L'asteroide 2009 DD45 passa a frec de la Terra, dos dies i mig després de ser descobert.

.

Dilluns passat, a les 14:44, un tros de roca de la grandària d'un bloc de deu pisos, uns quaranta metres, va passar a 72000 quilòmetres de la Terra (algunes fonts diuen que a 60000); és a dir a una distància d'una mica menys del doble del perímetre de la Terra. Això vol dir que vam estar molt a prop del desastre. És cert que a Tunguska, al 1908, va passar una cosa similar, i en aquella ocasió l'objecte, d'uns dos-cents metres de llargada, va arribar a impactar contra la superfície causant un munt de destroces. Però hem de tenir en compte que l'objecte de Tungusca era de gel, i gairebé en arribar a Terra, o poc abans, va sublimar bruscament a gas, provocant una ona de calor i de pressió que va ser la que va fer més mal. Si l'objecte hagués estat de roca, i hagués arribat compacte a la superfície, quines haurien estat les conseqüències? Quan juguem al billar, una bola fa canviar la trajectòria d'una altra bola; és clar que la diferència de massa entre la terra i una roca de dos-cents metres és abismal, i l'òrbita de la Terra, en aquest cas, no perillava. Però les conseqüències climàtiques són difícils de preveure perquè depenen de molts factors.

Sembla que el 80% dels asteroides coneguts susceptibles de provocar la fi de la vida al planeta estan control·lats per la NASA. Control·lats en el sentit de “coneguts”; un altre tema és com ho faríem per a combatre'ls, i un tema més inquietant és el del 20% d'asteroides imprevisibles que ho poden enviar tot a fer punyetes sense avisar. Però és clar, això és la vida: avui som, demà no som; avui ens creiem el melic del món, el poder absolut, el centre de l'evolució; i demà, una pedra atzarosa recupera el silenci en aquesta petita part de l'univers fins que tot torni a començar, perquè sempre tot recomença.
Sembla que ara s'està estudiant la seva òrbita i ben aviat es podrà determinar quan tornarà a passar i a quina distància. En aquesta ocasió, el cos es va veure gairebé quan ja estava damunt nostre. De tota manera diuen que el van determinar el 27 de febrer mitjançant el buscador d'asteroides Robert McNaught al Siding Spring Observatory d'Austràlia, quan estava a una distància de 2414016 quilòmetres. Tenin en compte que aquest asteroide, el 2009 DD45, viatja a una velocitat de vint quilòmetres per segon, mancarien trenta tres hores si es dirigís en línea recta vers la Terra. Va arribar a la seva màxima proximitat el dilluns 2 de març, la qual cosa vol dir que va fer marrada; deuria seguir una òrbita elíptica. Però el que vull dir amb tot això, és que divendres al vespre, en el moment de descobrir-lo, ja es va veure clar que només s'aproximaria a 72000 quilòmetres. M'imagino el món i la humanitat si el 27 de febrer s'hagués anunciat un impacte imminent pel dia 2 de març. Ho haurien dit? Sens dubte, aquest dilema podria ser un bon argument per una novel·la o per un relat.

La probabilitat que un meteorit de més d'un quilòmetre de diàmetre impacti contra la terra és de una en molts milions d'anys; en canvi la probabilitat que impacti un meteorit inferior a 1 quilòmetre (amb capacitat per destruir una ciutat sencera) és de una cada cent anys.
L'acció dels cossos sòlids que impacten contra la terra és un factor molt important per la direcció de l'evolució de les espècies. Fa seixanta-cinc milions d'anys, un asteroide que va impactar a l'actual península del Iucatan, va provocar l'extinció dels dinosaures, i va significar una oportunitat per un munt d'espècies, que d'ençà d'aquest impacte van ocupar l'espai vital dels dinosaures.

En qualsevol moment, per guapos que siguem, la natura ens pot acomiadar.

.

..

Principalment ibèrics

.

Interessant entrevista al genetista Francesc Carbonell a la contra de La Vanguárdia.
Sembla que el mapa genètic mitjà dels individus de l'Estat Espanyol dibuixa una diversitat que consisteix en un 69% d'ibèrics, 20% del pròxim orient (fenicis i jueus), i un 11% del nord d'Àfrica. Ara bé, si mirem els gens dels ciutadans d'Euskadi, trobem un 99% d'ibèrics. I els catalans tenim un 92% d'ibèrics.
També s'ha de tenir en compte que els gens ibèrics respecte els gens romans són indistingibles. 

.

Estrany pensament elaborat a partir de l'observació de l'estat de la meva pròpia ment quan dormo.

.

Permeteu-me compartir amb vosaltres una idea que he elaborat a partir de l'observació de la meva pròpia ment quan estic dormint (especialment en els estadis en què estic mig adormit mig despert, passa com amb els cràters de la lluna que és quan es veuen millor).

"Els pensaments (les idees) tant les elaborades per la part conscient de la ment com les elaborades per la part inconscient, estan fets de codis. El llenguatge d'aquests codis es podria anomenar "sistema operatiu del cervell". És a dir cada idea pot estar produïda per la combinació d'un grupet de pensaments essencials més simples, que l'un al costat de l'altre formen la idea. Així per exemple la idea "arbre" en un moment donat pot estar formada per les idees més simples: "por"+"fred"+"llum". Encara que cadascuna d'aquestes tres idees per separat tinguin un significat concret que no té res a veure amb "arbre", les tres, quan van juntes, formen el pensament "arbre". Les idees més simples, per la seva banda, tindrien una equivalència directa amb codis del llenguatge màquina del cervell. Cada idea simple hauria estat associada a un codi en els primers instants de l'existència; i aquest codi és de natura elèctrica."

.

Les senyoretes de Lourdes

.

Com a curiós empedreït del fenòmen aparicionista des d'un punt de vista objectiu i científic, i com a aficionat a la literatura i als misteris, havia de llegir “Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll i fer-me'n una opinió. Cal recordar que aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi en la seva passada edició.

De primeres l'he gaudit força. Fa anys que conec la descripció de cadascuna de les aparicions (de les divuit aparicions) i l'explicació que en fa en Pep Coll és bastant semblant al que jo sabia, si bé ell descriu l'aparició com una nena amb un vestit blanc, que de vegades somriu burleta, que sembla que surt de l'interior de la cova, que a cops quasi perd l'equilibri quan el públic mou les branques on es mig recolzava. La versió oficial sempre ha parlat d'una dona amb un vestit blanc i una peça de roba blava al mig, i potser amb un somriure dolç, gens burleta. M'agradaria saber si aquestes diferències obeeixen a la novel·lització que en fa l'autor (lícita) o a una millor interpretació d'unes fonts noves o no manipulades. Igual com quan parla del brunz dins el cap que sent la vident abans de la primera aparició, o de la necessitat de concentrar-se per tal de poder-la veure.

La narració fins abans d'arribar a l'últim capítol és impecable, amb una perfecta interpretació del to de cada personatge, de la seva veu, del seu caracter. La narració se t'endú al temps i al lloc de les aparicions de ple. Destaco positivament la descripció acarnissada de la situació de pobresa i de misèria de la familia Soubirous, i de la societat francesa de l'època en general: les desigualtats, la hipocresia, el masclisme religiós i social.

L'últim capítol, però, al meu modest entendre ho esguerra tot. La conversa entre les dues dones és poc natural, una mica forçada, un xic artificiosa, massa elaborada per ser un diàleg. El to de la suposada escriptora no té res a veure amb la narració perfectament interpretada de la resta de la novel·la. Hi ha una referència als disminuïts psíquics, anomenant-los “subnormals”, que engega totes les meves antipaties contra el personatge de l'escriptora; i a l'últim observo una contradicció entre la poca sensibilitat de l'escriptora i la gran sensibilitat que demostra al llibre que suposadament ha escrit.

Jo, si hagués estat l'autor, hauria eliminat el capítol final, i hauria buscat alguna altra sortida; o bé hagués fet el mateix capítol final però millorant el diàleg, i procurant que la personalitat de l'escriptora no xoqui tant amb la resta de l'obra.

A banda de tot això haig de dir que jo sé coses de Bernardette que no sap ningú (no sé si hauria d'escriure això, si me'n penedeixo ja ho esborraré), i que no diré mai; el personatge que descriu Pep Coll és increïblement semblant a la Bernardette real, encara que algunes solucions argumentals no es corresponen del tot del tot amb la realitat. Però per això és una novel·la.

.

L'explicació del fenòmen aparicionista.

.


.

L'evolució dels hominids, fins arribar a l'Homo sapiens, ha implicat un intens desenvolupament de les capacitats cerebrals i un increment de la imaginació i del poder de l'inconscient com a instrument d'ordenació d'idees i de presa de decisions no conscients. Si contemplem la bonior de religions que emplenen el món, descobrirem que moltes d'elles parteixen d'una “aparició inicial” d'un fenòmen aparentment sobrenatural. Dins de l'Església Catòlica, una gran quantitat d'ordes religioses s'originaren a partir d'alguna suposada revelació privada a un vident, així com molts sants han adquirit fama a partir d'alguna aparició. Al llarg del segle XX, i a l'actualitat, es compten per milers les suposades aparicions marianes, que ens regalen missatges del cel, i que es manifesten a un o a uns pocs escollits. Hi ha tants mentiders al món? Són totes les aparicions conseqüència de muntatges o fraus? És poc probable. El més probable és que la majoria d'aparicions parteixin d'una realitat, que és la visió subjectiva del vident o vidents. La majoria de vidents no menteixen. Els casos d'aparicions col·lectives són els més misteriosos. El fet que hi hagi tantes aparicions avui dia en comparació a segles precedents es deu a diversos factors:

*Mercès als mitjans de comunicació les aparicions són més conegudes (potser abans n'hi havia moltes que no s'arribaven a conèixer)

*La imaginació de la població està molt més estimulada gràcies a la televisió i a la alfabetització.

*Hi ha una població més nombrosa, amb la qual cosa si el fenòmen aparicionista es dóna en un percentatge de la població real, per força n'hi ha d'haver més.

Per què, les aparicions? Quna explicació tenen?

Vist que és un fenòmen que existeix des de fa milers d'anys (hi ha aparicions d'una dama blanca anteriors al naixement de Jesús i de Maria). Vist que la religiositat, les grans religions, han agafat forma mercès a les aparicions (el culte a Maria no existia al principi, es va anar imposant a força d'aparicions). Intueixo, i prometo continuar-ho estudiant, que el fenòmen aparicionista és una conseqüència d'algun estat cerebral (que a cops pot ser col·lectiu o que pot induir-se a un col·lectiu), provocat per l'inconscient humà de l'individu vident. L'inconscient humà recull la religiositat d'un temps i una societat i elabora un reguitzell de sensacions i alucinacions que expliquen, estimulen i intensifiquen la religiositat del grup d'Homo sapiens al qual l'individu, o individus vidents, pertanyen. Alguns individus del grup tindrien el en o gens causant d'aquest fenòmen. Aquesta facultat s'ha adquirit per mutació i posterior distribució i evolució: els grups que han tingut aquest caràcter han desenvolupat una religiositat que els ha reforçat com a grup, ha millorat el seu comportament i la seva cohesió, i en conseqüència els ha fet més competitius front a grups que no tenien el gen o gens, causants d'aquest efecte. La religiositat esdevindria així un caràcter positiu pel que fa a la supervivència del grup, a la reproducció, l'adquisició d'aliments i el domini de l'entorn. Mercès a això, aquest gen (minoritari) s'ha estès en el grup, i a la llarga en d'altres grups.

Els vidents que he pogut observar en estat de contemplació de l'aparició aparenten trobar-se en una mena d'estat hinòptic que en alguns casos els mostra amb els ulls oberts i fixos, en d'altres amb els ulls tancats i amb certs espasmes. Posar algun objecte davant dels ulls no els impedeix de rebre la visió. En alguns casos l'aparició incompleix les seves promeses de tornar en cert moment i en cert lloc. Les aparicions, bo i dir gairebé sempre al vident o vidents (en l'actualitat) que són la Mare de Déu, són vistes per cadascun d'aquests vidents amb característiques racials diferents, depenent de la raça del vident. Normalment, la dama, o personatge, apareguts agafen els caràcters racials del vident, la qual cosa reforça la idea de l'inconscient com a productor de l'alucinació, i la qual cosa ajuda a que el grup tribal es reforci més, car considera l'ésser aparegut, i déu protector, del seu propi llinatge.

Ara per ara, i amb la intenció de continuar investigant, m'inclino humilment per aquesta hipòtesi com la més probable, amb la disposició de rectificar davant qualsevol evidència contrària al que he dit.

Enllaços relacionats:

Alucinacions col·lectives

Diverses disfuncions de la percepció

Psicologia de grups i masses

Aparicions de Rwanda

El misteri de les aparicions

Hipnosis

Video aparicions Medgujorge

Video aparicions Garabandal

Videos de Garabandal i reconeixement de les vidents que tot havia estat fruit de la imaginació

.

Més hipòtesis sobre el fenòmen aparicionista

.

.
Quan una vaca ens mira, què es pensa que veu? ¿Sap que està veient algú que posseeix un alt grau de consciència? De cap manera, perquè la vaca no entén el concepte de consciència, i per tant quan ens mira no pot veure res més gran del que ella mateixa és. Segurament quan la vaca ens mira, es pensa que veu un ésser si fa no fa com ella, de la seva estructura, de la seva pasta, i no li falta un bri de raó. Però es perd allò que ens diferencia profundament de la vaca. A tot estirar, i malgrat que ens consideri éssers de la seva estopa, pot saber que la dominem, que ens ha d'obeir, que si no pot fugir de nosaltres se'ns ha de sotmetre. Se li escapa el concepte d'intel·ligència superior i de consciència que ens diferencia de les vaques.
Fent la mateixa reflexió, em pregunto si alguna vegada no ens passa a nosaltres això, si no es reprodueix el fet de mirar algun ésser de la natura i considerar-lo del nostre ordre ontològic, potser més poderós que nosaltres, potser un ent al qual ens hem d'adaptar, perquè no en podem fugir, però que al capdavall considerem de la nostra calanya, del nostre nivell. I que, per contra, sigui un ésser superior a nosaltres pel fet de posseir alguna qualitat que nosaltres no tenim, i que ni tan sols podem comprendre; igual com la vaca no pot comprendre el nostre nivell superior de consciència i d'intel·ligència. Aquest ésser superior passaria desapercebut per nosaltres (almenys com a ésser superior), igual com nosaltres, quant a éssers superiors a les vaques, passem desapercebuts per a elles com a éssers superiors. Aquest ésser superior a nosaltres, tal vegada ens cria, com nosaltres criem les vaques; i potser s'aprofita d'alguna substància material o energètica nostra, com nosaltres ens aprofitem de la matèria de les vaques. El fet que no vegem aquest ésser superior no vol dir que no hi sigui; les vaques tampoc no ens veuen com a éssers superiors, com a molt, com a éssers perillosos i dominadors.
Tot això em ve al cap quan penso en alguns fenomens sobrenaturals difícilment explicables, i que no puc acceptar que tinguin origen diví, més que res per la manca de caritat, d'amor, i de positivitat de molts dels seus missatges. No dubto que moltes de les aparicions marianes siguin exemples d'esquizofrènia, o fins i tot estafes; però hi ha casos que no ho poden ser, ja sigui pel fet de ser aparicions a centenars de persones, en algunes d'elles a no creients, o per altres detalls que les fan inexplicables. Per tant una possible explicació seria que les aparicions fossin manipulacions d'éssers superiors a nosaltres pel fet de posseir alguna qualitat sobrehumana d'impossible definició per a nosaltres. També podrien ser mecanismes de l'evolució natural que afecten al conjunt de l'espècie vista com un ésser vivent unitari i que actua en tot el conjunt dels individus, una mica com passa amb la proporció de naixements de mascles i femelles que es manté en un 50% aproximat, malgrat que hi hagi dones que tinguin sis fills i d'altres que tinguin sis filles. Estic parlant de la possibilitat que existeixi una consciència col·lectiva, una ment formada per totes, que expliqués el fenòmen de les aparicions simultànies a diferents individus. Aquesta teoria es reforça amb l'evidència que les aparicions adquireixen les característiques racials i d'indumentària de l'època i la cultura a la qual el vident pertany. Explicaria també que algunes d'aquestes aparicions puguin parlar en llengües desconegudes pel vident: arameu, llatí, grec.

P.D. : Després de rellegir tot això, em qüestiono a mi mateix i dic: realment som superiors a les vaques en l'ordre ontològic? Realment les vaques no tenen consciència? Potser si hagués posat com a model les carxofes o els faigs... (personalment crec que les vaques tenen consciència, encara que menys que els humans). Una altra hipòtesi que se m'acut és la mutació. Un canvi a la informació genètic que s'escampa en una població i que davant certs estímuls exteriors provoca alguna mena d'al·lucinació col·lectiva, que representa alguna mena de benefici evolutiu pels grups que l'experimenten.

.

.

10.000 civilitzacions a la Via Làctia

.

Frank Drake va establir una eqüació que calcula (fonamentant-se en la probabilitat que es compleixin certs factors naturals) el nombre de civilitzacions tècniques existents en un nombre determinat d'estels. La vida fora del planeta terra no és un afer exclusiu de les obres literàries de ciència ficció, sinó un possibilitat que frega la probabilitat 1. És difícil trobar un científic que descarti aquesta possibilitat; fins i tot és difícil trobar algun científic que no accepti que la vida enllà de la terra és una conseqúència lògica de la desmesurada quantitat de matèria que hi ha i del fet que les lleis físiques, químiques, etc... són idèntiques a tots els punts de l'univers.

.

Temps subjectiu versus temps objectiu.

.

M'he permès fer una aproximació a l'estudi del temps subjectiu. Tots som conscients que el temps no passa igual (des d'un punt de vista de sensació psicològica) per un infant que per un adult, i això s'explica amb relativa facilitat.
Per un nen o una nena de cinc anys, un any és el 20% de la seva vida.
Per un home o una dona de vuitanta, un any és un 1,3% de la seva vida.
En conseqüència, per l'infant, l'any representarà una sensació de temps unes quinze o setze vegades més llarga que per la persona de vuitanta anys.

Aleshores... com ho he fet per estudiar tot això?
He agafat com a patró, l'any de vida d'un infant d'un any. I a partir d'aquí he construït la següent taula:

	Columna A	Columna B	Columna C
	Temps objectiu de rellotge en anys	Temps subjectiu parcial de cada any de vida (en anys agafant com a unitat el que és un any per un nen de 1 any)	Temps subjectiu total de vida (anys agafant com a unitat el que és un any per un nen de 1 any)
	1	1	1
	2	0,5	1,5
	3	0,33	1,83
	4	0,25	2,08
	5	0,2	2,28
	6	0,17	2,45
	7	0,14	2,59
	8	0,13	2,72
	9	0,11	2,83
	10	0,1	2,93
	11	0,09	3,02
	12	0,08	3,1
	13	0,08	3,18
	14	0,07	3,25
	15	0,07	3,32
	16	0,06	3,38
	17	0,06	3,44
	18	0,06	3,49
	19	0,05	3,55
	20	0,05	3,6
	21	0,05	3,65
	22	0,05	3,69
	23	0,04	3,73
	24	0,04	3,78
	25	0,04	3,82
	26	0,04	3,85
	27	0,04	3,89
	28	0,04	3,93
	29	0,03	3,96
	30	0,03	3,99
	31	0,03	4,03
	32	0,03	4,06
	33	0,03	4,09
	34	0,03	4,12
	35	0,03	4,15
	36	0,03	4,17
	37	0,03	4,2
	38	0,03	4,23
	39	0,03	4,25
	40	0,03	4,28
	41	0,02	4,3
	42	0,02	4,33
	43	0,02	4,35
	44	0,02	4,37
	45	0,02	4,39
	46	0,02	4,42
	47	0,02	4,44
	48	0,02	4,46
	49	0,02	4,48
	50	0,02	4,5
	51	0,02	4,52
	52	0,02	4,54
	53	0,02	4,56
	54	0,02	4,58
	55	0,02	4,59
	56	0,02	4,61
	57	0,02	4,63
	58	0,02	4,65
	59	0,02	4,66
	60	0,02	4,68
	61	0,02	4,7
	62	0,02	4,71
	63	0,02	4,73
	64	0,02	4,74
	65	0,02	4,76
	66	0,02	4,77
	67	0,01	4,79
	68	0,01	4,8
	69	0,01	4,82
	70	0,01	4,83
	71	0,01	4,85
	72	0,01	4,86
	73	0,01	4,87
	74	0,01	4,89
	75	0,01	4,9
	76	0,01	4,91
	77	0,01	4,93
	78	0,01	4,94
	79	0,01	4,95
	80	0,01	4,97

A la columna A, hi ha el temps objectiu de rellotge mesurat en anys.

A la columna B, hi ha el Tsu, el temps subjectiu que representa l'interval de temps d'un any, per a cada edat, agafant com a unitat de mesura l'any subjectiu de l'infant d'un any.

M'explico:

Tsu=(1/To)

essent:

Tsu el temps subjectiu d'un any.
To (el temps objectiu total de vida)
Posem 1 al numerador perquè estem calculant el Tsu, que representa la sensació temporal corresponent a un any. És a dir, estem comparant 1 any amb tot el temps de vida transcorregut a la fila en qüestió.

Per un temps objectiu d'un any, al llarg del primer any de vida de l'infant (la primera fila, columna A), tenim un Tsu a la columna B que val 1 any.

Per un temps objectiu d'un any, al llarg del segon any de vida de l'infant (la segona fila, columna A) tenim un Tsu a la columna B de 0,5 anys. És a dir per un infant que acaba de complir els dos anys, si mira enrere, el seu segon any de vida haura representat la meitat de la seva vida, per aquest motiu haurà transcorregut el doble de de pressa que el primer any. Perquè el primer any, un anyy era tota la seva vida, i al segon any, un any, és la meitat de tota la seva vida. Recordeu que els anys subjectius fan servir com a unitat l'any de vida d'un infant d'un any.

A la columna C tenim el sumatori de tots els Tsu fins a l'ny de vida de la fila corresponent. Així, si mireu la segona fila, la corresponent a 2 anys objectius de vida, veureu que a la columna C hi ha un 1,5. Això vol dir que un infant que acaba de fer els dos anys, té una sensació de temps transcorregut al llarg de la seva vida de 1,5 anys de nen d'un any; que és la suma del Tsu del primer any que val 1, més el Tsu del segon any, que val 0,5.

He anat omplint tota la taula fins als 80 anys de temps objectiu. I em surt que una persona de 80 anys ha viscut un temps total de vida subjectiu que val 4,97 anys d'infant d'un any.

Això no és descabellat, perquè per un infant d'un any, un any és molt temps.

Això ens ha de fer veure que la meitat de la nostra vida, si vivim 80 anys, i si parlem de sensació de pas del temps, no correspon als 40 anys de temps objectiu, sinó als 2,5 anys de temps total subjectiu que es correspomt amb un temps objectiu de 10 anys. És a dir als deu anys ens quedava el mateix temps psicològic de vida que el que havíem viscut fins aquell moment.

Conclusions:

1.-Els infants són molt grans, han viscut molt més temps psicològic que el que ens pensem.

2.-El temps de vida d'una persona humana transcorre majoritàriament a la infantesa, per això, (a banda d'altres raons) tot allò que ens passa a la infantesa té una influència enorme.

3.-Ens queda, als adults, molt menys temps psicològic de vida que el que ens pensem, el rellotge ens enganya. D'aquí que sovint escoltem a molta gent gran que diuen allò que el temps vola, i que s'han fet vells sense adonar-se'n.

Puntualitzacions: si en lloc de discretitzar per anys, discretitzo per mesos, els resultats varien una mica però són similars. Creix l'efecte “infantesa”. Com més petit és el període de temps amb el qual discretitzem, més influència té l'edat infantil respecte l'adulta.

Estic intentant discretitzar fins un interval d'un instant, i en lloc d'un sumatori fer servir una integral per a trobar la tercera columna; però de moment no me'm surto perquè em surten temps totals de vida infinits, si parteixo de l'instant zero de vida.

Potser la resposta rau en el fet que hem d'agafar com a interval de discretització, aquell primer moment de vida en què l'infant de consciència del temps que fa que existeix. Un any podria ser raonable. Si fos menys, i agafessim un interval inferior, creixeria la influència dels primers anys de vida respecte els de l'edat adulta. Amb la qual cosa m'atreveixo a escriure una última conclusió. Com més aviat un individu d'una espècie intel·ligent arribi a la consciència del temps viscut, més influència (i importància) tindran els seus anys d'infantesa pel desenvolupament psicològic de la seva vida.

MILLORA A AQUEST ESTUDI:

Pensant, pensant m'he adonat que el calcul no és del tot precís, perquè quan calculo Tsu, estic dividint un any, entre el temps total objectiu de vida, la qual cosa no és del tot correcte. Seria millor dividir l'any entre el temps psicològic total de vida. Fent aquesta correcció, els resultats varien una mica:

	Columna A	Columna B	Columna C
	Temps objectiu de rellotge en anys	Temps subjectiu parcial de cada any de vida (en anys agafant com a unitat el que és un any per un nen de 1 any)	Temps subjectiu total de vida (anys agafant com a unitat el que és un any per un nen de 1 any)
	1	1	1
	2	1	2
	3	0,5	2,5
	4	0,4	2,9
	5	0,34	3,24
	6	0,31	3,55
	7	0,28	3,83
	8	0,26	4,1
	9	0,24	4,34
	10	0,23	4,57
	11	0,22	4,79
	12	0,21	5
	13	0,2	5,2
	14	0,19	5,39
	15	0,19	5,58
	16	0,18	5,75
	17	0,17	5,93
	18	0,17	6,1
	19	0,16	6,26
	20	0,16	6,42
	21	0,16	6,58
	22	0,15	6,73
	23	0,15	6,88
	24	0,15	7,02
	25	0,14	7,17
	26	0,14	7,3
	27	0,14	7,44
	28	0,13	7,58
	29	0,13	7,71
	30	0,13	7,84
	31	0,13	7,97
	32	0,13	8,09
	33	0,12	8,21
	34	0,12	8,34
	35	0,12	8,46
	36	0,12	8,57
	37	0,12	8,69
	38	0,12	8,81
	39	0,11	8,92
	40	0,11	9,03
	41	0,11	9,14
	42	0,11	9,25
	43	0,11	9,36
	44	0,11	9,47
	45	0,11	9,57
	46	0,1	9,68
	47	0,1	9,78
	48	0,1	9,88
	49	0,1	9,98
	50	0,1	10,08
	51	0,1	10,18
	52	0,1	10,28
	53	0,1	10,38
	54	0,1	10,47
	55	0,1	10,57
	56	0,09	10,66
	57	0,09	10,76
	58	0,09	10,85
	59	0,09	10,94
	60	0,09	11,04
	61	0,09	11,13
	62	0,09	11,22
	63	0,09	11,3
	64	0,09	11,39
	65	0,09	11,48
	66	0,09	11,57
	67	0,09	11,65
	68	0,09	11,74
	69	0,09	11,83
	70	0,08	11,91
	71	0,08	11,99
	72	0,08	12,08
	73	0,08	12,16
	74	0,08	12,24
	75	0,08	12,32
	76	0,08	12,41
	77	0,08	12,49
	78	0,08	12,57
	79	0,08	12,65
	80	0,08	12,72

Amb aquesta correcció, una persona de 80 anys tindria una sensació de temps total de vida de 12,72 anys d'imfant d'un any, essent la meitat psicològica de la seva vida la corresponent a un temps psicològic de 6,36, que es correspon més o menys amb els 19 anys. Malgrat tot, el pes de la infantesa i joventut continua sent molt gran, i les conclusions anterior són encara vàlides.

Espero que algú dels qui em llegiu, amb més pràctica matemàtica que jo, pugueu establir la integral que substituiria al sumatori a la taula que he traçat, en aquesta última correcció. Si ningú no ho fa, ho intentaré fer jo d'aquí a uns dies.
Una abraçada i recordeu... molts ja heu passat la meitat de la vida psicològica.

Carpe Díem!



.

.