Senyors elegants que escridassen i fan botifarres a les persones a qui se'ls atura el cotxe davant d'ells i no poden passar.

Cas 1

Se li atura el cotxe a una dona, i dins l'automòbil del darrere, que no pot passar, un senyor d'aparença respectable, li fa gestos irats; escarafalls d'enuig desesperat; el llavi inferior li puja un xic per damunt del superior expressant un menyspreu encès; fa sonar el clàxon; acaba fent-li la botifarra amb el dit del cor aixecat, i si les mirades matessin la dona ja seria morta. I tot això ho fa un senyor de poc més de cinquanta anys, vestit amb un tern força elegant, dins d'un cotxe d'aquests que molts es compren per donar una imatge; un senyor que probablement quan arribi a casa farà un petó als seus fills, i que potser al llarg del dia premerà la mà de persones a qui ell considerarà respectables, i amb qui voldrà quedar bé. En aquest moment que el miro és una bèstia enduta per les pulsions; si baixés del cotxe deixaria anar un reguitzell de frases que cercarien la disfressa d'una raó mancada de fonament; l'instint fa vergonya i qui perd els estreps a causa de l'instint sovint el vesteix d'una pseudo-lògica que naufraga per tots costats.

Cas 2

En Jordi Èvole, el Follonero, un paio que qualsevol que el conegui podrà estar o no d'acord amb ell però que és un tros de pa, i que se li veu de lluny que és bo, anava dins del cotxe amb la finestra oberta la nit post-electoral, i un home, d'aparença respectable, li va cridar amb mots de brasa ardent i continguda: “Que contento estarás con lo de Amaiur, eh!. Porque se nota un huevo que estás con esos etarras. Los demás no sé... pero a ti se te nota un huevo” I li deia això, apuntant-lo amb el dit, i expressant el mateix menyspreu que l'home del cotxe del primer cas.

Cas 3

En Jordi Èvole, novament, desfilant amb el micro a la mà a la manifestació per l'alliberament dels presos, en un magnífic i valent programa que va dedicar a Euskadi, es va sentir dir per un dels manifestants de caire marcadament kale borroka “Que hace este payaso aquí? Te parece divertido lo que ves aquí? Payaso de los cojones!” I mentre li deia això, el mirava amb l'idèntic foc de flama d'odi dels senyors d'aparença respectable del cas 1 i del cas 2. Amb el llavi inferior per damunt del superior. Amb la mirada disparant bales d'odi. Amb una veu que s'assemblava en el seu timbre al lladruc espantat d'un gos que necessita mossegar qui sigui, però que necessita que algú mereixi ser mossegat per mossegar-lo i quedar-se a gust.

Podria continuar descrivint casos i casos quotidians; alguns de fa poques hores; altres de no fa gaires dies; molts d'algunes setmanes cap aquí; casos de gent que per uns instants substitueixen el diàleg i l'objectivitat per l'escopinada més baixa de les seves ments; configuren l'enemic absolut en el rostre d'aquell o d'aquella que no pensa com ells, o que comet un error, o que, amb culpa o no, els fa perdre el temps; un temps que tampoc no fan servir per viure, perquè s'encadenen a l'ira, a l'odi, al prejudici, a la por, a la pressa... Són gent que si es veiessin des de fora, sentirien vergonya. El seu problema, però, és que mai... mai... mai... han arribat a aconseguir de veure's a si mateixos des de fora de si mateixos... I mai han aconseguit veure's dins de la situació de l'altre. I encara que no ho reconeguin, consideren que ells són els qui fan bé les coses i que els altres són la “chusma”; una paraula que repeteixen molt, tot i (en molts casos) considerar-se força “progres”.

És, de fet, habitual que al llarg del dia, l'individu Homo sapiens actuï per impulsos, i que la raó arribi bastant més tard que la decisió presa d'actuar d'una determinada manera; a mi, però, aquest costum em posa la pell de gallina. Perquè, tot i que ho portem als gens, també portem als gens la capacitat d'automodificar-nos; el cervell és un òrgan en creixement constant, potser l'únic que es va modificant al llarg de tota la vida, i és capaç d'invertir el procés. El cervell, per voluntat del seu propietari (que de fet és la conseqüència de la seva activitat), pot modificar-se gradualment al llarg de la vida a través de la bona elecció dels pensaments, i dels hàbits de funcionament reforçats amb la reflexió i la senzillesa vital.

No s'ha de prendre cap decisió de relació amb els altres sense que aquesta decisió hagi passat primer per la garba de la lògica, l'empatia, la humanitat, el sentit comú, el respecte...

Cal adquirir l'hàbit de pensar abans de dir o abans d'actuar; els mots potser seran escadussers, però la comunitat humana en sortirà beneficiada fins a uns límits inimaginables.