Avui la platja emmalalteix

Nuesa, virginitat del paisatge i natura a un racó d'Andalusia. (per a més concreció geogràfica, preguntar-m'ho per mail)

Continuïtat entre el bosc i la sorra. Llunyania de vies asfaltades. Nuesa lliure barrejada amb llibertat d'indumentària. Reflex de sol al taboll i al blau. Quan l'estiu mor, l'hivern vesteix de gala el paisatge; el mar s'enfosqueix i es guarneix amb mocadors de color de satàlia. 

La platja té més de doscents metres de llargada i a les deu del matí viu immersa en una solitud lluminosa.

A la una, ja s'ha omplert. Gent vestida, gent nua... per a tots els gustos. La llibertad és caòtica, la uniformitat sempre és conseqüència de la imposició.

Per fugir del paradis cal caminar cinc o sis quilòmetres per munyanyes de gran bellesa mineral.

Fa una certa por emprendre el llarg camí que dur a la civilització quan passem a frec d'animals tan poderosos que ens tenen por.

Al lluny, una gran duna de sorra que emergeix de la mar i  que s'enfila muntanya amunt, trepitjant i colgant el bosc.

La Terra els espera per un bes

 Arribes al final de la Terra, allà on la carretera s'ha fet camí, i a on el camí s'ha mort en un atzucac que et força a deixar el cotxe ran de bosc i damunt del mar, lluny de pobles i edificis. Camines cap un far, que és a quatre quilòmetres, per un viarany de roca i terra, amb clapes de sorra duta pel llevant centenars de metres enlaire. Veus braus, vaques, cabres, algunes salvatges; un camaleó, voltors al capdamunt de les penyes, solitud i natura verge. Arribes al far i tens l'oceà Atlàntic a la mitja circumferència del planeta que se t'obre; el mar obscur amb crestes blanques. A l'altra banda, i al lluny, amb nitidesa, el rostre d'Àfrica, la gran muntanya que mira a Gibraltar; el vent, avui suau, que branda els caps dels arbres; flaire de pinassa, de sal; so de llagostes; trepig de branques flonges damunt cantells i grava. Baixes des del far per un camí, ran dels penya-segats. Fas ziga-zagues, cada vegada més a prop del blau, i distingeixes els cossos humans que s'estan a la sorra i a l'aigua; alguns nus, d'altres tapats com decimonònics, o ianquis, o integristes, o com mal educats en el sentit menys dolent de la paraula (ningú és culpable de com l'han educat). Un quilòmetre enllà, arribes a la sorra i t'adones de com els programes de televisió i la infinita informació de la xarxa han dut a la platja més recòndita de Cadis tot un ventall de persones que de poc que no es presenten amb sabates de taló, nevera, equip de música, modelets de les franquícies més esnobs, més absurdes, més mentideres, més consumistes, més buides, més destructives; orgull absurd satisfet de misèries que es contemplen com conquestes. Al costat de la desfilada de la moda de bany temporada 2012, un grapat de deu o dotze persones nues, famílies i grups d'amics, sostenen la torxa de la llibertat de la nuesa i de l'enamorament de la natura salvatge. Et poses ran de camí i et fas bandera, perquè qui vagi arribant sàpiga que arriba a un temple en el qual la indumentària sagrada és la pell, ni que desenes de persones, amb la boca mig oberta i els ulls badocs, situïn en diagonal l'eix de simetria del rostre, pensant-se que els nus són rars, quan de fet els rars, els pobres, els qui es perden un bes misteriós d'una mare ignorada, són ells. Rere teu, arriba un grup de noies; albiren el gruix de la platja i només veuen la desfilada de moda; els nus encara no, perquè fora de tu i dels teus, són lluny, i a tu encara no t'han vist. Les noies es preocupen: “Pero tia, no era nudista esta playa?”, diuen. Després et veuen, us veuen. Respiren alleujades. S'alliberen de la roba i, a poc a poc, la guerra es va guanyant i la innocència de l'ésser s'imposa. Avui quinze, demà vint, la setmana que ve trenta. A poc a poc els que inclinen l'eix de simetria del rostre comencen a pensar que hi ha més vida enllà del que els han mal ensenyat, que hi ha més sensacions, que la Terra els espera per un bes, i algun dia el gaudiran.

Al ranvespre, esperem la posta des del far; i contemplem el sol capbussar-se, nu i bell.

(continuarà)  

Llibertat.

Complint el que vaig prometre, cada dijous el meu escrit anirà dedicat a la nuesa humana en contacte amb la natura.
Avui us adjunto un relat amb el qual vaig participar en un repte del web de relatsencatala.cat i que anava d'aquest tema. L'he ampliat i millorat una mica.

LLIBERTAT.

Les dunes s'estenen, al llarg de quilòmetres, blau enllà, en una mena de braç de sorra que s'endinsa a la mediterrània. El sol d'agost cau abrusador damunt la família que avança vers una solitud insòlita per aquesta època de l'any. El Jan Puig comenta que encara queden espais virginals, i que tot és qüestió de caminar i d'explorar terrenys salvatges. L'Ainhoa Puig li diu papa tapa't el cap que t'agafarà una insolació, i li posa una gorra vermella de visera llarga. La Rosa Riera riu, i li diu al seu marit que ja li val que una noia de catorze anys l'hagi d'ajudar a posar seny, que mira que els metges avisen d'aquest sol tan dolent i que s'ho hauria de prendre més seriosament. Ho diu amb esforç, i a batzegades, perquè el cert és que està una mica grassa, i caminar per una sorra tan seca i tan flonja costa molt. El Pau va davant d'ells, com un guia, i assenyala una zona de l'aigua que agafa una tonalitat turquesa; després demana de quedar-se allà mateix, que l'aigua que tenen al davant s'ha de tastar, de tant atraient com es veu; i busca, a la bossa, les ulleres de bussejar que li van regalar la setmana passada, quan va fer els dotze. Abans de treure's la roba, s'atura i mira el seu pare amb expressió de dubte.

-Papa, aquí es pot?

-El que? Despullar-se?

-Sí.

-És clar! Sí és un parc natural, i no hi ha ningú.

Es treu tota la roba i corre fins a l'aigua. La pell, amb la lluor del migdia, li adquireix una tonalitat d'aram. La Rosa i el Jan també es despullen. L'Ainhoa fa un somriure tímid, i resta vestida amb les calcetes color de terra que es va comprar a una botiga d'intermon no fa ni quinze dies.

Gaudeixen de la mar i del sol fins havent dinat. A la platja, no hi apareix ningú, fora de dos o tres caminants, que els passen pel davant recorrent la riba, i que o els saluden o ni es fixen en la seva presència. El mar roman estàtic, com una bassa d'oli.

Cap a les tres de la tarda, no se sap ben bé d'on, apareixen dos policies municipals molt educats que els demanen que es vesteixin. El Jan els pregunta que per què, ja que estan sols i això és un parc natural. També els explica que ell, de jove, sempre venia a banyar-se aquí, i que tothom anava nu. Un dels policies li diu que ells es limiten a fer complir les ordenances municipals, i que aquest tros de costa pertany a l'Ajuntament de Can Pistrachs, i que a Can Pistrachs les ordenances són les que són. El Jan insisteix, bo i explicant-los que la constitució impedeix imposar cap codi d'indumentària, i que a l'Estat Espanyol ja s'han guanyat judicis en aquest sentit. I que l'ajuntament que ha decidit aquestes ordenances ha estat el mateix que ha ordenat la destrucció de les maresmes del riu i la requalificació d'un munt de terrenys naturals en urbanitzables, el mateix ajuntament que s'ha endeutat fins a les celles construint obres absurdes i inútils per a satisfer empreses constructores, rics esnobs i imbècils de tota mena. L'altre policia, menys amable, l'amenaça dient-li que no tenen temps per a diàlegs estèrils, i que facin el favor de vestir-se o els denunciaran. La Rosa diu Jan deixa't d'històries i posem-nos el banyador. L'Ainhoa es posa molt nerviosa i gairebé és a punt del plor; tot i que és l'única que va amb calcetes. El Pau continua bussejant sense assabentar-se de res. A l'ultim, se senten tan violents que recullen els estris i se'n van, lamentant perdre's una tarda tan agradable de natura. Els policies s'han guanyat el sou defensant la moral dels qui governen tan sàviament la població; cal imposar el civisme, el de la gent de bé, que si no el poble es pensa que és lliure i que pot decidir com guarnir-se. Els hem de recordar que aquí mana el partit que ha de manar, el de la bona gent, el dels costums i el bon gust de sempre.

Se'n van i el braç de sorra que s'endinsa a la mediterrània com un cap queda desert fins que hi passi alguna moto aquàtica. Un dia d'aquests algun amic de l'alcalde decidirà construir-hi un complex d'apartaments per a la gent normal, per a la que consumeix bermudes, gelats d'avellana, màquines d'esquí, lloguer de motos aquàtiques o qualsevol mandanga que deixi quartos per l'ajuntament. La gent rara ha de marxar perquè la gent normal civilitzi els costums i els faci dignes dels qui manen.

L'endemà, per a evitar-se problemes, la família Puig s'atansa a la platja nudista oficial de Can Pistrachs; una línia de costa de tres-cents metres, separada de la zona de persones entaforades en robes sintètiques i llampants per una mena de murallam de matolls immensos. A l'entrada de la platja, un rètol marca el principi de la zona anomenada nudista. Enllà del rètol, desenes de persones, agombolades en una amplada petita i esquifida de sorra, resten assegudes enmig d'un silenci estrany; la majoria són homes. També hi ha famílies, algunes d'origen nòrdic. Trien un espai que sembla un xic menys atapeït de para-sols, i es despullen. L'Ainhoa, igual com ahir, decideix de restar amb les calcetes posades; li agradaria de banyar-se nua, i de fet, fins fa dos anys, ho feia i se sentia molt bé, però l'edat és l'edat, les hormones són les hormones, i amb els canvis que el seu cos ha experimentat als últims anys, sent que li costa massa i no gosa; potser un altre dia.

Tota la família juga a pilota dins de l'aigua. Després prenen al sol.

Mitja hora més tard, una dona d'una cinquantena d'anys, amb el cabell tenyit de roig, s'acosta a l'Ainhoa i li clava una mirada assassina.

-Oh! Quines calcetes més lletges que porta aquesta xicoteta! Deu ser una mica rara ,la noia! -exclama, estrafent la veu amb ironia.

La nena es tomba, sorpresa, ja que prenia el sol boca-terrosa, i envermelleix fins a les orelles en adonar-se de l'expressió de menyspreu de la dona, que no fa broma i que la mira amb la mateixa intolerància que els seguidors de Bin Landen. El Jan s'aixeca de la tovallola on s'estava ajagut i s'acosta a la dona tenyida.

-I quina merda de tint que porta aquesta intolerant! -exclama el Jan, deformant la veu per a parlar en el mateix to que la fanàtica -. ¿Ja ho saps que uns quants peixos moriran intoxicats per la teva porqueria de tenyit? Què t'hi has posat? Etanolamina?

La dona el contempla amb una ganyota a la cara.

El Jan, per a desfer la tensió, li ofereix la mà i li somriu benèvol; té la intenció d'explicar-li que la seva filla està passant una època complexa pel que fa a l'acceptació del cos i que al capdavall la llibertat ha d'estar per damunt de qualsevol altra consideració. Però no pot arribar a pronunciar ni un sol mot, perquè la dona fa un pas enrere i comença a xisclar.

-No em toquis! -crida, amb la mirada irada. I tombant-se vers l'Ainhoa afegeix -. Tèxtils de merda! Que no ho veieu que això és una platja nudista? Foteu el camp d'aquí! Que no teniu prou platges per a passejar les vostres teles?

Aquella nit, la família Puig Riera entona cançons dels Esquirols a la vora de la barbacoa on hi couen sardines, al pati del darrere de la casa rural que han llogat als afores de Can Pistrachs. Després de la tercera cançó, l'Ainhoa deixa anar un sospir.

-Com ens compliquem la vida, la gent -fa, pensativa -. ¿Era tan greu que l'altre dia estiguéssiu en pilotes a la fi del món, on no hi havia ni déu? ¿Tan greu ha estat que jo avui portés calcetes a la platja? ¿Per què no podem fer el que ens rota? Quin mal fem, fent el que ens ve de gust?

-Els humans som així d'idiotes -fa el Jan. I es fa un silenci. Se senten els grills i la crepitació dels buscalls a la barbacoa. Al capdamunt de la volta del firmament, l'ungla lluminosa de la lluna dibuixa el somni d'una nit d'estiu.

-I demà a on anem? -pregunta el Pau.

-Doncs què vols fer-hi? A la platja del poble i a posar-nos vestits de bany! -exclama la Rosa.

-I una merda! Jo no vull! -exclama el nen -. Papa... no m'hauré de posar banyador, oi?

-Jo puc intentar de no dur calces, si anem a la nudista -fa l'Ainoa amb la mirada trista.

-De cap manera! -exclama el Jan -. Tu has d'anar com et vingui de gust! No has de fer res per força! Si et banyes en pilotes, que no sigui per imbècils com la que ens hem trobat avui; que sigui perquè et ve de gust. Només faltaria!

-Més que una imbècil és una talibà o una integrista -afegeix la Rosa.

-Una cabrona! -exclama el Pau.

-Ja n'hi ha prou! -el talla el Jan -. No hem d'insultar ningú; no siguem com ella; cadascú és com és, i prou pena té...

L'endemà s'acosten a una cala a on el Jan recordava, ja fa molts anys, haver-hi vist gent nua i gent amb banyador; tots barrejats, sense cap problema. Hi arriben després de caminar uns tres quarts d'hora per un bosc de pins. La cala està envoltada de penya-segats de color groc daurat, formats per fang iodat, amb un munt de fòssils de petxines incrustats a les parets. Al llit de la sorra, desenes de persones, la majoria famílies, gaudeixen del sol nues. De tant en tant s'hi veuen alguns grups mixtes, en els quals alguns dels membres van amb vestit de bany i d'altres no. Ningú no fa gaire cas de ningú, i a diferència de la zona oficial nudista de Can Pistrachs, se sent la bullícia típica de totes les platges. Molts infants juguen a pilota o corren arran d'aigua, cridant i esvalotant.

-Visca la normalitat! -exclama la Rosa.

-La normalitat és caòtica i diversa -fa el Jan -. La uniformitat és sempre artificial.

Baixen per un viarany sinuós fins a la sorra. S'instal·len ben a prop de l'aigua. El Jan, la Rosa i el Pau, es despullen i corren, xisclant, fins a l'escuma. L'Ainhoa, des del para-sol, i amb la part de baix del biquini posada, els mira amb enveja. Passats uns minuts, li fa l'efecte que se sent prou valenta. Se li escapa el riure. Tanca els ulls i es treu les calcetes. Les deixa plegades dins la bossa i es posa a córrer fins a les onades.

-Que vinc! -crida; nua i lliure. De l'aigua estant contempla els colors diferents i bigarrats del paisatge. Res no és igual, tot és diferent i tot canvia. Ella, i tothom, ni que sigui només en aquest petit espai i al llarg d'aquest precís instant, se senten lliures, absolutament lliures.

Quatre preguntes imprecises sobre la nuesa.

 Quan aquest blog va néixer, vaig decidir posar-li el nom de Nuesa Literària perquè la unió d'aquests dos mots reflectia l'impuls que guiaria les lletres que havien de venir, els imants que orientarien la literatura i l'opinió vers un dels vells tresors perdut de la humanitat: la relació de l'ésser humà nu amb la natura; igual com fou al principi de la nostra espècie, i com ha estat durant els centenars de milers d'anys en què hem estat evolucionant. La major part dels segles, ens hem abraçat nus al vent, al mar, al sol i a la terra.
El cert és però que només un 5,14% dels escrits del blog parlen directament de la nuesa. Una vegada, un integrista religiós em va dir que li agradava el meu blog, però que trobava excessiva la presència de la nuesa; per un integrista un 5,14% de mots sobre nuesa, i només una o dues imatges de nuditat, segurament deuen ser massa.
Ara que arriba el bon temps, m'he proposat, almenys un cop a la setmana (concretament els dijous), de parlar de la manera com entenc la relació de l'Homo sapiens amb la nuesa a la natura. Potser per fer pujar els percentatges, o per combatre els vents antics de la por a la llibertat que tornen a escombrar les societats d'Homo sapiens, o per a cometre la gosadia d'intentar explicar que la nuesa a la platja és tan innocent com un nadó, com una albada o com una pluja d'agost. 
Començaré analitzant quatre preguntes no gaire ben formulades; preguntes que, possiblement, revelin un cert "desconeixement de camp" per part de qui les formula; o unes certes obsessions inconscients.
 
Pràctiques el nudisme? Pregunten alguns com si parlessin de jugar a tennis o a golf. I estrictament, el fet de banyar-se i prendre el sol nu no és una pràctica; no és res en concret que mereixi una etiqueta especial ni la consideració d'esport o d'afició. Les expressions “practicar el nudisme” o “practicar el naturisme”, neixen més (tot i que no exclusivament) des del cantó social que necessita cobrir-se el cos, o cobrir-se, si més no, unes parts concretes del cos que, per costum, han esdevingut dins l'inconscient com d'ocultació obligatòria. No obstant això, aquesta obligació és un conveni que, de tan estès, com tantes d'altres realitats, no s'acostuma a discutir. La majoria de la gent es queda amb els costums de sempre sense pensar que potser en una altra època la pell humana abraçava directament l'aire càlid de l'estiu en la seva totalitat, i que aquesta sensació representava un nexe d'unió amb el paisatge i amb el clima que suscitava sensacions i coneixements difícils de transmetre amb les paraules. Igual com no anem dient que practiquem el dutxisme pel fet de dutxar-nos cada matí, o l'horxatisme quan ens agrada prendre'ns una horxata a les xafogoses tardes de l'agost, o el concertisme, quan ens apropem al Palau de la Música, o el Teatrisme si anem al nacional a veure una obra del Bellvel... no és adequat dir que “practiquem” el nudisme només perquè en el moment de banyar-nos i prendre el sol ens agradi fer-ho amb tota la pell lliure, sense el contacte amb cap tela humida a cap part del nostre cos; els beneficis i sensacions que se'n deriven son tan singulars que no faré l'esforç d'explicar-ho perquè no me'n sortiria (potser un altre dia).

Què pretens demostrar banyant-te en pilotes? Pregunten, també, amb les celles en arc. I de nou ens topem amb un error de base, amb un error de valoració per part de qui llança la pregunta. Segurament aquest algú sigui un d'aquells que es pensen que tot el que fem ho fem per a demostrar alguna cosa, quan en realitat allò que fem ho fem (o ho hauríem de fer) perquè ens agrada, perquè ho gaudim, perquè ens sentim a gust, perquè ho considerem positiu, encara que ningú ho vegi, encara que ningú ho comprengui, encara que ningú no ho aplaudeixi, i encara que ningú no ho envegi. L'únic que s'hauria de derivar dels actes que una persona fa per gust és indiferència i respecte. Molta gent fa les coses per a demostrar realitats o falsedats personals que enriqueixen la imatge que volen oferir als altres; és una llàstima que no facin les coses per convicció, per gust, per gaudi, per assaborir la vida... perquè la vida es construeix amb les petites accions que fem per si mateixes i no per l'efecte que produeixen damunt de l'opinió aliena. Podríem dir, per tant, que ens banyem i prenem el sol nus per gust, no pas per demostrar res.

 Ets nudista? Ets naturista? Pregunten una altra vegada. I de nou la pregunta, al meu parer, no és exacte; tot i que en l'argot habitual potser aquesta imprecisió seria la més venial de totes. En realitat, un gest tan natural i espontani com treure's la roba per a banyar-se no defineix una essència; igual com menjar gelat de cafè no defineix allò que un és: no sóc “menjador de gelats de cafè”; menjo, sovint, gelats de cafè perquè m'agraden, però no crec que sigui tan essencial aquest gest com per a definir el que sóc. “Mireu! Per allà va el “menjador de gelats de cafè”!” Dirien alguns; els qui confonen la persona i els seus actes (són els existencialistes?). Tot i així, aquesta imprecisió la cometem també en altres àmbits; diem “ets escaquista?” quan volem saber si algú juga a escacs; i potser el fet de jugar a escacs és un plaer que no defineix una persona; però també és cert que, sovint, per poder comunicar-nos, hem de fer servir expressions imprecises; si no, no ens entenen.

 I tu per què et treus el banyador? Pregunten finalment amb cara de fàstic. I tu per què te'l poses? Es podria respondre. ¿Qui és que està obsessionat, el qui es treu la roba per a banyar-se o el qui se la posa? ¿A qui de debò li resulta torbador el cos humà, al qui se'l pot tapar o descobrir sense sentir-se humiliat, o al qui necessita tapar-se'n una part, com a mínim, per a no angoixar-se? ¿Qui tindrà un coneixement més objectiu del cos humà i de la natura humana, aquell a qui se li ha ocultat una part de la seva essència durant tot el seu creixement, i l'ha haguda de descobrir, potser, en àmbits clandestins, d'amagat i amb sensació de culpa... o aquell que ha vist sempre tot tipus de cossos humans nus, íntegres, en àmbits de relació humana i familiar? ¿Qui identificarà més la nuesa amb la promiscuïtat, el qui l'ha viscuda des de sempre com una realitat tan natural i quotidiana com el nas o els ulls, amb el seu pare, amb la seva mare, amb els seus germans, amb els seus amics...  o el qui l'ha descobert a revistes o pel·lícules prohibides, o mal vistes, pels adults, i considerades immorals o poc convenients?

 Imatges preses per Jeremias Soler el dissabte 5 de maig de 2012. 

Llicència Creative Commons. Difusió sense modificació i citant la font.