge més que no pas l'expressió sincera del que un sent i creu. Aquest vestit social, dins la closca aparentment protectora de la xarxa social, i la claca que riu els exabruptes, igual com passa dins del cotxe, es desfà mostrant l'animal instintiu que malda per a satisfer els seus impulsos violents i la seva tendència a agredir sense comprensió. La violència aliena engendra violència a l'usuari, orfe de la màscara social, en comptes d'esperonar vers l'actitud humana de sostenir la direcció del timó de la dignitat. A les xarxes social, dins del cotxe, i a les guerres... la ficció social cau, i surt l'essència de cadascú. Si l'essència és pobra en humanitat superior, esclata l'animalitat, que després s'autojustificarà amb raons, pseudoarguments lògics, generalitzacions, tòpics, pressumpcions, prejudicis, malfiances, enveges, por, inseguretat, ràbia, orgull, prepotència, narcissisme... Tot ben disfressat de lògica; una lògica que es desmunta amb qualsevol anàlisi simple. 

"Els de Pintalàndia no entenen la nostra cultura, i ens odien!" 

Els de Pintalàndia? Tots? Segur? Els coneixes tots? Has parlat amb tots?

"Vosaltres, els canosos, fa segles que odieu els qui tenim el cabell encara sense canes!" 
Vosaltres? Qui, vosaltres? Tots els que tenim canes? Els coneixes tots? Des de fa segles? Però si ningú no viu més d'un segle!  

"Hem guanyat l'eurocopa!"

Hem guanyat? Qui? Tots? Jo també? Però si no he jugat! Tu has jugat? Ah no? O sigui que jo també sóc campió de l'eurocopa? I de quin esport dius que sóc campió? Ah de futbol! Per què? Ah, perquè la selecció de futbol ha guanyat l'eurocopa! He guanyat jo, doncs? Sóc campió? Ah... ho som tots!

El batec del grup emplena la pobra ment de l'individu, inconscient que pertany a una espècie biològica de micos; una més de les que hi ha. Micos que no saben que ho són, i que viuen absolutament segurs de la seva superioritat ontològica. Pobres especímens moguts per l'activitat elèctrica de les neurones influïda i, a cops, determinada per ínputs educatius i culturals. Baixeu o pugeu el liti d'un cervell, i tindreu una persona nova; més esbojarrada o més tranquil·la. La teva dèria per les corbates i els terns brolla de la química de dins del teu cap i de les traces elèctriques que les primeres experiències van gravar. Les emocions van quedar gravades; i el programa que decideix quan s'han d'activar, i quan no, va ser determinat en un cervell, que en qualsevol moment de la vida canvia gràcies a la seva plasticitat. 

I ben al fons de tot això, estàs tu, observador de tot el que et passa, del que sents i el que decideixes. I un dia potser t'adones de la profunda dependència que pateixes vers el hardware que t'uneix a la vida, i de la força que també aplica el software. I, en adonar-te'n, pots decidir una mica més, només una mica més, i escollir el respecte en comptes de l'impuls, i escollir la paraula en comptes de la intolerància.

.

.

.

  

Els corruptes són la conseqüència del vot de tots els corruptes que no ho poden ser perquè no en tenen ocasió.

• CC0
• File:Hyp Cixi Empress.jpg
• Uploaded: 5 January 2011
• from wikipedia...

Em fa por la bèstia humana, racional i intel·ligent; em fa por. És un problema meu, ho sé. Però em fa por. Quan es mor una persona, es mor una persona; algú que un dia va ser una filla estimada amb bogeria; algú que en algun moment, potser, va ser una mare, una germana, una amiga, una dona. Em fan potser més por els ollals, les rialles de hiena, el judici per inèrcia, perquè sí, perquè està tot clar... que els robatoris i l'horror de la corrupció. No em serveix de consol pensar que qui es mor m'hauria matat si per diners fos; si això fos cert, que no ho sé, encara més pena sentiria, i encara més por tinc d'aquesta bèstia que sent que ho sap tot de tothom, i que es veu en cor d'esclafar fins els morts.

Si hi hagués una illa deserta per començar de nou, potser me n'hi aniria. L'avidesa de diners abassega qui els té i a qui no els té, i odia qui els té, i qui els roba, i qui no els roba perquè no pot... I d'aquests n'hi ha molts. Els corruptes són la conseqüència del vot de tots els corruptes que no ho poden ser perquè no en tenen ocasió, però sí que tenen ocasió d'escopir una persona morta. La vida és un buf i n'hi ha que han escollit ser jutges i botxins, que valents! Jo sento dolor per la mort de tothom, fins per aquells que pensen tan diferent a mi que caic d'esquena, i fins per aquells que al meu parer ho han fet tan malament que no tinc altre remei que ofegar les flames de l'odi que em surt amb un bri d'antropologia objectiva i d'independència moral. El mal dels altres no em mourà a jutjar ni a sentenciar ni a alegrar-me de la mort de ningú, ni a enriure-me'n de cap persona, ni de la seva fi, ni de la seva maldat, ni de les seves misèries... al contrari, em mourà més a la compassió.

Tornarem a matar

Temps de murs i filats, i ganivetes d'acer, i ciment fred i esquerp. Temps de parets infinites, d'infinita misèria i gelor infinita. Temps de blocs de formigó; a Calais, a Tijuana, a Ceuta, i a la platja estimada que hauria de ser oasi d'humans, refugi d'exiliats de la pàtria.

Una altra vegada, Agustí; una altra vegada... Com a Argelers, com a Agde... Tornen els cavalls i els vigilants, la pudor de suarda i d'excrements, pestilència de por i de pena. Torna la nit que no promet l'albada. L'enquistament del cor dels qui viuen com si no calgués tenir cor. Per què s'arrapen tant al pa i a les pastures verdes d'una terra que no és realment seva, si no s'enduran res, si es moriran igual? No vas al metge, quan hi vas, a preguntar si t'has de morir o si pots sobreviure; vas al metge a preguntar quan t'has de morir, si ara, o un pèl més enllà en el temps. Per què amarar-se tant a tot això que es perdrà, fins al punt de fer que el pa i les verdes pastures no paguin la pena si tenim tanta gelor endins.

Altre cop els crits i els estirabots absoluts de l'ordre absolut, protector de l'absoluta disciplina del ciment i les reixes. Altre cop l'eficiència tècnica dels guardians del verd i el blanc. No n'aprenem. No ens salva ni Wagner, ni Mompou, ni Bach, ni Mendelssohn... La sang és del mateix color quan és vessada, la gana és per tots, la cultura no ens humanitza necessàriament en el sentit de combatre Goebbels i l'horror que equivocadament considerem aliè a nosaltres. Tenim Goebbels a dins; l'obsessió a dins per la grandesa que anhelem ni que sigui pagant el preu de la mort dels fills, o dels fills dels altres, o de l'autèntica vida i de l'autèntica llum de les generacions que vindran. Critiquem Pujol i som immensos Pujols, ni que ens considerem nobles. Som la carn d'aquells que han pogut fer allò que condemnem, i potser mai no sabrem si nosaltres ho hauríem fet també. Ens pensem que ens coneixem i som titelles d'un inconscient mesquí. Hem construït, amb la carn que compartim, aquest temps de murs i filats que justifiquem perquè ens considerem eterns i ens agafem amb urpes de bèstia al verd que no és només nostre. Després ens trepitgem la llibertat més senzilla els uns als altres per aixecar el nou Berlín somniat pels monstres; una ciutat tan bella com cruel, tan imponent com uniforme, tan perfecte com esclava. No n'aprenem; tornarem a morir, i el que és pitjor, tornarem a matar.    

Aquell que fa alguna cosa diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a nosaltres.

Res del que faig em classifica dins d'un estil de vida; i tot el que faig, en un conjunt, el pot fer intuir. 
Rotundament, no sóc el que faig, sóc només el que sóc. El que faig és un conjunt d'actes diversos i independents que poden donar a conèixer una petita part, molt petita, d'allò que sóc. El que faig no em fa diferent a ningú.

Hi ha gent a qui li sorprèn que algú a qui tenien encasellat dins d'un clixé actuï com qualsevol persona, com si allò que ens etiqueta ens impedís fer altres coses. Alguns alumnes, per exemple, se sorprenen que un professor prengui cafè, o patini. Els professors, a ulls d'alguns alumnes, només fan de professor (només "professoren", diria un poeta); només corregeixen, només castiguen, només s'enfaden, van sempre seriosos, i uns quants tòpics falsos més. Aquesta reducció, que fa somriure alguns que es pensen adults, la fem tots en un moment o altre. 
Les persones humanes necessitem etiquetar les altres persones, perquè si no, ens sentim insegures a l'hora de relacionar-nos i de tractar-nos. Recordo una persona que una vegada va veure dos gais que compraven mobles. "Són gais i compren mobles!" anava dient. Segons aquesta persona, els gais no tenen mobles; són gais i prou; i els gais fan de gais en tot i tothora; no compren mobles, no paguen factures, no badallen... Que ningú rigui, perquè qui riu, si s'examina a poc a poc veurà que comet errors similars amb altres perfils humans.  
Sovint, també, inventem enemics per a reforçar el grup. Necessitem imaginar-nos un enemic fort, irracional, inferior èticament, «pringat» en termes col·loquials... pringat en el sentit que no aprofita prou tot el que la vida li dóna segons el parer superb de qui s'inventa enemics. La invenció de l'enemic és un tic sàpiens habitual que reforça la unitat dels grups minoritaris, però a la llarga és un hàbit negatiu, perquè reprodueix la misèria de les pulsions dins de la ideologia concreta que dóna identitat al grup. Erri de Luca ho va dir en una de les seves novel·les: «l'enemic no existeix, ens n'adonem quan és mort». I és cert, l'enemic no existeix, ens l'inventem per atorgar-nos el miserable dret d'odiar i combatre en comptes de respectar i deixar lliures. 
Aquell que fa alguna cosa diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a nosaltres; pot ser que demà ens imiti en alguna afició, o no, o sí... Però allò que fa, o que no fa, no el fa diferent a nosaltres, tan sols evidencia que és lliure igual com nosaltres ho som. L'únic que cal és que cadascú sigui lliure per a fer el que senti que ha de fer, i res més.

Els grups que gaudeixen de llibertats minoritàries corren el risc d'adquirir tics sectaris, com a conseqüència de la por al fet de ser minoritaris, i de poder-ho ser encara més. Llavors , a banda de convertir-se progressivament en intolerants, engrandeixen les activitats identitàries del grup com si no fossin normals, com si necessitessin una iniciació, o com si fossin un esport o una pràctica, quan en realitat no són res més que llibertats que també ho són de les persones que no formen part del grup. Cap llibertat humana no és patrimoni exclusiu de cap grup sinó de la humanitat sencera, de cadascuna de les persones humanes, siguin quines siguin les seves idees i la seva cultura, i exerceixin o no aquesta llibertat. I la llibertat és una condició a la qual ens hauríem d'abraçar ni que en fer-ho moríssim. Més val viure sempre en risc sota la bandera de la llibertat, que abaixar aquesta bandera per abraçar una suposada seguretat que té els peus de fang i que és innoble. Res que per existir necessiti violentar la llibertat de les persones, en el seu dret a expressar-se o a viure en pau, mereix existir. I tot allò que s'aconsegueix amb el signe identitari de la llibertat és de debò, i a la llarga indestructible.
.
.
.

La vergonya d'aprendre de la ignorància

«Ningú no ens ha de donar lliçons!» «No em donaràs lliçons!» «A mi, aquell, no m'ha d'ensenyar res!» Frases repetides per milers de persones, enfonsades dins l'arrogància, del món de la política, o de qualsevol altre àmbit, quan l'orgull i l'ambició de domini esdevenen esperits inspiradors.

Aprendre lliçons, per als enfangats en la arrogància, que són molts, és una autèntica vergonya, una vexació, una mostra de feblesa o d'inferioritat; i així, a més de caure en l'arrogància es llancen a la piscina de la ignorància.

Els humans hauríem de ser prou humils i prou savis com per desitjar aprendre lliçons fins i tot dels infants. L'actitud de la persona autènticament intel·ligent és la d'aprendre sempre de tot i de tothom, fins i tot dels oponents i dels que es consideren enemics, dels petits i dels grans, dels que en saben més i dels que en saben menys. Contínuament necessitem aprendre els uns dels altres, i aprendre no és un acte de rebaixament, sinó de creixement i de construcció.

Disposem-nos a aprendre de les pedres els versos que canten quan el riu les arrossega muntanya avall, o el poema del vaivé dels còdols a les cales perdudes. Disposem-nos a imitar els dissenys dels ruscs de les abelles, l'elevació pacient dels arbres damunt del sostre del bosc, les metàfores de la natura, que ens suggereixen aprenentatges essencials.

La vergonya de ser alliçonats la senten els qui tenen la intel·ligència emocional bloquejada per l'ego. I competeixen per a veure qui és més «ista», o qui ho és des de fa més temps, o quin d'ells és un «ista» més pur, més autèntic, més fiable, menys arribista... Viuen convençuts que no han d'aprendre res, perquè són els líders naturals del seu grup, i estan entestats sobretot a no aprendre d'aquells que els disputen el poder. De vegades acaben manant a força de pelar-se els colzes a cops, i organitzen la societat, l'educació, la cultura del país... impregnant-ho tot de la seva actitud. Sovint, la confusió social arriba per culpa del tracte que els qui manen donen a l'educació, a la cultura, als mitjans de comunicació, a l'organització de la vida... I els qui manen, gairebé sempre, són d'aquests que no volen aprendre lliçons, especialment als estats de baixa qualitat democràtica.

La política, i la societat del poder en general, amb la seva adoració de la imatge i de les formes, i amb el seu abús del màrqueting.. són àmbits a on hi sovintegen la bestialitat disfressada de civilitat. I el que més molesta és veure'ls convençuts que ens els creiem; el que més dol és que ens prenguin per rucs. Gasten mots estudiats, emmelats, ensucrats, teatrals a cops... amb els quals pretenen transmetre una aparença de sinceritat que fa caure d'esquena. Són persones malaltes d'orgull que juguen a fer-se els humils per enredar la venedora del mercat, el porter, el treballador de la fàbrica, el del quiosc, l'àvia... Interpreten el paper dels mites que salven el poble, i la capacitat de raonament i de seny que s'esforcen a mostrar és teatre del dolent. Tenen els miralls de casa amb el vidre esmerilat de tant mirar-se i remirar-se, per aprendre, a dins dels seus narius, allò que no estan disposats a aprendre de res ni de ningú, perquè els fa vergonya.

Les cadenes invisibles de les tradicions i els costums socials.

Moltes vegades, el silenci expressa una saviesa superior a les paraules.

Moltes vegades, les paraules es posen al servei de la justificació del propi interès, i per a fer-ho asseveren en contra de la lògica. En aquests casos, les paraules han de ser abundoses, i donar voltes i girs estranys per tal que l'evidència de la seva manca de lògica no esguerri la finalitat de justificar el propi interès; llavors el discurs, per a qui escolta, es fa feixuc i tediós, i per  qui el pronuncia, esdevé incòmode i tens.

La pau és amiga de l'absència de discursos tediosos.

El discurs de la pau és clar i breu; té el color de l'aigua i el so del vent.

El discurs de la pau enfosqueix l'ànim dels que viuen exclusivament pel seu propi interès i posen en segon terme el benestar de totes les persones.

La bellesa absoluta és el disseny de la natura.

La programació natural de les nostres ments mena a trobar bell el que és natural. Quan no passa això, vol dir que algun fragment del programa s'ha espatllat.

La llibertat és el primer dret i la primera necessitat de qualsevol consciència.

La moda i l'estil artificiós i rebuscat agrada en algunes èpoques; i desagrada en d'altres. L'atracció per la bellesa natural existeix sempre.

La por ens empeny a adorar la tradició i a assumir les seves normes sense cap, o gaire, judici crític; la tradició ens dóna la seguretat que com a humans, fràgils, inconscientment patim. Però al mateix temps aquesta submissió a la tradició ens impedeix deslliurar-nos de les cadenes invisibles que ofeguen la llibertat i la creativitat, i que, per exemple, li neguen a la nostra pell l'escalf del Sol la carícia del vent i l'abraçada integral del mar. 

El fet biològic de l'adolescència representa l'esperança  de la llibertat humana, en el sentit en què l'adolescència tendeix a trencar i a rebel·lar-se contra els dogmes socials de la tradició. Sense l'adolescència, acabaríem sent esclaus de nosaltres mateixos, de la maquinària inflexible i infundada de les tradicions.

Els pensadors més influents de la història de la humanitat no han escrit res.

El 99,9% de la població, quan parla, du màscara. La màscara segueix i obeeix els prejudicis i els estereotips socials. El veritable rostre, dessota la màscara, si resta ocult molt de temps, s'acaba assemblant cada vegada més a la màscara.

Res que per existir necessiti imposar o prohibir qüestions que, per naturalesa, formen part del dret a expressar-se o a escollir de les persones, mereix existir.

.
.
.

Hi ha moltes maneres de matar, i només algunes són il·legals

 Image from Thomas Bjørkan from wikipedia  CC BY-SA 3.0

S'acaba el curs. S'acaben algunes etapes. La vida d'alguns canvia. La vida de tots, poc o molt canvia. 

El món continua ple de persones que posseeixen la raó i que es veuen en cor de jutjar, condemnar i executar. Hi ha moltes maneres de matar, i només algunes són il·legals. El mal consumat sovint es considera més determinant que milers de bondats consumades. 

La bellesa continua sense ser prou mirada. La bellesa continua essent condemnada. La bellesa continua essent confosa amb un interès desmesurat de plaer i de poder.

La bèstia Sapients continua sense sorprendre's de ser, i es deixa endur per les pulsions, com les altres bèsties. La bèstia Sapients continua escridassant des de l'interior d'un cotxe, continua sense recollir el mocador de paper que li ha caigut a terra quan ningú no el veu, i recull, en canvi, el paper donant lliçons de reciclatge, quan té públic que l'aplaudeix. 

La bellesa que resplendeix arreu continua sense ser descoberta. La por encara fa que les persones visquin com a bèsties Sapients. La convicció que en sabem molt ens continua impedint aprendre. Que les veritats les digui el fill de la fusteria, o el fill de la família dels gitanos del carrer Societat, o el nen del frankfurt, és prou motiu com per a no valorar-les. 

La mort encara fa por. La imatge es valora per damunt d'allò que representa, i fins i tot per damunt d'allò que és. Els recursos materials es consideren més importants que les motivacions psicològiques o que la integració social. Es vetlla més pel benestar del cos dels avis que per la seva il·lusió de tenir un balcó amb flors i una llar petita i seva sense ascensor, amb galetes i sifon damunt la taula. Les pastilles són irrenunciables, però no ho és el balcó del pis a on viu de tan mala manera el pobre avi, encara que ell se senti a la seva pàtria. Es tremola davant la possibilitat que l'avi caigui, que es trenqui el fèmur i es mori, i no importa tant, o gens, que la seva alegria s'hagi mort a les blanques, netes, segures i asèptiques parets d'una residència, preàmbul, només, d'un únic futur possible. 

Encara hi ha sorolls estridents a la platja; sorolls procedents de persones que s'escandalitzen pel cos humà, tan bell i tan natural; persones que no s'escandalitzen per les bestieses que surten dels seus llavis, els seus prejudicis vers les persones grasses, o l'incivisme d'obligar els altres a escoltar uns ritmes que a ells els motiven a un volum insuportable. 

Gira la roda de la civilització endavant i endarrere; vint anys endavant, vint anys de tornar enrere. Ven el masclisme i l'artificiositat, i espanta el temps de l'amor i de les flors. D'aquí a vint anys tornaran a girar les tornes. I vint anys després, una altra vegada. 

La bèstia sapients s'empassa els missatges dels mitjans i els fa llàstima el brexit, pels pobres anglesos. Els passarà com als americans dels USA, pobres, que no poden ser de la UE, i que estan arruïnats; o com als australians, o com als de Nova Zelanda, que viuen la desgràcia de no poder ser de la UE, i estan empobrits al màxim, fins i tot demanen caritat pels carrers; entristits de no poder pertànyer a la democràtica UE, que obre els braços als refugiats de la guerra, com tots sabem. 

Ens ho creiem tot. Fins i tot n'hi ha que voten als qui estan a la presó, pel fet de ser presumptes corruptes, i els fan guanyadors de les eleccions. I ens creiem, confiadament, que qui ha intentat fer servir el sistema judicial i la policia per atacar els enemics polítics, compta bé els vots; i que vivim en una democràcia regida per la "Constitución que todos nos dimos".

Apa, adéu! Me'n vaig a escoltar el Perales.  

La religió dogmàtica dels néts del franquisme

CC BY-SA 3.0 imatge from 4028mdk09 in wikipedia

 

A l'últim han estat els néts els qui han heretat la intolerància del franquisme. Els fills la van patir de massa a prop, i han crescut reprimits i espantats, però al capdavall immunitzats contra la dèria de prohibir, tapar, controlar, censurar... tot allò que per naturalesa és lliure; perquè ells van sofrir aquesta lacra. Els fills, però, com a mal educats que van estar, no van aconseguir, majoritàriament, formar néts conscients dels perills de la intolerància. És per això que la societat anomenada democràtica no ho és de fet; l'organització considerada lliure, no ho és en absolut.

L'oca que s'ha passat la vida lligada a una cadena, i que, al llarg de tota la seva vida, s'ha hagut d'ajupir i estirar el coll per arribar al plat amb l'aigua, el dia que la deslliguen, continua ajupint-se i estirant el coll per arribar a l'aigua, tot i que ja no tingui la cadena. I al llarg de tota la seva vida, bo i que passin anys d'ençà del moment en què la van deslliurar de la cadena, la pobra oca continuarà estirant el coll i ajupint-se; no sabrà beure d'una altra manera. I els fills de l'oca, i potser àdhuc els seus néts, hauran après a ajupir-se i a estirar el coll per a beure aigua, sense saber perquè, sense ni tan sols sorprendre's d'haver de fer un gest tant estrany per a beure, ben bé com si estiguessin lligades a una cadena, tot i que la cadena, per a ells, mai no hi haurà estat. Els seus pares ni tan sols els hauran explicat que un dia hi va haver una cadena, i que el gest d'ajupir-se i d'estirar el coll era en aquell moment l'únic possible si volien poder beure aigua.

Les nostres generacions no han parlat prou de les cadenes que hi va haver, ni dels colls que es van haver d'estirar dia rere dia per a beure aigua, ni dels tics dictatorials que s'han tramès per educació inconscient, per mimetisme, per educació transversal; milers de tics que no són vistos com a tics ni com a herència de la dictadura, sinó com a correcció social, com a formes, normes, protocols, tradicions, bon gust...

Estem reproduint la merda dels avis, la sagrada tradició que s'assumeix sense crítica, perquè es considera que tot el que transmeten les generacions precedents és perquè sí sagrat. Avui fan les lleis els qui assaboreixen amb delir la presó per als que són diferents, per als que es rebel·len contra el poder polític, contra l'estat. Allò que és anomenat democràcia està ple de colls d'oca estirats i ajupits; ho està fins i tot allò que s'autoanomena progressisme. Les cases no tenen gent; la gent no té cases; i a tot això li'n diuen llei i estat de dret. La gent va a la presó per una cançó, per una representació de titelles, per dir ase o per dir bèstia; i a tot això, li'n diuen democràcia. Els qui s'enorgulleixen de ser d'esquerres, i que accepten tota aquesta misèria legal del present, i que a més afirmen que són laics i agnòstics, del tot alliberats de les doctrines caduques, en realitat practiquen la religió del pensament únic, l'adoració del sistema i de les seves estètiques i ètiques, la indecència de la decència buida dels esnobs que no saben que ho són. Beneeixen desnonaments, fent veure que els avorreixen. Signen pactes amb el liberalisme econòmic, fent veure que estan fent fora la dreta del govern. Adoren les seves carreres polítiques personals, fent veure que se sacrifiquen pel poble. Fan la vista grossa davant la repressió i la censura, fent veure que estan absolutament a favor de la llibertat d'expressió. S'omplen la boca amb la paraula democràcia, escagarrinant-se cada vegada que algú planteja la possibilitat d'un referèndum perquè la gent de Catalunya o d'Euskadi decideixin si volen pertànyer a l'estat espanyol. I darrere l'escagarrinament arriba l'amenaça; darrere la por i la ignorància, arriba la violència i el feixisme. Uns i altres practiquen la religió dogmàtica dels diners, divinitats capaces de canviar la constitució en dos dies sense referèndum, o de decidir qui va a la presó i qui no hi va de moment.

Davant de tot això, el ciutadà petit i humil com jo només té un vot i una veu que cada dia que passa li intenten apagar més i més. La veu del poble, tan cridanera avui dia amb l'agulló a cops descontrolat de les noves tecnologies, té un poder capaç de destruir el mateix poble; si fa no fa com quan un ramat de vaques perd el control i es desboca. El ciutadà espectador conscient d'aquesta involució duta a terme pels néts del franquisme, si té la sort de ser-ne conscient, té l'obligació de resistir. Resistir amb el mot, amb el vers, amb la cançó, amb el vot, amb el gest de decidir què compra i què no; què consumeix i què no, amb la llibertat. Resistir amb l'actitud de no tenir por de les amenaces, de no bescanviar la llibertat d'expressió o qualsevol altra llibertat per una seguretat que no existeix. Qui renuncii a conquerir la llibertat per por a perdre la seguretat, convertirà el seu món, tan segur, en una presó a on no estaran permesos els tresors essencials de la humanitat, allò que fa que la vida valgui la pena: la creativitat, l'expressió, l'opinió, el progrés, l'esperança, l'art, la respiració, l'amor lliure...

.

.

.

. 

Els ritus dels mamífers són cadenes que no estic disposat a arrossegar

Cap a on camines? A mi no m'enredes.

Estàs dient que m'arrossego perquè no vaig a hotels de quatre estrelles o perquè cerco destins sense més allotjament que la sorra d'una platja?

O perquè m'agrada menjar sardines de llauna en un bosc en comptes de ser client d'un restaurant d'èxit?

Que no, que no necessito res; som diferents. 

Anhelo, sí, una platja verge, sense passeigs marítims, ni edificis,

ni carreteres que m'hi acostin, ni para-sols, ni banyadors,

ni refrescs industrials, ni lligams socials, ni grups, ni associacions, ni compromisos, ni horaris... Necessito que aquesta estranya societat d'Homo sapiens esclaus de les seves pròpies tradicions

em deixin en pau.

Els ritus dels mamífers són cadenes que no estic disposat a arrossegar.

Ritus de mamífers encorbatats, fidels a religions inventades i retalladores de llibertats.

Sóc fidel al Sol guspirejant damunt del mar,

i a un temps que no està engarjolat ni limitat per planificacions castradores.

Sóc fidel a la llibertat a la qual mai no renunciaré,

i a la vida, que valoro més que la supervivència.

Soc fidel a les melodies de Cole Porter,

i a les agulles dels pins,

i al roig de les roques de la Mediterrània,

a la poesia que no és un producte comercial ni un instrument de l'ego,

i a la fugacitat dels instants,

potser a la idea de desaparèixer, si toca,

després d'haver viscut de debò,

en comptes de no viure 

a causa de la por a desaparèixer.

No m'enredes ni m'enredaràs amb els teus mirallets i la teva bijuteria.

Les meves joies són de debò i estan vives,

per elles ho puc deixar tot.

No m'atrapa l'opinió aliena;

opinió de la massa de mamífers

subjugats pels teus enganys de banc amic,

de prestigi, de fama, de qualitat de marbre i gràfiques.

Mamífer esclau dels trets identitaris de la teva camada,

inconscient de la seva animalitat,

portaré flors als cabells i una guitarra i 

renunciaré a posseir res més a banda de la llibertat

que com a ésser humà posseeixo.

I moriré sabent que he viscut, i amb això em bastarà.

Existim als suburbis de l'univers i correm el risc de no veure'l

Trobaràs, fill meu, persones, que et jutjaran per com et vesteixes, i es pensaran que tenen raó; no t'enfadis amb elles, pateixen una disminució intel·lectual conseqüència d'una mala educació; tampoc no els ho diguis, perquè elles no s'adonen del seu problema, i no ho acceptarien; se sentirien ofeses i es revoltarien contra tu. Són persones orgulloses, algunes amb títols universitaris, i al seu inconscient, al de cadascuna d'elles, li dol qualsevol evidència de la seva disminució. El seu conscient, el de cadascuna d'elles, ho resol fent cas a les pulsions que els menen al menyspreu vers els qui amb l'opinió, o amb l'exemple, fan evident la seva tara. Respecta-les i estima-les com a éssers humans que són, mereixedors de tot l'afecte que la seva dignitat implica, i no t'esforcis gaire a convèncer-los; si més no, amb la paraula, perquè l'orgull no els permet entendre res.

Trobaràs persones que et jutjaran pel cognom, per la nacionalitat, per la raça, per la família a la qual pertanys o a la qual no pertanys. Són individus enduts per l'instint animal tribal, fidels a una natura injusta en molts aspectes, que en fa néixer uns amb paràlisi cerebral, d'altres cecs, la majoria sans, alguns amb la ment alentida o adormida, uns molt febles, d'altres molt forts, uns en un entorn ric i acollidor, i d'altres al ventre d'una heroïnòmana que viu en un barri marginal i que no té feina ni ningú que l'estimi de debò. Algunes d'aquestes persones que accepten com a lògic aquest gest de la natura de fer-nos a uns afortunats i a d'altres desgraciats, arribaran a dir bestieses, sorgides de les cavil·lacions onanistes espirituoses de la majoria de religions i de les seves teologies inventades i ficcionades per ments profundament mal educades, i diran que els fills que neixen malament són el càstig de déu als seus pares pecadors, o una benedicció de déu per a poder carregar una creu, o que els qui neixen reis ho són per voluntat de déu, o que els qui són descendents d'un nazi és lògic que siguin menyspreats pel seu cognom, o que determinades races són més lletges que d'altres, o menys capaces, o qualsevol bestiesa que dogmatitzi sobre la ineluctable influència del fet de com i on naixem damunt dels nostres drets. No han pensat que també és natural el nostre crit interior de rebel·lió que ens mou a lluitar per una organització social justa a on totes les persones tinguin les mateixes oportunitats i els mateixos drets. Aquesta ràbia, aquesta lluita, és també fruit d'aquesta natura de la qual en Lluís Llach, molt encertadament, va dir no fa pas gaire, que només acabats de néixer ja hauríem de dur als tribunals.

Trobaràs persones que consideraran lògic obligar-te a estudiar llengües mortes i que alhora estan disposades a permetre't sortir del teu període educatiu sense haver sentit a parlar de Carl Sagan, o que consideren  com a cultura irrenunciable allò que ningú ja no parla i que en canvi menyspreen, o fins i tot ridiculitzen, les actituds davant del procés d'aprenentatge de la natura d'éssers humans com Carl Sagan, Scrhödinger, Stephen Hawking, Planck, Konrad Lorentz, Darwin, Tesla, i tants d'altres. Alguns diuen que això passa perquè la política la dirigeixen no pas els més savis, sinó els que tenen els colzes més endurits, els d'ego més pujat, que majoritàriament han sorgit d'aquesta educació caníbal; caníbal en el sentit que s'alimenta no pas de la realitat, sinó de la interpretació i sovint de la ficció sobre la realitat que els egòlatres dominadors del món del coneixement han elaborat com a material educatiu a totes les èpoques. Sovint l'educació no aprèn el funcionament de la realitat sinó la deformitat narrada i dogmatitzada pels qui tradicionalment i al llarg dels segles han vist la ciència com un enemic de tot el que és humà. Els educadors caníbals han confós humanisme amb antropocentrisme i amb antropomorfisme; i els humans no som el centre de la realitat, existim als suburbis de l'univers i correm el risc de no veure'l, d'estudiar un miratge, si ens dediquem a enamorar-nos de les formes que confonem amb el tot i que entronitzem, i acabem ignorant el contingut de la realitat.

Ves una nit al bosc, mira amunt, respira l'aire de la muntanya, i contempla els estels enmig del buit. Som com la brillantor d'un bri d'escuma a la cresta d'una onada. El bri se sosté un instant que per a nosaltres dura una vida. Allò que som és aquest univers estelat, la nostra ment que el comprèn, i la cançó que entonem mentre ens acceptem com som, i mentre acceptem els altres com són i com desitgen ser.   

.

.

.

.

Paradoxes

By Kmarinas86 - http://en.wikipedia.org/wiki/Image:Olber%27s_Paradox_-_All_Points.gif, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2949765

He vist un lliberal executar un intolerant, i un intolerant respectar un bohemi. 
He vist un defensor dels drets dels treballadors del seu gremi esclafant aquells que el seu inconscient considera inferiors. 
He vist un que es proclama tothora defensor de la llibertat censurar algú perquè ha dit no sé què, o per què ha escrit no se "quantus", o per què s'ha oblidat de dir "companys i companyes" i ha dit només "companys", o perquè ha dit "caca" davant del seu fill. 
He vist una defensora dels drets de la dona, maltractar un home fins a fer-lo tornar boig, i he vist un defensor dels drets de les persones menysprear una dona pel fet de ser dona. 
He vist un pobre al qui algú li donava una moneda i no se la gastava en vi. 
He vist algú que s'ha fet ric de cop, i que no és un cregut, ni un pedant, i ni tan sols té molts fums. 
He vist un andalús gens exagerat i un català gens garrepa. 
He conegut un madrileny independentista català, i un català més espanyolista que Franco. 
He vist un "progre" enutjar-se amb els seus alumnes perquè són massa reivindicatius, i un "carca" escoltant Manu Chao. 
He vist un defensor dels animals maltractar una persona, i un activista dels drets humans donar una puntada de peu a un gos. 
He vist un infant més vell que jo, i un ancià més jove que jo. 
He vist algú  parlant amb sentiment dels morts de Gernika, i a aquesta mateix persona demanant que es tanquin les portes als qui venen refugiats de la guerra de Síria. 
He escoltat un comunista ateu parlar de les excel·lències humanes d'un capellà, i a aquest mateix capellà criticar i  malparlar del comunista només perquè era comunista i ateu. 
He vist un hippy copejar la seva dona perquè havia mirat un altre home, i un senyor de missa, tradicional i antiquat, abraçar la seva dona tot i saber que ella tenia un amant. 
He vist un creient tenir por de la mort, i un ateu rebent-la amb serenor. 
He conegut un ateu amb una profunda espiritualitat, i un creient molt superficial i cruel. He vist un pobre feliç, i un ric que de tanta amargor s'ha acabat suïcidant. 
He vist una guerra amb sis milions de morts, de la qual ningú no parla, i una discussió, sobre a on s'han d'asseure els polítics, en boca de tothom, en el mateix moment en què succeeix aquesta guerra. 
He vist milers de morts diàriament en atemptats terroristes a l'Àfrica, o a l'Àsia, dels quals cap diari no se'n feia gairebé ressò, i he vist aturar-se el món quan els morts eren dos o tres, si eren d'aquí. He escoltat anomenar "descobriment" a la conquesta i destrucció de milers de cultures, i he sentit anomenar "incultura" al fet de parlar i fer servir una llengua minoritària. 
He vist activistes contra la pena de mort matant els qui  no pensen com ells, i a defensors de la pena de mort incapaços de signar cap sentència. 
He vist antifeixistes imposant una idea per la força i amb violència, i premis Nobel de la pau ordenant l'execució d'una persona. 
He vist països defensors de la democràcia llançar bombes atòmiques damunt de poblacions, i he vist països negar l'entrada a refugiats que fugien d'una guerra en la qual s'utilitzaven les armes que aquests països fabricaven i venien. 
He vist una empresa fer negoci  amb un gas que matava milions de persones, i a aquesta mateixa empresa fer negoci amb un detergent que protegia dels graffiti els monuments alçats en memòria dels milions de persones assassinades. 

Per tot  això, només m'importa una cosa, respectar la gent pensin com pensin, i lluitar pels fets i no pels colors ni per les etiquetes. Respectar la gent, facin el que facin, mentre allò que facin no faci mal ningú. I descobrir que la majoria del que la gent fa amb llibertat, no fa mal ningú. Esborrar els prejudicis, els preconeixements, els preconceptes, les prevaloracions, i no empassar-me cap lògica que em donin ja pensada, ni cap fe que em regalin ja feta, ni cap opinió que em suposin indiscutible, ni menjar-me cap truita de patates mastegada.

M'atorgo el dret de canviar d'opinió quan em vingui de gust, i de no ser fidel a cap idea, sinó a l'actitud de canviar-les quan les descobreixo errades.

I a qui no li agradi, que s'hi posi fulles.

.

.

Els últims exemplars d'una espècie caduca que amaga als gens la seva pròpia destrucció

 Image from Marcin Chady in the wikipedia CC BY 2.0

Les lluites pel poder com a finalitat, prioritzant-lo al servei a les persones, em susciten un profund menyspreu. Els qui les engeguen o els qui les continuen són pobres éssers amb una disminució de la qual no són conscients. Són els últims exemplars d'una espècie caduca que amaga als gens la seva pròpia destrucció. Són el producte d'una cultura ignorant que entronitza la guerra, la violència, la disciplina i les normes. Són l'explicació de l'equació de Drake, que conclou un nombre de civilitzacions a l'univers força superior al que l'experiència sembla indicar; el problema és que aquestes bèsties humanes, les últimes d'una espècie que s'acaba, impedeixen la duració de qualssevol civilitzacions superiors. Si més no, fins ara.

Els animals competitius, que gaudeixen duent corbata i proposant un comportament i unes normes morals sense fonament que els atorguen tranquil·litat, disfressen el pur instint de venjança amb un mot que li atorga respectabilitat i un cert aire intel·lectual: el mot justícia.

S'inventen el concepte de justícia com la necessitat que qui ha produït un mal en rebi un altre de proporcional, sense adonar-se que aquesta idea incrementa i sovint duplica el mal; el reprodueix. Em vénen al cap els quaranta-set morts de l'estat saudí. Més enllà de l'efecte exemplificant i disuasori que produeix el càstig, que en alguns casos i amb alguns càstigs, seria raonable i potser suficient, ells s'entesten a assaborir el mot justícia, i fins i tot l'introdueixen dins dels atributs divins, com si déu necessités el mal com a resposta al mal. Com si el mal reactiu posseís una bondat innata que el fes necessari i irrenunciable.

En realitat, aquesta mena de justícia religiosa i judicial, que busca la compensació amb l'increment del mal absolut, no té cap més raó de ser que la pulsió de la venjança originada per la selecció natural. Aquesta pulsió ha suposat un benefici dins les societats superiors pel fet que ha eliminat els individus amb comportaments contraris a la supervivència del grup reduint, o evitant que escampessin les possibles causes genètiques de la seva acció destructiva. Però més enllà d'aquí, la justícia-venjança no té fonament, i atribuir-la a déu, o a un suposat concepte superior de compensació, és una barbaritat similar a dir que déu té barba o que matant els lleons que es mengen els pobres antílops estem sent bons samaritans.

Però com els expliques tot això als qui es creuen superiors a tu en intel·ligència i visió de la situació?
.
.
.

Bèsties com qualsevol altra bèstia

Recordo una nit dormint a l'estació de Vacarisses quan caminàvem cap a Montserrat des de Terrassa. Un adolescent criticava una noia que no hi era present, deia que era estúpida, repel·lent, insuportable, fastigosa. Jo no coneixia ni l'adolescent que criticava, ni la noia criticada, però només sentint els seus mots vaig percebre la seva animalitat. El nen, noi, xicot... era un exemplar d'Homo sapiens odiant, mogut per una pulsió ancestral que domina la ment i mou a inventar la persona en qui es pensa, exagerant els seus defectes, amagant les seves virtuts, per a poder combatre-la i esborrar-la. 

L'Homo sapiens és una bèstia perillosa, perquè sovint s'inventa la realitat, modificant un substrat objectiu real, per tal de moure-ho tot cap a la posició en què el seu ego queda més protegit o aconsegueix mes poder. 

N'he vist molts d'altres moguts per pulsions estranyes, carregades de violència. De fet, n'hi ha prou en contemplar els mascles alfa Homo sapiens dins dels cotxes quan condueixen, també passa amb algunes femelles. La violència d'un exemplar sapiens dins d'una eina tecnològica com l'automòbil ens remunta a una prehistòria plena de competició, de lluita, de combat. La bèstia sapiens continua sent bèstia enmig de la tecnologia punta. Allò que ens fa humans no són els invents ni els avenços materials sinó la capacitat de desitjar i procurar un bé a un altre ésser malgrat que aquest desig o aquest esforç no ens proporcioni a nosaltres com a individus cap benefici directe. És per això que els sàpiens continuaran sent bèsties per molt que estudiïn, per molt que aprenguin, per molt que construeixin, per molt que inventin. Allò que evidencia que són un animal més és la seva constant submissió a allò que Freud anomenava pulsions, Konrad Lorentz coordinacions hereditàries, i molts d'altres, instints. Aquesta submissió no és fàcilment detectable. Som titelles els fils de les quals són moguts per un inconscient dissenyat per la selecció natural durant centenars de mil·lennis. Som bèsties amb corbata, amb frac, amb tern, dins d'un audi o d'un avió o d'un cohet, amb mil artilugis d'última generació a les mans i de vegades amb comptes corrents atapeïts d'euros... però al capdavall bèsties com qualsevol altra bèstia si no ens distingim per un fenotip que quan apareix sembla que ens fa diferents, i que és l'empatia. És perillós trobar-se amb un sàpiens que no et coneix, perquè és un ésser territorial, amb una ment que divideix els munts d'individus en grups que sovint no tenen un sentit lògic, però la necessitat de dividir en grups és un imperatiu de la ment sàpiens. Sovint sona el "ells i nosaltres", quan en realitat no hi ha "ells i nosaltres" sinó només una col·lecció d'individus carregats de somnis i esperances, però invisibles en la seva realitat objectiva, perquè les bèsties sàpiens només copsen grups, etiquetes, estereotips, éssers inventats per a facilitar la decisió de competir, éssers abillats amb tòpics i prejudicis que converteixen els estrangers en diables, els diferents en perillosos, els qui no comparteixen una idea o un costum en oponents o enemics.  La lògica , en els sàpiens , es redueix al gremi dels matemàtics, la massa no elabora pensaments lògics sinó idees sotmeses a les coaccions de l'inconscient, la lògica de les quals es busca o s'inventa posteriorment a la decisió de proclamar com a vàlida la idea o l'opinió. I tot això passa enmig d'un miratge que fa que els individus sàpiens estiguin completament convençuts que no formen part del regne animal, que hi ha els animals i les persones, i que ells són les persones. És una espècie realment curiosa i apassionant. 

L'amplificació dels rumors o el vici de convertir la falsedat en fet

“(...)mentira no se borra

mentira no se olvida

mentira, la mentira

mentira cuando llega

mentira nunca se va

mentira la mentira

mentira la verdad

todo es mentira en este mundo

todo es mentira la verdad

todo es mentira yo me digo

todo es mentira ¿por qué será?(...)”

Manu Chao.

.

.

.La veritat és una realitat rara en una xarxa que té com a vici addictiu l'amplificació dels rumors o la perversió de convertir la falsedat en fet. El poder més gran de la xarxa, i de les xarxes, és el de crear una realitat aparent més poderosa que la realitat de debò. Les ovelles ens creiem la realitat aparent i construïm el nostre dia a dia seguint les directrius que la realitat aparent marca; directrius traçades pels "popes" del món; senyors del diner i del poder, compradors de la democràcia, directors d'escena de la gran obra de la realitat al teatre del món. El títol de l'obra és “La societat democràtica”; una obra de ficció, que té com a tret diferencial (respecte les altres obres) el fet que el públic es pensa que la trama va de debò. 

Encoratjant tota aquesta gran invenció, aquesta gran comèdia, hi ha un públic que s'ho creu tot, que aplaudeix o crítica seguint les ordres dels pastors; pobre públic ignorant convertit en bèstia de bast que va pasturant per les prades que els popes li manen; i fa això sense saber-ho. 

Cridem quan volen, riem quan volen, caminem cap a on volen, decidim el que ells volen; i ens pensem que cridem quan volem, que riem quan volem, que caminem cap a on volem i que decidim el que volem. 

El poder espantós de les xarxes és el de enterrar la realitat dins del sot del no res, substituint-la per una realitat falsa, creïble i preferible a la pròpia realitat per l'inconscient de cada individu; el drama és que si fem això, la veritat morirà per a sempre, i l'ésser humà també. I la conclusió esfereïdora és que, de tot el que llegim a la xarxa, del que acceptem com a cert, no en sabem gairebé res, res de res. Estem acostumats a considerar un fet l'existència de Cristòfol Colom tot i que mai no l'hem vist, perquè ens han educat per a no dubtar. Però el dubte no és pas la prova de la ignorància sinó l'origen del coneixement. 

.

.

.

L'ergonomia psicològica o la lluita contra els topants que ens malmeten l'ànim sense que ens n'adonem.

De vegades ens preocupem que al nostre lloc de treball totes les cadires tinguin respatller, que les pantalles dels ordinadors tinguin un filtre protector perquè no se'ns malmeti la vista, que hi hagi prou extractors d'aire, i moltes altres coses necessàries... però... ens oblidem d'allò que va més enllà del físic. 

A banda dels perills físics, tenim els perills psicològics, i sovint no els veiem, o no som conscients que hi són. Aquests perills serien equivalents als perills materials que abans he esmentat, però en l'àmbit de la salut psicològica. I igual com hi ha alguns elements materials que pel fet de no estar en condicions ens poden perjudicar el cos, hi ha també, i són més difícils de detectar, elements organitzatius, logístics, jeràrquics, fins i tot físics també... que ens poden malmetre la vida mental o l'ànim. Podríem dir que igual com hi ha una ergonomia material, hi ha d'haver també una ergonomia psicològica o mental. 

L'ergonomia, per si algú no n'ha sentit a parlar, és l'aplicació de la informació científica sobre els humans al disseny d'objectes, sistemes i entorns per a l'ús de l'ésser humà.

Igual com és recomanable una posició, una manera d'asseure's, una forma determinada per a les cadires, els llits, els matalassos... també hi ha unes condicions organitzatives necessàries per a la bona salut mental, tant a la feina com a la vida privada.

Anem a pensar en alguns exemples de perills per a la estabilitat psicològica, cap dels quals no fa mal en un sol dia, sinó que va desgastant progressivament a mida que ens anem topant amb la nafra sense posar-hi remei; de vegades fins i tot sense ser conscients que ens està perjudicant. EN posaré només alguns, perquè la casuística de les diferents feines i ambients fa que siguin milers.

-Excés de panys i claus diferents. Si al desenvolupament de la feina, ens veiem obligats a fer servir diferents claus; per a habitacions, o aules o magatzems, fins i tot propers entre sí, i hem d'anar canviant constantment de clau... tot això representa un desgast per a la ment, que un dia no fa mal, però que amb el temps esgota. L'ideal humà seria que no hi hagués claus, que les portes poguessin estar obertes sense que hagués de  passar res. Potser encara no estem preparats per aquests nivells d'humanitat, però una solució provisional podria ser fer servir una sola clau per a totes les cambres.

-L'obligació d'acomplir objectius contradictoris. Aquest desgast és molt variat, i hi hauria milers d'exemples diferents a les diferents feines i empreses que existeixen, però és un autèntic càncer mental. Per exemple si t'exigeixen tres objectius obligatoris: deixar l'aula perfectament neta i ordenada després d'haver fet pràctiques amb els teus alumnes, arribar puntual a la següent classe, i ser capaç de realitzar totes les pràctiques programades. Totes tres tasques són impossibles, i totes tres tasques són obligatòries. Si vols que els alumnes ordenin el taller, has d'acabar deu minuts abans la pràctica per a poder demanar-los que netegin, si acabes deu minuts abans no tens temps de fer totes les pràctiques programades i desitjables. Si optes per acabar tres minuts abans la classe i començar llavors a netejar, et trobes que arribes tard a la següent classe. En conseqüència, tens tres objectius obligatoris, que al mateix temps no es poden complir tots tres, amb la qual cosa estàs obligat a fracassar en un dels tres objectius. El que he explicat és només un exemple dels milers d'obligacions contradictòries que es poden donar en els milers de feines diferents que existeixen, segur que llegint això a algú li vindrà al cap alguna situació viscuda. Un altre exemple podria ser quan a un alumne se li demana d'arribar puntual a classe, i al mateix temps se li impedeix de pujar a la classe abans que toqui el timbre, amb la qual cosa forçosament arribarà a classe després que toqui el timbre. Si el professor no és comprensiu, li posarà retard, perquè és impossible arribar a l'hora, i al mateix temps, no pujar a l'aula fins que sigui l'hora.

-La desconfiança. Quan un treballador pensa sempre, del seu cap, que aquest té la pitjor intenció possible. O quan un cap pensa, dels treballadors que té, sempre el pitjor. Quan un professor, en descobrir que falta una eina a l'hora de recollir-les, resta convençut que algun alumne l'ha robada. Quan un alumne, en veure que ha suspès un examen, resta convençut que el professor li té mania. I milers de situacions més. La desconfiança, corca. I la desconfiança gairebé mai no té raó. La majoria de vegades en què falta una eina a l'hora de recollir, acaba apareixent per terra, o es demostra que s'havien comptat malament i que hi són totes. Gairebé la totalitat de les persones tenen bones intencions. Les friccions entre individus acostumen a ser conseqüència de l'error involuntari més que no pas de la mala voluntat o la deixadesa. I si alguna vegada hi ha mala intenció per part d'algú, és tan rar que potser és preferible enganyar-se creient que hi ha bona intenció que caure en la desconfiança. El valor de la confiança i els beneficis que se'n poden derivar, és infinitament superior al valor d'una eina perduda o robada. És un gust deixar la bossa amb la cartera i les claus damunt de la taula i allunyar-se girat d'esquenes convençut que cap dels trenta alumnes no et prendrà res, i tornar al cap de vint minuts al costat de la taula i descobrir que efectivament ningú no t'ha pres res, i que tu ja ho sabies.

-L'ofec de la improvisació. Tot i que és necessari planificar i preveure, convé no estar obligat a seguir la planificació, perquè aquesta obligació mataria les idees brillants que van sorgint mentre desenvolupem el pla, i que no s'haurien de deixar de banda per obediència al pla. Si per a fer la Sagrada Família s'haguessin hagut de seguir els protocols que mana la norma ISO de qualitat d'Europa, la Sagrada Família s'hauria acabat ben aviat, però no existiria. Reduir la feina, o la vida, o les vacances, o qualsevol projecte, a l'estricte acompliment d'un pla rígid, ofega la creativitat, i l'ofec de la creativitat és una de les causes dels desequilibris anímics.

Bé... com ja he dit, hi ha encara molts més topants i nafres que maten l'ergonomia psicològica necessària per a viure amb bona salut mental i per a treballar bé, però per avui ho deixo, i prometo continuar un altre dia.

Bona nit!

.

.

.

Felicitats, campió!

 Oh! Quina pressa que tens! A on vas? Segur que hi has d'anar? Ets molt treballador! Tens ambicions, projectes, sempre vius mirant al futur, com ha de ser! Oh! Quina fal·lera a deixar el teu pis pinzellat com un museu! Tant t'obsedeixes que gairebé no fas res més. Oh! Com t'enfades perquè la fornera, sense voler, ha tocat, mentre l'embolicava, amb la vora de la pell de la seva mà el croissant de mantega que has demanat! La gent no treballa tan bé com tu! Els has de suportar! Tu que ho fas tot bé! Oh! Com t'enutges, perquè has d'esperar, agafat al volant del teu cotxe, que la persona que està aparcant davant teu et deixi passar! Que lenta que és aquesta dona! Oh! Com esbossines! Com pites! quan tots els cotxes s'aturen a la carretera, o al carrer major, o a on sigui que et facin aturar els ineptes! Quin "pito" més potent que tens! Quin bon exemplar d'Homo Sapiens que ets! Quanta raó que tens! Només condueixes bé tu! Ets un campió! El campió! Com esclafes els competidors! Com te'n sents, d'orgullós, de tants mèrits com tens! De la pàtria a la que pertanys! No tothom pot dir que forma part d'un estat de l'anomenat primer món! I això t'ho has treballat tu, no ha estat pas per atzar que has nascut a Europa! T'ho has currat! I parles la llengua més fàcil i més bonica de totes! Les altres llengües és evident que no s'entenen i a més són força lletges, sonen rares... Les haurien d'ensenyar com a relíquia del passat, i guardar-les en un museu, però no tocar els collons a la gent que vol ser pràctica i moderna! La teva és indubtablement la llengua més bella i més fàcil d'entendre! Oh! Quin bon gust que tens! Quanta raó que tens quan dius que aquella noia és guapa, i que aquella altra és lletja! Tu saps molt bé qui és lleig i qui és guapo! Ho veus ben clar! I et fan una mica de llàstima els pobres ximples que troben guapa alguna noia que tu saps que és lletja! No s'adonen de l'evidència, però tu ho veus clar! Tens aquest do! Ets un campió! Ha ha ha! Ric de tant feliç com em sento que al món existeixi un campió com tu! Tan assenyat! Ha ha ha! Oh! Que bé que vesteixes! Tu vesteixes com s'ha de vestir, amb l'elegància que pertoca a cada moment; no ets un arrossegat, no ets un d'aquests “jilpis” que van fets uns pengim penjam! Tu comprens la manera correcta de vestir-se, seguint les normes i l'estil de totes les societats civilitzades del món mundial! A més, tu ets molt savi, perquè coneixes el significat de totes les paraules del diccionari! I si no saps què és l'amistat, busques el significat al diccionari, i fas callar els babaus que diuen que l'amistat és una altra cosa. El diccionari explica ben clar què és l'amistat, i què és la vida, i què és la felicitat... Si algú se n'oblida, té molta sort, perquè té els diccionaris, i tu encara en tens més de sort, perquè et saps de memòria les definicions del diccionari; per tant, coneixes tots els misteris! Ho saps tot! El diccionari té el do miraculós de saber què són totes les coses! Oh! Quina sort que tens de tenir la religió veritable! Els qui no creuen en la teva religió són uns pobres infeliços que no aniran al cel; i si hi van serà perquè déu és molt bo i... mira... fa la vista grossa... coneix les intencions del cor... i automàticament els inscriu els pobres heretges a la teva església, la única de debò, sense que ells ho sàpiguen; i gràcies a això se salvaran, si no, a cremar a l'infern, com tots els que no es creuen tot el que diu la teva religió, que es veu d'un tros lluny que és la de debò, per això qui no hi creu, té una certa culpa, perquè és ben clar que la teva religió és l'única que té raó en tot el que diu, ja que és l'única que ha rebut per revelació divina la seva doctrina. Ets un campió! Formes part de la veritable església! I ets normal, perquè no ets gai ni cap cosa d'aquestes estranyes! I ets blanc! I guapo! Fins i tot, ara que et fas gran, resultes encara interessant, i saps de bo de bo, que moltes senyores et miren! Ets un campió! Felicitats, campió!

.

.

.

Doneu-me temps i quedeu-vos els diners. Doneu-me espais oberts que no siguin de ningú i quedeu-vos els productes.

La vida és tan curta, i la natura és tan bella, que no suportaria perdre-me-les perseguint diners, o fama, o aplaudiments. Ara mateix podria estar escrivint algun relat, o alguna novel·la; fa cinc anys, ho feia; i acabava obtenint el minúscul plaer de guanyar algun premi. I a la majoria de premis, a la cerimònia de lliurament de guardons, s'oblidaven d'allò que jo havia escrit, gairebé ni ho esmentaven; i s'obsessionaven amb el sopar del lliurament, i amb les cerimònies de repartiment de guardons, i que si els finalistes! I que si les fotos! No sé... ara per ara, quan escric alguna cosa, ho faig perquè se'm posa la pell de gallina, pel plaer d'escriure-la, pel gust de veure que allò que em surt és idèntic a allò que vull que surti; pel goig de sentir-ho tan meu, de creure-hi tant, ni que ningú no ho llegeixi. Pot ser que algun dia em torni a presentar a premis; alguna vegada encara ho faig; però més per a conèixer gent interessant, o algun poble de costa, o de muntanya, que per cap altra raó. I no impedeixo pas que qui vulgui llegeixi el que escric, faltaria més, però el goig que sento rau a l'instant en què ho escric, sigui llegit o no, i no em motiva que em lloïn; si ho fan, ho agraeixo, perquè és un detall d'afecte, però la vida no són els aplaudiments, ni els diners, ni els premis, ni l'especulació; la vida és l'ara. I demà, la vida serà l'ara de demà. 

I pel món tot va tan ple de fanfàrria balmada! Les xarxes socials vessen de publicitat que busca compradors. Vinga mentides sobre si tal o qual producte és imprescindible! I flashos, i dringar de copes de cava amb rialletes protocolàries de bonhòmia forçada! Guapa! No, guapa tu! No, tu més! No! Tu més! 

Tot ho respecto, faltaria més, però doneu-me un camí de poble, una lluna blanca, l'olor dels pins i un gat que maula, el tractor que ve de llaurar, i hores i hores sense pressa ni rellotge. I no vull ni un euro; vull estones per a no fer res. Doneu-me temps i quedeu-vos els diners. Doneu-me espais oberts que no siguin de ningú i quedeu-vos els productes. No em sento del món que identifica home de bé amb home que té ambicions i que vol anar a més. Sóc com un pobre indígena de les planúries del nord d'Amèrica al segle disset o divuit al qui es van entestar de convèncer que havia d'aspirar a tenir més; més escopetes, més alcohol... potser un terreny, que el pobre home no entenia com podia adquirir, si ja era seu, i del seu germà, i del seu cosí, perquè la Terra no podia tenir propietari. 

Diners de merda; signe d'espècie imperfecte i infeliç. La infelicitat està programada als gens; probablement només a l'epigenètica, per assegurar que els individus mai no estiguin satisfets i busquin sempre expandir-se. Els qui són feliços no mouen cel i terra per a produir, ni per a guanyar diners, ni per a conquerir un territori nou i fundar una nova tribu, ni per a reproduir-se amb més parelles. La felicitat, a les societats primitives que som, no és un fenotip que meni a la supervivència de l'individu i de l'espècie; però hem de deixar de ser una societat primitiva. 

Creieu-me, malgrat els ordinadors, som una societat primitiva. Malgrat que hàgim trepitjat la lluna, malgrat que hàgim arribat (en alguns racons del món) a l'anomenada societat del benestar, som una societat primitiva; perquè si no ens inventem l'interès, la nostra organització social no rutlla. Els individus, en la seva majoria i a l'engròs, actuen per interès; és trist però és així. Per això, no sabríem viure sense diners. L'evolució humana no és una evolució tecnològica, o de coneixements, sinó una evolució genètica que ens hauria de fer arribar fins a una espècie els fenotips de la qual permetessin que les persones fossin felices, i que aquesta benedicció no impedís el correcte funcionament de la societat. Al meu parer, l'exemplar Homo sapiens actual, justeja. Sí que hi ha gent feliç, però no gaire. Quan dic que justeja, em refereixo a que no és impossible, però és difícil, que s'arribi a una societat de persones felices només amb una evolució cultural i tecnològica, sense que a més hi hagi una evolució biològica. Intueixo que és possible, perquè conec alguna persona que actua no pas per interès sinó per una estranya passió per la vida que la mou a estimar el que li toca fer i no tant a plorar pel que voldria fer i no pot. Però el singular que faig servir expressa la raresa d'aquest fet. Com més joves són les persones, més actuen per passió i menys per a obtenir diners, fama, poder... El creixement de l'individu, amb els anys, implica l'aparició de la producció d'unes hormones que garanteixen la inestabilitat psicològica suficient com per a esperonar la persona que creix a perseguir, si cal amb violència, la reproducció, el control de l'entorn, i l'aliment; i tot això, el nostre subconscient, ens mou a cercar-ho a través de l'obsessiva persecució dels diners entre d'altres objectius. La passió per la bellesa i el gust de servir les altres consciències queda molt i molt en segon pla a mida que ens anem fent grans. 

Per això torno a dir el que he escrit al principi: tot això, per a morir-nos! Hom em podria respondre que, en el fons, qui treballa per diners ho fa pels seus fills, per la continuació dels que venen al darrere, i que és un acte de generositat... Però em pregunto quina herència realment deixem als nostres fills. La continuació del tràfec? La perpetuació d'una existència abocada a perseguir poder, diners, prestigi, possessions...? L'obsessió per amuntegar milions d'euros a comptes bancaris?

Anar en contra de tot això, és tan descomunal, que ve a ser com enfrontar-se al repte de buidar un oceà amb una galleda. El món és ple d'Antonios de la Rosa reals, potencials i futurs. Hi ha molts Jordis Pujol que encara no han nascut, molts Bárcenas... Nosaltres, cadascun, encara que no us ho cregueu, som corruptes en potència. No som tan diferents als corruptes com per a assegurar que si haguéssim heretat per atzar el seu bagatge vital, les experiències viscudes, els exemples rebuts, l'entorn, els fenotips, les connexions neuronals... no hauríem caigut en la corrupció. Per això dic que la tara és una tara d'espècie; amb la cultura ho podem arreglar, i molt; potser podria arribar a funcionar amb molts segles de progrés, molta educació i molt d'esforç; però ho veig tan difícil, que no puc fer altra cosa que dipositar la meva esperança en l'evolució filogenètica. 

Hi ha qui viu com si l'Homo sapiens fos un producte acabat, però això seria un antropocentrisme patatero. Som només un punt variable, fugaç, canviant, d'una evolució que no s'atura. També cal dir, però, que quan parlem d'evolució no estem parlant de millora des del punt de vista de la felicitat i de l'ètica. Konrad Lorentz ens ha ensenyat que hi ha espècies vives que “involucionen” vers virus. L'evolució busca la millor adaptació a l'entorn, no pas l'apropament vers la humanitat ideal que tots tenim al cap com si ja hi fóssim; aquest apropament és cosa nostra. Potser per primera vegada al sistema solar una espècie està en disposició d'orientar la seva evolució biològica mitjançant la seva evolució cultural. Calen, però, molts esforços, molts plors, moltes derrotes... La bèstia que som no renunciarà tan de pressa a la presa morta que ha caçat i que es dessagna, no abandonarà tan fàcilment la lluita pel poder i l'esclafament del competidor. Naixeran mil vegades els moviments alliberadors de l'individu, reclamant la pau i l'amor lliure, i mil vegades més seran esclafats, difamats, corromputs, pervertits... Però tornaran a néixer, perquè la tendència natural de les consciències és la llibertat i l'amor.

Ahir vam deixar l'esclavatge oficial i legislat. Ens manca deixar l'esclavatge de fet, l'esclavatge camuflat dels diners i de les màfies legals i il·legals. Ahir vam deixar la tirania dels reis absoluts, ens cal abandonar la tirania dels qui tenen més per damunt dels qui tenen menys. Fa una estona, hem deixat parcialment la tirania dels dogmatismes mitològics i tradicionalistes; però aquesta tirania reclama el seu paper a la història i, creient que salva el món, el pot tornar a enfonsar dins la foscor més miserable. Si una dona és dins d'un burka, jo sóc dins d'un burka. Si una dona és considerada propietat d'un home, jo no sóc lliure. Si una persona és lapidada per la seva orientació sexual, jo no estic satisfet. Si un sol ésser humà és perseguit per ser com és, per pensar com pensa, per estimar el que estima, per anhelar el que anhela... la humanitat encara està malalta i moribunda. 

Necessitem arribar a ser humans; la feina és descomunal i a tot arreu a on mirem hi ha interessos ben diferents als de la llibertat i l'amor, interessos enaltits per la suma organitzada dels individus primitius i ignorants que som. La tasca, creieu-me, és descomunal, però jo hi crec. No ens hem d'acostumar mai al fet que la vida sigui injusta, mai... ni que ho aconselli Bill gates. Si li fem cas a Bill Gates, podem tenir la desgràcia de posar-nos a perseguir diners i més diners, en comptes de mirar la lluna, tan bonica. I ara deixo d'escriure, perquè estic veient un firmament estelat que em fascina i vull caminar una mica pel carrer sense fer res; és un plaer.

.

.