A United Kingdom, ningú li amoïna, ni al govern Britànic, ni a la Reina Isabel, que Escòcia sigui una nació i que hagi pogut decidir el seu futur.

En aquest bar es va escriure Harry Potter

Els últims dies han estat plens de grans emocions, i d'estranyes i fascinants coincidències. L'emoció, a cops, s'ha barrejat amb por, una por amarada de tristesa, nascuda en percebre tant d'odi als mots d'algunes persones a les quals de petites se'ls ha ensenyat, sense cap raonament lògic, només com a dogma, com a lliçó, com a idea que es repeteix... que "España" es una, que en "España" no hay más nación que "España", i que els catalans que senten que Catalunya és la seva nació i que tenen dret a decidir són rucs, traïdors, ases, babaus, manipulats... i tan fanàtics, que fins i tot per telèfon tenen la supèrbia de parlar en català, i això demostra que se senten superiors a la resta dels espanyols. La seva ira, la ira d'alguns, arriba a límits insospitats, fins a amenaçar amb tancs, amb execucions, la gosadia dels que cometen el "delito de sedición". Com els agraden les paraules a aquells que més que per raonaments o diàleg es mouen per impulsos apresos, per adoració al toro de Osborne i al que els seus iaios han repetit, només perquè ho han repetit.

Com en són de diferents les coses a la Gran Bretanya!

És cert que dissabte, a Edinburgh, a la marxa de l'ordre d'Orange, que postulava una defensa del no bastant tradicionalista, jo mateix vaig veure un parell de xicots amb estètica skin aixecar una bandera anglesa i insultar a una paradeta del "YES". Tot es va quedar aquí. El no i el sí han conviscut amb profundes conviccions cadascun d'ells, però amb perfecte harmonia, sense excessives angoixes. Dissabte al vespre, la gent a Edinburgh sortia, molts d'ells disfressats, com és habitual en aquesta estranya Atenes del Nord, plena de carrers subterranis sota la ciutat, habitacions fosques, vestigis de bruixes i personatges literaris, edificis de l'estil de Harry Potter, homes i dones panotxes amb les galtes vermelles i els ulls blaus i un anglès estrany, sonor, a cops indesxifrable. Tot era normal, perquè votar és normal, i perquè ningú no posa en dubte que Escòcia sigui una nació, malgrat que el que es parla a Escòcia sigui un anglès amb accent i que no hi hagi excessius trets identitaris que separin la cultura anglesa de l'escocesa. A ningú li amoïna, ni al govern Britànic, ni a la Reina Isabel, ni als radicals de l'Ordre d'Orange, que Escòcia sigui una nació i que hagi pogut decidir el seu futur. Com en són de diferents les coses a la Gran Bretanya!

Quan existeix un Sí vull, de cadascuna de les parts que s'uneixen, existeix una “Unió”. Quan en canvi, es fa necessari un “Sí vull” de cadascuna de les parts de l'unió per a poder-se separar, és perquè en realitat no existeix aquesta unió, sinó que el que tenim és un segrest. Res està més unit que allò que està unit per la lliure decisió de cadascuna de les parts. Per això, avui, la Gran Bretanya està més unida que mai. Per això, tant els del “Sí” com els del “No”, a Escòcia, han donat una lliçó de democràcia al món. El Senyor Salmond té el seu nom escrit al costat dels grans herois d'Escòcia. Ha encetat un camí que acabaran les generacions del futur. Ell i el seu oponent han estat el pol contrari dels tirans que només saben prohibir referèndums i negar el caràcter de nació a pobles milenaris. Europa i el món tenen ara un precedent que els fa veure que en cas de conflicte el millor no és el blindatge legal ni les prohibicions sinó la democràcia; al capdavall el triomf real és que es faci el que cada poble decideixi per damunt dels interessos personals o de partit.

I fa una estona, la Soraya Saenz de Santamaria, ha dit que el president Mas és president de la Generalitat perquè la Constitució li ho permet, perquè la Constitució li atorga aquest poder i ha afegit que com ha president de la Generalitat ha de pensar que és president de tots els catalans i que per això no hauria d'haver aprovat la llei de consultes ni de convocar-la. El que no pensa la Soraya, o no sap, o no entén, és que el President Mas, a diferència del President Rajoy, escollit a Espanya del PP, ha d'acomplir el programa electoral amb el qual va ser votat per la majoria de electors. I aquest programa incloïa la llei de consultes i la celebració del referèndum; això és la democràcia. I la Generalitat és anterior a la Constitució, el President Mas és successor de Tarradellas, que va venir de França abans que la Constitució digués res, i abans que la Constitució existís.

Certament, han estat dies de coincidències, com l'agradable trobada amb Josep Cuní de diumenge, que ens va proposar d'opinar a l'especial d'Escòcia de 8tv que es va emetre dimecres a la nit, el dia abans del referèndum. L'estada a Escòcia, amb l'estelada pels carrers d'Edinburgh, pels paisatges de les Highlands, ha estat una experiència commovedora, sobretot cada vegada que algú ens mirava la samarreta (una samarreta especial que ens vam fer i que relacionava el procés català amb el d'Escòcia) i alçava el dit polze en senyal d'aprovació; o quan ens preguntaven sobre el procés de Catalunya. 

Bany al Loch Ness amb l'estelada

I al final de la jornada de votacions, quan Salmond al seu facebook va enunciar que havien tancat les urnes, la meva felicitació per la feina feta, al marge de quin fos el resultat, i de l'anunci que a Catalunya ens estem dirigint cap allà a on Escòcia havia estat aquell dia, va suscitar tot un seguit de comentaris d'alguns escocesos que desitjaven el millor per a Catalunya, i que manifestaven que estaven al nostre costat, i vaig aconseguir el record més gran de "m'agrades" que mai no ha tingut un comentari meu a facebook, 183, tots de part d'escocesos. Petites gratificacions que no tenen més valor que evidenciar que al marge dels interessos dels estats les persones que estimen la llibertat la volen per a tothom. 

Aquí uns ensenyo tot això i acabo ja, que m'estic estenent massa. Si cal ja faré un altre post.

kjhkjh