Córrer i, per córrer, no arribar a on cal?

Correm tant que ens perdem l'últim sentit de la raó d'avançar. Volem produir tant, que menystenim la importància d'asseure'ns i somriure. Somriure i asseure'ns, i parlar sense neguit, i no jutjar, i no creure'ns superiors a ningú per raons d'edat, càrrec, aspecte...

Som esclaus inconscients de la utilitat, i aquesta adoració de la utilitat fa inútil el poder que tenim a les mans per a convertir en or l'acer o la llauna. No ens creiem que tenim a les mans el poder de convertir en or l'acer o la llauna. I acabem per renunciar a fer-ho.

Necessitem lentitud, un pas pausat i decidit, mirar més i xerrar potser menys, posar els mitjons als peus d'aquell que té fred, per ensenyar-lo a estimar, més que no pas perdre'ns en discursos racionals sobre l'intercanvi d'interessos a les relacions humanes. En tota relació humana, hi ha alguna realitat més profunda que l'interès. I l'interès potser ens situa a l'alçada dels rinoceronts. 

Necessitem perdre el temps amb aquells a qui hem d'ensenyar a estimar. Necessitem oblidar la ruqueria dels nostres problemes per acostar-nos al terreny sagrat dels problemes dels infants.

Com aquell que fa dos dies que no beu, i que té molta set, qui no rep cap mena d'amor, té set d'amor, i resta fascinat quan troba una font perduda enmig d'un bosc d'on hi raja amor, que és incondicional o no és amor. 

Com aquell que fa tres dies que no menja, qui no rep amor, té fam d'amor, i resta astorat i paralitzat quan algú li ofereix un amor incondicional, que no seria amor si no fos incondicional. 

Però la incondicionalitat és una característica proscrita als temps que vivim; es confon amb submisió, amb lliurament, amb esclavatge, amb resignació... perquè no s'entén que es pot estimar i alhora exigir la llunyania i la independència respecte aquell a qui estimem. Encara diria més; no es pot estimar si no hi ha una cert espai per a la llibertat, i una absoluta independència individual. És aquesta llibertat i aquesta independència la que fan possible el caràcter incondicional de l'amor.

Hauríem d'aprendre a veure les presències invisibles a les bambolines del gran teatre de l'existència, i no dir a ningú que les veiem, per tal que les presències no marxin, i ens continuïn regalant la seva proximitat sensible. Tot té un sentit que encaixa. Les sorprenents coincidències. L'evidència que mai no explicarem. Els objectes que cauen i es mouen. El poder executiu d'aquell altre lloc que hem vist i experimentat i que mai no explicarem a ningú. Allò que sabem sense mèrit i que ens impedeix creure. Com creure quan se sap? 

Els qui travessen de nit els Pirineus.

Adoro la petita paraula escrita amb plor i angoixa en un racó de bosc que ningú no veu, ni publica, i amb la qual ningú no especula, perquè la petita paraula, quan neix, és ella el punt d'arribada i tot l'objectiu cercat, sense especulacions comercials ni promocions editorials, ni presentacions egofíliques, ni targetons, ni glòries. 

La paraula, avui, que evoca l'exiliat, l'empresonat, el perseguit, el fill orfe de pare viu, l'esposa vídua de marit segrestat en vida. 

I aquí, pels carrers i les places, dins les escoles i a les universitats, autòmates amb ulleres de marca i tern i corbata, i un estrany somriure delicat, que oculta l'intens desig que els exiliats continuïn exiliats, que els empresonats no surtin de la foscor de les seves cel·les, que els seus fills els plorin i que a les seves esposes els sagni el cor. Erúdits que aplaudeixen la tortura freda als empresonats i les seves famílies, i ho fan amb pas prudent, amb formes exquisides, com els grans panteons del cementiri de Terrassa que per fora són peces barroques de perfecció contundent i per dins amaguen els budells podrint-se d'un cos que ja no és res.

Veig les teves galtes inflades, menjant porres i cafè amb llet, i els teus ulls riallers i murris, mentre l'efecte de la teva incompetència plora dins d'una presó, al pati d'una escola, al pupitre d'una aula, o en un pis de Barcelona o de Terrassa. El teu patriotisme esdevé la ruina i el fracàs de la teva professió, que havia de ser gran, però que has convertit en instrument de dolor i d'odi. La por dels altres ha encimbellat el teu poder, però la por cansa, i cada vegada a la por se li escapen més i més presoners. I cada persona que deixi de tenir-te por afebleix el poder de la teva injustícia.

Quanta gent plora sense que el seu plor sigui sentit. Vull escriure d'ells i no dels monstres refinats que ensenyen formes i empesten l'ambient amb sentors d'hipocresia i de buidor existencial. Vull caminar al costat dels qui travessen de nit els Pirineus tractant de no ser descoberts per aquells que juguen a caçar rojos, pels soldats del gran déu inventat per reis i cardenals de cor gèlid.

Els poders inhumans que esclafen persones escampen el seu poder des del Iemen al règim monàrquic autoritari espanyol actual, hereu del franquisme, experiment de la tecnocràcia neofeixista, que es disfressa de democràcia per a controlar les eines de la manipulació i de la injustícia. Ens arrosseguem entre els vigilants del sistema, entre els guardians de morals i formes; majordoms, escolanets, bisbetons... tan preparats amb l'esquelet intelectual del coneixement, però sense carn, sense sang, sense pell, sense sexe, sense amor per la llibertat, sense llum als ulls... Enric, tens els ulls tristos, per què? El poble sempre té rao, i quan la llei diu que no la té, potser qui no la té és la llei, perquè al capdavall, la llei ha de néixer del poble. La llei de cada poble ha de néixer de cada poble.

No tenim por. El pitjor que ens pot passar és la mort, i no és tan greu si hem viscut lliures... i no és tan greu si hem viscut plenament lliures. Per què els ulls tristos?