Quatre preguntes imprecises sobre la nuesa.

 Quan aquest blog va néixer, vaig decidir posar-li el nom de Nuesa Literària perquè la unió d'aquests dos mots reflectia l'impuls que guiaria les lletres que havien de venir, els imants que orientarien la literatura i l'opinió vers un dels vells tresors perdut de la humanitat: la relació de l'ésser humà nu amb la natura; igual com fou al principi de la nostra espècie, i com ha estat durant els centenars de milers d'anys en què hem estat evolucionant. La major part dels segles, ens hem abraçat nus al vent, al mar, al sol i a la terra.
El cert és però que només un 5,14% dels escrits del blog parlen directament de la nuesa. Una vegada, un integrista religiós em va dir que li agradava el meu blog, però que trobava excessiva la presència de la nuesa; per un integrista un 5,14% de mots sobre nuesa, i només una o dues imatges de nuditat, segurament deuen ser massa.
Ara que arriba el bon temps, m'he proposat, almenys un cop a la setmana (concretament els dijous), de parlar de la manera com entenc la relació de l'Homo sapiens amb la nuesa a la natura. Potser per fer pujar els percentatges, o per combatre els vents antics de la por a la llibertat que tornen a escombrar les societats d'Homo sapiens, o per a cometre la gosadia d'intentar explicar que la nuesa a la platja és tan innocent com un nadó, com una albada o com una pluja d'agost. 
Començaré analitzant quatre preguntes no gaire ben formulades; preguntes que, possiblement, revelin un cert "desconeixement de camp" per part de qui les formula; o unes certes obsessions inconscients.
 
Pràctiques el nudisme? Pregunten alguns com si parlessin de jugar a tennis o a golf. I estrictament, el fet de banyar-se i prendre el sol nu no és una pràctica; no és res en concret que mereixi una etiqueta especial ni la consideració d'esport o d'afició. Les expressions “practicar el nudisme” o “practicar el naturisme”, neixen més (tot i que no exclusivament) des del cantó social que necessita cobrir-se el cos, o cobrir-se, si més no, unes parts concretes del cos que, per costum, han esdevingut dins l'inconscient com d'ocultació obligatòria. No obstant això, aquesta obligació és un conveni que, de tan estès, com tantes d'altres realitats, no s'acostuma a discutir. La majoria de la gent es queda amb els costums de sempre sense pensar que potser en una altra època la pell humana abraçava directament l'aire càlid de l'estiu en la seva totalitat, i que aquesta sensació representava un nexe d'unió amb el paisatge i amb el clima que suscitava sensacions i coneixements difícils de transmetre amb les paraules. Igual com no anem dient que practiquem el dutxisme pel fet de dutxar-nos cada matí, o l'horxatisme quan ens agrada prendre'ns una horxata a les xafogoses tardes de l'agost, o el concertisme, quan ens apropem al Palau de la Música, o el Teatrisme si anem al nacional a veure una obra del Bellvel... no és adequat dir que “practiquem” el nudisme només perquè en el moment de banyar-nos i prendre el sol ens agradi fer-ho amb tota la pell lliure, sense el contacte amb cap tela humida a cap part del nostre cos; els beneficis i sensacions que se'n deriven son tan singulars que no faré l'esforç d'explicar-ho perquè no me'n sortiria (potser un altre dia).

Què pretens demostrar banyant-te en pilotes? Pregunten, també, amb les celles en arc. I de nou ens topem amb un error de base, amb un error de valoració per part de qui llança la pregunta. Segurament aquest algú sigui un d'aquells que es pensen que tot el que fem ho fem per a demostrar alguna cosa, quan en realitat allò que fem ho fem (o ho hauríem de fer) perquè ens agrada, perquè ho gaudim, perquè ens sentim a gust, perquè ho considerem positiu, encara que ningú ho vegi, encara que ningú ho comprengui, encara que ningú no ho aplaudeixi, i encara que ningú no ho envegi. L'únic que s'hauria de derivar dels actes que una persona fa per gust és indiferència i respecte. Molta gent fa les coses per a demostrar realitats o falsedats personals que enriqueixen la imatge que volen oferir als altres; és una llàstima que no facin les coses per convicció, per gust, per gaudi, per assaborir la vida... perquè la vida es construeix amb les petites accions que fem per si mateixes i no per l'efecte que produeixen damunt de l'opinió aliena. Podríem dir, per tant, que ens banyem i prenem el sol nus per gust, no pas per demostrar res.

 Ets nudista? Ets naturista? Pregunten una altra vegada. I de nou la pregunta, al meu parer, no és exacte; tot i que en l'argot habitual potser aquesta imprecisió seria la més venial de totes. En realitat, un gest tan natural i espontani com treure's la roba per a banyar-se no defineix una essència; igual com menjar gelat de cafè no defineix allò que un és: no sóc “menjador de gelats de cafè”; menjo, sovint, gelats de cafè perquè m'agraden, però no crec que sigui tan essencial aquest gest com per a definir el que sóc. “Mireu! Per allà va el “menjador de gelats de cafè”!” Dirien alguns; els qui confonen la persona i els seus actes (són els existencialistes?). Tot i així, aquesta imprecisió la cometem també en altres àmbits; diem “ets escaquista?” quan volem saber si algú juga a escacs; i potser el fet de jugar a escacs és un plaer que no defineix una persona; però també és cert que, sovint, per poder comunicar-nos, hem de fer servir expressions imprecises; si no, no ens entenen.

 I tu per què et treus el banyador? Pregunten finalment amb cara de fàstic. I tu per què te'l poses? Es podria respondre. ¿Qui és que està obsessionat, el qui es treu la roba per a banyar-se o el qui se la posa? ¿A qui de debò li resulta torbador el cos humà, al qui se'l pot tapar o descobrir sense sentir-se humiliat, o al qui necessita tapar-se'n una part, com a mínim, per a no angoixar-se? ¿Qui tindrà un coneixement més objectiu del cos humà i de la natura humana, aquell a qui se li ha ocultat una part de la seva essència durant tot el seu creixement, i l'ha haguda de descobrir, potser, en àmbits clandestins, d'amagat i amb sensació de culpa... o aquell que ha vist sempre tot tipus de cossos humans nus, íntegres, en àmbits de relació humana i familiar? ¿Qui identificarà més la nuesa amb la promiscuïtat, el qui l'ha viscuda des de sempre com una realitat tan natural i quotidiana com el nas o els ulls, amb el seu pare, amb la seva mare, amb els seus germans, amb els seus amics...  o el qui l'ha descobert a revistes o pel·lícules prohibides, o mal vistes, pels adults, i considerades immorals o poc convenients?

 Imatges preses per Jeremias Soler el dissabte 5 de maig de 2012. 

Llicència Creative Commons. Difusió sense modificació i citant la font.