Tant íntimament arrelat a la ment està el llenguatge, que sovint li atorguem un paper que potser no li hauria de correspondre pel que fa a l'ordenació de les idees i dels conceptes; sovint pretenem descobrir la manera de ser de la realitat fent servir definicions del llenguatge; definicions que sovint no es fonamenten en la lògica sinó en les primeres impressions, els prejudicis, les pors, els mites, les presumpcions no contrastades.
El mot amor es maltracta fins a un punt en què es generalitza tant que ni ens n'adonem. Fins i tot hi ha qui, pretenent
divinitzar-lo, l'esbiaixa del tot.
Hem d'arribar al concepte d'amor partint de la realitat més objectiva possible sense renunciar a tot l'univers d'emocions i sentiments que pot generar; però una planta sense flors esta viva, i, en canvi, una flor arrencada de la planta, està morta.
“L'amor dels esposos és eròtic” em deia un capellà que sempre duia una sotana negra com un corb; un capellà que era antisionista, i que veia comunistes per tot arreu; un capellà que afirmava que a déu només s'hi podia arribar a partir de la raó; un capellà que deia que qui no complia tots els manaments, ni que fos bona persona, es rostia a l'infern. Aquest capellà parlava de l'amor dels esposos com si fos d'una espècie diferent a qualsevol altre amor, com si l'erotisme convertís aquest amor en quelcom de segona divisió. Per què no dir, seguint aquesta pseudològica, que l'amor dels cuiners dels restaurants italians és un amor "carbonara", o que l'amor dels perruquers és un amor molt estilístic, molt de raspall, de pinta i tisora...
Hem d'arribar al concepte d'amor partint de la realitat més objectiva possible sense renunciar a tot l'univers d'emocions i sentiments que pot generar; però una planta sense flors esta viva, i, en canvi, una flor arrencada de la planta, està morta.
“L'amor dels esposos és eròtic” em deia un capellà que sempre duia una sotana negra com un corb; un capellà que era antisionista, i que veia comunistes per tot arreu; un capellà que afirmava que a déu només s'hi podia arribar a partir de la raó; un capellà que deia que qui no complia tots els manaments, ni que fos bona persona, es rostia a l'infern. Aquest capellà parlava de l'amor dels esposos com si fos d'una espècie diferent a qualsevol altre amor, com si l'erotisme convertís aquest amor en quelcom de segona divisió. Per què no dir, seguint aquesta pseudològica, que l'amor dels cuiners dels restaurants italians és un amor "carbonara", o que l'amor dels perruquers és un amor molt estilístic, molt de raspall, de pinta i tisora...
Òbviament, tot el que escric aquí és
una opinió personal, no cal que ho vagi repetint, dic això pels qui pateixen urticàries davant la meva seguretat quan explico les coses.
Si expresso un to de seguretat, és perquè n'estic convençut. Tornant al tema, m'agradaria escriure que l'amor és un de sol,
treballant en diferents àmbits, igual com el mar és un de sol,
arribant a diferents costes, a ribes de característiques diverses; però és un sol mar, el mar que regala aigua, força, escuma,
somnis, horitzons il·limitats, granellons de llum damunt d'una
superfície que respira, vida, aliment, comunicació, alegria,
records, cançons, poemes...
L'amor acostuma a produir sentiments
encesos, però no l'amor no és essencialment aquests sentiments que pot produir
sinó l'arrel de la planta que tal vegada produirà la flor dels
sentiments.
L'amor és quelcom tan simple com voler el bé de qui s'estima.
Algú va escriure fa poc a facebook que no es pot estimar bé a ningú individualment si en fer-ho no estimem tothom. I aquesta idea és absolutament certa. ¿Estimaria els meus fills si per un suposat sentiment vers una dona que no és la seva mare trenqués el seu nucli familiar? Respecto totes les respostes, no jutjaré ningú, però en el meu cas particular sé del cert que no estaria estimant els meus fills, i que ni tan sols estimaria bé la suposada persona que em plantejaria l'hipotètic conflicte.
¿Estimaria els meus fills si per a educar-los fes servir mitjans que els ferissin, podent escollir altres mitjans que no els farien passar males estones?
¿Estimaria els meus fills si triés en el seu nom una bellesa que no els serviria de res si no fos triada per ells mateixos de manera lliure?
Les persones podem rebre, sense haver-ho triat, les belleses, els dons, les perfeccions i els plaers que siguin... però si aquests béns són imposats, no són bens, són gàbies. El que realment necessitem com l'aigua, com l'aire, com la llum del Sol, és la llibertat, la llibertat per a decidir quines d'aquestes belleses volem que formin part de les nostres vides.
L'amor és quelcom tan simple com voler el bé de qui s'estima.
Algú va escriure fa poc a facebook que no es pot estimar bé a ningú individualment si en fer-ho no estimem tothom. I aquesta idea és absolutament certa. ¿Estimaria els meus fills si per un suposat sentiment vers una dona que no és la seva mare trenqués el seu nucli familiar? Respecto totes les respostes, no jutjaré ningú, però en el meu cas particular sé del cert que no estaria estimant els meus fills, i que ni tan sols estimaria bé la suposada persona que em plantejaria l'hipotètic conflicte.
¿Estimaria els meus fills si per a educar-los fes servir mitjans que els ferissin, podent escollir altres mitjans que no els farien passar males estones?
¿Estimaria els meus fills si triés en el seu nom una bellesa que no els serviria de res si no fos triada per ells mateixos de manera lliure?
Les persones podem rebre, sense haver-ho triat, les belleses, els dons, les perfeccions i els plaers que siguin... però si aquests béns són imposats, no són bens, són gàbies. El que realment necessitem com l'aigua, com l'aire, com la llum del Sol, és la llibertat, la llibertat per a decidir quines d'aquestes belleses volem que formin part de les nostres vides.
L'amor no és l'atracció per allò que
m'agrada i que vull meu, és la decisió de voler i procurar el
millor per allò que estimo i que vull lliure.
.
.
.
.
