Estrangers a la nostra pròpia creació

.

Tot allò que avui la societat ens impedeix, i que la nostra espècie ha gaudit al llarg de la seva evolució, desperta en nosaltres una atracció meravellosa i irressistible; per exemple: el bosc, la natura, la nuesa, l'univers estelat de la nit...

Vivim allunyats de l'entorn on ens hem fet; embafats de formigó, urbs, roba i llum (la nit està excessivament bruta de llum, i difícilment albirem la llum dels estels).

Hem transformat tant l'entorn, que sense saber-ho ja no hi pertanyem; som en certa manera, estrangers a la nostra pròpia creació. I tot allò que ens retorna a l'entorn matern de la natura, si estem prou desperts i prou alliberats de les alienacions humanes, ens atrau i ens sedueix poderosament.

.

Adéu al paradís (tot i que sempre el portem a dins)

.

.

Acabem la temporada oficial de platja al mateix lloc i de la mateixa manera com la vam començar allà pel llunyà maig del 2009; retornant uns quants dies (breus però eterns dies, formats d'instants eterns d'aquells que mai mai no s'acaben) al paradís. I caminar per aquest paradís és una mica com ficar-me dins d'aquest blog, veure tothora ben alta i lluent la imatge que l'encapçala, i fugir del temps; el penya-segat daurat i els pins al damunt, sobre d'un mar de vidre.

Res millor que caminar dues hores cada dia pel bosc, i acabar unes quantes hores al matí, i unes altres a la tarda, en una cala lluny de tot arreu; lluny de carreteres, de pobles, d'edificis, de civilització, i en un entorn on la nuesa ha perdut el seu caràcter més instintiu i ha recobrat plenament una humanitat lliure de fetitxismes, de convencionalismes, d'aparences falses governades per tradicions fonamentades en la por, l'excessiva prudència, el càlcul de seduccions i el poder. Us asseguro que el bosc, el mar i la nuesa en un entorn familiar van millor que qualssevol píndoles antidepressives, i ens retornen a allò que al llarg de milenis hem estat: potser més pobres, però més lliures; potser més vulnerables, però més humans, més sàpiens, més nosaltres. A mesura que la natura recula empesa per l'ambició del creixement econòmic, nosaltres perseguim i perseguirem la natura, per estimar-la, per retre-li homenatge, per agrair-li l'ésser i els fruits que ella ens regala; per lloar el vestit amb què ella ens ha guarnit des de la naixença; per dir-li que malgrat la seva duresa i les seves contradiccions, reconeixem la bellesa d'existir, i la bellesa de tots els elements que encara no han estat taxats per la ment obssessionada de l'Homo sàpiens de l'actualitat.

I tot això caminant vers una millor comprensió i exercici de l'amor (no pas del desig) a totes les persones.

Ara esperem la tardor amb anhel; el marró i el roig de les fulles, la flaire de l'humus moll, el gemec del vent, la foscor de la nit matinadora que ens regala la llum de la celístia.

Viatge a Càdiz. (III). Cala del Frailecillo. Faro de Trafalgar. Caños de Meca.

.

Far de Trafalgar, i la platja del far.

La platja del far, vista des del far, cap al tard, quan ja marxàvem.

Vista de l'Atlàntic des del far de Trafalgar.

Un munt de vaixells descansen sota aquestes aigües.

Far de Trafalgar (el nou) i restes del far originari.

Camí que travessa els penya-segats, damunt les cales de Roche.

Cala del Frailecillo

Ens llevem tard, passades les nou (aquí tot va més tard), i el càmping encara es troba dins el silenci de la matinada, gairebé tothom dorm.
A les deu ens acostem al Far de Roche, que es troba a uns tres quilòmetres del càmping. Aparquem el cotxe i reseguim el camí que travessa el capdamunt dels penya-segats de les cales de Roche (les que ahir no tenien sorra per la marea), en aquesta hora hi ha un xic més de tros de platja, devem tenir mitja marea (i pujant). De tant en tant, a la nostra dreta, apareixen unes escales de gran pendent que baixen fins alguna calanca mig solitària. Al capdamunt de cada escala, el nom de la cala: “El aspero” “El Pato” “El tio medina” “El frailecillo”... Caminem un quilòmetre i mig i arribem fins al final dels penya-segats; queden tallats per un hotel. Més enllà de l'hotel, una urbanització bastant luxosa. La informació que tenia (de fa set anys) parla de l'hotel en projecte, i també que les cales eren racons de difícil accés (avui tot està més arreglat i ja comencem a veure riuades de gent amb la nevera, les cadires, les taules, etc). És evident que la “bona voluntat” d'alguns per tal de facilitar els accessos converteix un racó mig solitari en una platja més de tantes com n'hi ha. El naturisme habitual i abundós que ens deia la guia, és a hores d'ara i en aquests espais, esporàdic. Domina, en aquests indrets, un perfil d'usuari més aviat consumista, enganxat a totes les possessions possibles. Ens quedem a la Cala del Frailecillo on observem algunes traces de naturisme, que s'incrementen notablement després d'instal·lar-nos-hi nosaltres; la natura crida la natura.
Ens estem a la cala fins a les dotze i deu. Tornem pel camí del penya-segat, fins al cotxe. Escrutem la mar, intensament blava, on diuen que sovint s'hi observen balenes. Ens estem una estona al far, fent fotografies. Observem la costà d'enllà de la Cala del Aceite, fins a Conil. Amb la marea mig baixa encara, la platja és gairebé contínua dessota els penya-segats. Dues noies que baixen d'unes bicicletes ens demanen que els fem una foto amb el mar de fons.
Havent dinat ens dirigim a Caños de Meca, un dels objectius principals del nostre viatge. Abans d'arribar al nucli de la població ens desviem cap al Far de Trafalgar. Deixem el cotxe lluny del mar, i caminem dessota un sol de justícia en direcció a la gran torre, envoltada d'una costa sorrenca capriciosa, que fa ziga-zagues, i que ens evoca antigues batalles navals portades a terme davant d'aquestes platges. Quants vaixells hi reposen enfosats des de fa segles! Aquests pensaments alimenten la imaginació dels més petits (i dels menys petits).
Hi ha gent, però no està massificat i la majoria de visitants no van a la platja, sinó que hi arriben fent turisme històric; pugen al far, i se'n tornen a anar.
Ens situem a la platja de la dreta del far (mirant al mar), en un petit nucli naturista (molt escadusser). La platja és gairebé solitària. El mar està esveradíssim, i sabem que no ens hi podem ficar, és extremament perillós; ens mullem amb l'escuma que pica contra la riba. Juguem a pilota. Llegim la crònica de la batalla de Trafalgar, dessota el far i mirant de tant en tant la blavor obscura de l'Atlàntic. Un quilòmetre mar endins, les profunditats arriben als cent metres. Pensem en els 459 morts anglesos, en els 4300 morts francesos i espanyols, en el tret de gràcia a Nelson, que va morir aquí al davant mateix.
A les 20:00 deixem la platja i pugem al far.
De tornada al cotxe, travessem les dunes, contemplem les barraques dels venedors d'artesania, els Chill Outs, els bars bohemis, difícils de descriure, un noi amb rastes, molt bru, que fa bombolles gegants... un món que va arribar amb força a la dècada dels seixanta del segle passat i que en aquest racó sembla que encara revifa
Després ens atansem a Caños de Meca i continuem contemplant el món Hippy.
Ens en tornem a Conil i sopem a l'Almadrava: una mena de local on tries el peix cru, i te'l fregeixen al moment. Molt peix, molt bé de preu, i amb una cervesa fresca que aixeca els ànims.
Acabem de sopar a les deu, quan gairebé encara és de dia i la gent comença a tornar de la platja.
Nosaltres, per avui, ja en tenim prou i ens n'anem a dormir; demà serà un altre dia.

.

Viatge a la província de Càdiz. (II). Cònil. Far de Roche. Cales de Roche. Playa de los Bateles.

.

Cala del Aceite

Un carrer de Conil.



Far de Roche

Pub el Pirata

Platja de Los Bateles, amb Conil al fons.

Conil és un poble de cases immaculàdament blanques, amb els rètols dels carrers estranyament còmics; amb una naturalitat, però, entranyable, perquè no es busca la comicitat sinó l'autenticitat: “Maria la Morita” “Antonio el Tumba”.
Compte, però, amb recolzar-se a les façanes, perquè de tant en tant hi ha algú que buida la galleda amb l'aigua i el sabó des de la seva finestra, i el líquid escumós regalima per la paret fins a la vorera.
Aquí, a Conil, les places de pàrquing del Mercadona són enormes si les comparem a les de Terrassa.
A la piscina del càmping ens fan gràcia tot un reguitzell de normes, que si hi són segurament és perquè alguna vegada s'han transgredit: no abocar escombraries a la piscina, els més petits no poden fer les seves necessitats a l'aigua (els grans sí?), no hi pot entrar gent amb malalties infeccioses, o prohibit entrar-hi amb roba.
La platja de “los Bateles” de Conil, la que està més enllà del Rio Salado, des d'on es veuen nítides les façanes blanques de les cases, és increïblement ampla i llarga; les dunes s'han conservat, i la visió es perd tant pel nord com pel sud.
A Conil, hi ha un pub que es diu “El Pirata”. Sobten les cases blanques i les cases baixes (ni un bloc de pisos), els carrers costeruts, els cistells, l'accent de la gent que parlen com si cantessin, amb entonació; una entonació que expressa una bona part de la significació de la frase, la que potser seria molt costós elaborar amb mots.
A la tarda, cap a dos quarts de quatre, traiem el cap a la “Cala del Aceite” que segons totes les guies havia de ser una cala naturista; la realitat, però, ens mostra un racó atapeït de gent, massificat, i tothom amb banyador, nevereta, i gairebé equip de música.
Reseguim les cales del nord del far de Roche, i ens adonem que en aquest moment estan sense sorra a causa de la marea. Continuem més enllà fins al mirador de ginebrons, que està tot just passada la urbanització que hi ha més al nord de les cales de Roche. Del mirador, travessant les dunes, arribem fins a la platja, i la descobrim massificada, atapeïda de gent d'hàbits tradicionals i consumistes.
Finalment ens acostem fins a la platja de “los Bateles” la de Conil, la de més enllà del Rio Salado; i malgrat ser una platja gairebé urbana (tot i que el poble és tan lluny que no és pròpiament urbana), hi trobem els primers vestigis de naturisme en estat pur. Com ja he explicat, aquesta és una platja molt ampla, amb dunes, la llargada es perd fins a l'infinit. Com més lluny del nucli urbà, més solitària, més bella. Sorra finíssima. L'únic problema és la gran quantitat de gent que hi passeja; sembla ben bé la Diagonal de Barcelona; però insisteixo, com més lluny del nucli urbà, més solitud.
Ens quedem a la platja fins a les 20:20, i el sol, en aquesta hora, encara pica amb força.
D'aquí al càmping, a sopar i a dormir, que nosaltres som de costums francesos, i demà ens espera un altre dia preciós.

.

Sobre la Waikiki o Cala Fonda, o el nudisme, o la nuesa, o els mirons, o la gent que posa cares rares, o els qui volen saber com s'hi arriba, o...

.

Analitzant els mots que la gent introdueix al google per arribar fins aquest blog, resto sorprès de l'alt percentatge d'usuaris que hi vénen a raure cercant informació sobre la Waikiki. Molts busquen la manera més fàcil d'arribar-hi, d'altres no concreten què volen saber d'ella. Mai no tinc clar si el més convenient és parlar-ne, dir-ho, ajudar-los... o bé si el millor és no donar cap mena d'informació per tal de preservar un dels últims racons verges de Catalunya tan desconegut com sigui possible.
La veritat és que amb tanta informació com hi ha avui dia a internet, escriure o no escriure en aquest blog el secret sobre com arribar-hi no té gaire importància. M'agradaria trobar, però, la fòrmula adequada per aconseguir que la gent tingui actituds humanes superiors. Potser el millor sigui parlar sobre nuesa, sobre humanitat, sobre natura, per tal de transmetre els valors que jo crec que avui són escadussers i que fan que la costa cada vegada es degradi més, i que els Homo sàpiens hagin de decidir-se entre un conservadurisme arcaic i irracional o un animalisme irresponsable i inhumà.
On millor per a parlar-ne que en aquest blog?
Qui vol anar a la Waikiki? Un ventall de perfils humans força diversos. Principalment gent que cerca espais virginals, plens d'una natura respectada i conservada tal com sempre ha estat; sense urbanitzacions ni facilitats d'accés de cap mena. Si ets d'aquests, enhorabona, la Waikiki és un dels espais que busques, però has de saber que a la Waikiki la majoria de les persones s'hi estan nues. No és estrictament necessari que tu et despullis, tot i que t'ho aconsello. El que sí que és necessari és que respectis els qui decideixen despullar-se. Cal que no els miris com si fossin extraterrestres, o com si tinguessin al cos alguna mena de glàndula antinatural que tu no tens, o com si fossin bojos, criminals, indecents o pervertits. Hi ha gent que practica aquestes mirades, a cops acompanyades de mots ofensius, com si el normal fos amagar-se el cos i l'anormalitat fos treure's la roba per a banyar-se; com si la nuesa aquí tingués la finalitat de cercar la pràctica d'una sexualitat irresponsable.
La gent que s'està a la Waikiki sense banyador en la seva majoria (sempre hi ha excepcions) no cerquen sexe, ni tan sols tenen al cap la idea d'estar fent alguna cosa fora del normal. Qui va a la platja despullat, per norma general, no és conscient que fa nudisme; és conscient que va a la platja. I hi va de la manera que més li agrada anar-hi. I quan es lleva al matí per anar a la platja, no diu... “vaig a fer nudisme”, diu... “me'n vaig a la platja”.
És cert que a la persona que va a un d'aquests espais per primer cop (o molt esporàdicament) li pot fer l'efecte que veu “forats”, “boles”, “greixos” etc. Però aquest efecte es produeix a causa de la manca de costum. La persona que mai no ha sortit de l'Iran, quan ve a Europa i comença a veure els cabells de les noies voleiant al vent, també sent “coses”. I aquells que només han vist les dones dins d'un burka, quan observen la boca oberta d'una noia, i la seva llengua, i els forats del nas, potser amb pèls a dins i tot, també sentiran “coses”. Però és evident que quan s'acostumin a veure les dones en llibertat, aquest efecte subjectiu minvarà i acabarà desapareixent. Per això recomano altament que qui cerqui natura virginal, sigui capaç d'aspirar a assumir el seu cos i la seva nuesa no pas com un reclam sexual sinó com un fruit més de la natura.
Recomano a les persones que s'acosten a la Waikiki per a trobar natura salvatge, que intentin també trencar amb les mentides de l'època que ens ha tocat viure. Cada època té, ha tingut i tindrà les seves mentides. Algunes de les de la nostra època són aquelles que ens diuen que hi ha cossos bells i cossos lletjos, que la bellesa només ho és si compleix uns requisits escrits per no se sap qui, i que aquesta bellesa es pot definir, concretar i descriure d'una manera absoluta. Aquesta és una gran mentida, una fabrica funesta de malalts i de malaltes, d'infeliços, d'insatisfets, de frustrats, d'amargats. ¡Quanta gent no s'agrada perquè li han ensenyat a no agradar-se!
I hi ha més mentides, com per exemple aquella que ens diu que un cos nu, tant sí com no, és un objecte eròtic. Cap cos no és un objecte; l'erotisme no és al cos nu, ni tan sols als ulls que miren, és (o pot estar) a la ment posseidora dels ulls que miren, que cerquen, que quantifiquen, que despersonalitzen. És molt probable que el primer dia (o els primers dies) que hom s'atansi a una platja de les anomenades “nudistes”, no pugui evitar d'excitar-se o de veure els cossos com a objectes eròtics; però novament el costum, la rutina i la bona voluntat, posaran les coses al seu lloc; i sobretot la relació personal i intel·lectual, el diàleg amb les persones nues, ajudarà a desfer el miratge i a descobrir que no hi ha cossos, que hi ha persones, i que la bellesa no és només a fora, que també és a dins, i que a cops una bellesa exterior conté una profunda lletjor interior que modifica totalment la imatge que la nostra ment s'havia fet d'una persona.
I per si tu, “miron”, em llegeixes, t'explicaré el secret per a “curar-te”: parla amb la gent. Dialoga amb la noia a qui mires com si fos una costella a la brassa amb all i oli. Descobreix la persona que s'hi amaga al darrere. Fes-ho amb molt de compte, d'una manera natural, sense que es noti que t'agrada mirar-la. Atansa't a la nuesa d'una manera civilitzada, a través d'alguna associació naturista o similar, i fes l'esforç de no restar pendent del cos dels altres; el cos, el veuràs, com veus el nas o els ulls de les persones. Centra't en el diàleg i deixaràs de ser esclau de les teves obsessions, t'evitaràs un càncer de pell (tant anar amunt i avall de la platja), uns quants insults i un reguitzell d'exabruptes; i potser fins i tot (i amb paciència) arribaràs a trobar amics i nòvia.
Si et limites a ser un “miron” et perdràs el plaer de la nuesa; la llum potentíssima del far de la teva sexualitat obsessiva t'impedirà descobrir els matisos dels colors del crepuscle; et perdràs amics, companys, persones... i t'avorriràs molt i molt i molt... Hi ha qui per arreplegar un bitllet de cinquanta euros, en deixa escapar sis-cents mil.
Vivim una societat profundament erotitzada, incapaç de percebre una infinitud de belleses que se'ns escapen, protegits com estem dins les nostres cuirasses de llunyania.

Hi ha bellesa enllà de l'erotisme. És meravellós, l'erotisme, però no ho és tot; hi ha molt més. És natural l'erotisme; però el cos nu no és necessàriament eròtic, i l'erotisme es troba a molts altres llocs a banda del cos. L'ésser humà ha d'humanitzar l'erotisme i ha d'alliberar el cos nu de l'únic registre que el món que vivim li atorga. La recompensa a aquest exercici és la llibertat del retorn al paradís. Les energies i les recompenses, però, com sempre a la vida, es poden fer servir per construir o per destruir, per apropar-se a les persones o per aprofitar-se'n. El misteri del mal no desapareixerà mai del tot, ni arribarem mai a la societat utòpica perfecta, lliure del dolor, de l'abús i de la superficialitat. El camí vers la reconciliació amb la natura i amb la humanitat és només un camí que ens portarà una mica més a prop d'allà on voldríem arribar; mai no assolirem del tot allò que ens agradaria (almenys en un pla immediat). Ni trobarem millors persones en una opció vital o en una altra. Com a individus, podem escollir una vida millor; com a espècie, cal alguna mena de transformació superior, potser una mutació, o uns quants centenars de milers d'anys d'evolució més. Però compte! Que l'evolució no va sempre en la mateixa direcció, i si no, fixeu-vos en la Sacculina.

.

Dos milions d'amants de la nuesa, a Espanya, aquest estiu.

.

Tal com publica el Club Català de Naturisme a la seva web, citant una notícia sobre un estudi realitzat per la “Mesa del Turismo”, 1,5 milions d'estrangers visiten l'Estat Espanyol al llarg dels mesos de l'estiu per tal de poder viure una mica més a prop de la natura sense cap mena de roba.
Al costat d'aquest milio i mig de persones estrangeres (famílies en la seva majoria), hi ha 500.000 persones més originàries de l'Estat Espanyol que s'apropen a la platja sense banyador.
Espanya, en aquests moments, és un dels llocs del món on les lleis no penalitzen la nuesa. Això permet a un munt de famílies per les quals el cos nu no és sinònim ineluctable d'excitació sexual de gaudir del sol, del mar, i de totes les sensacions que es deslliguen en recobrar un estat en el qual la nostra espècie ha viscut i evolucionat durant centenars de milenis.
Segons la “Mesa del turismo”, a Espanya hi ha una vintena de centres naturistes (campings, albergs, urbanitzacions, etc.)
Diu també que hi ha vint platges nudistes. Aquí s'equivoca; en realitat n'hi ha alguns centenars; i estrictament l'ús de la costa espanyola no està regulat per la llei, en conseqüència no hi ha legalment cap platja on estigui desautoritzada la nuesa. La nuesa o no nuesa ve determinada per la tradició i és escollida de manera espontània pels usuaris. Els ajuntaments sí que de vegades n'administren els usos, però la seva acció no se suporta sobre cap base legal.
Sigui com sigui, és un fet que els temps evolucionen, i que si als anys cinquanta o seixanta del segle passat, veure algú nu era considerat una mena de provocació o d'escandol, avui el fet que algú estigui a la platja sense roba és comprès com una manera més d'apropar-se a la mar, que continua sent minoritària, però que està en creixement. Com més arreli el costum, menys fetitxe serà el cos humà, més acostumats estarem a la nuesa, i millor assumirem la realitat íntegra de l'ésser humà; sense posar la cara de babaus que els quedava als nostres avis quan veien les cuixes de les turistes del nord.

.

El paradís no costa diners. El paradís exigeix no ser comprat amb diners.

.

Aquesta imatge m'ha fet recordar uns apunts que vaig escriure fa alguns estius i que més avall us poso.
.

"Vaig a la platja. Agafo una bosa de tela que tinc fa cinc anys. La vaig comprar a uns peruans en un mercat de l'Hospitalet de l'infant. No necessito, en absolut, cap motxilla de fibra sintètica, amb cremalleres, butxaques i elements llampants que s'hi afegeixen més per atraure la meva atenció que no per a fer-me servei. De fet, tampoc no cal que dugui gaire embalum: un mocador de la grandària del meu cos, que doblegat gairebé m'hi podria caber dins la butxaca; un pot de crema protectora factor cinquanta; tres pomes, una ampolla d'aigua, i res més. M'assecaré amb el sol. No faré servir vestit de bany. M'estalvio el pes de la tovallola, els diners i la contaminació generada durant la fabricació de la tovallola i del banyador. Aniré a la platja en bicicleta. Pujaré la bicicleta al tren, a Terrassa. Faré transbordament a la Plaça de Catalunya i agafaré el tren que va en direcció a mataró. Baixaré a Calella, i pedalaré fins a un racó de Costa entre Sant Pol i Canet. Serà genial fer una mica d'exercici abans de remullar-me. Tot i que el trajecte és tan curt que no em caldria ni tan sols la bicicleta. Podria baixar a Sant Pol i caminar vuit minuts. A la platja no hi ha dutxes, ni passeig marítim (de moment), ni res de res. No cal res per a gaudir. Cal “res” per a gaudir. Com més hi afegim, menys gaudim. Acabem necessitant el que és absolutament innecessari i ens fem més dependents. La sal de la mar no ens farà pas cap mal pel fet de no marxar de la nostra pell fins arribar a la dutxa de casa. Un cop a la platja, no cal menjar patates fregides, ni llaminadures, ni refrescs; no són sans i acaben representan un jou. Res millor que la fruita. No cal lluir marques a les motxilles, ni a la roba. No cal viure pendents de l'aparença, de quina imatge oferirem als que ens envolten, de si anem massa pobres o massa informals. L'obsessió per la imatge ens encadenarà a una falsa necessitat, la d'impressionar, la de mostrar-nos poderosos o autosuficients, la d'amagar-nos les peculiaritats que ens podrien fer vulnerables perquè no les tenim prou assumides. Resumint: no ens cal res; o, en tot cas, ben poca cosa. Més encara, ens cal no tenir res per a poder assaborir la llibertat. Una de les llibertats més grans és necessitar poquíssim per a gaudir molt. Els millors elements de gaudi de la vida gairebé no costen diners."

.

Sobre l'amor incondicional i la tolerància zero a la pornografia infantil.

.

Les persones som fràgils, necessitem amor en el seu correcte significat, que és aquell que es lliura incondicionalment: volem el bé de l'ésser que estimem per cap raó fora del seu propi bé. Només això és amor, qualsevol altre variació que persegueixi un interès, esdevé un amor malalt, patològic i infrahumà. Bo i que aquest amor es manifesta de manera natural, sobretot en els infants, ens cal aprendre a estimar, ens cal torejar els instints ancestrals que pel fet de representar un benefici evolutiu ens menen a cercar l'interès dels propis gens en tota situació. La consciència tendeix de manera espontànea a l'amor; les pulsions tendeixen de manera espontànea a l'interès.
Els infants han de créixer enmig d'aquest amor incondicional, per això no és correcte que els pares o els educadors els mostrin un amor condicional: t'estimo si ets bo... t'estimo si et portes bé... L'amor mai no pot ser moneda de canvi, i s'ha d'oferir des del principi com allò incondicional de tota vida humana, que mereix l'amor no pas pel que fa sinó exclusivament pel fet de ser, de ser persona, de ser humà, de ser consciència, d'existir...
La pornografia infantil podria considerar-se l'antítesi del que és l'amor. No vull dir amb això que entre adults i d'una manera consentida i lliure no hi pugui haver amor i relacions sexuals, fins i tot enregistrades, convertint-se així en pornografia. La ment humana és prou complexa i diversa com per a experimentar un munt de sexualitats, que essent més o menys constructives, més o menys responsables, poden prendre's com un joc, com una diversió, que davant la ment de qui les gaudeix no tenen res de dolent. Però la pornografia infantil és la perversió més absoluta de l'amor, perquè significa la destrucció de la sexualitat d'una criatura, a qui s'enganya i es deseduca, i a qui se li condiciona tota la vida sexual futura. Per això cal una lluita sense treva contra tota forma de pornografia infantil, contra qualsevol intent d'erotitzar les imatges dels infants. El naturisme detesta l'exercici de convertir la nuesa humana en un fetitxe sexual, i demana el retorn a la innocència del cos nu, que l'ocultació obsessiva ha convertit en teia seca per la foguera de la pornografia. Però és evident que el pitjor de tots els fetitximes és el de convertir el cos dels infants en producte de consum banal, a expenses de la destrucció de la seva sexualitat. Per tot això, hem de protegir els infants de qualsevol utilització frívola de la seva imatge. Vers la pornografia o l'erotització infantil només esdevé lògica la tolerància zero.

.

Un univers enllà de les normes socials i les revolucions nihilistes.

.

Hi ha altres maneres de viure, diferents a la habitual. Hi ha una llibertat rere cada repressió. I hi ha moltes menes d'inhibicions: la que es fa amb goig, perquè representa, sens dubte, un bé per algú que estimem; i la que ens destrueix, perquè no és altra cosa que la submissió a unes normes socials fonamentades en la vacuïtat de les tradicions i dels protocols. Cal saber distingir. Cal destriar el fum negre de la boira baixa dels cims més elevats i misteriosos que freguen les portes del cel. Cal viure la llibertat de la natura sense complexes; però sense submissions, tampoc, a la més brutal animalitat dels qui tracten les persones com graons de l'edifici del seu plaer personal.
Tot allò que donem ens serà retornat en forma de goig indescrptible. Un “no” a l'instint ancestral de promiscuitat, per amor al més gran que tenim: els fills, la família, la quotidiana lluminositat del dia a dia; ens serà retornat amb una intensitat vital impossible de totes totes de descriure.
Hem de viure sense por a la llibertat més absoluta, i més deslligada possible, de les tradicions religioses, socials o sexuals. Perquè una submissió, sense sentit ni raó, a les normes ens abocarà a un esclavatge insípid, rutinari, que ens prendrà visió de la vida. I la vida és massa bella per no veure-la; i massa intensa per no viure-la.
Ni progres “deslligats”. Ni moralistes reprimits. Ni destructors de la bellesa de la cultura. Ni adoradors dels valors antics. Ni perseguidors de la nuesa. Ni tirans imposadors del nudisme. Ni prohibicions. Ni imposicions. Ni nihilisme. Ni escolàstica. Ni inquisició. Ni revolució cultural. Llibertat i amor. I prou.

.

Waikiki o Cala Fonda

.

.

Cala Fonda, o Waikiki, és una de les platges més belles de la costa catalana; i es troba enclavada en un dels poc paratges verges de la costa tarragonina. Sembla mentida, però encara es poden trobar uns quants quilòmetres de bosc que arriba a la mar sense urbanitzacions de cap mena; i com és evident, lògic i natural: la nuesa hi és present amb una força alliberadora i una bellesa esclatant.

Per motius personals, m'he hagut de conformar amb passar el DSB d'enguany (Dia Sense Banyadors) en aquesta cala, en lloc d'apropar-me als punts que els companys del CCN tenien previstos. Però també puc assegurar que precisament avui he aconseguit una fita (íntima, secreta i familiar) que dóna ple sentit al DSB.

Tot el que hi ha sobre la Waikiki en aquest blog

Curiós i impactant enllaç sobre la waikiki

Més coses de la Waikiki

I algunes més

.

Naturist nudism (When nudeness doesn't mean sex)

.

Sometimes in life, the time becomes present: deep present, just present. When It happens, we feel the whole universe; alive and burning univers inside the present time. When It happens, language can't describe this fenomen: there aren't enough words. When It happens, human consciousness feels plenitude.

There are a lot of ways to reach plenitude. Putting our naked body in touch with natural elements is one of those ways. Human specie has been nude for many years (200.000 years) in touch with air, water, and sun. Nowadays, some people think that naked human body means scandal, sin, indecency, ugliness, poverty, misery, dirtiness... But there is no manufactured dress more beatiful than a rose or a lily. In spite we used all the gold in the world to make that dress, we wouldn't achieve the beauty of those flowers.

If we prevent any person from seeing a rose during his whole life, when this person see accidentally a rose, he (or she) will watch the rose with fear, he will examine its thorns, he will not touch its petals for avoiding an urticaria. At the end, he will declare that the rose is an strange flower, dark, abrupt, too wild to be exhibited.

Nowadays, there are a lot of people that is troubled by their own being. Many people consider that their own body, and bodies of everybody, are enemies. They think that naked bodies are danger and ugly realities. Many people go to the forest and they tear off thorny plants, they pick up all the sharp stones, they destroy all the poisonous mushrooms... and, at the end... these people think that this way of action is a right behavior. They think, wrongly, taht this action contribute to achieve a more beautiful world.

Our body is a natural book, the book of the nature. If we sentence this book to darkness, we will lose the poem that existence sings through this book. Our body is only one reality, an oneness. And when our body is naked, all the senses form just one sense. The only sense (formed by all the senses) perceives the harmony of nature. When It happens, we feel plenitude.

If we recover serenity of nakedness, we will also recover the innocence that we lost when we started to wish money, power, prestige, pride... Children lose their innocence when they start to worry about their possessions. They lose their innocence when they start to worry about what they have, instead of worrying about what they are. When they start to worry about what they show, instead of worrying about what they are. Being nude in nature means recovering the beloved childhood. Nakedness is like a sunlight which awake us from a nightmare; the nightmare of consumption's civilization; the nightmare of utilitarianism. Nakedness is a peaceful and liberating revolution against the chains of some people that consider their body as a dirty reality; a peaceful and liberating revolution against the imposition of fear's morality... against the unhealthy conception of the own being.

Being obliged to hide body is like a finger; a finger that point out a hidden reality; a finger that clamors for a contradiction: the hidden reality is scandalous and seductive, ugly and desirable, sinful and honourable... These contradictions go into subconscious as bad seeds, and bodies are converted into erotic objects.

The key to achieve dominion over instincts is not the concealment of human body, but its knowledge. When people hide body obsessively, then people increases their body's morbidness. When people learn to discover human body, when they realise that human body is a good and nice fruit of the nature, when they discover that human body is not necessarily an erotic object, then people have self-control and interior freedom. We must know truth and watch reality face to face, without fears, complexs or uncontrolled excitements... Then we will be free from body's fetishism

Sin is only in the eyes of some people that watch naked human bodies and they just see external reality through the lenses of their own interior fears and guilt complexes. They have suffered (unconsciously) a lot of years full of guilt complexes and repression: the mistake of condemning natural realities, of condemning a part of themselves; the mistake of not assuming a part of their reality.

There are some countries and cultures where the hands of the women, or the eyes of the women, have become reason for sexual excitement. The more we hide human body, the more It becomes perturbing reality. Human spirituality needs to recover the lost ground of the body's beauty. Human spirituality must defeat the economic empire of pornography. Human spirituality must eliminate morbidness from human body, and It must contemplate body as a natural reality.

Human body's beauty is a metaphor of the invisible reality that accompanies body. It is an ikon that point towards a more beautifull conscience. If we love the rose that we have left in a star, then all roses will recall us our beloved rose. Every human body will recall us human dignity if we achieve to recognize ( in everybody we see) a person that deserves to be loved.

Naturist nudism can be a vaccine against the use of human body as a consumption's product. Nudism can also be the breaking-off with the enforced aesthetic of the mass media... a breaking-off with the enforced aesthetic of tradition... a breaking-off with the enforced aesthetic of the dark past centuries. Naturist nudism allows us to recover natural aesthetic that has evolved in Earth since the beginning of time. When human body is naked and free in the nature, beside the sea and the yellow sand, It shines as the most beautifull image in the whole universe, the most serene, the most elegant; at least in the mind of people who lives in harmony with nature. Naturist nudism allows us to enjoy natural elements with all our senses, with all our skin. It allows that we to fill us of wind, of sea, of sun, fully. It allows that we to feel free and beautifull. It allows that we humbly to accept the dress that univers has sewed for us. It allows that we to discover our companions, free of fears. It allows us be accepted by companions as we really are. It allows us to be conscious of present time, and that we to live present time without longing for any future. It allows that we to educate our daughters and sons with the idea of freedom, free of fears, free of fetishism, free of disproportionate valuations of body's parts.

People who reject naturist nudism shouldn't condemn this reality without previous knowledge. Different people undress due to different reasons. Most of these reasons are healthy reasons. Perhaps some people who undress are victims of a lot of repressed years (people who search sexual excitement). But most of nude people, are honest persons, families, couples, friends... They search freedom, peace, nature, beauty, sun, sea, light... They want feel as a part of landscape. As Whalt Whitman said, when we are naked in nature, we are not visitors, we are part of landscape.

Jeremias Soler 

Terrassa (Barcelona)

All the english posts.

All the spanish posts.

.