El gran mar. El cony. Els freaks. Els monstres humans. Els micos. La misèria. La renuncia absoluta a la venjança. Perdoneu-me, és que tinc mal de queixal.

Si no us agrada el que llegireu,

perdoneu-me,

però és que tinc molt mal de queixal;

i l'amoxicilina té aquestes coses.

Que què som?

Som un cony.

Som un cony de moralistes.

Som un cony de perfeccionistes.

Som un mico esvalotat en veure un altre mico que triomfa amb, a ulls nostres, menys qualitats, menys mèrits, menys mereixements; i no sabem, que aquests ulls nostres són titelles de les pulsions arcaiques que mouen a divinitzar l'ego, que l'altre dia esmentava.

Som adoradors de les modes, dels llistons socials, dels comportaments acceptats per la majoria. Imitem, ens agenollem, aprenem les pautes per a ser considerats normals, i ens creiem que aquestes pautes són les que han de ser, i que no n'hi podria haver d'altres; i quan algú, del nostre entorn no segueix aquestes pautes, envestim contra la seva llibertat, i li escrutem el gest, el mot o la vida sencera, per a demostrar que és un inadaptat, un friqui (freak), algú, a ulls nostres, amb poques qualitats, amb pocs mèrits, amb pocs mereixements. Som així, i tampoc no en tenim la culpa.

No en tenim la culpa? Quan prenem una decisió la prenem perquè som com som; si ens haguessin fet diferents, de ben segur que la decisió hauria estat diferent. ¿Podríem, essent com som, haver decidit de manera diferent? Probablement, en el moment en què vam decidir, no podríem haver decidit de manera diferent, perquè si no, ho hauríem fet. I si, per un casual, haguéssim pogut decidir de manera diferent, potser el fet de no fer-ho fou fruit d'una estranya ruleta mental empesa per un atzar incomprensible, o potser vam prendre la decisió mirant un estel estrany de guspirs dissonants; potser no vam veure l'estel correcte; potser, pel fet de ser com som, i per ser l'estel dissonant tal com és, no hauríem pogut decidir de manera diferent; potser, al capdavall, si haguéssim comprès la totalitat de la dissonància de l'estel, hauríem decidit diferent. Potser si no haguéssim sigut nosaltres, hauríem decidit diferent. Però... fins i tot si la causa de la decisió errada és ser qui som... ¿Quina culpa tenim de ser qui som, i de no ser algú altre? ¿Hi ha algú que comprengui del tot les últimes causes del comportament humà? ¿Hi ha algú que sàpiga si som responsables del tot de ser nosaltres?

No sé com he acabat plantejant-me el paradigma de la llibertat individual, quan el que volia fer era parlar del gran mar, el mar que tots amaguem sota de la forma que ens mostrem els uns als altres. El freak, l'esnob, el pijo, l'intel·lectual, el violent, el gandul, el presumit, el xafarder, el pocavergonya, el pertorbat, el fanàtic, l'obtús, el traumatitzat, el sectari, l'introvertit, el que ens fa por, el qui no entenem, el qui no sabem com perdonar... té a dins un mar d'aigües maragdes; i un dia, en aquest mar, el sol misteriós de l'existència hi va filtrar els seus raigs; un dia, abans de prendre la decisió, el mar infinit i lluminós de cada ésser va reflectir, a la seva superfície, l'autèntic rostre de cada persona; i aquest mar encara hi és. I tossut, continua reflectint la mateixa imatge, ni que la crueltat del pas del temps hagi deformat la nostra identitat fins al punt de fer-nos similars a la totalitat dels micos.

Hi ha casos extrems? N'hi ha. Penso, per exemple, en la neboda néta deHimmler, atordida pels seus orígens; en la néta de Goëring, que viu obsesionada pels seus avantpassats, sempre a la contra, sempre definint-se en oposició a la família del seu avi; en el nét de Rudolph Hoess, que a Austchwitz, setanta-cinc anys després de l'holocaust, i davant d'un públic que li preguntava què diantres hi havia anat a fer allà, va proclamar, en un rampell, que si tingués davant el seu avi, el mataria amb les seves mans. Penso en el fill de l'assassí nazi Amon Göth, que als últims anys de la seva vida va repetint la mateixa conferència, una vegada i una altra, assegurant que odia els seus pares, perquè, entre d'altres barbaritats, el portaven, de petit, a veure com un jueu esquelètic i nu pujava dalt d'un ase, i com l'ase el feia caure per terra d'una sacsejada, i ell, nen i inconscient, reia i reia... fins que un dia es va adonar que l'home nu que queia a terra no s'ho passava bé. De vegades passa que els fills dels qui han pres les decisions més monstruoses senten la necessitat de dir al món que odien els seus pares; però em fa l'efecte que ho fan més per ells mateixos que no pas pel món ni pels seus pares; necessiten eixamplar la distància entre el mal i ells. ¿Algú sap com respondria en la seva situació? El cor vol respondre, la raó també, la sang es vol encendre, però la resposta ens és desconeguda, i convé que mai no arribem a haver de respondre una monstruositat d'aquesta magnitud.

Bo i córrer el risc de ser anomenat beneït, utòpic, il·lús, o, fins i tot, còmplice per “omissió d'odi als monstres” crec que, d'alguna manera, el mar que portem a dins i que, de vegades s'arriba a veure, continua reflectint a les seves aigües la imatge de l'infant que un dia vam ser, del mateix infant que en algun racó del nostre ésser continua existint; potser adormit, segrestat, lligat, esgotat, contaminat... I que si matem el monstre que veiem, matem també l'infant que sovint no veiem. I que si creiem que aquest infant, en algú, ja no existeix, estem concedint, ni que sigui una mica o un molt, la victòria definitiva al mal i a la violència.

Si no us agrada el que he escrit, perdoneu-me, és que tinc un mal de queixal més gros que un elefant.

Però què dic? Si no us agrada, tampoc no cal que us demani perdó, no passa res... És cert, però, que tinc mal de queixal!          

.

.

La bellesa pronuncia el nostre nom.

Cecs i enderiats serem si tapem la dona com si fos nostra, com si fos una inútil i no sabés tenir cura d'ella mateixa, com si els seus cabells fossin ofenses i els seus pits escultures del dimoni.

Cecs i enderiats si no ens adonem de continu com n'és de lluminosa l'existència i com de nostra n'és la llibertat; acabarem matant algú, perquè qui no creu en la bellesa de l'existència emmalalteix fins a exercir la violència contra algú i contra ell mateix.

Cecs i enderiats si embogim quan la nostra dona exerceix la llibertat de marxar; si l'estimem, deixem-la lliure; si és nostra de debò, tornarà ella sola, i si no torna, serà perquè mai no ha estat nostra. Ningú és de ningú, i en tot cas, només tenim de debò les persones que hi són perquè hi volen ser. L'amor no es pot forçar, i tot intent d'obligar a estimar és un absurd similar a exigir silenci i pau cridant i xisclant com monstres.

Cecs i enderiats quan considerem absolutes les tradicions, quan les fem superiors a la llibertat i al progrés, quan supeditem la dignitat i el benestar de les persones als costums o les tradicions d'aquesta o aquella altra cultura. Ni cultures, ni ciències, ni llinatges, ni diners, ni llengües, ni títols, ni costums, ni formes, ni protocols... res de tot això serà mai més que la llibertat de les persones. Cecs i enderiats si no estimem la bellesa, si tenim por de la vida, si dubtem de la bondat de ser, si preferim la mediocritat a la passió d'estimar allò que fem com si el futur de la humanitat en depengués.

Cecs i enderiats si dubtem de si les coses acabaran bé, perquè acabaran, i llavors segur que estaran bé; i vindran d'altres coses, i d'altres éssers, que hauran de descobrir que la bellesa és arreu i que a cada instant, i a cada punt de l'espai, s'amaga la llum esclatant de la bellesa de l'existència. Si algun dia, algú, recupera en el futur aquest registre magnètic que sàpiga que aquest és el missatge principal d'aquest blog, la resta no és altra cosa que guarnició. La bellesa és arreu i ens crida, pronuncia el nostre nom i ens estima. 

.

.

Classes

Avui, el meu amic Robert Conway estava atabalat, li ha passat de tot; i com fa sovint, m'ho ha explicat fil per randa per a desfogar-se.

Fins avui, el Robert Conway anava a prendre el cafè a un bar que té clients de classe 1 i clients de classe 2. Els clients de classe 1 fan una cua diferent als clients de classe 2. Són dues cues amb igualtat de drets, perquè la Fàtima, la cambrera, va atenent allternativament els clients d'una fila i els clients de l'altre.

Tot seria equitatiu si no fos perquè de clients de classe 1 n'hi ha molts menys que de clients de classe 2; això fa que la cua de clients de classe 2 es faci molt i molt llarga, i que a efectes pràctics, la situació sigui equivalent, o molt similar, a la que esdevindria si només hi hagués una cua de clients de classe 2 i els clients de classe 1 es colessin. Val a dir que els clients de classe 1 tenen més diners i acostumen a fer una despesa més gran. També és curiós el fet que els clients de classe 1, si ho volen, poden anar a d'altres bars, i això la Fàtima ho sap, en canvi, als clients de classe 2 només se'ls permet d'anar al bar de la Fàtima. Sí, sé que la situació és estranya i surrealista, però és així com succeeix, el Robert Conway m'ho ha assegurat, i la llei del país on viu el Robert Conway ampara la situació.

Avui, la Fàtima ha renyat en Robert Conway, perquè en Robert és un client de classe 1 i s'ha posat a la cua dels clients de classe 2, que era l'única a on hi havia gent en el moment en què ell ha arribat; perquè ja dic que de clients de classe 2 n'hi ha molts més. En Robert ha explicat a la Fàtima que ell no podia posar-se a la cua de clients de classe 1 perquè és republicà; i ella li ha respost que d'acord, però que allà manava ella, i que les coses s'havien de fer com ella deia. En robert li ha dit que en això tenia raó, i que a partir d'ara sempre que anés al seu bar es posaria a la cua de clients de classe 1, encara que a la cua de clients de classe 2 hi hagués molta gent, i encara que a la cua de clients de classe 1 no hi hagués ningú. I no ha mentit, si en Robert algun dia hi torna, ho farà com diu ella, si algun dia hi torna... és clar.

.

.

Tingueu per segur que el que percebeu no és la realitat.

Allò que percebem del món que ens envolta són sensacions.

Els nostres sentits capten senyals de la realitat externa a nosaltres, i un conjunt determinats de nervis són excitats elèctricament per aquests senyals. L'excitació elèctrica arriba al cervell; i el cervell genera la sensació a la consciència.

Tot allò que copsem del nostre entorn són sensacions a la consciència generades per l'activitat neuronal. No veiem la realitat; el que veiem són les sensacions que la realitat provoca a la nostra consciència.

En conseqüència, allò que anomenem colors, sorolls, tactes, gustos, flaires, són només sensacions, no són la realitat; la realitat no té forma; la forma, la fabrica la nostra ment en funció del que els sentits capten.

Els nostres sentits capten la realitat exterior a nosaltres, el seu ordre, la manera com s'organitza; i la nostra ment construeix un model i ens el fa creure. El model és terriblement limitat si el comparem amb la realitat mateixa. El model és com una metàfora de la realitat, un petit reflex de la seva totalitat; el model és, al capdavall, l'explicació sensorial d'una petita selecció de la realitat; aquesta selecció està formada només per aquella informació de la realitat que ens és necessària per a sobreviure, per a reproduir-nos i per a controlar l'entorn. Les estructures materials del nostre cos que ens permeten gaudir d'aquesta explicació sensorial han aparegut gràcies a la selecció natural, que ha governat l'evolució de la nostra espècie des de fa milions d'anys. Allò que percebem és un conte que ens explica la nostra ment per ajudar-nos a comprendre la realitat externa a nosaltres.

De tot això hem de concloure que només copsem un miratge, un petit reflex, un conte, una icona, una metàfora... que ens explica una petitíssima part de la realitat. L'amor a la saviesa i l'honestedat intel·lectual en hauria de moure a reconèixer la nostra profunda ignorància sobre la totalitat de la realitat.

Per això hi ha tants misteris. Per això ens manquen tantes respostes. Per això existeix una mena de límit aparentment infranquejable entre el món tal com el percebem i les incògnites existencials que a molts els aboquen a la mitologia i a la religió.

Cal dir que malgrat que tot el que percebem no sigui la realitat, tampoc no vol dir això que sigui del tot subjectiu. El que percebem és com és depenent d'algunes característiques de la realitat externa que són captades pels sentits. Però allò que percebem és molt limitat i excessivament imperfecte per  a considerar-ho el tot. Som fàcilment enganyats per la pròpia ment quan les estructures heretades ho disposen així en benefici de la supervivència.

Quan no som enganyats, percebem tan poc de la realitat!

Fins i tot la lògica, i les seves lleis, han estat abstretes no de la realitat sinó del model que la nostra ment representa per a comprendre-la. Si fóssim éssers que tinguéssim la grandària d'un electró, les lleis de la lògica que extrauríem serien lleugerament diferents, perquè al món subatòmic passen coses als nostres ulls estranyes; coses que segueixen una lògica diferent. La raó d'això és que hem evolucionat no pas a escala subatòmica, sinó macroscòpica, i estem seleccionats per la natura per a preveure i comprendre els fenòmens que succeeixen a la nostra escala.

Posaré un exemple (del molts que podria posar). Una partícula subatòmica d'espin 1 és una partícula que necessita fer una volta de 360º per tal que puguem tornar a veure la mateixa façana. Les persones tenim espin 1. Si girem 360º, ens tornaran a veure el rostre tal com ens el veuen abans de començar a girar. Hi ha partícules amb espín 2, que vol dir que han de donar 1/2 voltes (180º) per tal de tornar a veure la mateixa façana; podríem imaginar per aquestes partícules una fotografia que tingués impresa per les dues cares la mateixa imatge. Però ai! Hi ha partícules amb espín 1/2; són partícules que necessiten donar 720º (és a dir dues voltes senceres) per a tornar a veure la mateixa façana. Al nostre món macroscòpic, això és il·lògic, però és lògic al món subatòmic per les partícules d'espín 1/2. La lògica, per tant, depèn del model que la nostra ment crea; i el model depèn de les necessitats del nostre organisme dins del món on li ha tocat evolucionar.

Davant d'aquesta ocultació natural de la realitat és difícil assegurar que alguna cosa sigui possible o impossible, que algun concepte existeixi o no existeixi, o que la mort aparent sigui o no sigui el final. La resposta més prudent és la ignorància. I si algú necessita seguretats que les triï lliurement, que esculli els seus propis dogmes i se'ls cregui si ho vol així. Necessitem contes per subsistir. Jo en tinc un, només un, i d'aquest dogma dedueixo tota la resta: “L'existència és immensament bona”. Si m'equivoco, tampoc no passa res, hauré viscut més feliç. Però el cas és que aquest dogma em permet deduir moltes altres afirmacions que, ara per ara, harmonitzen amb la realitat i que em fan profundament feliç.

.

.

Suqueu pa al plat, que la felicitat existeix i hi té molt a veure. "Has d'aprendre... a veure el que estàs mirant"

Parlen amb els ulls pansits, resignats, amb una mitja rialla compungida. La felicitat, en si, no existeix, em diuen; i són a cops sacerdots, a voltes rics, sovint intel·lectuals, investigadors, enginyers... Hi ha també persones de classe mitjana, o mitjana baixa. Queda molt malament dir-los que sé del cert que la seva afirmació és falsa, perquè jo sé de mi mateix que sóc feliç, sempre feliç, i a totes hores, fins i tot quan pateixo alguna desgràcia. Als moments de dolor, àdhuc de tragèdia, la felicitat agafa un tast com de pau continguda, d'esperança misteriosa; una mica com aquella llum perlada dels dies de pluja abundosa, dies de bon temps amb mala fama, perquè quan plou tothom parla d'un temps de gossos. El dolor de la tragèdia no esborra la felicitat, la vesteix de plor i de serenor ferida; però fins i tot en aquests instants en què la mort, o la desaparició personal, serien aliats, no podria pas dir que no sóc feliç, que no agraeixo l'existència amb cadascun dels seus instants, cada episodi, cada forma, cada so, cada color... La derrota, la ruïna, el fracàs... ens atorguen l'apassionant privilegi de començar de zero, de caminar com per un nou país que hem de construir i fer nostre. Quan els amics se'n van, perquè no els agradem prou, gaudim del goig de la nova llibertat, de la incertesa d'un futur que es converteix en el nostre aliat perquè ho deixem tot i ho perdem tot per la dèria de ser lliures i de defensar la nostra identitat. “Ser” és increïble, i, quan te n'adones, és impossible no ser feliç; sempre feliç.

Quan veig un raig de sol que travessa l'aigua d'un vas, me'n ric de les segones residències, dels creuers, dels hotels de luxe, dels vestits de gala, de la “Rivera Maya”, dels Audis, de les pujades de sou, de la fama, de les victòries esportives, dels clubs elitistes, dels fons d'inversió lliures, de les accions, dels milions d'euros, de les loteries, del protocol, de la creme de la creme, de les camises d'onze vares, de les corbates, de les mans que es premen per compliment, dels petons que amaguen crítiques per l'esquena, dels costums políticament correctes, de no sucar pa al plat perquè és de mala educació... No hi ha res com l'aigua fosforescent pel sol de l'instant present; bé... sí... potser la visió d'un somriure, o d'uns ulls contents, o d'un cos lliure, o del joc dels nens, o del so de l'onada del bosc pels caps dels arbres brandant amb el vent...

Sento la rialla dels que estimen la persecució d'allò que només es compra amb diners quan llegeixen els meus mots ingenus i puerils. Riuen i riuen. I jo em pregunto de què serveix riure si després resten convençuts que la felicitat no existeix.

El secret l'escrivia, al facebook, una exalumna meva, (una persona d'aura blanca amb gran capacitat per a copsar l'essencial): “Has d'aprendre... a veure el que estàs mirant”, va escriure, i és això. La Lucia Etxebarria ens preguntava l'altre dia al facebook si la felicitat és qüestió de voluntat o d'atzar. Li vaig respondre que la felicitat no és una qüestió de voluntat ni d'atzar, sinó de visió. Som feliços quan som capaços de veure la bellesa que ens envolta a cada instant, que ens estima a cada instant. A cada instant som estimats per la bellesa que ens envolta i que, a molta gent, i gairebé sempre, els passa desapercebuda. A cada instant hi ha tresors que ens envolten a cada punt de l'espai. Cada persona és un tresor; cada claror, l'aparició d'un déu; cada misteri, una esperança eterna; cada nit, una bonior d'estrelles; cada partença, un viatge nou, noves persones, tresors nous; cada sala d'espera d'un hospital, algú a qui fas companyia; cada jornada, un somriure a algú que no esperava el teu somriure; una tarda de diumenge ajaguts en un sofà, una nova posta, un propòsit nou per a continuar projectant i construint.

Mestres inconscients de mestres ignorants.

Nen.

Lluny de casa.

Els teus pares no hi són.

El sol s'ha post a l'orient pels teus pares avui.

Aquesta nit, aquí, al Vallès, enmig de les fàbriques abandonades i dels barris de la bombolla immobiliària, el carrer és fred i un gos borda, el so d'una moto trenca el capvespre i la multitud t'és desconeguda i indiferent. Un món estrany que parlar rar et mira rar.

El teu germà gran és amb tu i té quinze anys. I sap que, més que germà, avui, i per algun temps, serà el teu pare; perquè esteu sols.

Algú, molt lluny, us plora, i es pregunta per dins com us deu anar.

No pot sentir la vostra veu. Quan dormiu, no pot escoltar la vostra respiració. No sap si esteu plorant o si esteu bé. I sou la seva vida, la raó que fa que ella hagi nascut. Desitja que la gent amb qui us topeu sàpiga veure-us tan sols un bri de com ella us veu, que sàpiga trobar la llum immensa de la vostra dignitat, que no us escombri com una molèstia, com una càrrega, com una nosa.

Una bonior us mira i us veu com algú que xucla el pa que ells han suat. Us han portat aquí. Només sou nens. Però hi ha qui us assenyala com a lladres de recursos, de diners, d'espai, de temps, de tot... A ells també els ha estat donat tot, fins la vida, i no se n'adonen. 

La por fa que els humans siguem com monstres. Caldria perdre aquesta por, i fer un petó, potser, a la mort, potser al fracàs, potser a la pobresa, però mai a l'instint tribal que us nega ser estimats.

Són els vostres ulls enormes com el cor de la vostra terra, on un bocí d'arròs és compartit.

Us contemplo i veig que contempleu amb el gest precís la llum del sol que mor; la mateixa llum que està mirant, molt lluny, la vostra mare.

Es veu als vostres ulls que sou feliços de ser; perquè, de fet, us adoneu que existir és un gran regal. Ningú no us ho ha ensenyat. El que passa és que encara no ho heu començat a oblidar. Els grans, un dia, arriben a oblidar el regal de ser, i s'encotillen en una camisa de desitjos i d'exigències que no els deixa ballar al ritme de la música de l'existència. El to de l'univers és un amor que venç l'odi i la violència; una consciència que troba en l'amor més senzill la seva identitat i que rebutja la pulsió que mou a competir.

Us envolta l'ésser una llum clara i esclatant que no es percep amb la vista. Camineu damunt dels caps que quan us miren no us veuen a vosaltres sinó a les seves pors. Sou grans, sou mahatmas, i encara ho sou més perquè no ho sabeu. Ningú no sap que sou grans. Sou mestres inconscients de mestres ignorants. Passeu per alumnes i sou déus encarnats.

Jo, com a mestre ignorant, aprenc de vosaltres el secret de la vida.

.

El valor de les coses.

Veieu aquest ferro rovellat que pentina el vent?

Si fos la desferra d'una antiga fàbrica en ruïnes, i no representés una icona artística valorada pels poders socials, molts ni se'l mirarien; i si se'l miressin, seria amb menyspreu o amb fàstic. I si realment fos una fàbrica destruïda, molts tampoc no serien capaços de veure-hi el treball de les vides anònimes que hi van deixar somnis i sofriments al llarg de dècades. Una fàbrica en ruïnes no és només un munt de matèria inútil, és un traç que ha estat observat cada dia per moltes persones que hi han abocat intensitat vital en un o altre sentit.

Hi ha persones que perceben el valor amagat rere la matèria; i n'hi ha d'altres que només valoren un objecte o una obra si la valoren també els líders dels models estètics, socials, morals i econòmics. El grau de pobresa espiritual dels qui depenent del corrent dominant és molt elevat, i curiosament acostumen a considerar-se superiors a tots aquells que són diferents, ja sigui perquè porten pantalons de vellut, perquè ballen sota la pluja o perquè no tenen un mòbil d'aquells que ho fan tot i encara més i que tenen una marca que... renoi! que bé queda aquesta marca!

No cal aclarir que “El Peine de los Vientos” no són les restes d'una fàbrica, sinó una obra cercada i dissenyada per Chillida, que té un valor per si mateix. I aquest valor el continuaria tenint encara que només el mar li atorgués. La meva opinió és que el valor de les obres d'art és intrínsec; per això, els crítics, al meu parer, moltes vegades, parlen de fum.

Per què no dur gorra? Exercici d'autocrítica políticament incorrecte.

Imatge de la Wikipèdia.

Observant les tendències, els hàbits i els codis de conducta de molts instituts del País Basc, de Castella i Lleó i de tot el territori de Catalunya, que són els que més conec, voldria, avui que entrem a la nit de Reis, fer un exercici més de sinceritat (dels molts que faig) pel que fa a les meves opinions, malgrat que corri el risc de no ser políticament correcte. Si algú es molesta, que sàpiga que el que jo escric és només la meva opinió, i que no ha de ser modèlica ni compartida; i que tingui en compte, també, que cap opinió no ens hauria d'ofendre, sinó, en tot cas, d'obrir al debat respectuós i assenyat.

El cas és que fa por de vegades opinar que la dèria de prohibir als adolescents de dur gorra és un absurd. Ningú no m'ha donat una raó convincent per la qual no es pugui dur gorra. Jo, en canvi, tinc un munt de raons per a respectar la lliure indumentària dels joves dins dels límits de l'operativitat i de les hormones. I fa por opinar, perquè no hi ha enuig més furibund que aquell que es veu empès a defensar una norma mancada de fonament; cal una certa crispació, una contundència manifesta, quan no hi ha arguments lògics. A un bon feix de societats, s'imposa cobrir el cap per estar en una classe, en un parlament, o en un temple; aquí, acostumem, a prohibir l'ocultació del cap. ¿Per què prohibir un detall que no afecta a l'exercici intel·lectual, que no oculta els trets de la fesomia, que pot respondre a una necessitat d'expressió identitària, o que pot ajudar a sentir-se bell un jove o una jove? Prohibir és afegir llenyar seca al foc de la provocació adolescent. Prohibir una gorra és una manera equivocada d'imposar una autoritat que s'ha de guanyar amb l'exemple, amb el tracte just, amb l'empatia, amb el caràcter... i no amb normes que en realitat esdevenen marques territorials castradores i injustes.

I podríem passar al tema de l'autoritat. Moltes vegades l'alumne té raó quan se sent injustament tractat pel professor, quan percep un to repressiu que prejutja, quan troba a faltar una comprensió profunda, quan no se sent escoltat, quan se sent tractat com un ciutadà de segona, com un “menor”, mai millor dit. La paraula “menor” s'hauria d'esborrar del vocabulari pedagògic. No hi ha cap alumne “menor”; si volem que es converteixin en adults cal tractar-los com adults; per tot allò que és fàcil i també per tot allò que és dur. I igual com cal suspendre'ls si no fan la feina que pertoca, o sancionar-los si actuen en contra de les normes de convivència,  cal també concedir-los aquells drets, aquells privilegis i aquell bon tracte que concediríem a un adult.

Imaginem que ens toca impartir un curset per a professors... ¿li diríem a un professor adult que es tragués la gorra a classe, cas que algun dels professors la dugués per estil, per estètica o per gust? ¿Li diríem que amagués l'ampolla de plàstic d'aigua, a un professor adult, si la tingués damunt de la taula, i anés fent petites glopades mentre treballa i està atent? ¿I si un professor o professora (alumna del curset) ens demanés que necessita d'anar al lavabo, li deixaríem de mala gana, i amb algun renec les claus, o li diríem amablement “aquí tens les claus!”? Doncs si tractaríem així de bé, i de respectuosament, als professors adults participants al curset perquè són adults... ¿per què no ensenyar a ser adults els alumnes també en els drets, en el respecte a la indumentària i en el bon tracte que els oferim?

Si escoltéssim, o llegíssim, algunes de les converses que tenen els adolescents entre ells quan es queixen d'alguna actitud que consideren injusta per part d'algun professor, ens posaríem vermells, perquè ens adonaríem que, algunes vegades, quan diuen que se senten prejutjats, mal mirats, i menystinguts, tenen una bona dosis de raó. Si entrem a classe amb por, aquesta por és traduïda per part de molts alumnes no com a por, sinó com a llunyania empàtica; i de manera inconscient generem rebuig i desconfiança. I compte! que, si és necessari, cal fer un crit, i un crit ben fort, i si convé un cop de puny sobre la taula; i cal castigar, i sancionar, i expedientar... si és necessari. Però tot això acompanyat d'un tracte d'adults, d'un respecte profund, auster i asèptic, a la persona que tenim al davant; i tot això, també, al costat de l'absoluta convicció que aquell ésser que tenim davant té un dignitat infinita i que mereix ser tingut en compte. I si cal dir-li “aquest no és el moment de discutir d'això, ara t'has de limitar a fer-me cas” se li diu; però se li diu en un to amable, respectuós, com li diríem a un adult; i després, amb calma, es busca el moment per a discutir o debatre el que l'alumne ens demana de discutir. Cal eficàcia executora, però ha d'anar acompanyada d'un tracte madur, si volem que els alumnes arribin a ser madurs. I no hem d'oblidar que tractem diversitats familiars, al costat d'una bonior de sensibilitats diferents i de visions diferents de la vida; evitem del tot les referències als costums o morals familiars, que poden ser immensament diferents i que no hem d'entendre, que no tenim la missió d'entendre, i encara menys de dirigir o corregir.

I malgrat tot el que he dit, que quedi clar: si existeix una norma escrita o consenuada que prohibeixi les gorres, jo la faré respectar amb contundència, i la respectaré jo mateix; però el dret a opinar sobre qualsevol norma el tinc i el tindré sempre.

.

.

Senyors elegants que escridassen i fan botifarres a les persones a qui se'ls atura el cotxe davant d'ells i no poden passar.

Cas 1

Se li atura el cotxe a una dona, i dins l'automòbil del darrere, que no pot passar, un senyor d'aparença respectable, li fa gestos irats; escarafalls d'enuig desesperat; el llavi inferior li puja un xic per damunt del superior expressant un menyspreu encès; fa sonar el clàxon; acaba fent-li la botifarra amb el dit del cor aixecat, i si les mirades matessin la dona ja seria morta. I tot això ho fa un senyor de poc més de cinquanta anys, vestit amb un tern força elegant, dins d'un cotxe d'aquests que molts es compren per donar una imatge; un senyor que probablement quan arribi a casa farà un petó als seus fills, i que potser al llarg del dia premerà la mà de persones a qui ell considerarà respectables, i amb qui voldrà quedar bé. En aquest moment que el miro és una bèstia enduta per les pulsions; si baixés del cotxe deixaria anar un reguitzell de frases que cercarien la disfressa d'una raó mancada de fonament; l'instint fa vergonya i qui perd els estreps a causa de l'instint sovint el vesteix d'una pseudo-lògica que naufraga per tots costats.

Cas 2

En Jordi Èvole, el Follonero, un paio que qualsevol que el conegui podrà estar o no d'acord amb ell però que és un tros de pa, i que se li veu de lluny que és bo, anava dins del cotxe amb la finestra oberta la nit post-electoral, i un home, d'aparença respectable, li va cridar amb mots de brasa ardent i continguda: “Que contento estarás con lo de Amaiur, eh!. Porque se nota un huevo que estás con esos etarras. Los demás no sé... pero a ti se te nota un huevo” I li deia això, apuntant-lo amb el dit, i expressant el mateix menyspreu que l'home del cotxe del primer cas.

Cas 3

En Jordi Èvole, novament, desfilant amb el micro a la mà a la manifestació per l'alliberament dels presos, en un magnífic i valent programa que va dedicar a Euskadi, es va sentir dir per un dels manifestants de caire marcadament kale borroka “Que hace este payaso aquí? Te parece divertido lo que ves aquí? Payaso de los cojones!” I mentre li deia això, el mirava amb l'idèntic foc de flama d'odi dels senyors d'aparença respectable del cas 1 i del cas 2. Amb el llavi inferior per damunt del superior. Amb la mirada disparant bales d'odi. Amb una veu que s'assemblava en el seu timbre al lladruc espantat d'un gos que necessita mossegar qui sigui, però que necessita que algú mereixi ser mossegat per mossegar-lo i quedar-se a gust.

Podria continuar descrivint casos i casos quotidians; alguns de fa poques hores; altres de no fa gaires dies; molts d'algunes setmanes cap aquí; casos de gent que per uns instants substitueixen el diàleg i l'objectivitat per l'escopinada més baixa de les seves ments; configuren l'enemic absolut en el rostre d'aquell o d'aquella que no pensa com ells, o que comet un error, o que, amb culpa o no, els fa perdre el temps; un temps que tampoc no fan servir per viure, perquè s'encadenen a l'ira, a l'odi, al prejudici, a la por, a la pressa... Són gent que si es veiessin des de fora, sentirien vergonya. El seu problema, però, és que mai... mai... mai... han arribat a aconseguir de veure's a si mateixos des de fora de si mateixos... I mai han aconseguit veure's dins de la situació de l'altre. I encara que no ho reconeguin, consideren que ells són els qui fan bé les coses i que els altres són la “chusma”; una paraula que repeteixen molt, tot i (en molts casos) considerar-se força “progres”.

És, de fet, habitual que al llarg del dia, l'individu Homo sapiens actuï per impulsos, i que la raó arribi bastant més tard que la decisió presa d'actuar d'una determinada manera; a mi, però, aquest costum em posa la pell de gallina. Perquè, tot i que ho portem als gens, també portem als gens la capacitat d'automodificar-nos; el cervell és un òrgan en creixement constant, potser l'únic que es va modificant al llarg de tota la vida, i és capaç d'invertir el procés. El cervell, per voluntat del seu propietari (que de fet és la conseqüència de la seva activitat), pot modificar-se gradualment al llarg de la vida a través de la bona elecció dels pensaments, i dels hàbits de funcionament reforçats amb la reflexió i la senzillesa vital.

No s'ha de prendre cap decisió de relació amb els altres sense que aquesta decisió hagi passat primer per la garba de la lògica, l'empatia, la humanitat, el sentit comú, el respecte...

Cal adquirir l'hàbit de pensar abans de dir o abans d'actuar; els mots potser seran escadussers, però la comunitat humana en sortirà beneficiada fins a uns límits inimaginables.

La bellesa està feta d'invisible.

La bellesa no es limita al conjunt d'ones de l'espectre electromagnètic que emanen d'una imatge que la nostra ment considera sublim. La bellesa està feta, també, de sensacions, de valors invisibles, de records i d'oblit, de perdó i d'esperança. La bellesa, al costat de la llum que desprèn, hi pot tenir un so, el timbre d'una veu, el significat d'un mot, una manera de mirar, un defecte adorable, un somriure, un estil, una flaire, una manera d'acollir, de celebrar, de plorar o de riure. A la bellesa, tot es barreja, llum sons, colors, formes, valors, judicis, oblits, records, il·lusions... tot es presenta com una única realitat que acceptem o que rebutgem; és per això que la bellesa sempre és subjectiva, perquè, ni que l'espectre electromagnètic deslligui per a tots una mateixa imatge visual, els components invisibles, que depenen més de com som que de com és allò que mirem, són sempre diferents, personals i intransferibles, cadascú té els que té.

Per això pot ser bell el vell o la vella, i pot ser bella l'arrel d'un arbre, l'explosió d'un volcà, un rostre desfigurat, uns ulls guerxos, una veu enrogallada, un cos nu de vuitanta anys, uns cabells blancs, un somriure que deslliga milers d'arrugues.

Per això pot ser horrible un jove o una jove, un passeig marítim, un centre comercial, el rostre d'un àngel, una bossa de pell de cocodril, o un vestit de la millor marca de moda del moment.

Una cançó d'amor pot ser infernal i el so d'una tos pot fer sentir el cel.

Cerquem la bellesa que ho uneix tot, el visible i l'invisible, i ho presenta tot com a una unitat; llavors descobrirem que la bellesa invisible sempre fa bell el visible; fins a límits insospitats. El camí de la bellesa íntegra és sempre sorprenent i imprevisible.

.

.

Tots som iguals.

.
Ens mirem des de lluny, malgrat que els nostres cossos coincideixin sovint en l'espai i en el temps. Construïm una imatge pública; allò que ens agradaria de semblar. Els qui ens envolten, mentre no els coneixem, són perillosos i els hem de fer invisibles; la prudència, com a fenotip psicològic, ens protegeix de daltabaixos diversos. Després, passats els mesos, ens adonem que aquells individus que un dia vam témer formen part de les nostres vides, i els perdem la por; hi ha qui en aquesta fase també perd el respecte.

Darrere aquesta imatge pública que aixequem s'hi amaga un infant que fa veure que ha crescut; de vegades fins i tot ell mateix es pensa que ha crescut i viu un miratge fonamentat en l'orgull més balmat. Però patim tots, si fa no fa, de mancances similars. Tenim les mateixes pors, els mateixos anhels, idèntiques febleses; igual com els nostres cossos nus són, o han estat, o seran, en algun moment, similars. El físic és una metàfora de l'invisible. La natura és un llibre que ens explica el conte de la realitat; la fugacitat de tot; el continu renaixement del que primer ha mort; la bellesa de les últimes llums del dia; la por als ulls de qui es mor, sigui qui sigui qui es mor; la por als ulls de qui neix, sigui qui sigui qui neix; la mirada que cerca la llum enllà dels núvols i que es deleix en l'extensió de la mar, que s'endureix quan li fan mal, que dubta quan ha de decidir de perdre vida per a poder estimar. Tots som iguals, encara que construïm una façana identitària que només és nostra i que desitgem que es converteixi en el nostre vestit social. Som el que seria qualsevol si hagués rebut el nostre cos, les nostres circumstàncies i el nostre atzar. Els altres són el que seria cadascú de nosaltres, si haguéssim rebut el cos de cadascun dels altres, les seves circumstàncies i el seu atzar. La velocitat no ens du enlloc més que a la frustració. La fatxenderia amuntega recances damunt del nostre ésser igual com el goril·la de muntanya desperta temor damunt dels seus congèneres quan es copeja el pit per dir ben fort que ell és qui mana.

.

.

Nueses, borratxeres i pistoles...

Us passo un escrit del meu amic Robert Conway, que com que no té blog m'ha demanat si el puc posar aquí, i que trobo força interessant:

Alguna vegada passa que et trobes en una festa social d'aquelles en què t'asseuen al costat de gent a qui no coneixes gaire, a qui veus de pasqües a rams. I veus que, com tu, van posats i mudats, tal com toca per l'ocasió, amb la ratlla ben marcada i un somriure perfecte (somriure de façana harmònica amb el protocol i els convencionalismes). Els escoltes parlar de les vacances i et quedes amb cara de pòquer quan pronuncien despectivament:

-¿Y las playas donde la gente se quita el bañador? ¿Os habéis encontrado con esto? Es que son la leche! -ho expliquen als de la seva esquerra, i tu vas preparant la resposta (cas que se'ls acudeixi preguntar-te el mateix, a tu, que estàs davant seu).

-Nosotros en Punta Umbría vimos algunas -responen els de l'esquerra, mentre continues rumiant com fer-los veure que també “ets la leche” però que no téns banyes, ni cua, ni fas pudor de sofre, ni et fiques al llit amb tres o quatre alhora -. pero la gente està muy espaciada y no pasa nada -afegeixen assuaujant la tensió. I a tu, a l'últim, no et pregunten res, amb la qual cosa, la resposta multicultural i alliberadora que tenies en ment resta al calaix de les possibilitats que mai no van ser.

Minuts després, et quedes de pasta de moniato quan els escoltes explicar, a uns i altres, l'última borratxera que van experimentar, i en la qual van agafar un pet tan gran que els van haver d'acompanyar a casa. I penses... ¿banyar-se nu en una platja envoltada de natura es la “leche” (en sentit pejoratiu) i emborratxar-se fins a perdre els sentits és una gesta digna de ser explicada amb satisfacció?

Instants més tard, algú parla dels Estats Units, i diu que allà sí que ho fan bé; perquè et pots comprar una pistola al supermercat i la gent viu més segura. I algú altre, en veure la meva cara de sorpresa, afegeix:

-¡Forma parte de su cultura! Desde el siglo pasado que defienden su país así... Ya sabes, el Far West y tal...

Xarrupo el cava, agafo un musclo amb una patata, em poso bé la corbata, i compto les hores que manquen per acabar la festa. Es veu que la moral no és relativa!

Absolutisme moral. Absolutistes morals.

Els absolutistes morals són aquells que consideren que una determinada moral, normalment la catòlica tradicional, és l'única vàlida per decidir si un acte és bo o és dolent. I aquesta decisió no admet, normalment, matisos, sinó que es desprèn d'una normativa escrita i concreta que arriba fins al detall. Els absolutismes morals amaguen la seva posició ideològica (manifestament lligada a una determinada religió i per tant gens objectiva) atacant i anomenant relativistes morals els qui no accepten la moral catòlica. Per ells, qualsevol que pensi d'una manera diferent a la moral catòlica, en qualsevol dels punts que aquesta abasta, esdevé una persona sense un criteri moral, un relativista, algú per qui no hi ha ni bé ni mal, i que necessàriament ha d'acabar amb la ruïna personal. Els absolutistes morals acusen els qui no pensen com ells de no tenir valors, ni rumb, ni criteris, ni una convicció clara del que està bé i del que està malament; els retreuen que es fabriquen un déu i una moral a la mesura del seu gust personal. No accepten el fet que molta gent té també una direcció ètica en la seva vida encara que no segueixin el llarg reguitzell de normes discutibles de la moral tradicional social i catòlica. Pels absolutistes, qui no està amb ells, està perdut i va a la deriva. No s'adonen que ells mateixos segueixen també una moral fabricada al gust d'algú o d'alguns; una moral governada per una determinada visió religiosa de la vida, segons els dogmes d'una religió concreta, i amb l'estil d'una religió concreta; fonamentada en uns mites i uns valors que sovint no brollen de la raó sinó de la tradició i del costum ancestral. Acusen els diferents de fabricar-se una moral al seu gust i no s'adonen que ells segueixen una moral dissenyada al gust dels gurus de la tradició, del mite i de la repressió. Pels absolutistes morals, no hi ha valors fora de la religió; i si n'hi ha, el seu inconscient (i en alguns casos el conscient) els considera rivals i competidors, i disposa el pensament vers la solució d'atacar-los i d'esvair-los, perquè posen en perill el monopoli dels valors i de la moral que com a poder social pretenen continuar posseint. Els absolutistes morals tenen vocació de domini; perquè pretenen imposar la moral del seu grup al conjunt de la societat, i perquè menyspreen i ignoren els valors humans existents a la societat i que no brollen de la religió sinó de la pròpia raó i dignitat humanes.

La solució de l'ètica de l'individu no és ni abandonar-se sense responsabilitat a les pulsions naturals del cos (que sovint són violentes i desasenyades), ni tampoc seguir cegament la moral de cap tradició, sinó fer servir l'eina del criteri, de la raó i de l'empatia, per governar amb llibertat cadascun dels actes de la vida d'un mateix. Cal desterrar el mite i la tradició del timò moral de l'individu; així com evitar de totes totes el vici de deixar-se arrosegar per qualsevol pulsió sense revisar-la amb l'eina de la raó i amb el judici de l'empatia. L'única norma moral comuna que hi hauria d'haver és el respecte i l'amor als qui ens envolten; a partir d'aquí, que cadascú segueixi la moral que consideri més encertada sense imposar res als altres i sense menysprear-los per ser o viure de manera diferent; el contrari és la imposició i la dictadura. 

L'organització de les persones no pot imposar una moral determinada sinó que ha de garantir una convivència on cada persona pugui governar el seu destí en llibertat, atenent al criteri de respecte als altres i a l'entorn natural.

.

.

Déu nu.

La bellesa és allò que déu no ha aconseguit amagar d'ell mateix en aquest estrany joc de fer-se invisible i esperar-nos.

El déu real no té inferns, ni tortures, ni dimonis mossegant els cossos adolorits dels pecadors, ni inquisicions, ni drets canònics, ni llargs tractats de litúrgia i protocol, ni prínceps, ni reis, ni corones, ni vestits d'orfebres, ni sants de guix guarnits de joies, ni ciris suplicant anhels de vida i salut, ni anulacions matrimonials, ni confessions humiliants, ni recompte de crims i amoralitats, ni censures, ni censors, ni por, ni terror, ni reguitzells de lletanies angoixants, ni cerimònies avorrides de guerrers sadollats de triomfs i de venjança, ni catedrals, ni palaus, ni roba, ni diners, ni països, ni constitucions, ni governants, ni fama, ni espetecs de poder i fatxenderia, ni llista d'imperfeccions, ni banderes de victòria, ni estendards, ni cabres guerrilleres, ni exercits, ni pobles escollits, ni fills torturats i sacrificats per a redimir res, ni guerres santes, ni sotanes, ni hàbits, ni dejunis, ni càstigs corporals, ni penitències, ni sang, ni violència, ni odi...

El déu real té infants i mars i boscos i cels i vents i racons perduts de bellesa inexplicable que a cops no veu ningú... I té pluges, i Sol, i neu, i guspireigs d'escuma a la cresta de milions d'onades, i somriures i planetes i estels i persones diferents... Té ovelles negres i blanques i roses i vermelles... Té flors estranyes i les té banals i ordinàries... El déu real ha fet els ulls i els somriures i els culs i els pits i els cossos nus i el sexe amb la seva saba passional i bella, i el desig heterosexual i el desig homosexual i tots els desigs naturals... I el seny i la consciència i la raó i la capacitat de preveure els efectes de les accions i l'amor i l'empatia, i els cabells llargs i les barbes i les coves i les platges i els volcans i els terratrèmols i la mort, i el cuc que es fa capoll i que es podreix per a després convertir-se en papallona; i els bessons que estan ben còmodes a la panxa de la seva mare i que temen néixer perquè es pensen que la naixença és el fi i que més enllà de la naixença no hi ha res, car ningú no ha tornat del més enllà. I les mares i els pares i els trons i els llamps i els bells i els menys bells i la capacitat de copsar la bellesa arreu i els batecs dels cors i els fills i els folls i les fulles del bosc i les falles intercontinentals i les corbes dels cossos i els ximpanzés i els Homo neanderthals i la sal i el sol i la sorra i les rialles i la son i l'aigua i el blat i l'olivera i la mosca i l'abella i el ruc i un rot i el suc del raïm i el pom de flors del prat i la senyora gran que s'esgarrifa en llegir això que escric, i el jove que ho medita i somriu, i la nena o el nen que ho llegeixen i no ho entenen, i l'integrista que m'inscriu a la seva llista negra...

Déu ho ha fet tot com tot és i no pas com ens ho hem inventat, com ens ho inventem contínuament.

Pintem teixits de fantasia damunt d'una realitat que ens espanta o que ens humilia per així cobrir-la; i no ens adonem que aquesta realitat és més bella que la fantasia del teixit.

Que bell el fang i el cos i el tro i la nit i la sorra!

Que bell el ventall bigarrat de cors tan diferents!

Que poques línies rectes! Ni un sol quadrat, cap rectangle, molts punts, moltes corbes, aproximacions provocadores a la nostra limitada invenció del món.

Déu és un provocador de les nostres consciències asèptiques, deformades en convents esblanqueïts i allunyades de la bellesa de la realitat.

Cada vegada que vestim déu, enlletgim una realitat que és infinitament més bella que el vestit que li posem. Cada vegada que vestim déu, deformem una realitat que és infinitament més certa que el vestit amb què l'ocultem.

Algú gosa mirar déu i l'existència que ha originat tal com realment és?

.

.

Si ens tapéssim els nassos com ens tapem el cul, un nas nu faria trempar uns quants mascles...

A l'estiu, la qüestió de la nuesa apareix de manera recurrent als mitjans; en part, perquè aquests mitjans saben que les notícies relacionades amb la nuesa enganxen; per això les situen just després dels spots publicitaris als telenotícies.

A la vuelta de publicidad, escuchen esto, el domingo, 17 de julio, se celebra el día sin bañadores.

I au... un percentatge important de l'audiència, arrepapat al sofà, esperant el reportatge fresquet de l'estiu.

En part, també, perquè és l'època en què uns quants milers de persones s'acosten, ens acostem, a la mar nus com vam néixer, provocant (cada vegada menys) l'habitual curiositat d'uns quants milers més, que s'ho miren des de fora, amb més o menys tolerància (cada vegada amb més tolerància).

La curiositat, la sorpresa, l'estupor, a cops, dels qui s'ho miren des de fora, és més aviat culpa de l'ocultació de segles que no pas de la desinhibició estacional.

La humanitat és tan bella, i tan nostra, que amagar-la a perpetuïtat fa que qui no la percep sencera senti, potser sense saber-ho, que li manca alguna cosa, que el paisatge és incomplet, que allò que som no és del tot com ho veiem. Pitjor encara si no ho sap, si la sensació només la pateix l'inconscient. Passa com amb aquells orgues antics d'algunes catedrals, capaços de reproduir notes de freqüències baixíssimes. Aquestes notes no són percebudes per la consciència, però una part de nosaltres mateixos les copsa, i ens emplenem d'un nerviosisme aparentment acausal, que prové, però, d'aquesta nota insonora que existeix i que arriba a una part de la nostra ment que no controlem.

La humanitat és tan bella, i és tan nostra, que no és just, ni bo, ni sa, rebre-la esquinçada, censurada, prohibida, culpabilitzada, reprimida, menystinguda, demonitzada...

Serem madurs quan puguem veure'ns nus, com som, sense sentir-nos empesos com bèsties a copular sense seny ni raó. Serem madurs quan les nostres relacions sexuals siguin decidides amb llibertat, sense l'esperit de possessió que s'estén com una plaga, i que provoca desenes de morts cada any; sense l'impuls que provoca l'instint reprimit durant dècades quan es deixa anar davant d'una visió ocultada per la repressió al llarg de tota una vida. Serem madurs quan al costat de la llibertat desenvolupem la responsabilitat de preocupar-nos del fet que rere una relació sexual poden passar moltes coses: una intensa comunicació entre dos éssers que s'estimen, o el seu contrari: la banalització; una vida humana nova, o, si no hi ha hagut responsabilitat, una vida humana no buscada, que deslliga tot un ventall de problemes; potser una malaltia crònica... la llum, l'ombra, la vida, la mort... Cal escollir bé. Cal ser responsable.

Hi ha tota una generació malalta d'ocultació, la de la postguerra (la de moltes postguerres a tot el món); una generació d'infants a qui es va negar l'educació al costat de les nenes, a qui es va ocultar el cos amb obsessió, pintant-lo com el pitjor dels enemics, a qui es va descriure un món de bons beatífics i estèticament correctes, i de dolents infernals amorals abocats a la perdició eterna. Una generació maltractada pel sistema, amb el cervell dissimuladament rentat (¡Que difícil és adonar-se de l'adoctrinament quan tot, dins la societat, es mou en la mateixa direcció i qualsevol veu dissident és silenciada per la mateixa família per pànic als qui manen!). Aquesta generació, amb la visió natural espatllada, ha esdevingut educadora de les següents generacions, que, com passa amb les onades, han reproduït el vaivé ideològic de manera, quasi sempre, inconscient; perpetuant l'artificiós concepte d'elegància terroríficament allunyat de la bellesa natural insuperable del cos humà i de la natura.

¿Fins quan el reflux i l'onatge mantindran la societat de la por; la societat que escull deixar el vaixell a port per evitar les inclemències del viatge, o amagar la llum del sol per evitar les cremades, o tallar els arbres per combatre els incendis, o amagar la bellesa del cos per evitar els mascles desbocats? Si ens tapéssim els nassos, com ens tapem el cul, un nas nu faria trempar uns quants mascles... som així.

Aquest diumenge gaudiu pacíficament del dia mundial de la nuesa humana... (a mi m'agrada anomenar-lo així) no tingueu por de tastar la llibertat (que com a llibertat que és, no és obligatòria) si més no, un cop l'any... 

.

.

La fastigosa connotació violenta de les discussions. L'agressivitat que ho emmerda tot. La mort de la tendresa.

Tots els qui llegiu aquest discret i nu i lliure i minoritari espai... haureu escoltat alguna vegada dins dels àmbits on us moveu paraules malsonants, pujades de to, agressives, ofensives, enverinades, insinuants en sentit negatiu, ressentides, egocèntriques... Avui, un servidor, ha pensat en tot això, i ha arribat a la conclusió que la violència verbal no deixa de ser un hàbit més d'aquests simis que som i que ens diem Homo sapiens.

Com ens bandeja el vent de l'inconscient! Defensem, sense adonar-nos-en, causes poc clares; més per la necessitat de defensar-les que per les causes en si mateixes. El que podríem argumentar amb un to positiu, conciliador, amable... ho escopim amb la punxada de la intolerància a l'estil de l'altre “No m'agrada aquesta ironia” sense adonar-nos-en que a l'altre potser no li agrada el to de menyspreu, de combat o d'agressivitat freda que li llencem. Necessitem sovint, sense saber-ho, cridar l'atenció, satisfer la pulsió ancestral de ser valorats ni que sigui anant en contra d'algú amb un estil molt més violent del que és necessari. La violència (la freda) ens traspua massa vegades pels porus, i cerca defectes, nafres, febleses... en aquells qui manen per exaltar (sense saber-ho; mai no em cansaré d'insistir-hi) les proclames populistes que ignoren les causes i branden els estendards de la lluita sense aportar més solucions que un combat contra els qui potser no són els responsables finals del problema. Ens inventem enemics i ens creiem de bo de bo que ho són; tenir enemics ens uneix, ens fa més forts, ens convenç més i millor d'allò que proclamem. Ferim, de passada, els qui envegem, els qui ens carreguen perquè són on voldríem ser i ho considerem injust. Ens fem amics de la violència a la qual no gosem, per vergonya, anomenar violència; però gastem una mala llet enverinada que encén les masses, que aixeca aplaudiments balmats i instintius, i ens sentim els reis, o les reines.

La violència, la freda, la calenta, la picant, la directa, la indirecta, la verbal o la física, és una merda. Els qui la fan servir es fan mal i fan mal, i aconsegueixen que el món que els envolta sigui pitjor gràcies a la seva actitud. La violència, de vegades, guanya guerres, però perd la raó i prem la molla d'una futura injustícia. Tot allò que s'aconsegueix a partir de la violència acabara corromput i crearà, a la llarga o a la curta, més violència. La violència és l'eina dels qui es deixen vèncer per la mandra de no dialogar amb les formes, l'educació i el respecte que les persones humanes mereixem.

L'histerisme enfonsa les causes més nobles, i els simis ens hi abracem, ignorant que ho fem a les ordres de l'inconscient sotmès a les pulsions.

Ens cal flema; més flema; molta flema; per a poder dialogar com a persones humanes, com a intel·lectuals, com a éssers civilitzats, les qüestions més cantelludes, assegurant-nos que fem servir la lògica, que mantenim el respecte per l'oponent ideològic, i que acceptem les normes de la convivència.

Els anglesos diuen (o deien en els bons temps) que els cavallers només corren dins del terreny de joc. Adaptant la dita als temps que corren jo diria que les dames i els cavallers (els homes i les dones) només s'haurien de barallar metafòricament, i dins d'un terreny de joc, i que fora del terreny de joc, haurien de dialogar, treballar junts, rectificar, donar o treure la raó, exigir civilitzadament la revisió d'una decisió, insistir sense perdre el bon gust ni l'elegància... però mai... mai... mai... exercir la violència ni el mal gust.

Aplaudiu els vostres fills quan tombin la llet. Contra el perfeccionisme. La pitjor imperfecció és el perfeccionisme.

Fugiu del perfeccionisme, que mata la vida. Fer bé les coses no vol dir fer-les perfectes, vol dir fer-les bé i prou; i moltes vegades, quan cerquem fer les coses bé, surten perfectes. Quan la finalitat és la perfecció en realitat no estem buscant l'operativitat de la nostra acció i el millor servei, sinó la millor manera d'inflar el nostre ego instrumentalitzant els nostres actes. La perfecció obsessiva de moltes feines esdevé la principal imperfecció del seu producte. L'avió que s'estavella perquè el tren d'aterratge és tan perfecte que funciona amb un sistema electrònic automàtic; falla l'electrònica (que falla molt) i l'avió s'incendia perquè no hi ha manera de treure les rodes si no és amb la perfecció de l'electrònica. La incomoditat que representa el cambrer obsessivament atent a les nostres necessitats; mut, servil, impassible, excessivament perfecte. El clima feixuc a les feines on el cap mossega qui no és absolutament perfecte; acaben sent feines mancades de valors, que fonamenten tot l'èxit en la perfecció d'un engranatge que per si sol acaba punxant; els valors, la solidaritat, la comprensió... ens permeten arribar allà on el sistema no pot; però si hi ha perfeccionisme molts valors, els fonamentals, s'esvaeixen. L'obsessió per la perfecció de la gestió i el control d'un munt de processos (com per exemple l'educació) ofega sovint la melsa, el tou de la carn, la sang de les venes del procés; arriba a haver-hi tanta obsessió per la perfecció de la paperassa, de la imatge, de la gestió... que l'essència, el cara a cara, el servei més directe i més eficient, s'afebleix i es deixa en un segon terme; l'excessiva confiança en l'engranatge del sistema fa que sovint acabem desconfiant del valor i dels valors de les persones, que són els únics que poden no ja arribar a la perfecció, sinó superar-la en la direcció de l'eficiència i de la intel·ligència emocional, que mai no podrà assolir el sistema ell tot sol.

I sobretot, sobretot... el perfeccionisme mata no ja la vida de la feina, sinó la vida familiar, la vida de parella, les relacions entre pares i fills... Aplaudiu els vostres fills quan tombin el got de llet, feu-los un petó. No passa res si els mitjons s´estan unes hores al mig del menjador. No cal que tothora guspiregi el marbre. No passa res si fem soroll al menjar la sopa, o si ens cruspim el pa abans de començar a dinar. És genial que de vegades les sabates estiguin brutes de pols i que no ens afaitem cada dia. No s'acaba el món per prémer la pasta de dents per dalt en comptes de per baix; i si esquitxem al sortir de la dutxa no s'ofega ningú. És evident que tot té un límit, però el llindar de tolerància en els afers que no tenen importància ha de ser generós. Siguem perfeccionistes només en l'amor, en els somriures, en el respecte, en la companyia, en l'esperança...
.
.

Crisi. Valors. Contravalors. Doble moral. Em passejo una estona en bermudes...

Les coses van bé quan els actors principals de la pel·lícula de la vida fan més del que els toca.

Per molt que organitzem, que planifiquem, que preveiem, mai no ho farem prou bé com per a garantir el funcionament de la societat fent només el que toca. És en aquest punt quan els “valors” són essencials. La organització de les persones no tira endavant quan fem el que ens toca fer sinó quan fem el que cal fer perquè la vida rutlli; sense preguntar-nos qui ens ho pagarà, quan ens ho pagarà o com ens ho pagarà.

La gran tragèdia de la crisi que patim és que no només hi ha qui s'ha limitat a fer el que li tocava i prou, sinó que, a més, hi ha també qui ha fet servir la seva situació de privilegi per a enriquir-se: especulació, desastre ecològic-immobiliari, corrupció, experiments financers, cobdícia, afany de lucre, frivolitat consumista, prepotència...

Enmig de tota aquesta maledicció, hi ha uns altres actors, més passius, que en pateixen les conseqüències: els infants que viuen en famílies amb l'habitatge expropiat o en vies d'estar-ho, els infants amb pares a l'atur, els infants que pateixen els errors de qualsevol mena comesos per les persones que tenen cura d'ells, els infants que reben una educació pitjor de la que es mereixen (com a persones infinitament dignes que són) només perquè la seva família no té recursos.

Sostenim entre tots una organització ciutadana que permet que els rics de sempre suquin pa dins del rovell mentre que els infants, que no deixen de ser éssers humans innocents, pateixen tota mena de mancances (educatives, econòmiques, de perspectives de futur...). A aquesta injustícia, molt poca gent l'anomena immoral, indecent o incívica... Molts s'omplen la boca de civisme, de civilitat, de qualitat, d'eficiència... i sostenen, amb el seu silenci, o amb la seva complicitat, el sistema que menysprea la dignitat de tants infants; el sistema que alhora prohibeix que algú es tregui la samarreta pel Passeig de Gràcia perquè va contra el bon gust. Maleït bon gust dels que no tenen sensibilitat per prioritzar les necessitats bàsiques de les persones per damunt del dret a enriquir-se d'un grapat de pirates legals que amunteguen riqueses. Aneu...aneu a jugar a golf, al polo... aneu al Palau de la Música o al Liceu... i mentre jugueu, o abans d'entrar a les òperes (uns drames que aconsegueixen motivar força peixos grossos) discutiu la solució de la crisi amb una copa a les mans; assaborint l'etiqueta d'esquerres que dueu, i recordant els dolços temps de la vostra joventut. Qui havia de dir que arribaríeu tan amunt! El vostre rostre damunt de cartells electorals! Pinteu, pinteu les façanes quan s'acosten les eleccions. Façanes llampants dignes de l'Europa de la qualitat i l'eficàcia. Recursos dedicats durant dècades a façanes de tota mena (entenguin-se en sentit literal i metafòric). Imatge. Imatge. Imatge. Imitació ianqui esnob i carrinclona que ha consumit els recursos que havien de decorar els interiors, que potser ningú no aplaudeix o no agraeix de manera tan evident. Millets a qui ningú no criticava. Comissions silenciades perquè (diuen els experts) tothom té un mort dins l'armari.

Amb el vostre permís, després d'escriure sobre tantes misèries disfressades de dignitat, em trec la samarreta i passejo una estona en bermudes, perquè fa calor. Els ianquis no ho consideren fi, sobretot si qui es treu la samarreta és una dona, però a mi, amb tots els respectes, no m'amoïna gaire l'opinió dels ianquis, perquè sóc mediterrani i Catalunya és el meu país.

.

.

Algú ha de ser l'últim.

“Algú ha de ser l'últim” Ha dit, avui, el Senyor Marcel·lí a Versió RAC1. Quatre mots que evidencien la profunda tragèdia de l'existència. Una tragèdia bella i esquerpa. Com diria Shakespeare: “una història absurda explicada per un boig”.

“Algú ha de ser l'últim”, en tota cursa, per perfecte que hom sigui, per molt que els organitzadors s'escarrassin, algú, de ben segur, arribarà l'últim. L'últim de la cursa, l'últim de la fila, el qui treu una nota més baixa, el qui agrada menys, el menys popular, a qui menys conviden a sopars, de qui més se'n riuen, a qui més obliden...

Sempre hi ha algú que és el millor per darrere. I és inevitable. En qualsevol afer susceptible de permetre la qualificació dels individus, hi ha un darrer, un perdedor, un vençut.

Al capdavall, però, quina delícia la solitud de l'últim, lliure de la dependència de la victòria i dels afalacs, de la cadena amb què ens castiga l'èxit a canvi d'agenollar-nos als seus peus! ¡Quin carisma el del soldat confederat que torna a la seva llar de Texas vençut i esgotat! ¡Quina tranquil·litat ha de tenir aquell que no té res que agradi a ningú; qui sigui que se li acosti no ho farà per interès! ¡Quina llibertat la del que no necessita no ser el darrer per ésser lliure! ¡Quina felicitat la del que no necessita no ser el pitjor per a ser feliç!

El que sobta, però, és la absoluta necessitat lògica del fet que existeixi un darrer, en tot, i sempre.

Em resulten simpàtics els darrers, els últims... infinitament més agradables que els esclaus del seu propi perfeccionisme, perquè aquests esclaus tendeixen a imposar als del seu voltant la seva submissió a la perfecció. No hi ha res pitjor per a un infant que la constant i obsessiva correcció de les seves imperfeccions; no hi ha res millor que la lloança de les seves virtuts i els ànims per arribar encara a fites més dolces.

Protegiu-me dels perfectes, perquè quasi tots els perfectes posseeixen la imperfecció de la intolerància; convençuts que tothom té la obligació de ser com ells.

Algú ha de ser l'últim, no ho oblideu perfeccionistes.

Ah! I gràcies senyor Marcel·lí!

.

.

La natura genera flors estranyes, i rebenta els ingenus models humans que aspiren a definir-ho i etiquetar-ho tot.

Quan una realitat és natural, ho és perquè brolla de la natura; no pas perquè la societat la consideri natural. I a la natura hi ha singularitats espectaculars, de vegades esquerpes i cruels; al capdavall, i d'una manera o altra, belles.

La natura se salta sovint les seves pròpies normes; encara que en realitat no se les salta, sinó que les seves normes tenen una lletra petita que desconeixem; i aquest desconeixement ens crea el miratge que les normes s'han saltat.

Mutacions. Pètals de quatre fulles. Indígenes amb sis dits. Efectes deformadors del temps a velocitats properes a les de la llum. Quants energètics. Individus a mig camí entre una sexualitat i una altra. Superdotats. Genis musicals. Persones amb un cromosoma de més; o amb dos cromosomes "Y". Individus humans amb les capacitats empàtiques disminuïdes. Persones amb l'empatia potenciada per la genètica. Rossos. Panotxes. Albins. Intolerants a la lactosa. Resistents a la lactosa...

La natura s'obre pas en totes direccions, a ritme d'unes lleis inflexibles (a cops treballant amb magnituds de valors indeterminats que obeeixen probabilitats en lloc de valors concrets) sense consideracions ètiques o antròpiques; i malgrat tot, malgrat aquesta variabilitat de flors diverses, comunes i singulars, hem aparegut nosaltres, i han aparegut els somriures dels infants, i la música, i la tendresa, i la bondat, i l'esperança.... Les flors singulars no van en contra de l'esperança, ni de la humanitat, ni de la bellesa, ni de l'amor... Si Déu existeix s'ha d'estimar igual les flors estranyes com les comunes; perquè unes i altres no han triat ser com són.

Els Homo sapiens ens inventem models ideals, previsibles, reductors de diversitats i d'originalitats; i ens pensem que tot allò que s'aparta dels nostres models és antinatural; ens creiem amos i senyors de la natura, quan en realitat és la natura la qui decideix què és natural i què no ho és. I és natural tot allò que la natura genera. El bo i el dolent definit pels humans no es desprèn de la natura, que és com és, i que sempre és més rica, diversa i sorprenent que les societats humanes.

Si alguna realitat deixa de ser harmònica amb la natura, aquesta realitat acaba esvaint-se. Tant més ràpidament s'esvairà com menys harmònica sigui amb la natura. Però ni en aquest cas es pot parlar d'una realitat antinatural, perquè aquesta realitat ha brollat de la natura.

.

.