Viatge a Càdiz. (III). Cala del Frailecillo. Faro de Trafalgar. Caños de Meca.

.

Far de Trafalgar, i la platja del far.

La platja del far, vista des del far, cap al tard, quan ja marxàvem.

Vista de l'Atlàntic des del far de Trafalgar.

Un munt de vaixells descansen sota aquestes aigües.

Far de Trafalgar (el nou) i restes del far originari.

Camí que travessa els penya-segats, damunt les cales de Roche.

Cala del Frailecillo

Ens llevem tard, passades les nou (aquí tot va més tard), i el càmping encara es troba dins el silenci de la matinada, gairebé tothom dorm.
A les deu ens acostem al Far de Roche, que es troba a uns tres quilòmetres del càmping. Aparquem el cotxe i reseguim el camí que travessa el capdamunt dels penya-segats de les cales de Roche (les que ahir no tenien sorra per la marea), en aquesta hora hi ha un xic més de tros de platja, devem tenir mitja marea (i pujant). De tant en tant, a la nostra dreta, apareixen unes escales de gran pendent que baixen fins alguna calanca mig solitària. Al capdamunt de cada escala, el nom de la cala: “El aspero” “El Pato” “El tio medina” “El frailecillo”... Caminem un quilòmetre i mig i arribem fins al final dels penya-segats; queden tallats per un hotel. Més enllà de l'hotel, una urbanització bastant luxosa. La informació que tenia (de fa set anys) parla de l'hotel en projecte, i també que les cales eren racons de difícil accés (avui tot està més arreglat i ja comencem a veure riuades de gent amb la nevera, les cadires, les taules, etc). És evident que la “bona voluntat” d'alguns per tal de facilitar els accessos converteix un racó mig solitari en una platja més de tantes com n'hi ha. El naturisme habitual i abundós que ens deia la guia, és a hores d'ara i en aquests espais, esporàdic. Domina, en aquests indrets, un perfil d'usuari més aviat consumista, enganxat a totes les possessions possibles. Ens quedem a la Cala del Frailecillo on observem algunes traces de naturisme, que s'incrementen notablement després d'instal·lar-nos-hi nosaltres; la natura crida la natura.
Ens estem a la cala fins a les dotze i deu. Tornem pel camí del penya-segat, fins al cotxe. Escrutem la mar, intensament blava, on diuen que sovint s'hi observen balenes. Ens estem una estona al far, fent fotografies. Observem la costà d'enllà de la Cala del Aceite, fins a Conil. Amb la marea mig baixa encara, la platja és gairebé contínua dessota els penya-segats. Dues noies que baixen d'unes bicicletes ens demanen que els fem una foto amb el mar de fons.
Havent dinat ens dirigim a Caños de Meca, un dels objectius principals del nostre viatge. Abans d'arribar al nucli de la població ens desviem cap al Far de Trafalgar. Deixem el cotxe lluny del mar, i caminem dessota un sol de justícia en direcció a la gran torre, envoltada d'una costa sorrenca capriciosa, que fa ziga-zagues, i que ens evoca antigues batalles navals portades a terme davant d'aquestes platges. Quants vaixells hi reposen enfosats des de fa segles! Aquests pensaments alimenten la imaginació dels més petits (i dels menys petits).
Hi ha gent, però no està massificat i la majoria de visitants no van a la platja, sinó que hi arriben fent turisme històric; pugen al far, i se'n tornen a anar.
Ens situem a la platja de la dreta del far (mirant al mar), en un petit nucli naturista (molt escadusser). La platja és gairebé solitària. El mar està esveradíssim, i sabem que no ens hi podem ficar, és extremament perillós; ens mullem amb l'escuma que pica contra la riba. Juguem a pilota. Llegim la crònica de la batalla de Trafalgar, dessota el far i mirant de tant en tant la blavor obscura de l'Atlàntic. Un quilòmetre mar endins, les profunditats arriben als cent metres. Pensem en els 459 morts anglesos, en els 4300 morts francesos i espanyols, en el tret de gràcia a Nelson, que va morir aquí al davant mateix.
A les 20:00 deixem la platja i pugem al far.
De tornada al cotxe, travessem les dunes, contemplem les barraques dels venedors d'artesania, els Chill Outs, els bars bohemis, difícils de descriure, un noi amb rastes, molt bru, que fa bombolles gegants... un món que va arribar amb força a la dècada dels seixanta del segle passat i que en aquest racó sembla que encara revifa
Després ens atansem a Caños de Meca i continuem contemplant el món Hippy.
Ens en tornem a Conil i sopem a l'Almadrava: una mena de local on tries el peix cru, i te'l fregeixen al moment. Molt peix, molt bé de preu, i amb una cervesa fresca que aixeca els ànims.
Acabem de sopar a les deu, quan gairebé encara és de dia i la gent comença a tornar de la platja.
Nosaltres, per avui, ja en tenim prou i ens n'anem a dormir; demà serà un altre dia.

.