CC BY-SA 3.0 imatge from 4028mdk09 in wikipedia
A
l'últim han estat els néts els qui han heretat la intolerància del
franquisme. Els fills la van patir de massa a prop, i han crescut
reprimits i espantats, però al capdavall immunitzats contra la dèria
de prohibir, tapar, controlar, censurar... tot allò que per
naturalesa és lliure; perquè ells van sofrir aquesta lacra. Els
fills, però, com a mal educats que van estar, no van aconseguir,
majoritàriament, formar néts conscients dels perills de la
intolerància. És per això que la societat anomenada democràtica
no ho és de fet; l'organització considerada lliure, no ho és en
absolut.
L'oca
que s'ha passat la vida lligada a una cadena, i que, al llarg de tota
la seva vida, s'ha hagut d'ajupir i estirar el coll per arribar al
plat amb l'aigua, el dia que la deslliguen, continua ajupint-se i
estirant el coll per arribar a l'aigua, tot i que ja no tingui la
cadena. I al llarg de tota la seva vida, bo i que passin anys d'ençà
del moment en què la van deslliurar de la cadena, la pobra oca
continuarà estirant el coll i ajupint-se; no sabrà beure d'una
altra manera. I els fills de l'oca, i potser àdhuc els seus néts,
hauran après a ajupir-se i a estirar el coll per a beure aigua,
sense saber perquè, sense ni tan sols sorprendre's d'haver de fer un
gest tant estrany per a beure, ben bé com si estiguessin lligades a
una cadena, tot i que la cadena, per a ells, mai no hi haurà estat.
Els seus pares ni tan sols els hauran explicat que un dia hi va haver
una cadena, i que el gest d'ajupir-se i d'estirar el coll era en
aquell moment l'únic possible si volien poder beure aigua.
Les
nostres generacions no han parlat prou de les cadenes que hi va
haver, ni dels colls que es van haver d'estirar dia rere dia per a
beure aigua, ni dels tics dictatorials que s'han tramès per educació
inconscient, per mimetisme, per educació transversal; milers de tics
que no són vistos com a tics ni com a herència de la dictadura,
sinó com a correcció social, com a formes, normes, protocols,
tradicions, bon gust...
Estem
reproduint la merda dels avis, la sagrada tradició que s'assumeix
sense crítica, perquè es considera que tot el que transmeten les
generacions precedents és perquè sí sagrat. Avui fan les lleis els
qui assaboreixen amb delir la presó per als que són diferents, per
als que es rebel·len contra el poder polític, contra l'estat. Allò
que és anomenat democràcia està ple de colls d'oca estirats i
ajupits; ho està fins i tot allò que s'autoanomena progressisme.
Les cases no tenen gent; la gent no té cases; i a tot això li'n
diuen llei i estat de dret. La gent va a la presó per una cançó,
per una representació de titelles, per dir ase o per dir bèstia; i
a tot això, li'n diuen democràcia. Els qui s'enorgulleixen de ser
d'esquerres, i que accepten tota aquesta misèria legal del present,
i que a més afirmen que són laics i agnòstics, del tot alliberats
de les doctrines caduques, en realitat practiquen la religió del
pensament únic, l'adoració del sistema i de les seves estètiques i
ètiques, la indecència de la decència buida dels esnobs que no
saben que ho són. Beneeixen desnonaments, fent veure que els
avorreixen. Signen pactes amb el liberalisme econòmic, fent veure
que estan fent fora la dreta del govern. Adoren les seves carreres
polítiques personals, fent veure que se sacrifiquen pel poble. Fan
la vista grossa davant la repressió i la censura, fent veure que
estan absolutament a favor de la llibertat d'expressió. S'omplen la
boca amb la paraula democràcia, escagarrinant-se cada vegada que
algú planteja la possibilitat d'un referèndum perquè la gent de
Catalunya o d'Euskadi decideixin si volen pertànyer a l'estat
espanyol. I darrere l'escagarrinament arriba l'amenaça; darrere la
por i la ignorància, arriba la violència i el feixisme. Uns i
altres practiquen la religió dogmàtica dels diners, divinitats
capaces de canviar la constitució en dos dies sense referèndum, o
de decidir qui va a la presó i qui no hi va de moment.
Davant
de tot això, el ciutadà petit i humil com jo només té un vot i
una veu que cada dia que passa li intenten apagar més i més. La veu
del poble, tan cridanera avui dia amb l'agulló a cops descontrolat
de les noves tecnologies, té un poder capaç de destruir el mateix
poble; si fa no fa com quan un ramat de vaques perd el control i es
desboca. El ciutadà espectador conscient d'aquesta involució duta a
terme pels néts del franquisme, si té la sort de ser-ne conscient,
té l'obligació de resistir. Resistir amb el mot, amb el vers, amb
la cançó, amb el vot, amb el gest de decidir què compra i què no;
què consumeix i què no, amb la llibertat. Resistir amb l'actitud de
no tenir por de les amenaces, de no bescanviar la llibertat
d'expressió o qualsevol altra llibertat per una seguretat que no
existeix. Qui renuncii a conquerir la llibertat per por a perdre la
seguretat, convertirà el seu món, tan segur, en una presó a on no
estaran permesos els tresors essencials de la humanitat, allò que fa
que la vida valgui la pena: la creativitat, l'expressió, l'opinió,
el progrés, l'esperança, l'art, la respiració, l'amor lliure...
.
.
.
.
No comments:
Post a Comment