Crec en la màgia; toca-la una altra vegada, Sam.

 Thanks Seiji Yamashita for singing and posted (with the code of embed) this song in youtube
.
.
.

No sé, però, malgrat tot, crec en la màgia. No en la màgia dels fetillers i els murris, ni en la màgia dels bruixots o els esotèrics... Crec en la màgia del Gene Kelly sota d'un pont de París ballant amb la Leslie Caron; crec que, tot i els diners que va guanyar ballant a París, no ballava per diners, sinó per amor a la dansa, als colors de la nit, als estels damunt del Sena, als ritmes i les melodies de Gershwin. Crec que, tot i que en aquest món hi hagi un grapat d'arrogants que s'enutgen amb els qui no pensen com ells, i que es posen nerviosos quan troben monos d'altres manades, la màgia existeix; i existeix la força misteriosa de la bellesa que emplena l'univers, i em truca al cor cada vegada que veig Venus, Jupiter i la Lluna amb forma d'ungla en aquestes nits delicioses dels primers contraforts de l'estiu. Crec en un déu misteriós que no té res a veure amb cap religió ni amb cap idea humana, que no hi entén de morals, protocols, costums, normes... Un ésser misteriós que no hi cap dins dels pensaments i encara menys dins de les paraules. El coreògraf de la màgia que veig arreu. Tot i que veig monos arreu, veig amb més força la màgia, la bellesa, el misteri, la força del cosmos... Les realitats evidents no necessiten l'estranya pulsió de la creença; no podem creure en allò que se'ns fa evident, perquè en tenim experiència, i ja no és matèria de fe, forma part de nosaltres, de la nostra percepció i de la nostra consciència. La supraconsciència artificiosa i falsa, conseqüència dels crits silenciosos o sorollosos de les xarxes socials i la misèria dels cors Homo sapiens, és una falsa divinitat que s'alimenta de l'arrogància i del narcisisme. Només existeixen les consciències individuals, una a una, i totes tenen dret a opinar, sense que la seva veu hagi de ser delicte per ser la seva veu, i sense que la seva veu hagi de ser forçada a callar pel fet de ser diferent. Existeix la màgia d'Irving Berlin i "Heaven", la màgia de Fred Astaire al gran teatre xinès de Los Àngeles, la màgia de Dooley Wilson i "As time goes by" a la pel·licula Casablanca, amb olor de fusta de piano vell, fum de tabac, el rostre del pianista i la força d'una nostàlgia estranya, una menlangia vers aquelles nits decisives en què comencen els grans amors, els que duren un instant i desapareixen per a sempre sense desaparèixer mai. Si teniu un gran amor impossible, sapigueu que és etern, i que la màgia que ho emplena tot l'alimentarà tota l'eternitat. Bordaran els sectaris i menyprearan els diferents, somiaran el califat islàmic de la terra sencera, o la Terra convertida en el gran temple de Jehova, o la Terra uniformada amb la indumentària o no indumentària que els dogmes diguin... però a la Terra sempre imperarà la màgia del cosmos que és i serà diversa i lliure, i alegre, i amorosa, i triomfant. Toca-la una altra vegada, Sam.
.
.