Arenys

Avui he escrit un relat costumista, descriptiu, realista... d'un petit tros de platja en un breu compendi d'instants. 

Els diàlegs, els personatges, les situacions, les experiències... són reals; altrament dit, estan extretes de la realitat; si bé he canviat els noms de les persones i he barrejat una mica les famílies. El que hi ha de ficció és molt poc.

Aquesta descripció intenta exposar el caire familiar del costum de la nuesa a la platja, incidint en la manera (diversa i constructiva) com els més joves gaudeixen d'aquest costum.

Arenys

La Clara

La Clara riu mentre llença pedretes minúscules com grans d'arròs a l'esquena de la Blanca, la seva germana petita, que només du una samarreta de neoprè de color verd fosforescent. Quan la Blanca, de sis anys, es tomba, la Clara dissimula i fa com que parla amb la seva mare de qualsevol ximpleria. Després, la Clara i la seva mare riuen i la noia se sent lluny dels seus catorze anys, que de vegades li fan por. Li fuig la infantesa i li fa basarda pensar que se'n va per a sempre. Des d'ahir, mai més no tindrà tretze anys; tot canvia, el cos, els cursos, les responsabilitats. Però ara és aquí, a la Musclera, a la platja nudista d'Arenys, com cada estiu, com si els instants de temps que viu aquí li garantissin que la família que sempre l'ha estimat guardarà racons de tendresa tota la vida, i que vagi on vagi, i passi el que passi, sempre els tindrà a prop.

S'aixeca. Observa el mar. S'acosta fins a la riba i es mulla els peus. Clava la mirada a la roca del sud i contempla la bonior de cossos nus, com reflexos d'aram enlluernant el fons del penya-segat; i les roques, d'un color a mig camí entre el salmó i el saur. Quan era petita es pensava que a la majoria de platges la gent es banyava sense roba i que els espais amb banyador eren reductes dedicats a la gent més antiga, com els seus avis o com alguns companys de classe que anaven a missa i feien la comunió. Fa tres anys, però, la seva millor amiga, que també va amb els seus pares a platges nudistes, va fer també la comunió. A mesura que es fa gran, es va adonant que la manera com la seva família, i com centenars de famílies de la platja, prenen el sol i es banyen és minoritària. A partir dels onze, va començar a anar, de tant en tant, a platges tradicionals amb algunes companyes de classe, i un cop a la sorra li costava de comprendre per quina estranya raó s'havia de ficar a l'aigua amb aquell derivat del petroli que li impedia sentir la estimulant mobilitat especial de braços i cames quan res no els frega, i aquell massatge integral del mar per tota la pell, i la carícia del vent des de la punta del cap , baixant per tota l'esquena, fins dessota els talons. I la meravella del vent, que de seguida s'endú l'aigua i que hi deixa la sal com una medecina. I la lletjor de les marques dels banyadors; de sort que ella és blanca com la llet i que mai no arriba a posar-se morena; amb la qual cosa les marques li apareixen només com una lleugera palidesa a les zones que tothom s'amaga. I la incomoditat de moure's dins l'aigua amb aquella tela arrapada al cos, que continua mullada un cop surts del mar i camines per la riba; aquella humitat que et tapa el sol, el qual no et pot assecar amb la seva escalforeta d'amic; més aviat et cou com una cansalada, apujant la temperatura de la tela sintètica i traslladant a la pell una sensació malsana d'escaldat. I encara pitjor els nois, que es veu que per la moda han de dur bermudes, i alguns fins i tot calçotets sota les bermudes. En una excursió amb l'escola a Tamarit li va demanar a un amic seu que li deixés provar les bermudes; se les va posar i un cop dins l'aigua li semblava que el mar, enfadat, li frenava el moviment de les cames a cada passa que donava. I com pesava aquell roba! I que diferent la sensació de plenitud total, l'eufòria, la descàrrega d'adrenalina quan nua de pèl a pèl salla dins l'aigua com un dofí, sentint la força del mar a cada porus, respecte l'estranya i patètica sensació d'avançar en bermudes, com un cavaller que s'entafora una armadura i que es pensa que així serà més poderós. L'amic que li va deixar les bermudes va restar estranyament silenciós, contemplant-li els pits, alliberats momentàniament dels sostenidors del biquini.

-Què et passa? -li va dir ella

-A mi? Res... -va fer ell, enrojolant-se.

-No sé què faries si vinguessis a una platja nudista -va afegir ella quan es va adonar que el problema del noi eren els sus pits.

-Que hi vas, tu, a platges nudistes? -li va demanar ell, obrint més els ulls, amb una expressió com de... “portarà crema el pastís o estarà tot fet de pa de pessic?”

-Sempre! -va exclamar ella, amb un punt d'orgull a la mirada. En el fons, no pot evitar de gaudir una mica, veient el noi tan contorbat per una realitat que ella sempre du sota la roba. El seu cos sempre hi és, es vegi o no; i ella, sempre és la mateixa. I ella no ho sap, però el xicot sempre s'ha sentit atret per l'exotisme de la Clara, que és d'origen eslau, i que té els ulls profundament blaus, i la pell del color de la neu, i uns cabells més grocs que el blat, i un somriure angelical que fa perdre l'oremus al més fred. El fet de saber que de vegades es banya nua a la platja, representa per al noi, que es troba en plena explosió hormonal, un xute de dopamina que el fa caure d'esquena. -. Si vols, un dia pots venir amb la meva família i amb mi a la platja -afegeix ella, amb una crueltat tendra -... O et fa vergonya?

-Sí... No... No ho sé... Ja ho veurem... Buff!

Però tot això són records. La Clara, ara, és a Arenys, amb la seva família, i no pas a la platja de banyadors de Tamarit amb la seva classe de l'institut. Es capbussa. Puja fins a la superfície. Es tomba vers la platja i es mira de lluny el seu pare, tan ros com ella, però cada dia amb més arrugues i amb una panxa cervesera que creix imparable. Al costat del seu pare, la seva germana de sis anys, i les cosinetes, que en tenen entre cinc i set; totes nues, amb les samarretes de neoprè arrapades a la part superior del cos; una de verda, una altra de groga, una de rosada. Les petites passen l'estona buscant petxines o passejant per la riba fins a la punta rere la qual s'albira la platja de Caldes d'Estrac. La seva mare llegeix a la tovallola: “Kafka a la platja”. La Clara no ha estat capaç de passar de la pàgina vint. Al costat dels seus, hi veu una família que sembla molt feliç. El pare, d'una quarantena d'anys, juga a pales amb el seu fill, d'uns deu anys. La filla petita deu tenir uns cinc anys i entra i surt de l'aigua amb un petit flotador a cada braç. La mare llegeix una revista i va vigilant la nena petita, que es diu Laura. El nen gran es diu Pau, perquè la Clara sent com el seu pare l'anomena. A la Clara sempre li ha agradat contemplar les altres vides com qui mira una pel·lícula; de tot s'aprèn. Es torna a capbussar.

El Pau

El Pau, de seguida que ha arribat a la Musclera, s'ha despullat del tot, i ha deixat la roba escampada per aquí i per allà. Després, ha corregut com un boig fins a l'aigua. La calor era tan feixuga que la visió de la mar transparent es convertia en un imant massa poderós com per a parar-se a deixar ordenades totes les peces. L'Eulàlia, la seva mare, l'ha fet tornar, explicant-li que no costa res fer les coses bé; i que les coses valen diners, i que si no es desen com cal, es poden perdre; això, a banda de la mala imatge amb què un ha de conviure si tot està llençat per terra sense un ordre. El Pau va a la platja nu des que va néixer. No obstant això, i tot i que avui s'ha despullat del tot, de vegades es posa les bermudes, la gorra i una samarreta; li agrada imaginar-se que és un d'aquells joves de L.A. que fan surf i que escolten música tothora amb pentinats estrafalaris i posat d'amos del món.

Surt de l'aigua. Recull la roba i la desa a la bossa. Pren el sol fins a assecar-se. Es posa crema. Tot seguit es vesteix amb les bermudes i la samarreta. Es posa la gorra i s'enganxa els auriculars a les orelles.

-Què fas? -li pregunta l'Eulàlia una mica incòmoda; tement que algú del voltant, un d'aquells intolerants més papistes que el papa que de vegades hi ha en algunes platges, li puguin dir alguna cosa al nen pel fet d'anar vestit.

-Deixa'l estar, dona... -fa el Manel, el seu pare -. Ha de ser ell qui decideixi com anar. Es fa gran.

-S'ofegarà de calor!

-Doncs si s'ofega, ja es despullarà.

I vint minuts després el Pau es torna a treure la roba i torna a córrer esvalotat fins a l'aigua. La setmana passada es va banyar un parell de vegades amb les bermudes posades, i va sentir com si les cames tinguessin una nosa massa incòmode, com si l'aigua li frenés els moviments.

Ell també sap que es fa gran, i de vegades té la necessitat d'assajar estètiques que sap que agradaran als seus amic i a les seves amigues. És conscient que pels seus amics i les seves amigues els culs fan riure, la nuesa és vista com una condició ridícula. També intueix que, en el fons, la nuesa els fa vergonya i por, i que aquesta vergonya i aquesta por són un punt feble dels seus amics que ell no té. De fet, a ell no li fa vergonya anar nu; si de vegades es vesteix, és per imaginar-se que és algú altre, per a imitar els seus ídols, per a jugar. El seus pares descobreixen que el Pau cada dia que passa és una xic diferent a com era el dia anterior, i això els produeix una barreja de tristor i d'alegria. Els nens creixen i han de deixar de ser nens ni que els pares quedin orfes. La màxima essència de l'amor és estar disposat a perdre els qui estimem perquè puguin ser ells.

Mentre el Pau juga nu dins l'aigua amb la seva germana petita, es fixa en un nen de la seva edat que du un banyador fins als genolls. El nen es diu Alfredo i va amb els seus pares, que també duen banyador. Per alguna estranya raó, tot i anar vestits, s'han instal·lat a la zona on la nuesa ratlla el 100%. Al cap d'uns minuts, l'Alfredo fa l'intent de treure's el banyador, però se'l torna a posar. Després es gira cap al seu pare i li diu:

-Papa, em vull treure el banyador...

-Doncs treu-te'l, fill meu; fes el que et vingui de gust.

-Però és que no puc!

-Per què?

-Em fa vergonya. La tinc massa petita.

-No siguis ruc. Mira com va tothom aquí. Tothom ho té tot diferent, no té cap importància. Si et ve de gust, treu-te'l, que no passa res.

Però l'Alfredo no pot, i resta amb els pantalonets posats a dins de l'aigua, envejant la llibertat del Pau, que ha escoltat la conversa i que se sorprèn que a algú li pugui fer vergonya fer el que fa tothom que els envolta.

A prop del para-sol de la família del pau, hi ha una altra família amb dues nenes: l'Anna, que acaba de fer onze anys i la Marina que en té vuit. Els seus pares són la Juana que en té trenta-set i que du l'esquena plena de tatuatges i una cinta molt fineta de cuir a la cintura; i el Manolo, que en té quaranta-un i que és extremadament simpàtic i extravertit.

L'Anna

L'Anna, als seus onze anys, és l'únic membre de la seva família que no està nu a la platja. Du unes calcetes rosades que se subjecten amb uns cordills d'aquells que es lliguen i es deslliguen. A ella li agradaria de treure's tota la roba, com havia fet sempre, com feia sempre abans que li aparegués aquest pèl que ella troba tan desagradable i que els seus pares li han dit que és tan natural com els cabells del cap, com la veu que a certa edat canvia de cop, o com els pits que encara no té però que ja comencen a insinuar-se. Però l'Anna no aconsegueix de trobar normals uns canvis que li alteren la imatge amb la qual sempre s'ha identificat. La majoria de les seves amigues encara no tenen pèl, tot i que en tindran, però això a ella no li serveix.

Entra i surt de l'aigua. Passeja per la riba. Pren el sol. I de tant en tant fa intents de treure's el banyador. Els seus pares li somriuen i li parlen amb molta tendresa. Li diuen que s'està fent gran i que això no és cap vergonya, sinó tot el contrari, però que si no vol no té cap necessitat de despullar-se del tot; aquí, a la Musclera, no hi ha rètols que indiquin cap obligació; la gent és lliure, i encara ho ha de ser més una noia tan simpàtica com ella. Però l'Anna vol despullar-se; li fa ràbia no poder estar com la seva germana o com els nens que l'envolten. Per això no triga a treure's les calcetes. De primeres li fa una mica de vergonya, però quan s'adona que ningú li para atenció, s'oblida del seu cos i gaudeix de la platja.

Cap a les cinc de la tarda, el pau pesca una medusa. La treu de l'aigua amb una galleda reixada i la exhibeix amb orgull. L'Anna i la Clara s'acosten al Pau, es miren la medusa, i comencen a xerrar sobre l'animal. L'Alfredo també se'ls uneix, i pocs minuts després, malgrat la diferència d'edat d'uns i altres, formen un equip de caçadors de meduses. Quan les persones conserven encara la capacitat miraculosa de passar-s'ho bé en qualsevol circumstància, l'amistat i la relació són més fàcils i tot és possible.

L'entorn

Al voltant de les famílies de la Clara, del Pau i de l'Anna, hi ha desenes de parelles, de grups d'amics i de famílies (molt semblants a les seves) que ocupen l'ample i el llarg de la Musclera. Cadascuna d'aquestes famílies té les seves històries, la seva identitat, els seus somnis. Totes les persones naixem i creixem en una família que ens transmet els valors necessaris per a sobreviure en llibertat. La nuesa a la natura és un d'aquests valors, patrimoni de les famílies que decideixen viure'l i transmetre'l. L'acceptació de la imatge natural de la persona humana condueix a una millor comprensió del que som, a una millora de les relacions socials sobretot en edats complexes com l'adolescència, i a un creixement sa de la sexualitat i del coneixement del cos nu de l'espècie, sense fetitxismes provocats per l'ocultació i per la sobrevaloració de certes parts del cos que es converteixen en tabús. Que mai el cos humà no sigui un tabú. Que mai la imatge de la persona humana no sigui considerada obscena o degradant, perquè aquesta consideració implicaria assumir que la mateixa persona humana du a la seva essència quelcom d'obscè o degradant. La societat està lluny d'acceptar la nuesa com a vestit natural quan el clima ho permet, i com a màxima expressió de la bellesa; és per això que la tensió sexual de la societat domina els individus i els mou a competir, a posseir, a desitjar, a inventar una realitat falsejada que mou a neurosis i insatisfaccions. A la finitud de la nuesa s'hi descobreix la infinitud del misteri de l'existència si hom s'hi acosta amb l'amor empàtic a la mirada i al cor. A la finitud de la nuesa, s'hi troba la infinitud del misteri de l'existència, si rere cada cos nu, esclat de bellesa natural, fruit de la Terra, hom hi descobreix una persona nascuda per estimar i per ser estimada i mereixedora del més profund respecte i de tot l'ajut humà que estigui al nostre abast.

ALÈ

Després d'un descans, la setmana passada, per raons de feina, torno amb la sèrie de relats sobre la nuesa a la natura; aquest cop per a reflexionar sobre religió i nuesa.

.

.

ALÈ

L'Ainhoa canta “Alè”.

De rerefons, la remor de les onades i els grills. La volta negre del cel nocturn llueix humil amb la celístia i la Via làctia. La sorra, com pols de seda, s'ofereix com un llit, tota feta de diamants microscòpics i petxines trencades. El millor matalàs, ja ho diuen, és la forma que el propi cos deixa a la platja.

El vent d'agost branda els caps dels pins, i el bosc deslliga una roncor que ara creix i després s'apaga, i que ara torna a crèixer i que després torna a apagar-se. Els cabells rinxolats de la nena tremolen com branques de salze. El poema es perd per l'estesa de la cala.

El Pau, que no està per romanços, juga a llançar pedres a un tronc mig corcat. La Rosa escolta embadalida la seva filla i taral·lareja la lletra. També ho fan el Jan i l'Heribert; l'amic que avui els acompanya. Han passat el dia a la Waikiki i han decidit quedar-s'hi a dormir per a celebrar la revetlla de Sant Joan.

L'Ainhoa acaba i deixa la guitarra a la sorra. Tots aplaudeixen. Li'n demanen una altra. Diu que no, que es vol banyar. Es treu la roba i entra molt a poc a poc dins la negror.

L'Heribert i el Jan xerren de naturisme, com fan gairebé sempre que es troben a la platja.

-Que no, Jan, que no va per aquí. Deixa't de diversitats i mandangues. Hem de ser llibertaris. Hem de fer aliança amb els anarquistes i amb els maçons; amb la gent que sempre han fet costat totes les revoltes. Els naturistes som massa minoritaris; necessitem la força d'altres moviments.

-Els naturistes! Els naturistes! Ves a qualsevol platja de les anomenades nudistes o naturistes i pregunta a la gent que va nua si es consideren naturistes o nudistes. La majoria et diran que no són res, que no segueixen cap filosofia, que es banyen en pilotes perquè els ve de gust i perquè s'hi troben còmodes. De cada trenta despullats, en trobaràs un d'ideòleg; i de cada deu que et diguin que són ideòlegs, vuit seran voyeurs camuflats; tan camuflats que ni ells mateixos no saben que ho són. Refia't de qui fa les coses perquè li ve de gust; amb els idealistes, molt de compte!

-No em diguis això, Jan, que em fas mal. ¿Com pots parlar així del moviment naturista?

-No t'he parlat en contra el naturisme, Heribert. Jo m'estimo els ideals naturistes, però la defensa del dret a anar nu a la platja no es pot plantejar com l'objectiu d'un grup concret que segueix una determinada filosofia; tot ciutadà ha de poder gaudir d'aquest dret, tingui o no tingui idees naturistes, filosòfiques o socials; el dret de retrobar-se amb les percepcions originàries de l'espècie l'han de poder gaudir tots els individus de l'espècie, sense que sigui necessari militar en res ni creure o deixar de creure en res concret. El dret de gaudir del mar, de la sal, del vent, de l'escalfor del sol, de la morenor integral... amb la totalitat de la pell, ha de ser per a tothom, i l'hem de reivindicar per a tothom qui vulgui en algun moment exercir-lo. La bellesa humana, la que no veiem mai, no ha d'estar per més temps amagada, esporuguida, criminalitzada... No és sa per a ningú que només la puguem veure quan ens la disfressen de promiscuïtat o de sexualitat despersonalitzada. Oi que m'entens?

-És clar que t'entenc, Jan. En tot això estem d'acord; però allò que m'has dit fa una estona no ho puc digerir, ja em perdonaràs!

-El que?

-Allò, home! Allò que m'has dit aquest migdia, que de vegades anàveu a missa.

-Ah! -exclama el Jan, i trenca a riure -. I doncs? Hi ha uns quants milions de cristians a tot el món. ¿Pretens tancar-los la porta de la nuesa?

-Però és que són ells els qui no volen creuar la porta; hem d'entendre, Jan, que els religiosos són en general i obsessivament enemics nostres.

-No saps què dius, Heribert. Que els coneixes tots, tu, els religiosos? A mi m'han educat els capellans, Heribert, i sí, és cert, n'he trobat uns quants de força durs. Però també et puc dir que m'he trobat molta gent lliure, Heribert. Molta gent lliure!

                                                              *

El Jan és jovenet, té dinou anys, i és a Santiago de Compostela. S'acosta a un confessionari que fa pudor de suor i de cera. Té por, perquè voldria no haver de penedir-se de tota la mar que ha vist i que té tant a dins, ni dels cossos d'aram amb cabells llargs fins a les natges, ni dels ulls innocents de noia lliure, ni de l'olor dels pins, ni de la remor d'ones trencant-se, ni del besllum maragda de Costa Brava salvatge que veu quan tanca els ulls. Però l'infern mental dels inquisidors no és per a ell en absolut mental sinó físic i evident com una fàbrica de formigó armat, com el color negre del tern d'un sectari, com l'eternitat infinita que li han repetit a cada jorn i a cada alè. L'Ainhoa encara no ha nascut per a cantar-li l'altre “Alè”, el d'en Llach, i el Jan s'agenolla i li diu Ave Maria Purissima a un rostre marmori que apareix rere una reixa renegrida, sentint que no és ell qui parla sinó un protocol que algú ja fa segles va establir, convençut, o no, que els dogmes són i ja està.

-He ido a playas nudistas... -diu. Preguntant-se si realment cal; si no és, tot, un joc de bojos o d'esclaus.

-Ay... esas playas! -exclama el capellà, que és vell com una mòmia i que té un accent gallec que fa caure d'esquena. Si no fos pel patetisme de la situació, el Jan trencaria a riure, perquè el capellà allarga la segona “a” de “playas” en una mena d'udol agut que no s'acaba. Per un instant el noi es pregunta si en comptes d'un capellà no se li ha ficat al confessionari algun pallasso disfressat d'aquells que fan paròdies -. Ay... esas playas! -repeteix l'ancià -. Que nos las han arrebatado! -i ara allarga la “o” de “arrebatado” mentre alça el dit índex de la mà dreta i el va agitant cíclicament com si dictés una sentència inapel·lable -. Nos las han arrebatado a la gente decente, hijo mío!

Després de la confessió el Jan es proposa no tornar-hi mai més, però en el fons sap que no podrà acomplir el seu propòsit, que el mar és massa mar, i que l'Empordà és un déu potser excessivament real per a ser substituït per un pantocrator justicier i ocultador de la mateixa obra que se suposa que ha creat. Però fa fugir de seguida aquests pensaments, perquè el capellà de Santiago li ha dit que el diable els envia, i que el diable no descansa, i que maldarà per enviar-lo al càstig etern tant sí com no.

El cap de setmana següent, però, i ja de nou a Catalunya, l'Illa Roja es converteix en la seva catedral; i el carbassa del penya-segat, amb el blau de la mediterrània i el color de coure de la gent nua, esdevenen l'obra d'art més sublim de tot l'univers, impossible de ser encabida en cap museu ni en cap església; s'haurà de tornar a confessar.

I un més després es confessa a Donostia, a l'església dels Caputxins de la Plaça Guipúscoa.

Li retorna la sensació de patetisme; ¿per què es confessa si en el fons sap que el que ha fet no és dolent? Però la moral catòlica ho deixa clar, pensa el Jan, i ell ha de ser catòlic, oi? O no? Ai! S'aparta de nou els pensaments diabòlics que li fan plantejar-se la totalitat de la seva fe. No pot permetre's el privilegi d'acceptar-los. La fe és la fe; no neix de la raó. És un do. Així li ho han dit sempre; igual com li han dit que anar nu a la platja és un pecat molt greu. Una vegada fins i tot li van assegurar que anar a la platja amb banyador també és un pecat greu als temps que corren, i que totes les dones que hi van són unes putes. Va pensar en la seva mare, en la seva germana, i en tantes conegudes que anaven a la platja. Aquell bon home que li ho va dir les havia anomenat putes a totes i s'havia quedat tan ample. Li van venir ganes de respondre-li allò que Jesús va dir sobre els capellans: que les putes entrarien al cel abans que ells, però va preferir callar perquè necessitava l'absolució per a poder morir-se tranquil si convenia. Després va pensar que a banda de morir-se tranquil fóra bo també viure tranquil, viure serè, viure amb llibertat, pensar amb llibertat...

Però tornem a Donostia, perquè ara el Jan és allà i ja s'ha agenollat dins del confessionari. És força diferent al de Santiago; en realitat és una petita habitació de parets de fusta clara, i el capellà va amb una mena de túnica de color blanc i somriu amablement.

-Hola... que hay... -diu el mossèn.

-Pues mire, que me he pasado el verano yendo a playas naturistas...

-Ah... -fa l'home, sense expressió al rostre, com esperant alguna explicació més -. Y...? -afegeix.

-No, nada... esto, sólo.

-Pero a ver... -fa el capellà, i estossega -. Supongo que habràs venido aquí a reconocer algun error, algun pecado, algo que cambiar... no?

-Pues esto -insisteix el Jan -. Que he ido desnudo a playas naturistas.

-Y yo me ducho desnudo, hijo mío...

-Como?

-A ver... El desnudo en si no es pecado.

-Ah no?

-Pues no. Si tu vas a la playa a disfrutar de la naturaleza, sin hacer daño a nadie... donde está el pecado ahí? Otra cosa sería que molestaras a alguien. Que buscaras alguna forma de abuso o de agresión. La moral cristiana considera pecado la promiscuidad, la falta de amor en las relaciones, la irresponsabilidad... pero no el desnudo, que es obra de Dios.

-Me deja de piedra... -fa el jove Jan, amb els ulls oberts com plats -. ¿Entonces me está diciendo que puedo ir a playas naturistas y que no es pecado?

-Pues claro que no lo es...

-Pues me habían dicho que si.

-Y te lo seguiran diciendo. Son los mismos que te han dicho que hay infierno.

-Ah... es que no lo hay?

-Pues claro que no. Y en la iglesia hay mucha gente, grandes teólogos e incluso obispos, que afirman que no puede haberlo.

-Me sigo quedando de piedra.

-En la iglesia encontraras de todo, hijo mío, luz y oscuridad, personas abiertas y personas de hace tres siglos, incluso personas a medio camino entre la luz y la ignorancia. Somos humanos, como cualquier otro humano; los hay que intentan comprender la naturaleza y los hay que pretenden que la naturaleza misma obedezca sus dogmas y su moral.

-Gracias padre.

-Vete en paz, hijo mío.

                                                                 *

-Òndia, Jan! Un Caputxí! Un d'aquells que no parlen et va alliberar la ment! Aquesta sí que és bona! -exclama l'Heribert amb un somriure burleta.

-No te'n fotis! No podem triar com som.

-Vols dir que no?

-Doncs no. Pensa que la manera com actua la gent és la més probable.

-Com en pots estar tan segur?

-Perquè si no fos la més probable, la gent actuaria d'una altra manera.

-No sé què dir-te, Jan. Però escolta, que vull que sàpigues que no me'n ric pas de tu, que era conya.

L'Ainhoa surt de l'aigua; s'embolica amb una tovallola. El Pau es capbussa. La Rosa riu i mossega un tros de coca. El Jan omple una copa de plàstic amb el cava que han comprat al super de la Mora. Al cel esclaten els colors bigarrats d'un cohet que algú llança des d'un càmping proper, després un altre i un altre. Es fiquen tots a l'aigua i miren el cel; els colors es reflecteixen a la superfície que s'infla i que davalla com un pulmó alenant.

-La llum guspira pertot, Heribert; tot són colors. No podem fugir dels colors ni que tanquem els ulls, perquè els tenim a dins. Comprens? La bellesa ens envolta pertot i a l'últim guanyarà la vida; la vida per damunt de la por. Saps, Heribert? L'enemic de la vida no és pas la mort, és la por. La mort és una realitat natural a la qual arribem com a la nit, quan estem cansats i se'ns clouen els ulls; però la por, Heribert, la por és l'enemic visceral de la vida i de tot el que la vida conté. La por exigeix que els colors s'ocultin, que les mans deixin de construir, que els peus no caminin, que les orelles es tapin, que la llengua no tasti els sabors que fabriquen les plantes del bosc, que les flaires siguin esborrades i que tot sigui pautat, etiquetat i controlat... I només per por, Heribert, només per por... La por engarrota els dits dels escriptors i esvaeix els sentiments dels poetes; la por a la vida és el pitjor enemic de la vida, Heribert; no pas la mort, no pas la mort...

Mai no es fan coses tan divertides.

 Haig de reconèixer que si no fos perquè sé que hi ha força gent que espera el meu escrit dels dijous sobre nuesa i natura... potser ja ho hauria deixat estar; no és senzill crear una història cada setmana sense repetir arguments ni caure en la mediocritat. 

Sigui com sigui, l'exercici d'escriure, al costat del de llegir, és la millor manera de progressar en la literatura. Fa un temps, varen ser els reptes de relatsencatala.cat els que em van moure a practicar l'escriptura creativa amb una regularitat de rellotge; ara és aquesta idea dels dijous que de moment vaig tirant endavant. Potser algun dia podré aplegar tots els relats i fer-ne un llibre. 

 .

.

Mai no es fan coses tan divertides

-Com li podria dir...? No hi ha cap motiu pel qual s'hagi de preocupar... -la noia tus una mica per guanyar temps i poder pensar millor com continuar l'explicació.

-Que no m'haig de preocupar? Vatua l'olla! Aquesta sí que és bona! -Exclama el Fernando, a qui no fa el pes aquesta psicòloga amb piercing a la cella i tan jove.

-El cert és que no. No s'ha de preocupar. Encara li diré més: si es preocupa, si el seu fill el veu preocupat o enfadat, serà molt pitjor.

-Ah! Llavors haig de permetre-li que sigui un pervertit!

-No és un pervertit! Tregui's això del cap! El seu fill és un nen que té una gran curiositat, i està explorant.

-Nena... no em faci's riure... que sóc home i sé el que tenim a dins!

-Però l'Abraham és un nen... i segueix el seu instint natural. Som els adults els qui ens compliquem la vida perquè ens han domesticat.

-Que ens han domesticat? ¿I per fer-me escoltar que ens han domesticat em clavaràs vuitanta euros?

-Miri... jo no l'he obligat pas a venir. Si vol escoltar la meva opinió, és la meva feina. Però si m'ha de faltar al respecte ja se'n pot anar.

-D'acord, d'acord... perdona.... Digues, que t'escolto.

-Deixi que el nen faci la seva. No el renyi. No el sermonegi. No ha fet res dolent. És vostè que l'hi està fent creure.

-Em sap molt de greu, però això ja és excessiu. -pronuncia el Fernando amb fredor. S'aixeca i se'n va sense dir res.

*

Vuit mesos abans...

L'Abraham és al peu del Cavall Bernat, a uns tres quilòmetres de la segona residència dels seus pares, a la urbanització del Pla de Sant Llorenç. Li agrada allunyar-se de la casa a l'hora en què el sol es pon. Gaudeix fent veure que és un indígena de les pel·licules de Tarzan. El bosc, en aquesta hora, és un jardí que flaira a farigoles i romanís. Els pins engeguen un udol greu, profund, com una remor. El vent càlid de l'agost oneja les copes, que semblen una mar que s'esvera. L'udol comença lleu, com una onada, i creix a poc a poc. Els granellons del sol que minva ho tenyeixen tot de color de carabassa. Damunt del nen, la pedra vermella de l'espadat, i el record estrany d'una època que no ha viscut mai: caceres, llances, nuesa, suor, lluita... Es treu la samarreta i rep el frec de l'aire. A l'esquena i a la panxa, la calidesa del vent humit de la muntanya, com si un vell amic l'abracés. La solitud i el paisatge li entren fins al moll dels ossos i decideix de fondre-s'hi. Es treu les sandàlies. Després els pantalons curts i els calçotets. Ho deixa tot amuntegat al peu d'una alzina i fa l'intent d'allunyar-se'n. Una angoixa estranya li pessigolleja la panxa; com un rosec que no sap vèncer; no pot allunyar-se de la roba. Un lligam invisible l'uneix a la indumentària que s'ha convertit en la seva imatge pública. Només és un nen, però comprèn que no pot descuidar la roba. Fa nous intents, cadascun d'ells més agosarat que l'anterior. Corre com els indígenes dels reportatges de l'Amazònia, i sent la pinassa sota les plantes dels peus. Percep la carícia del bruc, de l'estepa de les agulles dels pins... Se sent feliç, ple, absolutament unit a la muntanya que més s'estima. Entre el paisatge i la seva pell no hi ha res més que el vent i les flaires. En aquest instant, no existeix altra cosa que el present; l'instant s'allarga com una eternitat comprimida dins d'un bri de temps.

Torna a la roba i es vesteix. Li sembla que se li ha deslligat a la panxa un nus que sempre havia tingut sense adonar-se'n.

L'endemà hi torna; i demà passat; i l'endemà de demà passat. I aconsegueix allunyar-se cada vegada més de la roba. Descobreix percepcions que de normal són amagades als qui viuen pendents del que tenen, del que mostren, del que faran demà, la setmana que ve o l'any vinent... No tem res, no ambiciona res. No sap per què fa el que fa. Però li agrada fer-ho.

*

Una setmana abans...

-La Maria fa la comunió diumenge que ve, com tu, Abraham! -exclama la seva mare al porxo de la casa del Pla de Sant Llorenç. El nen està concentrat, esculpint en una escorça de pi la forma d'una barca. La Maria se'l mira amb interès -. Que no respons quan se't pregunta? -insisteix la dona, canviant el to.

-Si no m'has preguntat res... -fa ell, de mala gana, sense aixecar els ulls de l'escorça de pi.

-Sembla mentida que un nen tan gran com tu, i que a més rebrà a Jesús tan aviat, tingui aquestes contestacions!

-Deixa'l, dona, és l'edat -fa la Mercè, la mare de la Maria -. La meva també en té cada una!

L'Abraham s'allunya, camina pel camí que du al bosquet de pins. La Maria li va al darrere.

Tres hores després, els torna la Guardia Civil, embolicats dins les jaquetes verdes de l'uniforme; de sort que no portaven tricorni. Es veu que s'han despullat i que han començat a caminar muntanya amunt, cridant com el Tarzan. Després no han trobat la roba i han començat a plorar.

La Mercè, la mare de la Maria, s'enfada molt i no torna mai més. 
El nen rep una bronca descomunal que recordarà tota la vida. S'oblida del vent a la pell, de les llances prehistòriques, dels records o imaginacions d'altres vides, i fins i tot dels ulls blaus de la Maria, que va riure molt i que fent de salvatge es va sentir tan bé com ell.

*

Quinze anys després...

Quinze homes romanen asseguts en cadires d'alumini negre, disposades formant un cercle perfecte. Les cadires reposen sobre l'herba. Per damunt d'ells, el cel, boires de cotó de sucre, i un sol esclatant de primavera. Els envolta el bosc d'Osona. A frec, la gran casa antiga, que un dia fou un mas i que avui acull pregàries integristes, efluvis de conservadurisme, estratègies de domini social, santificació de la vida civil, maquinacions per aconseguir que els mediocres, com a mínim, compleixin la moral; la que toca.

L'Abraham es mira els companys de cercle: el Rodrigo, que s'asseu al seu davant, és el director; tan jove i tan formal! Massa formal. Sempre amb el somriure artificial, excessivament forçat; un home infeliç, gens empàtic, maquinal, profundament egocèntric. I el Pep? El president. Un grassonet ja a la cinquantena, més bo que el pa. ¿Com pot ser president d'un grup així un home que parla com si fos el teu oncle de tota la vida? ¡Aquell que explica acudits verds després dels sobretaules i et dona vint euros perquè facis guardiola! Quina estranya maquinació del destí ha fet que el Pep acabi en aquesta secta, pensa l'Abraham; i automàticament s'adona que ell mateix, tot i evidenciar el caràcter malaltís del grup, ha acabat assegut en aquest cercle. Ha de marxar; ha de fugir tan aviat com li sigui possible; però llavors potser es condemnarà, així li ho han insinuat; i també li han dit que no serà feliç, que abandonarà la vocació, que serà un traïdor, que si se'n va, li estarà dient que no a déu, a tot un déu etern i infinitament bo, i just, i gran... ¿Com podria viure tota l'eternitat pensant que ha dit que no a tot un déu? Per això continua.

*

-Bartomeu... quina missió evangèlica tens?

-Doncs he convençut un paio que treballa a la funerària perquè no pregunti els parents del difunt si volen cerimònia laica o religiosa.

-Ah no?

-No. I com que no pregunten, els poso la religiosa; i augmenta la proporció de celebracions catòliques.

-Mira-te'l! Que llest!

-Sí. L'altre dia fins i tot ho van dir a les notícies. Barpolis augmenta els enterraments religiosos!

El director somriu i tomba la mirada cap a un altre dels membres del cercle.

-Aviam, Josep, tu què faràs?

-Doncs jo portaré dos amics a Montserrat cada primer diumenge de mes...

-Ah! Molt bé!

-Allà resarem el rosari, portarem una rosa a la Mare de Déu i...

-Fantàstic! Són gent com cal?

-Sí. Molt estudiosos.

-Coneixes la seva família?

-Sí... sí... famílies boníssimes!

-Els podries convidar a algun berenar del Chesterton.

-Val... ho faré.

El director aplaudeix i continua la roda.

-Ara tu, Evarist. Tu què faràs?

-Jo sóc amic de l'Alcalde de Barpolis.

-No fotis!

-Sí. De fet, i això ja ho deus saber: l'alcalde, de jovenet va anar a una escola del Club Chesterton.

-Ah sí! És veritat! I quin pla tens amb ell? Dur-lo aquí?

-No... no el veig preparat. Però té molt clar el tema del civisme.

-Què vols dir?

-Coi doncs que prohibirà els nus a la platja, els guiris sense samarreta, les que van en biquini per les rambles...

-Ah! Molt bé! L'has convençut tu?

-Jo no diria tant. Tan sols he aconseguit que accepti un xerrada setmanal amb mi; i el civisme ha estat un dels temes... ja saps... El que sempre ens dius: l'ordre, la moral, la decència, els bons costums... són la manera en què els apòstols moderns treballem pel regne de déu a la Terra. Però vaja, l'alcalde ja té prou criteri per a pensar tot solet.

-Fantàstic, Evarist! S'acabaran els culs a Barcelona!

-De moment, els arraconem a la Marbella; i és el principi de la fi... Europa va cap aquí.

-I no hi haurà protestes?

-Segur. Però si vols que et digui la veritat, he estat investigant i he vist que la meitat dels naturistes estan barallats amb l'altra meitat; no es posen d'acord.

-Vols dir?

-Del tot segur. I a més a més... n'hi ha uns quants que s'hi foten per a mirar i posar-se calents, i van de sostenibles, de hippies, d'idealistes...

-Bé... això ja s'intueix.

-Només alguns! -exclama l'Abraham des de l'altra punta el cercle -. De mirons i gent rara, n'hi ha a totes les platges, no només a les naturistes!

-Si et sembla, posa't a defensar-los, tu, ara... -fa el director visiblement molest per la manca de protocol de l'Abraham, que sap prou bé que no es pot dirigir al director si no li toca.

-Tampoc no s'ha de ser exagerat; tenen part de raó -insisteix l'Abraham.

-Què? -exclama en un gall el director amb els ulls fora de les òrbites.

-Veuràs jo... vaig tenir algunes experiències i...

-Tots tenim un passat, però no és el moment ni el lloc d'explicar-lo.

-No és res dolent. De petit, anava nu pel bosc i...

-Prou, Abraham. Després parlarem -diu; després estossega, es gira vers l'Evarist i intenta de recuperar la composició -. Doncs molt bé, Evarist, continua amb el teu alcalde i guanyarem a tota aquesta trepa de porcs.

El director demana a l'Abraham si li pot anar a buscar un llibre de pregàries que ha deixat a la casa, ben bé damunt del moble de la sala d'estar. L'Abraham, mentre hi va, sent com el director parla en veu baixa a la resta del cercle. Quan torna amb el llibre, comença la pregària. El director llegeix cartes del gran Pare Superior del Club Chesterton, que va comprendre que havia de salvar el món; i explica la condemna que aquest Gran Pare va proclamar contra aquells que es neguen a donar-ho tot a déu, que prefereixen, en nom d'una llibertat de consciència mal entesa, seguir les seves pròpies idees en comptes d'aprendre amb humilitat dels qui han estat escollits pastors de les ovelles perdudes. Aquests acabaran amargats, perquè han dit que no a déu...

Mentre el director va llegint la pregària, la cadira de l'Abraham es va enfonsant molt a poc a poc, ja que els membres del Club estan asseguts damunt d'una terra argilosa que està un xic humida; però són només les potes de la cadira de l'Abraham les que s'enfonsen.

Sobtadament, rere la casa, l'Abraham albira el reflex blavís d'un vestit de flors. Damunt del vestit, el rostre d'un àngel de cabells daurats; una noia que l'Abraham coneix i no sap de què. El director també s'adona de la presència de la xicota. Atura la pregària. S'aixeca, i, visiblement nerviós, es decideix a parlar-li:

-Perdoni, senyoreta, però es troba dins d'una propietat privada i...

-Ai... ho sento molt! Anava caminant pel bosc i m'he perdut! Estic desesperada! Em podrien explicar com puc tornar al poble?

-És a deu quilòmetres, el poble -diu l'Abraham.

El director el fulmina amb la mirada. Un membre del Club Chesterton no pot dirigir-se a una noia que apareix de manera tan esclatant enmig d'una oració; el celibat té les seves exigències. Ell, perquè és el director i ha de foragitar el perill.

-No la podem ajudar senyoreta, i disculpi.

-És clar que l'hem d'ajudar. Se li farà de nit i pot prendre mal -insisteix l'Abraham.

-Doncs deixem-li un mòbil i que truqui algú -fa el director perdent la paciència i fent gestos de desesperació amb els braços.

-De cap manera -diu l'Abraham. Jo mateix l'acompanyaré, que em ve de gust caminar.

-Tu no pots, Abraham.

-Oi tant si puc...

-T'has tornat boig! Sol, amb una noia, al bosc! Ets del Club Chesterton! Ets cèlibe!

-Jo no sóc cèlibe! M'ho estava rumiant, recordes?

I l'Abraham se'n va, sense ni tan sols recollir la maleta. Quan arriba a on és la noia, la reconeix.

-Maria?

-Em coneixes?

-És clar. Et vas despullar amb mi.

Ella enrogeix; resta callada, pensarosa... Abraham! -acaba exclamant -. Quina casualitat! No és possible! El nen salvatge! Com m'has reconegut?

Caminen pel bosc. Xerren d'aquell cap de setmana de quinze anys enrere, just abans de la comunió. S'entendreixen recordant la innocència del seu joc d'infants.

-Ho fem? -fa ella, quaranta-cinc minuts després.

-El que?

-El mateix que aquell dia...

-Au va! -fa l'Abraham, i riu avergonyit.

-És curiós, aquell dia vaig ser jo la que va dir “Au va...” i la qui es va posar a riure.

-Com te'n pots recordar tan bé.

-Gairebé mai no es fan coses tan divertides com aquella -diu la noia. Després de dir això, es comença a treure la roba, la llança pel sòl del bosc sense preocupar-se d'on va a parar. L'Abraham riu meravellat, i va recollint les peces per a evitar que les perdi. Ella l'empenta i li diu que no sigui plepa, que de petitó era més lliure i menys previsor. Ell fa que sí amb el cap i comença a imitar-la. Acaben amb la pell tenyida de carabassa per la llum del capvespre. No fan res d'allò que alguns diuen que un home i una dona han de fer necessàriament si són nus, i sols, i al bosc. Contemplen la posta. Es vesteixen. I encara que en aquest moment no ho saben, no es tornaran a veure mai més. Però recordaran sempre aquest moment i el que van viure quinze anys enrere. L'Abraham mai més no tornarà al Club Chesterton. L'Alcalde de Barpolis aprovarà el seu pla de civisme. I vindran nous temps; temps en què l'èxit no es comptarà amb diners; temps en què les discussions estèrils no afebliran els qui treballen per la llibertat; temps en què els errors d'una època seran compensats per l'època què vindrà, nova i innocent com una albada; temps en què l'ésser humà es trobarà de nou amb la seva essència, el jo invisible, infinitament més bell que allò altre, també bell, que es veu i que és natural. Però això serà, sens dubte, l'argument d'una nova història.

El voyeur.

  

Tercer dijous dedicat a la nuesa a la natura. 

Aquesta vegada torna a tocar un relat.

El Voyeur

Es troba l'Elisabet al replà de l'escala; és la primera vegada que la veu d'ençà que es van trobar al Torn. El cor se li accelera; aquell dia, quan la va veure nua i ajaguda a la tovallola, es va morir de felicitat; vint anys i la pell bruna com l'aram; els ulls blaus i un somriure de cel; tota dolçor, tota tendresa; si no fos vell... si tingués trenta anys menys... si no li fes tanta vergonya dirigir-li la paraula...

-Bon dia, Elisabet! -quequeja, amb una veu feble, com si demanés permís -. Què...? Cap a la platja? -treu les forces de l'adrenalina que se li escampa pel cos en mirar-la.

-Bon dia, Antonio! Sí! -fa la noia, amb un somriure educat -. Avui fa molt bon dia!

-I què m'expliques? -insisteix l'Antonio, maldant per allargar la conversa. Després es queda tallat, mirant-la fixament, sense saber ben bé com continuar. Una trempera inoportuna comença a fer de les seves pels baixos dels texans -. A la platja nudista, una altra vegada? -afegeix, i la veu li acaba en un gall.

-Avui no -diu l'Elisabet, nerviosa, i trenca a riure -. Quina coincidència l'altre dia!

-I tant! -exclama l'Antonio, eufòric, convençut que la noia no se sent incòmoda, i que li dona taba. La mira amb la boca mig oberta -. Fa molt que practiques el nudisme? -insisteix, amb la trempera completament desfermada; ben oculta, però, sota els pantalons. Si no fos per la trempera, no gosaria preguntar-li tot això ni allargar tant la conversa -. Digues... ¿fa molt que et vas iniciar?

-Antonio... -mormoleja la noia, dissimulant menys la incomoditat, i amb un to com de reny -. Parles com si fos una pràctica...

-I no ho és? 

-Doncs... no ben bé. -diu; i fa cara de circumstàncies.

-Per mi el nudisme és una cosa del tot natural, eh... -diu l'Antonio, intentant aparentar normalitat -. Per què dius que no és una pràctica?

-A veure... tu m'has preguntat si practico el nudisme, com si no dur banyador fos una cosa específica, peculiar, insòlita... com si necessités d'alguna mena d'iniciació, entens? I no hi ha res a practicar!

-Ah no? No t'entenc, bonica.

-El que vull dir és que si parles de “practicar” i “d'iniciar-te”, deu ser perquè per tu banyar-te nu no és una cosa gaire natural -diu la noia; i es fa un silenci estrany. La noia pensa que potser s'ha passat -. T'has d'enfrontar a la nuesa traient-li importància, si no... t'obsessionaràs i acabaràs buscant alguna cosa poc sana. A mi, no em surt dir que practico res, m'entens? No sé com dir-te... em... em trec la roba perquè s'hi està bé, i ja m'oblido que no la duc. Saps? No faig res concret.

-Ja... Jo... Jo no hi busco res morbós -menteix, l'Antonio, una mica xafat pel que li està dient l'Elisabet -. Sóc nudista; per mi és natural.

La noia fa una expressió mig burleta.

-No dic pas que no... -accepta -. Però em penso que, a tu, et van reprimir molt de petit; oi que sí? -diu. I li dóna un copet al braç. L'Antonio, en percebre els dits de la noia, sent una trempera més intensa que la d'un elefant, i gairebé no li surten les paraules.

-Doncs una mica sí. Bé... de fet, bastant. Pensa que em vaig educar a la postguerra.

-És això -conclou ella -. Si vols que alguna realitat es converteixi en mite o en obsessió, prohibeix-la. Res no ens lliga tant a una realitat com la seva prohibició.

-Parles molt bé, xicota. Que estudies filosofia?

-Psicologia. Ara t'haig de deixar, Antonio, que me'n vaig amb la meva mare a Comarruga i haig de preparar la bosa.

-A la platja?

-Sí.

-Nudista, també? -demana l'Antonio. Recorda, però, que la noia li ha dit que avui no farà nudisme. Ella no arriba a sentir-lo, perquè ja puja les escales. L'Antonio es pregunta com deu ser el seu banyador, i la trempera se li allarga.

                                                                    *

L'endemà surt de casa a les nou, com cada diumenge d'agost. Ho fa abans que la seva mare es llevi, perquè no vol que vegi com se'n du els estris de platja: la tovallola lila, que fa vint anys que té, la crema del sol, els entrepans, la gorra i la càmera de fotos. Al vespre, quan torni, li dirà que ha estat al Club de Petanca de Cornellà, i li explicarà que si les coses li van bé potser fins i tot la temporada vinent anirà als campionats d'Espanya. La petanca és un esport que permet que els de més de seixanta puguin arribar tan amunt com els més joves. Però és evident que l'Antonio no du les boles de la petanca a la bossa, ni se'n va precisament a Cornellà, ni li importen tres merdes anar o no anar als campionats d'Espanya de petanca.

Arriba a Arenys, a la Musclera, i planta la tovallola al tros de sorra que hi ha ben bé davant de l'aparcament. Des d'on s'està, pot vigilar el talbot dels anys setanta que fa més de quaranta anys que condueix; amb el toro de peluix de Salamanca i el rosari que va comprar al Rocío. Un dia d'aquests ha de fer un pensament i canviar-se el cotxe, que s'està gastant un ull de la cara en ITV's i reparacions; però és clar, no són temps de grans despeses, i, pel que ell necessita, ja fa.

La Musclera es comença a omplir de gent. Es despulla del tot. Es posa les ulleres de sol i comença a observar. De tant en tant es fica a l'aigua; el sol cau com una llosa. Una noia d'uns vint-i-cinc anys, nua com el dia en què va néixer i amb un cos de Brigitte Bardot de la millor època, li accelera el cor fins a fer-lo tremolar; un dia d'aquests el trobaran mort a la sorra i la seva mare s'assabentarà que va a platges nudistes; la pobre dona es morirà del disgust, igual com quasi es mor del disgust aquell dia de mil nou-cents cinquanta-cinc en què el va pescar masturbant-se al safareig de casa seva, amb els ulls clavats al forat de la tàpia del galliner, per on s'hi veien les veïnetes. Les veinetes eren nenes de la seva edat que es banyaven nues a la bassa del pati. Quasi es mor de culpabilitat i de vergonya. Li va costar una pallissa del seu pare i una confessió paorosa amb Mossèn Sebastià, que li va parlar de l'infern, de l'eternitat, de les flames i de l'odi que t'omple per dins i que no s'acaba mai pels segles dels segles. A cops, però, li venia a la imaginació el color de xocolata clara de la pell de les nenes nues, amb els cabells rossos i llargs voleiant al vent, i es tornava a confessar de mals pensaments, espantat de la seva perversió. La seva mare li recordava cada nit com n'era de fàcil d'anar-se'n a l'infern per culpa de les noies; i li feia resar el “Jesusito de mi vida que eres niño como yo”. No va poder parlar mai amb les seves veïnes perquè no el deixaven jugar al carrer. A l'escola de frares, i a la plenitud dels anys cinquanta, l'Antonio no tenia nenes a la seva vida; va créixer sense la presència del sexe femení, que ell tot sol s'imaginava a les nits, amb la convicció que els pensaments el durien a l'infern, però no ho podia evitar. No tenia amigues, ni conegudes, ni cosines, ni germanes... Les úniques dones de la seva vida, a banda de la seva mare, de la padrina de vuitanta anys, i de les seves ties conques, eren les imaginacions de sucre que configuraven éssers de cartró pedra: noies perfectes, tendres, angelicals; al capdavall, de fantasia. Noies que l'esperaven en algun país meravellós per a casar-se amb ell i convertir-se en esposes submises i dolces. L'Antonio va créixer esmonyonat per l'integrisme religiós de l'època, pel llistó moral i inhumà que negava als infants el coneixement real de la meitat de la humanitat.

Però ara té seixanta-set anys, i és a Arenys, i contempla el cos nu d'una Brigitte Bardot real. Es fixa en els seus genitals depilats i en les seves natges rodones i perfectes, amb aquella corba precisa que només la natura sap traçar. Se li obre la boca. Babeja. Els seus ulls petits i tremolosos estrafan una mirada perduda rere els vidres rodons d'unes ulleres de cul d'ampolla. La noia el contempla amb desconfiança. Ell se n'allunya. Comença a caminar riba amunt i riba avall. Clava els ulls a totes les muses que fan que el seu cervell ordeni la generació de dopamina. Dopamina en vena quan veu culs bruns de xicotetes joves i dolces; el cor desbocat i una trempera inoportuna que fa que algú l'increpi i que hagi de fugir per cames. “Miron de merda! Hòstia, cada diumenge clavat aqui! Collons de pervertit!” I l'Antonio posa la tovallola i la roba a la bossa de plàstic del Carrefour que ha dut per a transportar els estris mínims, i s'allunya en direcció a Caldes d'Estrac, per la Riba, sense ni tan sols vestir-se. Dos-cents metres enllà, veu una clariana a la sorra, envoltada de noies de calendari i d'una família amb molts fills. S'hi instal·la i torna a començar el procés d'observació; si fa no fa, els esdeveniments es repeteixen, i de nou, un parell d'hores després, ha de fugir sense contemplacions. Torna a on era abans; els que l'havien increpat ja no hi són. Instal·la de nou el campament base i comença altra vegada la seva pacient i apassionada observació. S'embriaga d'adrenalina, de dopamina, d'oxitocina... substàncies que genera el seu propi cos i que li desboquen el cor. Se sadolla de les imatges que durant tants anys li ha negat la vida, el més bell de la creació: les noies, les dones, els cossos naturals que fins que van posar-se de moda les platges nudistes, quan ell ja tenia més de quaranta anys, mai no va poder veure clarament. I sempre, d'una manera a cops inconscient i a cops conscient, va témer i va desitjar aquests cossos, que no sabia gaire ni com eren. Els primers anys, rere els banyadors d'una peça. Després van venir els biquinis i li van canviar la vida. Als anys vuitanta es va trobar amb la nuesa integral, que li va configurar els estius. A la platja, però, s'hi està sempre en silenci, sense parlar amb ningú. L'única persona amb qui ha parlat obertament en una platja nudista ha estat l'Elisabet, l'altre dia, quan la va trobar al Torn, i es va sentir diferent, com si fos normal, com si no fos allò que, només amb la mirada, tothom diu que és: un voyeur, un pervertit...

                                                                    *

L'Antonio és al Torn i el moreno no deixa d'hostiar-lo. Cops de puny. Puntades de peu. La gent xiscla. Algú truca a la policia.

-Degenerat! Vés a tocar-te a una altra banda! -exclama l'agressor. Cops i més cops. Fins que tres o quatre nois, dels que jugaven a volei, el subjecten i li impedeixen que s'acosti a l'Antonio, el qual s'està a terra, sagnant, i mig estabornit. L'Elisabet s'acosta corrents.

-Antonio! Eres aquí! Què t'ha passat?

-El coneixes? -fa un dels nois que subjecta el moreno.

-És un veí meu.

-Collons quin “pàjaru” de veí que tens.

L'Elisabet s'ajup al seu costat.

-Estàs bé? Que algú avisi una ambulància! -crida.

-M'has d'ajudar, noia... -pronuncia l'Antonio abans de perdre els sentits -. Estic acabat...

                                                                     *

-Antonio, t'han fet mal! -li diu l'Elisabet, a la Waikiki, un mes després de la pallisa i un cop ha escoltat la història de la seva vida.

-A mi? Qui? No! -exclama ell.

-Que sí! I ho saps! Et van fer mal els qui et van educar!

-Jo ja era així; ningú m'ha ensenyat a ser un porc. De ben petit ja espiava les veïnes quan es banyaven.

-Això ho fan tots els nens.

-Com jo, no. A mi, m'agradaven.

-És clar. Normal. Fins i tot a les nenes els agrada mirar. I més si allò que vols mirar t'ho prohibeixen.

-Que no, Elisabet, que sóc una merda de pervertit.

-No et posis etiquetes. Et van fer molt de mal, i per això t'has obsessionat.

-Fins i tot abans d'espiar les veïnetes, ja m'agradaven massa les nenes; i només tenia cinc anys. Me'n recordo perfectament. Sóc un monstre!

-No diguis bestieses! Tots els nens, des de ben petits, tenen pulsions sexuals; la majoria se n'obliden.

-Això ho has estudiat tu?

-És clar. No ets un monstre. Et van esmonyonar. Com un bonsai.

-Un bonsai?

-Sí. Els bonsais. Els arbrets.

-Ja... ja... ja sé què són.

-Doncs els lliguen les branques des de petits. No els deixen créixer. Acaben esquifits.

-Tinc alguna desviació, Elisabet; no pot ser que des de petit m'agradin tant les dones nues.

-Ets com tots. Et van lligar les branques, que no van poder florir com les dels altres arbres. De petit t'agradaven les dones nues com a tots els nens. Ni més ni menys. El que passa és que te les van fer sobrevalorar massa, perquè te les van prohibir amb acarnissament.

-A molts nens de la meva època els van educar com a mi; i no són pas com jo.

-No saps com són. No saps per quin costat estan esmonyonats. No ho coneixem tot de tothom. I a més les persones no som pas totes iguales.

-Si fa no fa, totes iguales.

-No és veritat. Veus aquella noia panotxa? Doncs per molt que li toqui el sol mai no estarà morena. I aquell paio que juga allà a pales? Només amb dos dies de platja es posarà com el Will Smith. El mateix sol afecta de manera diferent a uns i altres perquè som diferents. Comprens, Antonio?

                                                                   *

Dos anys després, l'Antonio torna a ser a la Waikiki, amb l'Elisabet i uns quants amics.

-Per què estic tan tranquil, parlant aquí amb tu? -demana l'Antonio -. ¿Per què no sento la necessitat de perseguir dones ?

-No hi pensis. Ja ha passat tot.

-No em pensava pas que algun dia sentiria aquesta indiferència. Han estat molts anys de...

-Perquè rere les imatges hi has trobat persones -el talla, la noia.

Arriba la Mercè.

-Com va, Antonio?

-Bé, xicota. Comença el bon temps.

-Ja tocava. Quin hivern!

S'acosta el Peter.

-Hello Antonio!

-Òstima, Peter! Al juny i ja ets aquí? Tant de fred fa a Escòcia?

-Els jubilats necessitem hivernacles com aquest.

La família Puig Riera baixa pel camí pendent de la Waikiki.

-Mireu qui arriba! -exclama l'Elisabet.

-Que gran que està l'Ainhoa! -fa l'Antonio.

-I el Pau!

S'estan tot el dia a la platja. L'Antonio es lamenta dels anys que ha perdut perseguint sensacions balmades. Rere els cossos nus, que tant dolents li van pintar a la infantesa, hi ha trobat persones, i ha après a descobrir sensacions potser més asserenades que les que genera l'adrenalina, la dopamina, la norepinefrina, l'oxitocina... Percepcions que tenen un sabor i una qualitat difícil de descriure. La sensació de tenir tota la pell en contacte amb l'aire, amb l'aigua, amb el sol... Al llarg dels seus anys de voyeur, va tenir el cor massa accelerat per a fixar-se en aquestes subtileses. Els somnis dels amics que ha conegut, els seus anhels, la calidesa del seu tracte, l'esperança en el futur, la intensitat del present. La família Puig Riera amb la seva alegria. La profunda humanitat de l'Elisabet, que mai no el va rebutjar, ni tan sols quan ell se la menjava amb els ulls. Gent normal, amb les misèries de tothom. I si en algun moment troba els seus amics bells o belles, millor que millor; el més bell són elles i ells mateixos, el que senten, el que estimen; no tant la seva imatge, que també és bella.

Al vespre torna a casa, a Barcelona. A la seva mare, de noranta-un anys, li continua amagant que va a platges nudistes. Ara, però, a diferència d'abans, no se sent culpable. 

                                                              *   *   *