Catifa de peixos al fons de l'Atlàntic.

Érem a Punta Paloma, un dia de juliol; sols, com habitualment.

Pertot, una bonior de dunes, esculleres, roques antropomòrfiques aixecant-se damunt d'una aigua blavissa i cristallina sota d'un sol esclatant. Feia hores que el ponent havia amainat, i s'esperava un llevant que, de sort, encara no arribava. Estranyament, el paisatge se sostenia immòbil, i les onades eren minses.

Com que el meu fill pescava, i no tenia gaire sort; se'm va acudir de submergir-me amb les ulleres i una càmera submergible a veure què em trobava. El fons sorrenc (a uns dos metres de profunditat) que envoltava les roques des d'on la canya actuava, estava cobert, com si d'una catifa es tractés, de centenars de peixos estàtics, aturats, que s'agitaven al pas de l'Atlàntic. 

Vaig fer més d'una fotografia, i haig de dir que cap d'elles no va ser fidel a l'espectacle real; la tècnica és la que és.

De totes les imatges, he escollit la que més s'apropa a la visió natural (us recomano que clickeu la fotografia per fer-la més grossa i que l'amplieu al màxim). Allò que a la imatge sembla la foscor tenebrosa de l'oceà, a la realitat era lluminós, i continuava oferint la visió de més peixos, que com ovelles aturades cobrien, elegants, el fons del mar.

.

.