Escòcia versus Catalunya. Similituds i diferències. Els obstacles interiors són els únics que ens poden frenar.

Passi el que passi dijous, Escòcia sencera s'haurà de posar a caminar unida, i això implica un compromís personal i col·lectiu per entomar el camí del progrés fins i tot en un escenari que no sigui aquell pel qual un ha votat.

"The vote on Thursday is not about whether Scotland is a nation. Scotland is a proud, strong, successful nation. The vote on Thursday is about two competings visions for Scotland's future"

("La votació de dijous no decideix si Escòcia és o no una nació. Escòcia és una nació exitosa, orgullosa, i forta. El vot de dijous és per a decidir entre dues visions sobre el futur d'Escòcia que competeixen entre elles.")

...va dir Cameron segons el mitjà en paper "Scotland on Sunday" d'ahir, 14 de setembre.

Heus aquí una profunda diferència entre Espanya i United Kingdom: Espanya no vol reconèixer el caràcter nacional de Catalunya. L'actitud realista i democràtica de Cameron fa que l'opció del no a Escòcia encara se sostingui a les enquestes, tot i que el Sí està pujant, i malgrat que, òbviament, el “Sí” sigui l'única garantia de protegir els interessos dels escocesos el dia que el Govern de UK sigui substituït per un altre d'intolerant. Només aquell poble que tingui la mà a timó de les seves polítiques viurà en una situació de seguretat nacional identitària i econòmica

A Escòcia les dues opcions es respecten mútuament, bo i que dissabte passat, dia 13 de setembre, hi va haver alguns petits rifi-rafes per part dels extremistes de l'ordre d'Orange, i sobretot d'alguns hooligans que van arribar de tota la Commonwealth amb ganes de confrontació. També s'ha de dir que els qui organitzen la campanya del “no” es neguen a reconèixer l'ordre d'Orange (i tot el que arrossega) com a representants de la seva opció; tenen ben clara l'estratègia, en el sentit en què la moderació i el reconeixement d'Escòcia com a nació, i el seu autogovern, són indiscutibles sigui quin sigui el resultat del referèndum. L'estratègia de la moderació fins ara està donant bons resultats als unionistes, però el marge és tan estret i tan variable que els indecisos tindran la clau de la victòria.

Si Espanya en prengués exemple, li aniria millor; la resolució de la tensió seria més pacífica i plenament democràtica, i l'estratègia, a banda de més humana, seria força més intel·ligent. Passés el que passés, els aniria bé.

Si a Catalunya guanyés el “no”, se'ls acabaria el problema; i si a més tinguessin la maduresa democràtica i la cultura suficient per a reconèixer, malgrat la victòria del “no” i la unió de l'estat, el caràcter de nació de Catalunya, el progrés podria ser espectacular. Però Espanya, amb la seva herència cañí, de “pronunciamientos” i feixismes analfabets, està molt lluny de l'elegància i de l'esperit democràtic de la Gran Bretanya.

I si en un futur i desitjable referèndum, a Catalunya, guanyés el Sí a la independència, a Espanya, tampoc no li aniria tan malament, tenint en compte que tindrien uns veïns amb els quals s'hauria pactat una separació amigable; la futura col·laboració seria intensa i comportaria una intensa interacció econòmica de nacions, cadascuna amb la seva identitat i el seu dret a decidir les pròpies polítiques legislatives, culturals, educatives, de defensa, etc.

Escòcia és un model, guanyi qui guanyi, i el que cal a Catalunya és alliberar-se, no només de la incomprensió i l'opressió secular espanyola, sinó sobretot dels pecats d'una burgesia catalana que per interès econòmic particular ha prescindit al llarg dels segles d'una preocupació pràctica sobre el futur polític, identitari i cultural, de la nació catalana. Ara torna a passar el mateix, o quasi el mateix, perquè no són els negocis el que els fa topar amb el procés d'alliberament, sinó la seva avarícia; la d'ara o la de les últimes dècades.

L'esclavatge de la identitat nacional de Catalunya no és només culpa de l'Espanya "Cañí", és, per damunt de tot, culpa de la pròpia corrupció, de l'estúpida associació burgesa de diners amb moral “Un home de bé ha de tenir diners” deien els burgesos dels segles XIX i XX. Aquesta idiotesa ens ha ofegat totes les possibilitats de créixer com a poble. No busquem només en la intolerància dels altres les culpes que tenim a dins del propi país. Les pedres, els topalls, els tirans... sempre hi seran, però cal la fortalesa que només dóna l'honestedat i la generositat dels qui governen per a superar per la millor via possible totes les dificultats.

Ho aconseguirem? Això és clar. Si no ara, ben aviat. Massa gent s'ha adonat del problema identitari, del drama de no ser reconeguts com a poble, com a nació, i, amb l'estratègia “cañí”, cada dia en som més. Ningú no atura la decisió de milions de persones que parlen una mateixa llengua, que ocupen un mateix territori, i que es consideren nació, només amb prohibicions i decrets. Ni tan sols Franco amb els seus tancs i els seus quaranta anys de terror no va ofegar ni la nació ni la seva ànima. Com més ens esclafin, amb més verdor rebrotarem ,això no ho entenen i per això tenim la victòria assegurada.