A on és
el llangardaix,
a on és
l'ésser humà,
si la
veritat la definim segons l'estómac?
Tant ha
pres el martell,
tant n'ha
obtingut,
que tot en
ell és cop,
i el cor
li és mut,
i els ulls
de sang li escruten l'horitzó,
simulant
perseguir crespuscles auris.
Però el
bell li és poc,
percaça
vesc i cru,
i vaixells
carregats d'anhels d'escòria;
per
comprar-los, si pot, a preu de vent.
Per això
aquest firmament pintat de foc
no el
sent.
I la gent
són vots
i productes que es vendran,
i xifres
que alçaran titelles balmes
triades de
debò pels posseïdors
del
destins i les espases.
A on és
l'ésser humà i a on és el gos,
i a on és
l'insecte, la colònia, el cau o el rusc.
Si tinc la
sang de callar quan plora el cor
el fill
del qual ha mort a mans del monstre,
que és
amic meu, que m'ha promès les postres
al sopar
en què matarem a tots els hostes.
.
.
.
No comments:
Post a Comment