Robin Williams que estàs al cel, o de com ja fa uns quants anys vaig deixar de creure'm la doctrina catòlica.

(Malgrat que pugui semblar el contrari, aquest article no parla gaire de Robin Williams i pot ferir sensibilitats  catòliques, abstenir-vos els que us sentiu malament quan algú no creu el mateix que vosaltres o els que us poseu nerviosos quan contradiuen els vostres pilars fonamentals. Ara bé, si sou dels cristians moderns, dels que només us preocupeu de l'essencial, endavant! )

.

.

.

.

A cops he conegut gent, practicants, o no practicants, de la religió catòlica, que quan senten que la mort els ronda, cauen en una por estranya, intensa, que els mou a començar a anar a missa, o a reprendre antigues pràctiques oblidades, abandonades o mig abandonades a les èpoques de joventut i bona salut. En part, ho entenc, comprenc la seva por. El dia que vaig concloure que cap religió no era més certa que cap d'altra, em vaig sentir alliberat.

La doctrina oficial de la religió catòlica, que parla de la mort, del judici, del més enllà... és per posar-se a tremolar. Generacions senceres d'infants, a les èpoques més dures de l'integrisme, èpoques que han durat segles de la història humana, han patit els terrors d'aquesta doctrina. Ara em ve al cap el jove James Joyce i la seva crua descripció del pànic que l'amarava quan repassava els ensenyaments que els religiosos li havien transmès. Aquesta mateixa crueltat i injustícia que desprèn la doctrina és la que en un moment donat de la vida permet la llum de l'alliberament.

L'integrisme dogmàtic catòlic no té dret a privar-me al cel del Robin Williams, o del Ernest Hemingway, o del David Carradine, o dels pares i avis que s'han suicidat de tants amics, que no han de renunciar a retrobar-los només perquè el catolicisme, durant segles i encara avui, en molts sectors, consideri que qui mor sense penediment es condemna eternament a l'infern. Alguns grupúsculs fins i tot asseguren que ni que hi hagi penediment, si no s'han confessat, se'n van a l'infern. I algú, catòlic convençut, en un esforç desesperat per a fer-me tornar al ramat, em dirà: “oh... és que tots aquests que s'han suïcidat, potser s'han penedit a l'útim instant... i llavors Déu els acceptarà al cel després d'uns quants segles al purgatori..” Se m'emfum si s'ha penedit o no! Són persones! Són consciències, Són éssers humans, són algú que va ser un nen, algú que va ser un fill, algú que alguna vegada va somriure, que alguna vegada va estimar… algú que ha estat sostingut a la vida per aquest Déu que els fanàtics consideren jutge condemnador etern...

La doctrina que sostè que aquest Déu permetrà la tortura eterna del Robin Williams, si no s'ha penedit, és una doctrina d'inhumans que ofèn el mateix déu, si és que Déu existeix. Déu no necessita el penediment de cap suïcida per a estimar-lo. Déu, si existeix, no necessita el permís de cap ésser per a donar-li a aquest mateix ésser la pau, com tampoc no va necessitar el permís de ningú, ni d’aquest mateix ésser, per a portar-lo del no-res a l'existència.

La immersió dins d'una cultura determinada, en un context social determinat, amb unes pràctiques religioses de grup i de societat concretes, acompanyada de l'adoctrinament educatiu, són els ingredients que atorguen als fidels la sensació d'irrefutable veracitat d'una determinada religió. Si una persona convençuda del seu catolicisme hagués crescut en un entorn islàmic, aquesta persona estaria profundament convençuda del seu islamisme, i li vindrien pensaments de pesar pels pobres cristians que creuen en una fe equivocada i que no es podran salvar. I si en algun moment de la vida, aquesta persona islàmica arribés a sentir la temptació d'abandonar la seva fe, se sentiria perduda i plena de remordiments; algun racó del seu inconscient li retreuria estar abandonant la fe veritable. I això li passaria per molt que es pensés que ja no creu. L'escena que ens envolta, la que ens ha envoltat des de petits, té una força difícil de vèncer sense una mica d'imaginació. Però a aquesta persona, immergida del tot en una fe islàmica, la veritat li ve donada pels valors de la societat de la qual forma part, per la família, pels parents, per l'escola, pels referents, pels records... Aquesta persona no té cap dubte de quina és la fe veritable, i si alguna vegada dubta, la inquietud se li esvaeix amb el primer càntic, o amb el primer pensament de por vers la inseguretat dels misteris de la vida. El mateix passaria si aquesta persona, profundament religiosa, s'hagués criat en un entorn jueu, o budista, o hindú... o cristià. És irònic pensar que sovint la fe de les persones depèn del resultat de les guerres del passat.

El fet de descobrir que la fe que un es pren com a segura i com absoluta provoca por, una por objectiva i incontrolable, por a un déu excessivament definit, por al rigor del seu judici, por a la manera com l'existència s'estructura segons aquest déu que ens ha descrit aquesta fe, por a la grisor de la realitat tal com ens la dibuixa la religió que un professa... aquest fet... és ja un símptoma de l'error que conté aquesta fe, de l’evidència que alguna cosa no rutlla, de la conclusió contundent del fet que la dignitat humana, la dignitat de les consciències, i l'amor a les persones, no són compatibles amb una doctrina que explica l'existència si fa no fa com l'exercici de caminar sense haver-ho escollit per damunt d'una corda tensada a sota de la qual s'obre un precipici de conseqüències eternes.

Aquesta descripció de la realitat, al costat de la claredat amb la qual un veu que la seva fe és només una entre moltes d'altres, tan contradictòria i estranya com qualsevol altra, esdevé la llavor de l'alliberament.

A algú, que sempre hagi estat a fora, li pot semblar que alliberar-se de creences falses és el que toca i que no ofereix cap dificultat; és molt típic de l'Homo sapiens no percebre les dificultats quan no es troba immers en la situació concreta, perquè l'Homo sapiens té imaginació, però la té molt limitada. I la imaginació és una eina força important per a l'empatia.

Una percepció encertada, o si més no natural, del procés pel qual es passa de la vida a la mort ha d'atorgar pau. Per què? Per l'harmonia i la positivitat de l'existència, per l'adaptació constant de les espècies al seu entorn, pel so agradable dels acords harmònics i pel so desagradable dels acords dissonants, perquè no existeix a la natura cap dolor o mal que en algún moment no s'acabi, per la bellesa de les flors i de les criatures, per la involuntarietat del fet d'arribar a ser, pel caràcter involuntari de la vida i de la mort, per l'amor com a força que sedueix totes les voluntats sanes, perquè morir és un fenomen natural...

Una fe susceptible de ser certa, davant del fenòmen irrenunciable de la mort, hauria d'atorgar una sensació de pau profunda i de continuïtat dels valors pels quals un ha viscut, ja sigui en el seu propi ésser o a l'ésser dels que queden vius.

A mi, personalment, em tranquil·litza més un déu que no existeixi, que no pas un déu que condemni algú a l'infern; ni que aquest algú no sigui jo. ¿Quina il·lusió em pot fer compartir l'eternitat amb un ésser que permet que algú pateixi eternament...? Algú que per a més inri ha obrat malament pel fet de ser com és, algú que ha exercit la seva llibertat de la manera com l'ha exercit pel fet de ser qui és...? Quina culpa tenim de ser qui som? Qui ha escollit la nostra identitat? No m'atrau un déu creador d'éssers que acaben, per la raó que sigui, essent éssers de sofriment etern. Un déu així seria un déu irresponsable, cruel, fred, excessivament semblant als humans poderosos de la Terra, als que sospitosament al llarg de la historia han predicat i imposat aquesta mena de déu; prefereixo el no res. Ho dic sincerament; prefereixo el no res a habitar un cel, sigui quin sigui aquest cel, sabent que algú altre viu en un infern sense fi. El no res em permet haver existit; en canvi, habitar un cel amb la consciència que algú és al infern, per la raó que sigui, m'impedeix existir en pau, i si em permetés existir en pau, m'impediria ser jo mateix; per la qual cosa, prefereixo no ser.

Per tant, l'evidència de la falsedat de la religió catòlica, de la qual parlava abans, va representar per a mi, un alliberament. No vull dir pas que evidenciés la inexistència de déu, a això no hi he arribat; senzillament vaig alliberar-me de la peixera social del catolicisme, i vaig entendre i sentir que no pagava la pena donar voltes a les explicacions emfarfegoses i embolicades dels doctrinaris i dels teòlegs en els seus esforços per explicar el que no saben, ensenyar el que no saben, imposar el que no saben... El déu real, si hi és, és més convincent i més clar, menys insensible, menys justicier, menys complex, menys venjatiu, menys irresponsable, menys xovinista... I si no hi és, cap problema. El valor d'un acte bo és, si cap, més gran quan qui el du a terme ho fa no pas per agradar a un déu o per guanyar un cel sinó per a fer feliç a aquell a qui es dirigeix l'acte. Quan parlo amb alguna persona religiosa sobre la bondat o la maldat d'un acte, se m'enfilen per les branques de la culpabilitat o de la responsabilitat, quan el que de debò importa és com afectarà aquest acte al benestar o al sofriment de les persones.

Necessitava alliberar-me d'aquella fe hipòcrita que es posava a si mateixa i als seus fidels com a prioritat, i que per a defensar la seva existència pactava amb el poder que fos, i prescindia de la bondat que fos, i falsejava la realitat que fos... Si no fos per la repressió medieval de la inquisició, no s'hauria sostingut la religió. Quin valor té la seva pervivència, el seu caràcter estatal a tantes èpoques de catolicisme oficial, a tants països? Quina riquesa representa la uniformitat del catolicisme a Espanya si per aconseguir-la van ser expulsats els jueus i torturats els dissidents? Perdre de vista aquesta religiositat va significar el principi de la meva felicitat autèntica i el principi de la meva percepció d'un déu que trobo a les realitats no pas misterioses i incomprensibles de la vida sinó quotidianes i sobretot naturals. Bo i la meva imperfecció, i la meva feblesa, i tot i la impossibilitat de no fer coses malament, perquè sóc un mono més, cada instant que m'acosta a la mort m'omple d'una il·lusió estranya que s'obre en dues direccions: convertir-me en un premi pels qui m'envolten durant el temps de vida que em quedi, i descobrir, o no, rere les portes de la mort una vida diferent, fascinant, misteriosa... com un explorador que s'endinsa en un continent nou i en una vida nova, convençut que l'existència és bona i que rere les bambalines de l'ésser hi ha algú que m'estima, a mi i a tothom.         

.

.

.

.

Alguna pinzellada més sobre la felicitat.

   

.

.

Una deessa d'Euskal Herria s'atura volant, al meu costat, i em xiuxiueja idees que li venen al cap sobre com podem, els éssers humans, ser més feliços. Em recalca que no és una recepta, perquè la felicitat és excessivament simple per a brollar d'una recepta; potser per això a molts els costa de trobar. Però em diu que són disposicions que ajuden força:

-No siguis un desconegut per a les persones que estimes.

-No fonamentis la teva felicitat a les vacances, sinó en cada dia de la teva vida.

-Fes molt sovint el que t'agrada, el que t'omple, no només durant les vacances. Fes-ho quan puguis, sense expectatives ni obligacions, sense buscar fama o lloances, sense gaudir de res més que del que t'agrada fer; però fes-ho sovint.

-Tinguis l'edat que tinguis, no et pensis que ja ets vell, ni que la teva vida en bona part ja s'ha acabat. Confia en la intensitat de la vida a cada moment de la teva vida.

-Ocupa't de la teva imatge, segons el teu gust i el teu estil, no pas el de ningú més; i no ho consideris una qüestió secundària. S'ha demostrat que igual com la ment afecta al físic, també és provat que el físic, la imatge, els gests... poden modificar la ment i l'estat d'ànim.

-No permetis que la por, que cap por, prengui possessió de la teva ment, mai. Ignora-la. Construeix la teva vida no pas al ritme de les teves pors sinó al pas dels teus somnis.

-Identifica i menysprea els atacs que l'inconscient (el teu inconscient) dirigirà per a recuperar el seu antic poder, que tu ja comences a desarmar. Aquests atacs poden ser molt subtils, i tu et pensaràs que són els teus propis pensaments. De fet, seran els teus propis pensaments, engegats per l'inconscient, a les ordres d'una bonior de pulsions que et voldran convertir en un exemplar fidel del ramat, controlat, espantat, ensinistrat, i conduït vers les exigències de la lluita d'espècies, del control de l'entorn, de la supervivència i de la reproducció, que sovint s'identifica amb les consignes no especificades de la societat. Aquests pensaments poden presentar-se sota molts aspectes: laments pel teu passat, ja sigui en forma de remordiments, de traumes, de queixes, de tristors, de records que t'engegaran pors... o bé prendran forma d'angoixa pel possible futur, o por a malalties, o a morts d'éssers estimats, o a hipotètiques situacions difícils de diferent tipus... Les armes més típiques de l'inconscient per a impedir-te una felicitat que no et faria evolutivament competitiu acostumen a ser oscil·lacions del passat al futur, i del futur al passat. Tingues en compte que la felicitat és al present, sigues coratjós, i atura l'oscil·lació. És a la teva ment, la capacitat de fer-ho.

-Escriu una llista de somnis, però de somnis versemblants, de desitjos reals, i fes un pla per aconseguir complir-ne alguns.

-Gaudeix amb la teva feina, fent-la bé. Ignora les ments malaltes de les persones que copejaran aquest gaudi. Agafa fort el timó i navega en la direcció correcta malgrat les tempestes i els naufragis temporals.

-Comprèn que cada època dura de la teva vida té una solució efectiva, i que en cadascun d'aquests moments, trobaràs aquesta solució, no pas abans que arribi el problema. I, a l'últim, i en contra del que semblava de primeres, descobriràs que estàs millor que abans. Cada crisi, cada aparent final del món, amaga la clau d'una millora i d'un canvi positiu. I això passa sempre. I perquè m'entenguis, et diré que fins i tot passa si ets el Jordi Pujol.

-Aprèn a gaudir i a cercar el plaer rere els pensaments que brollen de la igualtat entre les persones, de la llibertat, de la dignitat humana, de la sinceritat, de l'amor... sense que això et faci témer la llibertat, la creativitat o el risc de viure sense esclavatges estètics o morals. 

-No reservis un espai, ni al teu costat ni a dins teu, per a expressions com “Què pensarà la gent de mi?” “Què dirà la gent sobre el que penso?” “Què dirà la gent sobre el que m'agrada?” “Què dirà la gent sobre com visc?”... La gent mai no podrà comprendre ni els límits ni l'essència de la teva vida, per tant les seves opinions han de ser com fulles que s'envolen amb les bufades del vent. Tu ets el propietari, l'arquitecte i l'artista de la teva vida.

-No et creguis tot el que la gent t'explica sobre qualsevol tema: religió, història, vida, opinions... la gent, sovint, menteix; i quan no menteix, sovint considera que són certes d'una manera irrefutable idees o fets que mai no han succeït, només perquè algú els ha explicat, o només perquè algú ha sentit algú que havia sentit que els explicaven. 

-No parlis mai malament de ningú, ni contra ningú. No odiïs ningú. Estima tothom.

.

.

Altres escrits sobre la felicitat 

.

.

.

.

A on és el llangardaix? A on, l'ésser humà?

A on és el llangardaix,

a on és l'ésser humà,

si la veritat la definim segons l'estómac?

Tant ha pres el martell,

tant n'ha obtingut,

que tot en ell és cop,

i el cor li és mut,

i els ulls de sang li escruten l'horitzó,

simulant perseguir crespuscles auris.

Però el bell li és poc,

percaça vesc i cru,

i vaixells carregats d'anhels d'escòria;

per comprar-los, si pot, a preu de vent.

Per això aquest firmament pintat de foc

no el sent.

I la gent

són vots i productes que es vendran,

i xifres que alçaran titelles balmes

triades de debò pels posseïdors

del destins i les espases.

A on és l'ésser humà i a on és el gos,

i a on és l'insecte, la colònia, el cau o el rusc.

Si tinc la sang de callar quan plora el cor

el fill del qual ha mort a mans del monstre,

que és amic meu, que m'ha promès les postres

al sopar en què matarem a tots els hostes.

.

.

.

Els micos no duem bé el fet que algú de la tribu defensi idees, estètiques, opinions, valors... diferents als de la tribu.

Homo antecessor (imatge de Jeremias Soler)

.

.

.

L'enfadament dels micos quan ets lliure és un dels fenòmens zoològics que més em criden l'atenció. Quan ets llliure de pensar i d'expressar les idees. Quan les opinions desafien els dogmes de la tribu. Quan els raonaments són difícilment desmuntables amb les normes de la lògica i els micos enfadats han de combatre el mico dissident fent servir afirmacions sense fonament que només s'accepten perquè s'accepten, perquè sempre s'han acceptat, perquè sí, perquè és el normal, el que es fa a tot arreu (el que fan els països avançats, a Europa i a Amèrica!).

Les idees que no són les de la tribu, sigui quina sigui la tribu, molesten molt. Són incòmodes. És fins i tot incòmode per a molts sentir-se anomenats micos. Se senten insultats. Els han convençut amb tanta eficiència que ells no són animals que realment perceben així la realitat. Maximitzen les diferències entre la seva espècie i la resta, especialment entre la seva espècie i les més semblants. Les espècies més semblants els produeixen una sensació d'hilaritat curiosíssima, com si els fes l'efecte que alguna realitat essencialment diferent a la seva pretengués assemblar-se a ells, i en fer comparacions ho troben tan absurd que se'ls deslliga una rialla, una sensació de comicitat que els protegeix d'una evidència que no poden copsar, que un ximpanzé o un goril·la de muntanya o un orangutà, són espècies germanes a la seva, i que ells són una espècie de primats més. Fan servir sovint la paraula “mono” com a insult: “no facis moneries!” “deixa de fer el mono!” “sembles un mono!”... Curiosament, també s'ha posat de moda fer servir el mot “mono” com a sinònim de bonic, de bufó: “que mono que és!”. Sigui com sigui, fins i tot després de llegir això que escric, els micos que no saben que ho són consideraran que ironitzo, i que el que vull dir és que l'Homo sapiens comet tants errors segons els cànons del que tothom sap que hauria de ser un ésser humà, que jo, amb retòrica satírica, els anomeno monos. No entenen que el que dic és literalment el que penso: que els Homo sapiens som una espècie més de monos, amb les seves pròpies peculiaritats com a espècie; peculiaritats que restem convençuts que ens fan superiors ontològicament, i més dignes, però el cas és que aquesta superioritat només la proclamem nosaltres. Té algun valor objectiu el judici que hom fa sobre les característiques d'un mateix en funció de la seva percepció de la situació?

Tornant al tema inicial, els micos, tot i que ho dissimulen, no duem bé el fet que algú de la tribu defensi idees, estètiques, opinions, valors... diferents als de la tribu. Evolutivament, els qui són diferents als signes identitaris (de qualsevol grup, no cal que sigui nacional) afebleixen la cohesió social, tan necessària en un món a on les lluites entre grups decideixen (o han decidit al llarg de milers d'anys) quin grup sobreviu, quin grup controla l'entorn, en quin grup els individus aconseguiran escampar més eficientment els seus gens els quals perduraran en el futur. És per això que hi ha tanta intolerància a les idees que són diferents (una intolerància amb arrels genètiques o epigenètiques), que per altra banda, en ser diferents i sovint autocensurades pel propi individu o posteriorment pel grup, són les que potencialment poden contenir una informació essencial per a un hipotètic salt cultural.  

.

.

.

¿Per què complicar-me la vida fent servir el diàleg, la motivació, la bona selecció del personal, l'afecte, la comprensió, la proximitat, la confiança... si manant en tinc prou?

Penso en algunes persones que he arribat a conèixer i que són incapaces de no robar perquè la societat d'on venen per dir-ho hiperbolitzant els talla la mà si roben i a la nostra societat no ho fem. Un primer judici, incorrecte, precipitat, impulsiu, primari... podria concloure que la societat d'on vénen és sàvia perquè ha aconseguit que ningú robi, que hi hagi seguretat i que les portes puguin estar obertes. Però si pensem una mica més no ens serà difícil arribar a comprendre que en realitat la societat que talla mans no només esmonyona físicament les persones sinó que les converteix en éssers incapaços de decidir les accions per la pròpia bondat o maldat de les accions sinó exclusivament per les terrorífiques conseqüències personals que impliquen; l'empatia se substitueix per la por, la comprensió no és necessària perquè existeix la repressió; i tot se sosté per la força de les lleis, pels càstigs, per la por... Se sosté una societat silenciosa i aparentment segura, construïda damunt de l'angoixa de persones amb el sentit social disminuït i amb un concepte violent de les relacions amb la societat. No s'assumeix que l'educació no és només aprendre a respectar allò que és d'un mateix, sinó que sobretot és aprendre que allò que no és d'un mateix, allò que és públic o que és d'un altre, encara s'ha de respectar més. La societat que aparentment funciona gràcies a les lleis i als càstigs en realitat se sosté damunt d'una angoixa silenciosa que a cops esclata. Aquesta angoixa, al capdavall, esdevé l'ànima de la disciplina i de l'obediència.

Potser a un altre nivell, i en diversos àmbits, succeeix el mateix a la nostra societat. Es pretén convèncer les persones de fer bé la seva feina amb una estructura jerarquitzada fonamentada en l'autoritat dels uns damunt dels altres. Amb aquesta autoritat, amb aquests sistema de sancions, amb la llei del qui mana i del qui obeeix... quina necessitat hi ha de prioritzar els valors, l'empatia, l'amor, el gust per la feina ben feta, l'honestedat... dins de l'educació dels infants? En el fons, l'exercici de fer servir la jerarquia tradicional de les empreses és una mostra de mandra existencial. ¿Per què complicar-me la vida fent servir el diàleg, la motivació, la bona selecció del personal, l'afecte, la comprensió, la proximitat, la confiança... si manant en tinc prou?

El futur de la humanitat, si es dirigeix vers l'essència de la humanitat, anirà afeblint la lògica violenta de la disciplina, que és la solució ràpida i fàcil, però inhumana. Sovint l'aparent mala intenció és només confusió o desconeixement. Sovint l'error no neix de la incompetència sinó de l'esgotament o d'un seguit d'hàbits que s'han minimitzat massa vegades i que han confós el treballador. Fixeu-vos que escric “sovint”, no pas “sempre”, en tot, existeixen uns límits, hi ha poques situacions a l'univers que no es topin amb un límit, amb una excepció, amb un “però”. No obstant això, la majoria de la gent té una riquesa interior que li permet la comprensió sempre que qui tingui la tasca de proposar feines faci servir les eines que abans he anomenat: afecte, comprensió, proximitat, confiança, diàleg, paciència, humanitat...

La manera com s'organitzen i es defineixen les lleis, la propietat privada, la moral... del món que vivim no és ni la única possible de totes les que haurien pogut ser, ni necessàriament la millor; de vegades, no s'imposen els més savis o els més humans sinó els més brutals, i ficcionen la història. El culte a les formes, al protocol, a les tradicions o a l'estètica majoritària del moment és un exercici dissimulat de superficialitat disfressada de civisme o d'intel·lectualitat.

Continuaré creient en una manera de funcionar que no utilitzi l'autoritat com a norma general sinó que cregui en les persones malgrat els errors i les mancances que de vegades l'experiència fa evidents. Ens juguem l'error de construir una societat perfecte de persones que actuen de manera correcta a causa del terror als braços tallats, o bé l'encert de fer que els individus que ens envolten entenguin que és important que allò que fan beneficiï tothom sense distincions ni preferències.

.

.

.

Els blogs i les webs s'acaben; les prohibeixen, i ben aviat seran història. Però les idees silenciades es convertiran en versos.

Intueixo que en aquest blog que llegiu, alguns fidelment durant anys, té els dies comptats. De fet, tots els blogs de l'Estat Espanyol tenen els dies comptats. Tots els blogs, totes les webs, tret d'aquelles que pertanyin als grans grups d'informació, dit d'altra manera, al capital.

No em queixo. Han estat set anys fascinants, en els quals, en alguns moments, he arribat a creure que vivíem en un país lliure. Tot s'acaba, i curiosament, algú em va dir un dia, molt encertadament, que els cicles de la vida duren set anys.

Gràcies al blog, tinc material suficient per a escriure tres o quatre llibres més, la qual cosa faré de seguida que el blog s'apagui. Un llibre tractarà de la felicitat, l'altre de l'amor, en faré un d'especualció científica sobre el funcionament de la ment, i algun altra que ja se m'acudirà.

Per què desapareixerà internet tal i com el coneixem? Doncs pel Canon AEDE que començarà a aplicar-se cap allà a l'octubre. És possible que fins i tot afecti a les xarxes socials i la gent no pugui enllaçar res des dels seus perfils; i quan dic res, és res.

El nou canon exigeix pagar a un parell de societats privades un canon per cada enllaç que facis, ja sigui aquest enllaç a un diari, o a una simple web o blog d'informació, opinió o divertiment, tant si el material que té la web o el blog té copyright com si no el té.

De la mateixa manera, qualsevol pàgina que vulgui enllaçar el meu blog, el blog de qui sigui, la web de qui sigui, haurà de pagar un canon a aquestes dues societats. Qui no pagui el canon s'enfronta a multes d'entre 30.000 i 300.000 euros. A la pràctica, les webs i els blogs deixaran d'estar enllaçades, no podrem ni tan sols posar una llista de blogs preferits, ni fer referències a articles de la wikipèdia mitjançant enllaços, ni comentar notícies. Els blogs i les webs es convertiran en una mena de diaris personals aïllats, com illes enmig d'un mar que no permet pons. Un simple comentari al blog d'algú altre, implica un enllaç, perquè el nom d'usuari quan comentes es converteix en un enllaç. Internet haurà mort a Espanya, perquè això només passarà a Espanya.

Només els grans diaris sobreviuran. Només ells podran crear opinió. Les idees lliures tornen a la clandestinitat. Però tot plegat té un què de romàntic. Començarà una nova etapa que malgrat la manca de llibertat amuntegarà una energia i unes possibilitats que farà que els qui ara segellen cors demà recullin vergonya.

La majoria de blogaires i d'administradors de web no ho saben encara, són de vacances o estan despistats. Però el poder ha començat a silenciar les veus lliures. La fi ha començat.

Jo em sento il·lusionat davant el repte que se'ns presenta. Continuar parlant en un món hostil a on els controladors percaçaran les idees, i en percaçar-les les convertiran en versos, en poemes, en glòria. Tot allò que es persegueix i que es prohibeix adquireix una força indescriptible i s'esmuny cap a la mar de la humanitat com un riu que sempre troba el camí.

.

.

.

El drama de les inadaptacions del humans. L'amargor de l'ós del zoo.

A la nostra espècie l'han fet els topants, les pedres, les dificultats, la climatologia, les característiques de l'espai que ha habitat. Aquestes característiques se les ha anat trobant al llarg dels últims quatre-cents mil anys; potser en fa dos-cents mil que som Homo sapiens. 

En tots aquests anys, i fins fa cent cinquanta (un segle i mig), aquestes característiques incloïen un planeta encara per explorar, molts espais per a estendre's i per a obrir-se pas, molts misteris que ens cridaven individualment i com a grup. Ens hem fet com a espècie amb aquestes característiques i per a aquestes característiques. 

Ens hem fet, perfectament adaptats, com una mà a un guà, per viure en aquest planeta inexplorat que ja no existeix, per habitar aquesta Terra amb amplis espais salvatges deshabitats a on ens podíem estendre tant com volíem i que ja no existeix, per caminar per aquest món de misteris que ens atreia i que despertava en nosaltres anhels de viatges i de canvis vitals... però aquest món ja no existeix. Estem fets, per selecció natural, per habitar un món que ja no existeix.

Heus aquí doncs una primera inadaptació, sovint inconscient, com li passa a aquell ós que ha nascut en un zoo i que no coneix el seu hàbitat. L'amara una estranya nostàlgia vital, la sensació que no és on ha de ser, que viu engarjolat... no sap per què, perquè no coneix el paisatge a on allò que ell és s'ha fet i adaptat.

Vivim, també, allunyats del verd on ens hem fet, dels turons, del contacte amb l'aire, del tacte del fang al cos i sota dels peus, de la llum del capvespre a l'aire lliure, de les corredisses pels prats, pels boscos, per les selves, d'una llibertat vital de la qual no som conscients. Vivim cada vegada més temps, però ens amara la mateixa nostàlgia de l'ós del zoo, i, igual com ell, no sabem per què ens passa.

Aquesta és la segona inadaptació. El nostre cos s'ha fet per a viure immers a la natura i rau enclaustrat a parets i paviments de formigó i aliatges de metall.

Hi ha qui cerca fugides religioses i proclama que el nostre cor està inquiet fins que no trobi déu, perquè d'ell hem sorgit i no descansarem fins a tornar a ell. D'altres cerquen l'alleugerament de la inadaptació en una carrera professional que suposadament els donarà allò que els falta per a sentir-se triomfadors. Hi ha moltes menes de lluites cegues que busquen alleugerar un neguit que només ve de les inadaptacions de l'espècie.

Només ens cal tornar a la natura i de nou buscar misteris i perseguir-los. Com més íntimament i rotundament ens unim a la natura, millor ens sentirem, encara que l'educació pesa i molta gent està ensinistrada per a viure entre ciment, com els passa als pobres óssos del zoo, que ja no saben caçar, que tenen por de la llibertat, i que probablement si els alliberessin no sobreviurien.