A United Kingdom, ningú li amoïna, ni al govern Britànic, ni a la Reina Isabel, que Escòcia sigui una nació i que hagi pogut decidir el seu futur.

En aquest bar es va escriure Harry Potter

Els últims dies han estat plens de grans emocions, i d'estranyes i fascinants coincidències. L'emoció, a cops, s'ha barrejat amb por, una por amarada de tristesa, nascuda en percebre tant d'odi als mots d'algunes persones a les quals de petites se'ls ha ensenyat, sense cap raonament lògic, només com a dogma, com a lliçó, com a idea que es repeteix... que "España" es una, que en "España" no hay más nación que "España", i que els catalans que senten que Catalunya és la seva nació i que tenen dret a decidir són rucs, traïdors, ases, babaus, manipulats... i tan fanàtics, que fins i tot per telèfon tenen la supèrbia de parlar en català, i això demostra que se senten superiors a la resta dels espanyols. La seva ira, la ira d'alguns, arriba a límits insospitats, fins a amenaçar amb tancs, amb execucions, la gosadia dels que cometen el "delito de sedición". Com els agraden les paraules a aquells que més que per raonaments o diàleg es mouen per impulsos apresos, per adoració al toro de Osborne i al que els seus iaios han repetit, només perquè ho han repetit.

Com en són de diferents les coses a la Gran Bretanya!

És cert que dissabte, a Edinburgh, a la marxa de l'ordre d'Orange, que postulava una defensa del no bastant tradicionalista, jo mateix vaig veure un parell de xicots amb estètica skin aixecar una bandera anglesa i insultar a una paradeta del "YES". Tot es va quedar aquí. El no i el sí han conviscut amb profundes conviccions cadascun d'ells, però amb perfecte harmonia, sense excessives angoixes. Dissabte al vespre, la gent a Edinburgh sortia, molts d'ells disfressats, com és habitual en aquesta estranya Atenes del Nord, plena de carrers subterranis sota la ciutat, habitacions fosques, vestigis de bruixes i personatges literaris, edificis de l'estil de Harry Potter, homes i dones panotxes amb les galtes vermelles i els ulls blaus i un anglès estrany, sonor, a cops indesxifrable. Tot era normal, perquè votar és normal, i perquè ningú no posa en dubte que Escòcia sigui una nació, malgrat que el que es parla a Escòcia sigui un anglès amb accent i que no hi hagi excessius trets identitaris que separin la cultura anglesa de l'escocesa. A ningú li amoïna, ni al govern Britànic, ni a la Reina Isabel, ni als radicals de l'Ordre d'Orange, que Escòcia sigui una nació i que hagi pogut decidir el seu futur. Com en són de diferents les coses a la Gran Bretanya!

Quan existeix un Sí vull, de cadascuna de les parts que s'uneixen, existeix una “Unió”. Quan en canvi, es fa necessari un “Sí vull” de cadascuna de les parts de l'unió per a poder-se separar, és perquè en realitat no existeix aquesta unió, sinó que el que tenim és un segrest. Res està més unit que allò que està unit per la lliure decisió de cadascuna de les parts. Per això, avui, la Gran Bretanya està més unida que mai. Per això, tant els del “Sí” com els del “No”, a Escòcia, han donat una lliçó de democràcia al món. El Senyor Salmond té el seu nom escrit al costat dels grans herois d'Escòcia. Ha encetat un camí que acabaran les generacions del futur. Ell i el seu oponent han estat el pol contrari dels tirans que només saben prohibir referèndums i negar el caràcter de nació a pobles milenaris. Europa i el món tenen ara un precedent que els fa veure que en cas de conflicte el millor no és el blindatge legal ni les prohibicions sinó la democràcia; al capdavall el triomf real és que es faci el que cada poble decideixi per damunt dels interessos personals o de partit.

I fa una estona, la Soraya Saenz de Santamaria, ha dit que el president Mas és president de la Generalitat perquè la Constitució li ho permet, perquè la Constitució li atorga aquest poder i ha afegit que com ha president de la Generalitat ha de pensar que és president de tots els catalans i que per això no hauria d'haver aprovat la llei de consultes ni de convocar-la. El que no pensa la Soraya, o no sap, o no entén, és que el President Mas, a diferència del President Rajoy, escollit a Espanya del PP, ha d'acomplir el programa electoral amb el qual va ser votat per la majoria de electors. I aquest programa incloïa la llei de consultes i la celebració del referèndum; això és la democràcia. I la Generalitat és anterior a la Constitució, el President Mas és successor de Tarradellas, que va venir de França abans que la Constitució digués res, i abans que la Constitució existís.

Certament, han estat dies de coincidències, com l'agradable trobada amb Josep Cuní de diumenge, que ens va proposar d'opinar a l'especial d'Escòcia de 8tv que es va emetre dimecres a la nit, el dia abans del referèndum. L'estada a Escòcia, amb l'estelada pels carrers d'Edinburgh, pels paisatges de les Highlands, ha estat una experiència commovedora, sobretot cada vegada que algú ens mirava la samarreta (una samarreta especial que ens vam fer i que relacionava el procés català amb el d'Escòcia) i alçava el dit polze en senyal d'aprovació; o quan ens preguntaven sobre el procés de Catalunya. 

Bany al Loch Ness amb l'estelada

I al final de la jornada de votacions, quan Salmond al seu facebook va enunciar que havien tancat les urnes, la meva felicitació per la feina feta, al marge de quin fos el resultat, i de l'anunci que a Catalunya ens estem dirigint cap allà a on Escòcia havia estat aquell dia, va suscitar tot un seguit de comentaris d'alguns escocesos que desitjaven el millor per a Catalunya, i que manifestaven que estaven al nostre costat, i vaig aconseguir el record més gran de "m'agrades" que mai no ha tingut un comentari meu a facebook, 183, tots de part d'escocesos. Petites gratificacions que no tenen més valor que evidenciar que al marge dels interessos dels estats les persones que estimen la llibertat la volen per a tothom. 

Aquí uns ensenyo tot això i acabo ja, que m'estic estenent massa. Si cal ja faré un altre post.

kjhkjh

Escòcia versus Catalunya. Similituds i diferències. Els obstacles interiors són els únics que ens poden frenar.

Passi el que passi dijous, Escòcia sencera s'haurà de posar a caminar unida, i això implica un compromís personal i col·lectiu per entomar el camí del progrés fins i tot en un escenari que no sigui aquell pel qual un ha votat.

"The vote on Thursday is not about whether Scotland is a nation. Scotland is a proud, strong, successful nation. The vote on Thursday is about two competings visions for Scotland's future"

("La votació de dijous no decideix si Escòcia és o no una nació. Escòcia és una nació exitosa, orgullosa, i forta. El vot de dijous és per a decidir entre dues visions sobre el futur d'Escòcia que competeixen entre elles.")

...va dir Cameron segons el mitjà en paper "Scotland on Sunday" d'ahir, 14 de setembre.

Heus aquí una profunda diferència entre Espanya i United Kingdom: Espanya no vol reconèixer el caràcter nacional de Catalunya. L'actitud realista i democràtica de Cameron fa que l'opció del no a Escòcia encara se sostingui a les enquestes, tot i que el Sí està pujant, i malgrat que, òbviament, el “Sí” sigui l'única garantia de protegir els interessos dels escocesos el dia que el Govern de UK sigui substituït per un altre d'intolerant. Només aquell poble que tingui la mà a timó de les seves polítiques viurà en una situació de seguretat nacional identitària i econòmica

A Escòcia les dues opcions es respecten mútuament, bo i que dissabte passat, dia 13 de setembre, hi va haver alguns petits rifi-rafes per part dels extremistes de l'ordre d'Orange, i sobretot d'alguns hooligans que van arribar de tota la Commonwealth amb ganes de confrontació. També s'ha de dir que els qui organitzen la campanya del “no” es neguen a reconèixer l'ordre d'Orange (i tot el que arrossega) com a representants de la seva opció; tenen ben clara l'estratègia, en el sentit en què la moderació i el reconeixement d'Escòcia com a nació, i el seu autogovern, són indiscutibles sigui quin sigui el resultat del referèndum. L'estratègia de la moderació fins ara està donant bons resultats als unionistes, però el marge és tan estret i tan variable que els indecisos tindran la clau de la victòria.

Si Espanya en prengués exemple, li aniria millor; la resolució de la tensió seria més pacífica i plenament democràtica, i l'estratègia, a banda de més humana, seria força més intel·ligent. Passés el que passés, els aniria bé.

Si a Catalunya guanyés el “no”, se'ls acabaria el problema; i si a més tinguessin la maduresa democràtica i la cultura suficient per a reconèixer, malgrat la victòria del “no” i la unió de l'estat, el caràcter de nació de Catalunya, el progrés podria ser espectacular. Però Espanya, amb la seva herència cañí, de “pronunciamientos” i feixismes analfabets, està molt lluny de l'elegància i de l'esperit democràtic de la Gran Bretanya.

I si en un futur i desitjable referèndum, a Catalunya, guanyés el Sí a la independència, a Espanya, tampoc no li aniria tan malament, tenint en compte que tindrien uns veïns amb els quals s'hauria pactat una separació amigable; la futura col·laboració seria intensa i comportaria una intensa interacció econòmica de nacions, cadascuna amb la seva identitat i el seu dret a decidir les pròpies polítiques legislatives, culturals, educatives, de defensa, etc.

Escòcia és un model, guanyi qui guanyi, i el que cal a Catalunya és alliberar-se, no només de la incomprensió i l'opressió secular espanyola, sinó sobretot dels pecats d'una burgesia catalana que per interès econòmic particular ha prescindit al llarg dels segles d'una preocupació pràctica sobre el futur polític, identitari i cultural, de la nació catalana. Ara torna a passar el mateix, o quasi el mateix, perquè no són els negocis el que els fa topar amb el procés d'alliberament, sinó la seva avarícia; la d'ara o la de les últimes dècades.

L'esclavatge de la identitat nacional de Catalunya no és només culpa de l'Espanya "Cañí", és, per damunt de tot, culpa de la pròpia corrupció, de l'estúpida associació burgesa de diners amb moral “Un home de bé ha de tenir diners” deien els burgesos dels segles XIX i XX. Aquesta idiotesa ens ha ofegat totes les possibilitats de créixer com a poble. No busquem només en la intolerància dels altres les culpes que tenim a dins del propi país. Les pedres, els topalls, els tirans... sempre hi seran, però cal la fortalesa que només dóna l'honestedat i la generositat dels qui governen per a superar per la millor via possible totes les dificultats.

Ho aconseguirem? Això és clar. Si no ara, ben aviat. Massa gent s'ha adonat del problema identitari, del drama de no ser reconeguts com a poble, com a nació, i, amb l'estratègia “cañí”, cada dia en som més. Ningú no atura la decisió de milions de persones que parlen una mateixa llengua, que ocupen un mateix territori, i que es consideren nació, només amb prohibicions i decrets. Ni tan sols Franco amb els seus tancs i els seus quaranta anys de terror no va ofegar ni la nació ni la seva ànima. Com més ens esclafin, amb més verdor rebrotarem ,això no ho entenen i per això tenim la victòria assegurada.

Ningú no pot descobrir res per ningú.

A tu, que em llegeixes, et diré que tens molta sort i que vals molt. No t'ho explicaré gaire, perquè les explicacions de vegades espatllen les evidències íntimes. Ningú no pot descobrir res per ningú. Sap greu tanta gent obsessionada amb els actes ja realitzats i amb la seva venjança, i tan poca gent conscient de la grandesa del pobre ésser trencat que comet els actes, potser sense adonar-se de com n'està de trencat, ni de com es trenca a causa d'alguns dels seus actes.

Avui, mirant el cel de tempesta que es pintava per l'oest, amb Montserrat  al davant i Sant Llorenç a la dreta, he evidenciat una altra vegada la sensació de privilegi, la sort, el tresor que tots tenim entre les mans i que a tan poca gent satisfà.

El fenotip de l'expansió Sapiens que ens empeny a buscar sempre el que encara no tenim ens fa la punyeta; quan ho arribem a tenir, això que desitjàvem ens deixa d'interessar, perquè només ens interessa el que encara no tenim.

En realitat, ni que no ho sapiguem, ja ho tenim tot. 

Tenint-ho tot, per quina raó hem de prendre el que no és nostre, o trepitjar el veí, o passar al davant d'algú sense que ens toqui en alguna cua, o embrutar el carrer quan ningú no ens veu, o malparlar d'algú a les seves esquenes, o conquerir un país, o esclafar  una cultura, o menysprear una persona...

Si experimentem la certesa del privilegi, el tresor d'aquesta cala de Calella, tan nostra, tan bella i tan lliure, la fragància d'una llar de foc i la cançó dels espetecs de la seva flama...¿què en traurem d'esguerrar-ho tot  destruint la bellesa que ja tenim i que es fonamenta en el respecte vers les persones, un respecte que ningú no veu ni aplaudeix, però que esdevé el poder que ens permet entendre el privilegi que vivim i el valor de l'existència?

A Holanda i al món lliure, la llibertat d'expressió és molt important.

.

.

"Doni's, doni's fillet!"

A.Sánchez Piñol "VICTUS"

.

.

(Espanya prohibeix la presentació de Victus a Utrecht)

http://nos.nl/artikel/694735-spanje-verbiedt-lezing-in-utrecht.html

.

.

.

.

God Save United Kingdom!

El New York Times destaca la maduresa i elegància democràtica del Regne Unit, a on els conflictes nacionals sobre la independència es resolen amb instruments democràtics en comtes de recórrer a la guerra o a la imposició.

Penso que, de nou, a la història, queden contrastades les diferents madureses democràtiques dels diferents pobles. Se'ns dubte l'herència franquista i inquisitorial té un pes difícil de desfer. El olé olé pesa més que el respecte a la iniciativa dels diferents pobles i cultures. Les diferències nacionals des de "España" es veuen més com desafiaments o amenaces que com a riqueses o drets, és un tema cultural i de riquesa humana.

Envejo sanament els britànics per la seva flema i per la capacitat de resoldre les diferències com a dames i cavallers i no com a bèsties xovinistes.

.

.

.

Oda al Sol.

No em canso de mirar una vegada i una altra aquestes imatges, i em sento com si mirés un cervell, un embrió, un òvul fecundat... d'aquí ha sortit tot, d'aquí hem sortit tots. La matèria que ens forma ha sortit de la pols sobrant d'aquest estel que batega i que tremola com un cor; i la matèria s'ha animat amb l'energia que desprèn aquesta cèl·lula de foc.

Miro aquest Sol i no m'estranya que els antics l'adoressin; continua sent un llibre, un poema, un proverbi que ens indica el camí a seguir. La força ve del Sol i no del nucli de l'àtom. Del Sol, la vida; del trencament del nucli de l'àtom, la mort. 

Miro aquest Sol i entenc que l'escalf dels cossos més bells ve de la calor d'aquest sol, i cada fulla verda, i cada bufada d'un vent que amb l'energia del Sol es dilata i puja amb la fúria de tots els déus grecs. 
I és tan humil aquest Sol que no ens permet que el mirem. I és tan generós que només dóna, i no rep. I és tan diví que no t'hi pots acostar ni allunyar. 

Miro aquest Sol i veig l'origen de tots els somriures, el meu origen, el nostre origen, i em sembla tot molt bell.

Miro aquest Sol i després miro la negror de l'univers, i hi veig milions de sols, centenars de milions de sols, més sols que grans de sorra a totes les platges del món... I descobreixo que aquesta bellesa, que aquesta vida embrionària, ho emplena tot.

Zugarramurdi o Logroño?

Zugarramurdi o Logroño. La foguera per dansar o la foguera per morir. El misteri per gaudir o el misteri per matar i per imposar.

Dotze dones mortes per la misèria dels que valoraven tant els hàbits i els mites.

Graziana de Barrenetxea, Mikel de Goiburu, Martín Bizcar, Joanes de Etxalar, Maria de Zozaia, Maria Txipia.. i molts i moltes més, assassinats pels exemplars medievals ignorants d'Homo sapiens sapiens, embriagats de llatinades i guarnits amb l'ego dels seus vestits de prínceps hipòcrites.

-Era l'època! -em diuen alguns...

-No hem canviat tant, no hem après la lliçó -els dic, assenyalant alguns països del segle XXI, i moltes mentalitats de la Hispània d'avui.

Sigui com sigui, val la pena conèixer les coves de Zugarramurdi, el paissatge de la Navarra dels Pirineus, i una mena de llum que evoca la vida, la dansa, els poders de la natura que tant espanten els dogmàtics, els qui amb la boca entreoberta i els ulls com plats s'esgarrifen avui per espontaneïtats naturals igual com s'esgarrifaven ahir els seus companys de la inquisició.

Que qui vulgui es carregui amb el dogmatisme i amb la pira de Logroño. Jo em quedo amb la foguera per la dansa i els encanteris, amb les bruixes, les coves, els arbres, el riu, les ombres i els misteris de Zugarramurdi... 
.
.
P.D. Que no se me enfaden las personas de Logroño, la comparación es sólo metafórica. Logroño es una ciudad preciosa que recomiendo.