Anem al bosc, no fos cas que, arribat el final, ens adonéssim que no hem viscut.

Hi vam venir fa poc, però hi hem tornat.

La llum sempre és diferent, els colors, com que són llum, també.

Cal trepitjar el bosc per a sentir que la vida no és perduda; que, passi el que passi, si hem caminat pel bosc, hem fet alguna cosa bella i essencial. Caminar pel bosc fa que la nostra ment ordeni (sense que ho sapiguem) la segregació d'unes substàncies beneficioses per a la felicitat i la pau interior.

Una de les millors teràpies contra l'angoixa, l'estrès, la por, la inseguretat, la tristor... és caminar pel bosc, sense pensar en res més que en allò que veiem, escoltem, palpem, olorem... El nostre cos és una fàbrica de serotonina, norepinefrina, dopamina, adrenalina... Aquests productes materials tenen uns efectes emocionals i espirituals fonamentals per al nostre equilibri mental, i la dosi que necessitem la sap la nostra ment, per això és només la nostra ment la que ha d'ordenar la seva producció; nosaltres la podem disposar a fer-ho, tornant al bosc, a la muntanya, al mar... que són els nostres hàbitats, els espais que ens van formar, la garba on la nostra espècie es va seleccionar. La natura és la nostra pàtria i la nostra llar, i en ella trobem la curació de la nostra ment i la recuperació de les nostres prioritats.

Ara bé, cal deixar l'equipatge dels pensaments enrere; el bosc només ens guarirà si hi anem oblidant tot allò que no existeixi dins de l'instant present. Sempre hi ha algú que porta el cos al bosc mentre que ell o ella es queden allà on són els seus tràfecs.

Com va dir Thoreau, anem al bosc, no fos cas que, arribat el final, ens adonéssim que no hem viscut.

.

Excursió a La Mola (Sant Llorenç del Munt)

El massís, sota un cel boirós, que de tant en tant deixava passar alguna escletxa de sol, flairava a farigola i romaní, i deixava entreveure a tots els racons els vestigis dels pobres senglars, amagats durant el dia per la presència dels micos estranys que no saben que són micos, carregats d'objectes tan estranys com els mateixos micos, que per cert, no deixaven de parlar de caps de secció, de mòbils, d'empreses, de...
Sant Llorenç resisteix l'embat d'una civilització decadent que ha perdut les arrels naturals i no ho sap, i que en perdre les arrels naturals ha signat el seu destí i la seva més o menys lenta davallada. Aviat tornarà la primavera.

El secret de la felicitat i els vestigis de l'antiguitat a la riera.

Les pedres ens informen de la història del paisatge, la qual és força més antiga que la història d'éssers tan efímers com nosaltres. La Riera que baixa del Montcau, i que s'estén fins a Terrassa, i de Terrassa al Barcelonès, mostra, a les rodalies de la seva naixença, els estrats d'argila i de pedres que assenyalen els anys i els segles.

Cerquem dins de cada estrat vestigis d'una vida antiga fossilitzada, que hagi pogut quedar atrapada enmig de les pedres de primavera que un riu antic amuntegava al llarg del seu curs. En trobem una de sospitosa, potser una cloïssa, qui-sap-lo. És petita i ens la guardem per a mostrar-la a algun expert. Cerquem, també, no ja als estrats sinó arreu, possibles restes dels homes i de les dones antigues que van habitar aquests boscos. Aquest propòsit és més feixuc i ara per ara roman sols als somnis. Però en algun racó d'aquesta riera, o als torrents que baixen fins a la vall, hi reposen, amb tota seguretat, els ossos dels l'Homo antecessor; i algun dia, algú, els trobarà. Bocins de la seva tecnologia van ser descoberts a Vallparadís no fa pas gaire. El jaciment s'ha convertit en un estrany edifici, de moment buit, que sosté una plaça força bonica, que va agradar molt als votants potencials. En general, i no parlo en concret de Terrassa, els morts de fa un milió d'anys són una pedra a la sabata dels que estimen llargues tirallongues de zeros als comptes corrents i als recomptes dels vots. Saber-ho tot d'aquells éssers, parents d'uns de gairebé idèntics dels quals descendim, representa un plaer que de moment no passa de la fantasia. El dia que trobi el més mínim vestigi d'ells, o de qualsevol altra espècie, tinc molt clar a qui trucaré, i serà un goig fer-ho.

El llit de la riera de les rodalies de la Torre de l'Àngel esdevé terra fèrtil per a les plantes aromàtiques del paisatge mediterrani, que emplenen l'hivern de colors. Aquests colors s'encenen amb el Sol i ens capbussen dins l'instant. Recordo un capellà que en un casament de fa un munt d'anys els va dir als nuvis que la felicitat no existia d'una manera continuada, que era una utopia, que en realitat la felicitat eren petits moments que s'anaven de seguida. ¡Que equivocat que estava aquest pobre home! ¡I tants! La felicitat constant existeix, i és a frec. Brolla de la capacitat de veure les flors (literalment i metafòrica) estacionals i restar extasiat amb la sensació de no necessitar res més. La infelicitat és un fenotip controlable que va aparèixer perquè movia l'individu a expandir-se i conquerir nous territoris, nous objectius, noves fites. Però, insisteixo, és controlable; el podem desactivar amb la contemplació de la bellesa. Un cop desactivat el fenotip de la infelicitat, restem en l'estat natural de la ment Homo sapiens, que és el d'una felicitat constant i imperturbable.

Boira baixa

 De la Mata en direcció a l'alzina del Salari, un diumenge fred de gener amb boira baixa, es descobreixen flaires diferents i colors especials que la llum del sol no ens deixa veure. El present, si som capaços de fugir del passat i del futur, ens regala la intensitat vital. El so de les trepitjades ens recorda que caminem damunt d'una terra salvatge; el concepte de salvatge adquireix l'elegància que sempre té i que gairebé mai no veiem. Allò que és salvatge és com la natura ho ha fet sense la intervenció tècnica humana, i té el traç de la força que ho ha fet tot, que ens ha fet com som. 
Igual com una aleta de tauró ha estat dissenyada per la necessitat aerodinàmica del cos dins la mar, i amb el color de la mar, i amb el tacte lliscadís que talla l'aigua... nosaltres hem estat fets per aquesta terra i per aquestes pedres, fetes de pedres més petites i d'argila roja, i per aquesta boira que ara amaga una penya, ara mostra una alzina, ara deixa endevinar el sol rere un vel de núvia de boires, i per aquest verd negrenc que absorbeix l'aigua del cel. 
Milers d'anys enrere vam estimar tant aquest paisatge com l'estimem avui; i el vam reconèixer tan nostre com avui el reconeixem.