Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, January 5, 2012

Per què no dur gorra? Exercici d'autocrítica políticament incorrecte.


Imatge de la Wikipèdia.

Observant les tendències, els hàbits i els codis de conducta de molts instituts del País Basc, de Castella i Lleó i de tot el territori de Catalunya, que són els que més conec, voldria, avui que entrem a la nit de Reis, fer un exercici més de sinceritat (dels molts que faig) pel que fa a les meves opinions, malgrat que corri el risc de no ser políticament correcte. Si algú es molesta, que sàpiga que el que jo escric és només la meva opinió, i que no ha de ser modèlica ni compartida; i que tingui en compte, també, que cap opinió no ens hauria d'ofendre, sinó, en tot cas, d'obrir al debat respectuós i assenyat.
El cas és que fa por de vegades opinar que la dèria de prohibir als adolescents de dur gorra és un absurd. Ningú no m'ha donat una raó convincent per la qual no es pugui dur gorra. Jo, en canvi, tinc un munt de raons per a respectar la lliure indumentària dels joves dins dels límits de l'operativitat i de les hormones. I fa por opinar, perquè no hi ha enuig més furibund que aquell que es veu empès a defensar una norma mancada de fonament; cal una certa crispació, una contundència manifesta, quan no hi ha arguments lògics. A un bon feix de societats, s'imposa cobrir el cap per estar en una classe, en un parlament, o en un temple; aquí, acostumem, a prohibir l'ocultació del cap. ¿Per què prohibir un detall que no afecta a l'exercici intel·lectual, que no oculta els trets de la fesomia, que pot respondre a una necessitat d'expressió identitària, o que pot ajudar a sentir-se bell un jove o una jove? Prohibir és afegir llenyar seca al foc de la provocació adolescent. Prohibir una gorra és una manera equivocada d'imposar una autoritat que s'ha de guanyar amb l'exemple, amb el tracte just, amb l'empatia, amb el caràcter... i no amb normes que en realitat esdevenen marques territorials castradores i injustes.
I podríem passar al tema de l'autoritat. Moltes vegades l'alumne té raó quan se sent injustament tractat pel professor, quan percep un to repressiu que prejutja, quan troba a faltar una comprensió profunda, quan no se sent escoltat, quan se sent tractat com un ciutadà de segona, com un “menor”, mai millor dit. La paraula “menor” s'hauria d'esborrar del vocabulari pedagògic. No hi ha cap alumne “menor”; si volem que es converteixin en adults cal tractar-los com adults; per tot allò que és fàcil i també per tot allò que és dur. I igual com cal suspendre'ls si no fan la feina que pertoca, o sancionar-los si actuen en contra de les normes de convivència,  cal també concedir-los aquells drets, aquells privilegis i aquell bon tracte que concediríem a un adult.
Imaginem que ens toca impartir un curset per a professors... ¿li diríem a un professor adult que es tragués la gorra a classe, cas que algun dels professors la dugués per estil, per estètica o per gust? ¿Li diríem que amagués l'ampolla de plàstic d'aigua, a un professor adult, si la tingués damunt de la taula, i anés fent petites glopades mentre treballa i està atent? ¿I si un professor o professora (alumna del curset) ens demanés que necessita d'anar al lavabo, li deixaríem de mala gana, i amb algun renec les claus, o li diríem amablement “aquí tens les claus!”? Doncs si tractaríem així de bé, i de respectuosament, als professors adults participants al curset perquè són adults... ¿per què no ensenyar a ser adults els alumnes també en els drets, en el respecte a la indumentària i en el bon tracte que els oferim?
Si escoltéssim, o llegíssim, algunes de les converses que tenen els adolescents entre ells quan es queixen d'alguna actitud que consideren injusta per part d'algun professor, ens posaríem vermells, perquè ens adonaríem que, algunes vegades, quan diuen que se senten prejutjats, mal mirats, i menystinguts, tenen una bona dosis de raó. Si entrem a classe amb por, aquesta por és traduïda per part de molts alumnes no com a por, sinó com a llunyania empàtica; i de manera inconscient generem rebuig i desconfiança. I compte! que, si és necessari, cal fer un crit, i un crit ben fort, i si convé un cop de puny sobre la taula; i cal castigar, i sancionar, i expedientar... si és necessari. Però tot això acompanyat d'un tracte d'adults, d'un respecte profund, auster i asèptic, a la persona que tenim al davant; i tot això, també, al costat de l'absoluta convicció que aquell ésser que tenim davant té un dignitat infinita i que mereix ser tingut en compte. I si cal dir-li “aquest no és el moment de discutir d'això, ara t'has de limitar a fer-me cas” se li diu; però se li diu en un to amable, respectuós, com li diríem a un adult; i després, amb calma, es busca el moment per a discutir o debatre el que l'alumne ens demana de discutir. Cal eficàcia executora, però ha d'anar acompanyada d'un tracte madur, si volem que els alumnes arribin a ser madurs. I no hem d'oblidar que tractem diversitats familiars, al costat d'una bonior de sensibilitats diferents i de visions diferents de la vida; evitem del tot les referències als costums o morals familiars, que poden ser immensament diferents i que no hem d'entendre, que no tenim la missió d'entendre, i encara menys de dirigir o corregir.

I malgrat tot el que he dit, que quedi clar: si existeix una norma escrita o consenuada que prohibeixi les gorres, jo la faré respectar amb contundència, i la respectaré jo mateix; però el dret a opinar sobre qualsevol norma el tinc i el tindré sempre.
.
.

4 comments:

Cristina Balaguer said...

Suposo que la societat en la que vivim té tendència a carregar-se al més feble, sovint per motivacions diverses i equivocades (per falsa reafirmació, per por, per covardia, per menyspreu, per aparença, etc.). Els nens i joves són els més febles, perquè estan a les nostres mans (a la dels adults). Molts "adults" però només ho són de nom, i no ho són pels seus actes. Tenir cura, educar i acompanyar en el seu creixement un nen o jove és la tasca més complicada que hi ha. En cadascun d'ells/elles hi ha la nostra esperança de futur com a humanitat. Hauríem de sentir-nos orgullosos de poder fer aquesta tasca (com a pares, com a mestres, com educadors,etc.) i a l'hora ser prudents i valorar la potencialitat que hi ha en tots ells. El respecte és quelcom que no s'hauria de perdre mai i sobretot no té sentit no respectar allò més valuós que tenim, les persones joves. Ens queixem de com funciona tot, i de vegades no ens adonem que part de la responsabilitat la tenim nosaltres en els petits actes de les nostres relacions amb els demés, sobretot amb els nens i joves. Un professor em va dir quan estava embarassada - al mostrar-li jo preocupació sobre l'educació dels fills- que els fills, quan són petits, imiten el que fan els pares. He pogut comprovar com no s'equivocava. M'agradaria molt que els meus fills tinguessin un professor com tu Jeremias. Bona nit de reis!

Anonymous said...

Recordant la meva experiència com alumna, i amb el convenciment que el sistema educatiu funciona a la perfecció, i no és broma!
Veig que és increïble la capacitat dels responsables d'ensenyament per perdre el temps creant normes que fan perdre el temps raonant estupideses. I em pregunto, serà que gran part de l'època escolar tracta d'això, d'acostumar-se a acomplir normes estúpides? D'aprendre a obeir l'autoritat? D'aprendre a no reflexionar? M'ho pregunto perquè no ho sé, però de ben segur que no tinc el convenciment que es busqui el millor per cada alumnne com a persona, que en part seria el desenvolupament de les seves capacitats individuals, sinó que possiblement es busqui el servei que aquest/a farà en el futur a l'economia del país. També és només una opinió que no pretén ofendre a ningú.

Marisa M.

Rufino Mesa Vázquez said...

Estic d’acord, no faltaria rés més que en traguessin l’opció d’opinar. Ara s’ha d’entendre també, hi han opinions que son ofenses voluntàries, es fan amb objectius clars d’agressió...

Nuesa Literària said...

Moltes gràcies, Cristina. Tens raó, el tracte quotidià amb els altres és el que configura els valors socials; i no podem partir de diferències dins del mateix sistema que només es fonamenten en l'edat. També s'ha de dir que, de vegades, el més feble és el professor; pel caràcter, pels condicionants, per l'ambient... però com a professors ems hem de créixer i obrar no depenent del entorn, sinó de les nostres conviccions personals, però és clar, per això s'han de tenir conviccions, i han d'estar fonamentades en la igualtat i en l'estranya sensació que la matèria que treballem és terra sagrada.

Gràcies Marisa. Aquestes normes no les crea el departament d'educació sinó que són competència del grup de mestres de cada centre, i el cas és que hi ha molts centres, la majoria, que es perden en disquisicions estèrils sobre temes secundaris i acaben adoctrinant pel que fa a l'estil i a l'estètica. Com bé dius caldria aprofundir en l'essencia i considerar la diversitat estètica com una riquesa.

Gràcies Rufino. El que dius ho he pensat moltes vegades. ¿Fins a quin punt hem d'acceptar totes les opinions? ¿Hem d'acceptar les opinions dels que consideren l'home superior a la dona, o algunes races inferiors a d'altres? És difícil respondre. La meva visió, ara per ara, és que cal escoltar totes les opinions, perquè sense escoltar-les no es poden rebatre; i confiar que aquest respecte que exercim vers opinions inhumanes contribueixi gràcies al diàleg al seu canvi. El respecte a les opinions inhumanes si va acompanyat d'un diàleg, i d'una contundent resposta raonada, pot contribuir a la transformació d'aquestes opinions, potser no durant el debat, però sí que a la llarga.