Lamento la mort de Gadaffi

Els de sempre tornaran a dir que això que escric és ofensiu, però ho torno a dir, com ja ho vaig dir quan van matar Osama Bin Laden: “mai, la mort d'un ésser humà, serà per a mi motiu de celebració”.

No han estat tampoc per a mi motiu de celebració, ans al contrari, ni la seva tirania, ni els seus crims, ni els abusos, ni els assassinats... Jo no he donat la mà a Gadaffi, ni l'he rebut a la Zarzuela, com els reis d'Espanya, ni li he donat les claus de la ciutat de Madrid, com l'alcalde Gallardon, ni he fet negocis amb ell, com una bonior d'empresaris de l'estat, però tot i així condemno la seva execució, que fa impossible que se li faci justícia; impedeix que ell visqui la seva derrota.

Matar una persona, sigui qui sigui aquesta persona, és un acte que produeix com a mínim tristesa; tot i que un mai no sap si es veurà algun dia en aquestes circumstàncies (les d'haver de matar); i que ningú no se sorprengui d'això que escric; no sabem del cert si, en un moment d'ira, per a defensar els nostres fills, o els nostres germans, front l'atac d'algú que els vulgui destruir, no haurem d'exercir la violència com a mitjà de defensa; però fins i tot en aquest imperatiu, i bo i haver-ho de fer, matar fóra monstruós.

Si no m'ha fet feliç la vida de Gadaffi, ni els seus crims, ni la seva corrupció, ni el seu menyspreu a la llibertat... ¿per què m'ha de fer feliç la seva mort, que també és un menyspreu a la vida?

Lamento la mort de Bin Laden.

Suposo que el títol del meu post, provocador, políticament incorrecte, i contrari a les pulsions naturals instintives dels individus i de les societats, fa necessària una explicació. O potser no, potser, segons com es miri, és bastant obvi el que vull dir.

Lamento la mort violenta de Bin Laden, perquè lamento totes aquelles morts produïdes per execució; ja sigui aquesta execució assassinat, venjança, terrorisme o acompliment d'una condemna. Qualsevol homicidi és un acte contrari a la dignitat humana, ni que a qui se li foradi el cap sigui Bin Laden, ni que qui sigui penjat sigui Sadam Hussein. Lamento la mort de Sadam Hussein com lamento el suïcidi de Hitler, com lamento les execucions ordenades pels tribunals als judicis de Nuremberg. La diferència entre les nostres societats humanes i les que d'humanes no en tenen gaire hauria de consistir en què nosaltres no matem els culpables, en què que nosaltres no apliquem la venjança, en què nosaltres no decidim la mort de ningú; ni per raons d'estat, ni per electoralisme, ni per rancúnia, ni per una suposada justícia universal. No dic que enmig d'una acció improvisada de defensa, algú, un cos de seguretat, o fins i tot qualsevol de nosaltres (ciutadans comuns), pogués arribar a produir la mort d'una persona (per la defensa d'un fill hom pot arribar a realitzar accions que mai no hauria dit). Però el que hauria de ser intolerable és decidir, des d'un despatx, l'execució sense judici (o amb judici) de qualsevol persona per monstruosa que sigui. Perquè la mort d'un líder no acaba amb les accions violentes dels que el segueixen. Perquè l'execució d'un genocida li estalvia al genocida la humiliació del judici, el trauma de mirar cara a cara les seves víctimes, la duresa de contemplar la seva acció sense la falsa aurèola de la glòria, l'oportunitat de poder descobrir algun dia el color fastigós de la covardia i de la crueltat que han brollat de dins d'ell mateix. Perquè la mort d'un tirà acaba amb el seu dolor, l'allibera de la presó perpètua, i el que és més important, li impedeix el llarg camí dels anys de captiveri vers una rectificació vital. La derrota del mal no consisteix en destruir qui el comet sinó en destruir el mal que hi ha dins d'ell.

Cert és que un conseller del president Obama va afanyar-se a explicar que de primeres no el volien matar i que ho van fer perquè es va parapetar; però el meu problema és que sóc molt mal pensat, i em costa creure que, amb les tecnologies d'avui dia, no el poguessin capturar viu. Se'm fa feixuc també comprendre per què va haver de morir la dona que suposadament va fer d'escut humà i darrere de la qual diuen que es va amagar Osama. Torno a ser mal pensat. Demano perdó pels meus mals pensaments i prometo reprimir-los i tornar a les opinions correctes. Però ai... els meus mals pensaments tornen, i de nou veig difícil comprendre per què no van poder capturar-lo viu. Se'm fa estrany, també, entendre perquè el van llençar al mar; ¿quina millor prova de la seva mort no hauríem tingut que el seu propi cadàver? És estrany. I torno a ser mal pensat.

Em posen la pell de gallina (hi tinc dret, la pell és meva) les declaracions de tants homes d'estat que celebren una mort. “Quan el comando va confirmar la mort, a la Casa Blanca va esclatar l'eufòria”, publica La Vanguardia.

Digui el que digui Obama, avui, el món és menys segur, perquè molta gent, i durant molts anys, buscarà la venjança. El terrorisme islàmic no era només Bin Laden. Una execució no arregla res, ni retorna les vides dels que van morir al 11-S, ni les vides dels morts de la guerra d'Irak, ni destrueix el terrorisme. Avui el món és indubtablement menys segur, i Bin Laden, que hauria d'estar empresonat, ja ha deixat de patir.

La dignitat de Catalunya

.

La dignitat de Catalunya és la dignitat de tots els pobles del món. Retallar, negar, esquinçar, pervertir, reduir, un estatut aprovat per la majoria absoluta del parlament de Catalunya, és senzillament menysprear la dignitat de Catalunya com a poble, és negar-li el tracte de poble; i de cap manera no s'ha de tolerar.
Si la constitució espanyola del 1978, nascuda d'un pacte amb el règim postfranquista, no accepta la voluntat del poble de Catalunya, podrà voler dir dues coses: o bé que la constitució no és vàlida per a vertebrar l'Espanya plural d'avui, o bé que Catalunya no pot sobreviure dins d'Espanya. O es canvia la constitució, o toca anar-se'n. Un “no” de la constitució a l'estatut escollit pel poble de Catalunya implicaria la fi de l'Espanya plural i la impossibilitat que Catalunya sigui tractada amb dignitat dins de l'Estat Espanyol. Em pregunto si d'aquí a uns dia em tocarà escriure des d'aquest blog un “Adéu Espanya”.

.

Quan la Constitució i els "drets fonamentals" no coincideixen.

.

El País ens informava diumenge passat d'una desavinença clara entre el Tribunal Constitucional i l'ONU. I malgrat que aquesta desavinença es limiti al cas concret d'una persona, el episodi és fonamental per a comprendre que la justícia està per damunt dels textos legals; i que no ens podem limitar als textos legals per a reclamar la totalitat de les llibertats que un individu humà, o que una nació, mereixen pel fet d'existir. La llibertat ha d'estar sempre per damunt de la Constitució; i si en algun cas la Constitució o el Tribunal Constitucional no defensen la llibertat i la justícia, s'ha de canviar la Constitució o replantejar-se la neutralitat i l'objectivitat del tribunal i cercar maneres d'aconseguir que les decisions no depenguin de quines siguin les persones que en un moment donat formin part del tribunal.
El cas és que hi ha gent que parla del Tribunal Constitucional com si les seves decisions fossin una mena de sentències divines sobre la legitimitat o la ilegitimitat, la justícia o la injustícia; com si el tribunal, en si, fos un ull capaç d'esbrinar la justícia natural de les “coses”, i de decidir si aquestes “coses” estan en harmonia o no amb aquesta justícia.
L'experiència i el seny evidencien que no és així.
Tornem al cas que ens explicava El País diumenge.
A Rosalind Williams, a l'any 1992, la policia espanyola li va demanar la documentació només pel fet de ser una senyora de color. El propi policia que li va exigir els papers ho va reconèixer: “tenim l'ordre d'identificar gent com ella”, va dir. La senyora va posar una denuncia a la mateixa policia, i posteriorment al Ministeri de l'Interior, que va acceptar que hi havia hagut discriminació, però no es va fer res més. Del ministeri, la denúncia va passar a l'Audiència Nacional, on es va rebutjar del tot. El 29 de gener de 2001 el Tribunal Constitucional va tombar definitivament la denúncia.
Al 2004, la ONG Women's Link Worldwide va reprendre el cas i el va dur davant l'ONU.
Ara fa pocs dies que l'ONU ha dictaminat que aquesta pràctica de control policial aplicada a Rosalind Williams a causa dels seus trets racials fou discriminatòria. La policia no ens pot tractar de manera diferent a d'altres persones només a causa del nostre aspecte físic o de la nostra raça. L'Estat Espanyol té 180 dies per informar l'ONU sobre les mesures que prendrà arran del dictamen. Sembla que de normal aquest a mena de dictamens són ignorats pels estats acusats.
En conclusió, queda demostrat que una decisió del Tribunal Constitucional pot resultar equivocada a l'hora d'evitar abusos policials contra els drets humans, o a l'hora de defensar la igualtat entre les persones o qualsevol altre valor fonamental en un estat democràtic. Per molt respectuosos que siguiem amb el Tribunal Constitucional, hem de ser conscients que no dictamina què és just o injust, sinó senzillament si un afer en conflicte, una llei, una sentència... és considerada constitucional pel grup de persones que en el moment de prendre la decisió formen part d'aquest tribunal. Moltes vegades aquestes persones poden estar influides per la seva pròpia concepció de la vida, del món, de la societat, de l'estat...I un mateix text (en aquest cas el constitucional) pot ser interpretat de diferent manera en funció de qui l'estudii. I a banda de tot, la constitució és un conveni entre persones, i en conseqüència no és el llibre de la veritat i de la justícia, no és intocable, no és immutable... I quan les societats canvien, cal que els llibres que es fan servir per regular les societats també canviïn; sobretot si es demostra que en algunes ocasions, constitució i justícia natural no coincideixen.

.