Anem al bosc, no fos cas que, arribat el final, ens adonéssim que no hem viscut.

Hi vam venir fa poc, però hi hem tornat.

La llum sempre és diferent, els colors, com que són llum, també.

Cal trepitjar el bosc per a sentir que la vida no és perduda; que, passi el que passi, si hem caminat pel bosc, hem fet alguna cosa bella i essencial. Caminar pel bosc fa que la nostra ment ordeni (sense que ho sapiguem) la segregació d'unes substàncies beneficioses per a la felicitat i la pau interior.

Una de les millors teràpies contra l'angoixa, l'estrès, la por, la inseguretat, la tristor... és caminar pel bosc, sense pensar en res més que en allò que veiem, escoltem, palpem, olorem... El nostre cos és una fàbrica de serotonina, norepinefrina, dopamina, adrenalina... Aquests productes materials tenen uns efectes emocionals i espirituals fonamentals per al nostre equilibri mental, i la dosi que necessitem la sap la nostra ment, per això és només la nostra ment la que ha d'ordenar la seva producció; nosaltres la podem disposar a fer-ho, tornant al bosc, a la muntanya, al mar... que són els nostres hàbitats, els espais que ens van formar, la garba on la nostra espècie es va seleccionar. La natura és la nostra pàtria i la nostra llar, i en ella trobem la curació de la nostra ment i la recuperació de les nostres prioritats.

Ara bé, cal deixar l'equipatge dels pensaments enrere; el bosc només ens guarirà si hi anem oblidant tot allò que no existeixi dins de l'instant present. Sempre hi ha algú que porta el cos al bosc mentre que ell o ella es queden allà on són els seus tràfecs.

Com va dir Thoreau, anem al bosc, no fos cas que, arribat el final, ens adonéssim que no hem viscut.

.