¿Per què complicar-me la vida fent servir el diàleg, la motivació, la bona selecció del personal, l'afecte, la comprensió, la proximitat, la confiança... si manant en tinc prou?

Penso en algunes persones que he arribat a conèixer i que són incapaces de no robar perquè la societat d'on venen per dir-ho hiperbolitzant els talla la mà si roben i a la nostra societat no ho fem. Un primer judici, incorrecte, precipitat, impulsiu, primari... podria concloure que la societat d'on vénen és sàvia perquè ha aconseguit que ningú robi, que hi hagi seguretat i que les portes puguin estar obertes. Però si pensem una mica més no ens serà difícil arribar a comprendre que en realitat la societat que talla mans no només esmonyona físicament les persones sinó que les converteix en éssers incapaços de decidir les accions per la pròpia bondat o maldat de les accions sinó exclusivament per les terrorífiques conseqüències personals que impliquen; l'empatia se substitueix per la por, la comprensió no és necessària perquè existeix la repressió; i tot se sosté per la força de les lleis, pels càstigs, per la por... Se sosté una societat silenciosa i aparentment segura, construïda damunt de l'angoixa de persones amb el sentit social disminuït i amb un concepte violent de les relacions amb la societat. No s'assumeix que l'educació no és només aprendre a respectar allò que és d'un mateix, sinó que sobretot és aprendre que allò que no és d'un mateix, allò que és públic o que és d'un altre, encara s'ha de respectar més. La societat que aparentment funciona gràcies a les lleis i als càstigs en realitat se sosté damunt d'una angoixa silenciosa que a cops esclata. Aquesta angoixa, al capdavall, esdevé l'ànima de la disciplina i de l'obediència.

Potser a un altre nivell, i en diversos àmbits, succeeix el mateix a la nostra societat. Es pretén convèncer les persones de fer bé la seva feina amb una estructura jerarquitzada fonamentada en l'autoritat dels uns damunt dels altres. Amb aquesta autoritat, amb aquests sistema de sancions, amb la llei del qui mana i del qui obeeix... quina necessitat hi ha de prioritzar els valors, l'empatia, l'amor, el gust per la feina ben feta, l'honestedat... dins de l'educació dels infants? En el fons, l'exercici de fer servir la jerarquia tradicional de les empreses és una mostra de mandra existencial. ¿Per què complicar-me la vida fent servir el diàleg, la motivació, la bona selecció del personal, l'afecte, la comprensió, la proximitat, la confiança... si manant en tinc prou?

El futur de la humanitat, si es dirigeix vers l'essència de la humanitat, anirà afeblint la lògica violenta de la disciplina, que és la solució ràpida i fàcil, però inhumana. Sovint l'aparent mala intenció és només confusió o desconeixement. Sovint l'error no neix de la incompetència sinó de l'esgotament o d'un seguit d'hàbits que s'han minimitzat massa vegades i que han confós el treballador. Fixeu-vos que escric “sovint”, no pas “sempre”, en tot, existeixen uns límits, hi ha poques situacions a l'univers que no es topin amb un límit, amb una excepció, amb un “però”. No obstant això, la majoria de la gent té una riquesa interior que li permet la comprensió sempre que qui tingui la tasca de proposar feines faci servir les eines que abans he anomenat: afecte, comprensió, proximitat, confiança, diàleg, paciència, humanitat...

La manera com s'organitzen i es defineixen les lleis, la propietat privada, la moral... del món que vivim no és ni la única possible de totes les que haurien pogut ser, ni necessàriament la millor; de vegades, no s'imposen els més savis o els més humans sinó els més brutals, i ficcionen la història. El culte a les formes, al protocol, a les tradicions o a l'estètica majoritària del moment és un exercici dissimulat de superficialitat disfressada de civisme o d'intel·lectualitat.

Continuaré creient en una manera de funcionar que no utilitzi l'autoritat com a norma general sinó que cregui en les persones malgrat els errors i les mancances que de vegades l'experiència fa evidents. Ens juguem l'error de construir una societat perfecte de persones que actuen de manera correcta a causa del terror als braços tallats, o bé l'encert de fer que els individus que ens envolten entenguin que és important que allò que fan beneficiï tothom sense distincions ni preferències.

.

.

.