Catifa de peixos al fons de l'Atlàntic.

Érem a Punta Paloma, un dia de juliol; sols, com habitualment.

Pertot, una bonior de dunes, esculleres, roques antropomòrfiques aixecant-se damunt d'una aigua blavissa i cristallina sota d'un sol esclatant. Feia hores que el ponent havia amainat, i s'esperava un llevant que, de sort, encara no arribava. Estranyament, el paisatge se sostenia immòbil, i les onades eren minses.

Com que el meu fill pescava, i no tenia gaire sort; se'm va acudir de submergir-me amb les ulleres i una càmera submergible a veure què em trobava. El fons sorrenc (a uns dos metres de profunditat) que envoltava les roques des d'on la canya actuava, estava cobert, com si d'una catifa es tractés, de centenars de peixos estàtics, aturats, que s'agitaven al pas de l'Atlàntic. 

Vaig fer més d'una fotografia, i haig de dir que cap d'elles no va ser fidel a l'espectacle real; la tècnica és la que és.

De totes les imatges, he escollit la que més s'apropa a la visió natural (us recomano que clickeu la fotografia per fer-la més grossa i que l'amplieu al màxim). Allò que a la imatge sembla la foscor tenebrosa de l'oceà, a la realitat era lluminós, i continuava oferint la visió de més peixos, que com ovelles aturades cobrien, elegants, el fons del mar.

.

.

Torno a la feina; però la posta tenyirà Bolònia encara que no ho pugui veure.

Torno a la feina; no pas a la rutina, perquè la meva feina no en té res, de rutinària. Però malgrat que hi torni, cada dia, a cada posta, el sol tenyira Bolònia de color de carabassa, els cavalls recorreran la riba a frec de les onades, i el silenci dels turons, ran de l'Atlàntic, omplirà els immensos espais de l'estret.

Torno al dia a dia, a la lluita contra les espines relatives i contra les espines absolutes d'una existència que alguna estranya llei universal ens fa complicada i alhora bella; però, malgrat tot, en algun racó de costa, ran de les esculleres que alenteixen les onades del llevant, en direcció a Punta Paloma, cada dia, el sol jugarà a fer pampallugues amb la superfície transparent de les aigües. 

Aquest indret és, ara per ara, un espai lliure, a on els codis de la civilització amb els seus corsés prepotents i balmats encara no han arribat; tenim sempre l'oportunitat de tornar a començar, de refer el camí i fer-lo millor. 
El problema d'aquesta pobra humanitat són els prepotents, els acomodats, els qui necessiten de tot, i encara més, i més encara... i si no ho tenen, la vida, per ells, és una agonia, el trist exercici d'arrossegar-se com pòtols. Els esclaus de les coses, de comprar-les, de tenir-les; i ben netes, i ordenades, i polides, i sobretot... sobretot... etiquetades... són els culpables que la seva obsessió sigui imposada a tothom, perquè els prepotents són molts, i es pensen que tenen raó, que representen la normalitat front l'anormalitat dels que no pensen com ells; són el poder, que arracona els indis a les reserves, que enrajola camins de terra noble i oculta amb sostres de guix asèptic els cels estrellats de les nits més belles. 

Malgrat aquests prepotents, ignorants del seu defecte, cada dia, a cada posta, el sol tenyirà Bolònia de color de carabassa, i milers de persones, milers de milers al llarg de la història, i milers de milers que habitaran el futur que arribarà, continuarem treballant fins a l'últim alè per la llibertat i per la natura salvatge.

Tarifa dels bojos.

 El vent. Ponent, i un dia rúfol, fresc, oceànic; o bé llevant, i escalfor encesa del desert, i llum del dia, esclatant. Si el llevant és desmesurat, cal romandre a casa; sovint és moderat i la jornada és un gaudi.

Tarifa són fantasies vegetals a l'entorn de les portes, de les botigues; cases blanques; carrerons estrets; pujades i baixades; comerços d'art, roba bohèmia, alternativa; taules de fusta damunt les onades; estels que arrosseguen somniadors; veles sallant per desenes de quilòmetres de costa salvatge. Tarifa, i de moment, és la natura protegida, blindada, satisfeta, la pàtria dels esperits i de les divinitats de la natura; ecos de Bob Marley o Manu Chao; ciutadans forasters enamorats de les balenes, que dia rere dia escruten la superfície de l'estret i mostren als turistes la impressionant força de la vida a la Terra; el carrer que separa els dos mars; el poble que està més al sud d'Europa. Tarifa és també el destí dels qui fugen de la misèria, arriscant la vida per acomplir un somni existencial. A Tarifa, no hi ha blocs de pisos, ni avingudes, ni grans centres comercials; el dia que hi siguin, l'abandonaré per sempre i no hi tornaré, per a no morir-me de pena. A Tarifa, hi ha cases de dues o tres plantes amb bigues de fusta, graffitis; infants bruns de la terra i rossos esblanqueïts del nord d'Europa; fills, tots, de la llibertat. 
Confio en un somni impossible; que Tarifa no creixi, que mantingui el paisatge que la fa única, que continuï atraient bojos: bojos pel surf; bojos pels cetacis; bojos pels grans espais naturals, per la llibertat, per la nuesa; bojos per l'art popular, per l'artesania, per la creativitat. Mentre conservi la seva identitat, hi anirem tornant cada estiu; perquè ens atrau com un imant.

Cant del fill del mar

.

.

Cant del fill del mar.

.

Sóc del vent,

del blau i el verd gemat del mar,

del plomall esgarrapat a l'infinit,

de l'instant etern de l'ara que em regala

flamarades d'existència i llibertat.

Sóc un bri de vida

al llarg camí de tot;

escultura de l'amor de l'univers.

M'ha format la llum immensa de la platja;

la bellesa que desperta allò que sóc.

Jonc de cala i rocs,

palau de vidre viu;

fimbrament del pulmó etern i salabrós.

Ferro fos,

de coure plata i foc;

color d'aram a les ribes del meu cos.

.

(Cant escoltat i transcrit, com un mormoleig, enmig del brum de les onades,

en un racó de Tarifa a finals de juliol de 2010)

.

.

.

Les imatges pertanyen a l'autor del blog.

Cas que les necessiteu les podeu fer servir

sempre que feu referència al seu origen

i no tingueu una intenció comercial o negativa.

.

.
..

Bany de fang a les piscines de Claudi.

.

La tarda del 29 de juliol ens n'anem a la Platja de Bolònia, per la seva punta més oriental, que coincideix també amb la seva punta més meridional, i caminem per la riba més enllà del bunker que té el graffiti del Bob Marley.

Caminem i caminem uns quants quilòmetres per una costa que l'any passat ja vam explorar; completament salvatge, sense nuclis de població, sense edificis, sense camins. Només dunes, bosc i roques. Solitud i nuesa. Alguns Hippies pescant peixos immensos per a sopar. I al'últim, després d'un seguit de roques de formes fantasmagòriques, arribem a un indret anomenat “Los Chorritos” amb una mena de piscines naturals entre els esculls de la marea que està baixant, on la llegenda diu que l'emperador Claudi (el meu amic) baixava a remullar-se i a posar-se uns fangs especials damunt la pell. Igual com ell, avui, unes quantes persones intrèpides s'acosten en aquest racó, agafen un grapat de terra fosca del damunt d'una font natural d'aigua dolça que brolla del penya-segat, i s'empastifen el cos esperant algun tipus de sanació o revifament dèrmic. Nosaltres no vam ser menys.
Més enllà de les roques, Àfrica. Pertot, un lleuger llevant, la blavor del mar, un silenci guarnit de sons suaus i naturals, la indiferència lliure de les persones lliures, la llum acarbassada de la costa encenent-ho tot, i la sensació de ser lluny d'allà on es pretenia ser lluny.

.

.

Visita a Baelo Clàudia

.

El matí del dimarts 3 d'agost; conscients que ens quedava poc temps d'estar a Tarifa, ens vam apropar a l'antiga ciutat romana de Baelo Claudia, en concret a les seves ruïnes.
2000 anys enrere, quan Tarifa encara no existia, Baelo, entre el “Cabo Paloma” i el “Cabo Camarinal”, era el nucli de població més important de la zona, el lloc on hi havia el port que connectava Mauritània amb la Península Ibèrica.
Descobrim la bellesa d'una ciutat romana extingida, descoberta dessota la sorra de les dunes fa menys de cent anys (encara hi ha zones per desenterrar). Factories de salar el peix, el Temple d'Isis, l'amfiteatre, el mercat, les termes, cases senyorials... L'estructura ultra moderna que custodia el museu projecta els amplis finestrals als espais oberts de l'antiga ciutat ran de la platja de Bolònia. Dins del museu, monedes de totes les èpoques, estàtues, columnes, capitells, urnes funeràries, inscripcions, ceràmiques, i les explicacions dels experts. Una finestra a la història real de la terra al costat de la bellesa natural d'un planeta que ha recuperat els seus dominis. La bellesa de la Terra persisteix 2000 anys després. La ciutat que llavors ho semblava tot (que semblava eterna) ja no existeix com a tal. Sempre guanya la Terra. Sempre guanya la natura.
La riquesa de la pesca de l'Estret de Gibraltar ha fet que al llarg de tota la història la zona de l'estret hagi estat escollida com a entorn per a ciutats de totes les civilitzacions que hi han passat.
A finals del segle III abans de Crist, els soldats romans van desembarcar a la península per deturar l'avançada dels cartaginesos. Al 206 abans de Crist, a la batalla de Llipa (Alcalá del Río), va finalitzar la segona guerra púnica i l'expulsió dels cartaginesos. Gadir va pactar amb el romans i va aconseguir l'estatus de ciutat federada; no havia de pagar el Stipendium i va poder conservar els seus costums, les seves institucions i la seva manera de viure. És en aquest context on se situa el desenvolupament de Baelo Claudia.
No deixeu de visitar Baelo Claudia si passeu per Tarifa. L'estàtua de l'emperador Trajà us hi està esperant.

.
Per saber-ne més:

.

http://es.wikipedia.org/wiki/Baelo_Claudia

.

http://usuarios.multimania.es/jerezrvh/BaeloClaudia.htm

. .