Un carrer de Conil.
Far de Roche
Pub el Pirata
Platja de Los Bateles, amb Conil al fons.
Platja de Los Bateles, amb Conil al fons.
Conil és un poble de cases immaculàdament blanques, amb els rètols dels carrers estranyament còmics; amb una naturalitat, però, entranyable, perquè no es busca la comicitat sinó l'autenticitat: “Maria la Morita” “Antonio el Tumba”.
Compte, però, amb recolzar-se a les façanes, perquè de tant en tant hi ha algú que buida la galleda amb l'aigua i el sabó des de la seva finestra, i el líquid escumós regalima per la paret fins a la vorera.
Aquí, a Conil, les places de pàrquing del Mercadona són enormes si les comparem a les de Terrassa.
A la piscina del càmping ens fan gràcia tot un reguitzell de normes, que si hi són segurament és perquè alguna vegada s'han transgredit: no abocar escombraries a la piscina, els més petits no poden fer les seves necessitats a l'aigua (els grans sí?), no hi pot entrar gent amb malalties infeccioses, o prohibit entrar-hi amb roba.
La platja de “los Bateles” de Conil, la que està més enllà del Rio Salado, des d'on es veuen nítides les façanes blanques de les cases, és increïblement ampla i llarga; les dunes s'han conservat, i la visió es perd tant pel nord com pel sud.
A Conil, hi ha un pub que es diu “El Pirata”. Sobten les cases blanques i les cases baixes (ni un bloc de pisos), els carrers costeruts, els cistells, l'accent de la gent que parlen com si cantessin, amb entonació; una entonació que expressa una bona part de la significació de la frase, la que potser seria molt costós elaborar amb mots.
A la tarda, cap a dos quarts de quatre, traiem el cap a la “Cala del Aceite” que segons totes les guies havia de ser una cala naturista; la realitat, però, ens mostra un racó atapeït de gent, massificat, i tothom amb banyador, nevereta, i gairebé equip de música.
Reseguim les cales del nord del far de Roche, i ens adonem que en aquest moment estan sense sorra a causa de la marea. Continuem més enllà fins al mirador de ginebrons, que està tot just passada la urbanització que hi ha més al nord de les cales de Roche. Del mirador, travessant les dunes, arribem fins a la platja, i la descobrim massificada, atapeïda de gent d'hàbits tradicionals i consumistes.
Finalment ens acostem fins a la platja de “los Bateles” la de Conil, la de més enllà del Rio Salado; i malgrat ser una platja gairebé urbana (tot i que el poble és tan lluny que no és pròpiament urbana), hi trobem els primers vestigis de naturisme en estat pur. Com ja he explicat, aquesta és una platja molt ampla, amb dunes, la llargada es perd fins a l'infinit. Com més lluny del nucli urbà, més solitària, més bella. Sorra finíssima. L'únic problema és la gran quantitat de gent que hi passeja; sembla ben bé la Diagonal de Barcelona; però insisteixo, com més lluny del nucli urbà, més solitud.
Ens quedem a la platja fins a les 20:20, i el sol, en aquesta hora, encara pica amb força.
D'aquí al càmping, a sopar i a dormir, que nosaltres som de costums francesos, i demà ens espera un altre dia preciós.
Compte, però, amb recolzar-se a les façanes, perquè de tant en tant hi ha algú que buida la galleda amb l'aigua i el sabó des de la seva finestra, i el líquid escumós regalima per la paret fins a la vorera.
Aquí, a Conil, les places de pàrquing del Mercadona són enormes si les comparem a les de Terrassa.
A la piscina del càmping ens fan gràcia tot un reguitzell de normes, que si hi són segurament és perquè alguna vegada s'han transgredit: no abocar escombraries a la piscina, els més petits no poden fer les seves necessitats a l'aigua (els grans sí?), no hi pot entrar gent amb malalties infeccioses, o prohibit entrar-hi amb roba.
La platja de “los Bateles” de Conil, la que està més enllà del Rio Salado, des d'on es veuen nítides les façanes blanques de les cases, és increïblement ampla i llarga; les dunes s'han conservat, i la visió es perd tant pel nord com pel sud.
A Conil, hi ha un pub que es diu “El Pirata”. Sobten les cases blanques i les cases baixes (ni un bloc de pisos), els carrers costeruts, els cistells, l'accent de la gent que parlen com si cantessin, amb entonació; una entonació que expressa una bona part de la significació de la frase, la que potser seria molt costós elaborar amb mots.
A la tarda, cap a dos quarts de quatre, traiem el cap a la “Cala del Aceite” que segons totes les guies havia de ser una cala naturista; la realitat, però, ens mostra un racó atapeït de gent, massificat, i tothom amb banyador, nevereta, i gairebé equip de música.
Reseguim les cales del nord del far de Roche, i ens adonem que en aquest moment estan sense sorra a causa de la marea. Continuem més enllà fins al mirador de ginebrons, que està tot just passada la urbanització que hi ha més al nord de les cales de Roche. Del mirador, travessant les dunes, arribem fins a la platja, i la descobrim massificada, atapeïda de gent d'hàbits tradicionals i consumistes.
Finalment ens acostem fins a la platja de “los Bateles” la de Conil, la de més enllà del Rio Salado; i malgrat ser una platja gairebé urbana (tot i que el poble és tan lluny que no és pròpiament urbana), hi trobem els primers vestigis de naturisme en estat pur. Com ja he explicat, aquesta és una platja molt ampla, amb dunes, la llargada es perd fins a l'infinit. Com més lluny del nucli urbà, més solitària, més bella. Sorra finíssima. L'únic problema és la gran quantitat de gent que hi passeja; sembla ben bé la Diagonal de Barcelona; però insisteixo, com més lluny del nucli urbà, més solitud.
Ens quedem a la platja fins a les 20:20, i el sol, en aquesta hora, encara pica amb força.
D'aquí al càmping, a sopar i a dormir, que nosaltres som de costums francesos, i demà ens espera un altre dia preciós.
.
No comments:
Post a Comment