Arenys

Avui he escrit un relat costumista, descriptiu, realista... d'un petit tros de platja en un breu compendi d'instants. 

Els diàlegs, els personatges, les situacions, les experiències... són reals; altrament dit, estan extretes de la realitat; si bé he canviat els noms de les persones i he barrejat una mica les famílies. El que hi ha de ficció és molt poc.

Aquesta descripció intenta exposar el caire familiar del costum de la nuesa a la platja, incidint en la manera (diversa i constructiva) com els més joves gaudeixen d'aquest costum.

Arenys

La Clara

La Clara riu mentre llença pedretes minúscules com grans d'arròs a l'esquena de la Blanca, la seva germana petita, que només du una samarreta de neoprè de color verd fosforescent. Quan la Blanca, de sis anys, es tomba, la Clara dissimula i fa com que parla amb la seva mare de qualsevol ximpleria. Després, la Clara i la seva mare riuen i la noia se sent lluny dels seus catorze anys, que de vegades li fan por. Li fuig la infantesa i li fa basarda pensar que se'n va per a sempre. Des d'ahir, mai més no tindrà tretze anys; tot canvia, el cos, els cursos, les responsabilitats. Però ara és aquí, a la Musclera, a la platja nudista d'Arenys, com cada estiu, com si els instants de temps que viu aquí li garantissin que la família que sempre l'ha estimat guardarà racons de tendresa tota la vida, i que vagi on vagi, i passi el que passi, sempre els tindrà a prop.

S'aixeca. Observa el mar. S'acosta fins a la riba i es mulla els peus. Clava la mirada a la roca del sud i contempla la bonior de cossos nus, com reflexos d'aram enlluernant el fons del penya-segat; i les roques, d'un color a mig camí entre el salmó i el saur. Quan era petita es pensava que a la majoria de platges la gent es banyava sense roba i que els espais amb banyador eren reductes dedicats a la gent més antiga, com els seus avis o com alguns companys de classe que anaven a missa i feien la comunió. Fa tres anys, però, la seva millor amiga, que també va amb els seus pares a platges nudistes, va fer també la comunió. A mesura que es fa gran, es va adonant que la manera com la seva família, i com centenars de famílies de la platja, prenen el sol i es banyen és minoritària. A partir dels onze, va començar a anar, de tant en tant, a platges tradicionals amb algunes companyes de classe, i un cop a la sorra li costava de comprendre per quina estranya raó s'havia de ficar a l'aigua amb aquell derivat del petroli que li impedia sentir la estimulant mobilitat especial de braços i cames quan res no els frega, i aquell massatge integral del mar per tota la pell, i la carícia del vent des de la punta del cap , baixant per tota l'esquena, fins dessota els talons. I la meravella del vent, que de seguida s'endú l'aigua i que hi deixa la sal com una medecina. I la lletjor de les marques dels banyadors; de sort que ella és blanca com la llet i que mai no arriba a posar-se morena; amb la qual cosa les marques li apareixen només com una lleugera palidesa a les zones que tothom s'amaga. I la incomoditat de moure's dins l'aigua amb aquella tela arrapada al cos, que continua mullada un cop surts del mar i camines per la riba; aquella humitat que et tapa el sol, el qual no et pot assecar amb la seva escalforeta d'amic; més aviat et cou com una cansalada, apujant la temperatura de la tela sintètica i traslladant a la pell una sensació malsana d'escaldat. I encara pitjor els nois, que es veu que per la moda han de dur bermudes, i alguns fins i tot calçotets sota les bermudes. En una excursió amb l'escola a Tamarit li va demanar a un amic seu que li deixés provar les bermudes; se les va posar i un cop dins l'aigua li semblava que el mar, enfadat, li frenava el moviment de les cames a cada passa que donava. I com pesava aquell roba! I que diferent la sensació de plenitud total, l'eufòria, la descàrrega d'adrenalina quan nua de pèl a pèl salla dins l'aigua com un dofí, sentint la força del mar a cada porus, respecte l'estranya i patètica sensació d'avançar en bermudes, com un cavaller que s'entafora una armadura i que es pensa que així serà més poderós. L'amic que li va deixar les bermudes va restar estranyament silenciós, contemplant-li els pits, alliberats momentàniament dels sostenidors del biquini.

-Què et passa? -li va dir ella

-A mi? Res... -va fer ell, enrojolant-se.

-No sé què faries si vinguessis a una platja nudista -va afegir ella quan es va adonar que el problema del noi eren els sus pits.

-Que hi vas, tu, a platges nudistes? -li va demanar ell, obrint més els ulls, amb una expressió com de... “portarà crema el pastís o estarà tot fet de pa de pessic?”

-Sempre! -va exclamar ella, amb un punt d'orgull a la mirada. En el fons, no pot evitar de gaudir una mica, veient el noi tan contorbat per una realitat que ella sempre du sota la roba. El seu cos sempre hi és, es vegi o no; i ella, sempre és la mateixa. I ella no ho sap, però el xicot sempre s'ha sentit atret per l'exotisme de la Clara, que és d'origen eslau, i que té els ulls profundament blaus, i la pell del color de la neu, i uns cabells més grocs que el blat, i un somriure angelical que fa perdre l'oremus al més fred. El fet de saber que de vegades es banya nua a la platja, representa per al noi, que es troba en plena explosió hormonal, un xute de dopamina que el fa caure d'esquena. -. Si vols, un dia pots venir amb la meva família i amb mi a la platja -afegeix ella, amb una crueltat tendra -... O et fa vergonya?

-Sí... No... No ho sé... Ja ho veurem... Buff!

Però tot això són records. La Clara, ara, és a Arenys, amb la seva família, i no pas a la platja de banyadors de Tamarit amb la seva classe de l'institut. Es capbussa. Puja fins a la superfície. Es tomba vers la platja i es mira de lluny el seu pare, tan ros com ella, però cada dia amb més arrugues i amb una panxa cervesera que creix imparable. Al costat del seu pare, la seva germana de sis anys, i les cosinetes, que en tenen entre cinc i set; totes nues, amb les samarretes de neoprè arrapades a la part superior del cos; una de verda, una altra de groga, una de rosada. Les petites passen l'estona buscant petxines o passejant per la riba fins a la punta rere la qual s'albira la platja de Caldes d'Estrac. La seva mare llegeix a la tovallola: “Kafka a la platja”. La Clara no ha estat capaç de passar de la pàgina vint. Al costat dels seus, hi veu una família que sembla molt feliç. El pare, d'una quarantena d'anys, juga a pales amb el seu fill, d'uns deu anys. La filla petita deu tenir uns cinc anys i entra i surt de l'aigua amb un petit flotador a cada braç. La mare llegeix una revista i va vigilant la nena petita, que es diu Laura. El nen gran es diu Pau, perquè la Clara sent com el seu pare l'anomena. A la Clara sempre li ha agradat contemplar les altres vides com qui mira una pel·lícula; de tot s'aprèn. Es torna a capbussar.

El Pau

El Pau, de seguida que ha arribat a la Musclera, s'ha despullat del tot, i ha deixat la roba escampada per aquí i per allà. Després, ha corregut com un boig fins a l'aigua. La calor era tan feixuga que la visió de la mar transparent es convertia en un imant massa poderós com per a parar-se a deixar ordenades totes les peces. L'Eulàlia, la seva mare, l'ha fet tornar, explicant-li que no costa res fer les coses bé; i que les coses valen diners, i que si no es desen com cal, es poden perdre; això, a banda de la mala imatge amb què un ha de conviure si tot està llençat per terra sense un ordre. El Pau va a la platja nu des que va néixer. No obstant això, i tot i que avui s'ha despullat del tot, de vegades es posa les bermudes, la gorra i una samarreta; li agrada imaginar-se que és un d'aquells joves de L.A. que fan surf i que escolten música tothora amb pentinats estrafalaris i posat d'amos del món.

Surt de l'aigua. Recull la roba i la desa a la bossa. Pren el sol fins a assecar-se. Es posa crema. Tot seguit es vesteix amb les bermudes i la samarreta. Es posa la gorra i s'enganxa els auriculars a les orelles.

-Què fas? -li pregunta l'Eulàlia una mica incòmoda; tement que algú del voltant, un d'aquells intolerants més papistes que el papa que de vegades hi ha en algunes platges, li puguin dir alguna cosa al nen pel fet d'anar vestit.

-Deixa'l estar, dona... -fa el Manel, el seu pare -. Ha de ser ell qui decideixi com anar. Es fa gran.

-S'ofegarà de calor!

-Doncs si s'ofega, ja es despullarà.

I vint minuts després el Pau es torna a treure la roba i torna a córrer esvalotat fins a l'aigua. La setmana passada es va banyar un parell de vegades amb les bermudes posades, i va sentir com si les cames tinguessin una nosa massa incòmode, com si l'aigua li frenés els moviments.

Ell també sap que es fa gran, i de vegades té la necessitat d'assajar estètiques que sap que agradaran als seus amic i a les seves amigues. És conscient que pels seus amics i les seves amigues els culs fan riure, la nuesa és vista com una condició ridícula. També intueix que, en el fons, la nuesa els fa vergonya i por, i que aquesta vergonya i aquesta por són un punt feble dels seus amics que ell no té. De fet, a ell no li fa vergonya anar nu; si de vegades es vesteix, és per imaginar-se que és algú altre, per a imitar els seus ídols, per a jugar. El seus pares descobreixen que el Pau cada dia que passa és una xic diferent a com era el dia anterior, i això els produeix una barreja de tristor i d'alegria. Els nens creixen i han de deixar de ser nens ni que els pares quedin orfes. La màxima essència de l'amor és estar disposat a perdre els qui estimem perquè puguin ser ells.

Mentre el Pau juga nu dins l'aigua amb la seva germana petita, es fixa en un nen de la seva edat que du un banyador fins als genolls. El nen es diu Alfredo i va amb els seus pares, que també duen banyador. Per alguna estranya raó, tot i anar vestits, s'han instal·lat a la zona on la nuesa ratlla el 100%. Al cap d'uns minuts, l'Alfredo fa l'intent de treure's el banyador, però se'l torna a posar. Després es gira cap al seu pare i li diu:

-Papa, em vull treure el banyador...

-Doncs treu-te'l, fill meu; fes el que et vingui de gust.

-Però és que no puc!

-Per què?

-Em fa vergonya. La tinc massa petita.

-No siguis ruc. Mira com va tothom aquí. Tothom ho té tot diferent, no té cap importància. Si et ve de gust, treu-te'l, que no passa res.

Però l'Alfredo no pot, i resta amb els pantalonets posats a dins de l'aigua, envejant la llibertat del Pau, que ha escoltat la conversa i que se sorprèn que a algú li pugui fer vergonya fer el que fa tothom que els envolta.

A prop del para-sol de la família del pau, hi ha una altra família amb dues nenes: l'Anna, que acaba de fer onze anys i la Marina que en té vuit. Els seus pares són la Juana que en té trenta-set i que du l'esquena plena de tatuatges i una cinta molt fineta de cuir a la cintura; i el Manolo, que en té quaranta-un i que és extremadament simpàtic i extravertit.

L'Anna

L'Anna, als seus onze anys, és l'únic membre de la seva família que no està nu a la platja. Du unes calcetes rosades que se subjecten amb uns cordills d'aquells que es lliguen i es deslliguen. A ella li agradaria de treure's tota la roba, com havia fet sempre, com feia sempre abans que li aparegués aquest pèl que ella troba tan desagradable i que els seus pares li han dit que és tan natural com els cabells del cap, com la veu que a certa edat canvia de cop, o com els pits que encara no té però que ja comencen a insinuar-se. Però l'Anna no aconsegueix de trobar normals uns canvis que li alteren la imatge amb la qual sempre s'ha identificat. La majoria de les seves amigues encara no tenen pèl, tot i que en tindran, però això a ella no li serveix.

Entra i surt de l'aigua. Passeja per la riba. Pren el sol. I de tant en tant fa intents de treure's el banyador. Els seus pares li somriuen i li parlen amb molta tendresa. Li diuen que s'està fent gran i que això no és cap vergonya, sinó tot el contrari, però que si no vol no té cap necessitat de despullar-se del tot; aquí, a la Musclera, no hi ha rètols que indiquin cap obligació; la gent és lliure, i encara ho ha de ser més una noia tan simpàtica com ella. Però l'Anna vol despullar-se; li fa ràbia no poder estar com la seva germana o com els nens que l'envolten. Per això no triga a treure's les calcetes. De primeres li fa una mica de vergonya, però quan s'adona que ningú li para atenció, s'oblida del seu cos i gaudeix de la platja.

Cap a les cinc de la tarda, el pau pesca una medusa. La treu de l'aigua amb una galleda reixada i la exhibeix amb orgull. L'Anna i la Clara s'acosten al Pau, es miren la medusa, i comencen a xerrar sobre l'animal. L'Alfredo també se'ls uneix, i pocs minuts després, malgrat la diferència d'edat d'uns i altres, formen un equip de caçadors de meduses. Quan les persones conserven encara la capacitat miraculosa de passar-s'ho bé en qualsevol circumstància, l'amistat i la relació són més fàcils i tot és possible.

L'entorn

Al voltant de les famílies de la Clara, del Pau i de l'Anna, hi ha desenes de parelles, de grups d'amics i de famílies (molt semblants a les seves) que ocupen l'ample i el llarg de la Musclera. Cadascuna d'aquestes famílies té les seves històries, la seva identitat, els seus somnis. Totes les persones naixem i creixem en una família que ens transmet els valors necessaris per a sobreviure en llibertat. La nuesa a la natura és un d'aquests valors, patrimoni de les famílies que decideixen viure'l i transmetre'l. L'acceptació de la imatge natural de la persona humana condueix a una millor comprensió del que som, a una millora de les relacions socials sobretot en edats complexes com l'adolescència, i a un creixement sa de la sexualitat i del coneixement del cos nu de l'espècie, sense fetitxismes provocats per l'ocultació i per la sobrevaloració de certes parts del cos que es converteixen en tabús. Que mai el cos humà no sigui un tabú. Que mai la imatge de la persona humana no sigui considerada obscena o degradant, perquè aquesta consideració implicaria assumir que la mateixa persona humana du a la seva essència quelcom d'obscè o degradant. La societat està lluny d'acceptar la nuesa com a vestit natural quan el clima ho permet, i com a màxima expressió de la bellesa; és per això que la tensió sexual de la societat domina els individus i els mou a competir, a posseir, a desitjar, a inventar una realitat falsejada que mou a neurosis i insatisfaccions. A la finitud de la nuesa s'hi descobreix la infinitud del misteri de l'existència si hom s'hi acosta amb l'amor empàtic a la mirada i al cor. A la finitud de la nuesa, s'hi troba la infinitud del misteri de l'existència, si rere cada cos nu, esclat de bellesa natural, fruit de la Terra, hom hi descobreix una persona nascuda per estimar i per ser estimada i mereixedora del més profund respecte i de tot l'ajut humà que estigui al nostre abast.