Adoro la petita paraula escrita amb plor i angoixa en un racó de bosc que ningú no veu, ni publica, i amb la qual ningú no especula, perquè la petita paraula, quan neix, és ella el punt d'arribada i tot l'objectiu cercat, sense especulacions comercials ni promocions editorials, ni presentacions egofíliques, ni targetons, ni glòries.
La paraula, avui, que evoca l'exiliat, l'empresonat, el perseguit, el fill orfe de pare viu, l'esposa vídua de marit segrestat en vida.
I aquí, pels carrers i les places, dins les escoles i a les universitats, autòmates amb ulleres de marca i tern i corbata, i un estrany somriure delicat, que oculta l'intens desig que els exiliats continuïn exiliats, que els empresonats no surtin de la foscor de les seves cel·les, que els seus fills els plorin i que a les seves esposes els sagni el cor. Erúdits que aplaudeixen la tortura freda als empresonats i les seves famílies, i ho fan amb pas prudent, amb formes exquisides, com els grans panteons del cementiri de Terrassa que per fora són peces barroques de perfecció contundent i per dins amaguen els budells podrint-se d'un cos que ja no és res.
Veig les teves galtes inflades, menjant porres i cafè amb llet, i els teus ulls riallers i murris, mentre l'efecte de la teva incompetència plora dins d'una presó, al pati d'una escola, al pupitre d'una aula, o en un pis de Barcelona o de Terrassa. El teu patriotisme esdevé la ruina i el fracàs de la teva professió, que havia de ser gran, però que has convertit en instrument de dolor i d'odi. La por dels altres ha encimbellat el teu poder, però la por cansa, i cada vegada a la por se li escapen més i més presoners. I cada persona que deixi de tenir-te por afebleix el poder de la teva injustícia.
Quanta gent plora sense que el seu plor sigui sentit. Vull escriure d'ells i no dels monstres refinats que ensenyen formes i empesten l'ambient amb sentors d'hipocresia i de buidor existencial. Vull caminar al costat dels qui travessen de nit els Pirineus tractant de no ser descoberts per aquells que juguen a caçar rojos, pels soldats del gran déu inventat per reis i cardenals de cor gèlid.
Els poders inhumans que esclafen persones escampen el seu poder des del Iemen al règim monàrquic autoritari espanyol actual, hereu del franquisme, experiment de la tecnocràcia neofeixista, que es disfressa de democràcia per a controlar les eines de la manipulació i de la injustícia. Ens arrosseguem entre els vigilants del sistema, entre els guardians de morals i formes; majordoms, escolanets, bisbetons... tan preparats amb l'esquelet intelectual del coneixement, però sense carn, sense sang, sense pell, sense sexe, sense amor per la llibertat, sense llum als ulls... Enric, tens els ulls tristos, per què? El poble sempre té rao, i quan la llei diu que no la té, potser qui no la té és la llei, perquè al capdavall, la llei ha de néixer del poble. La llei de cada poble ha de néixer de cada poble.
No tenim por. El pitjor que ens pot passar és la mort, i no és tan greu si hem viscut lliures... i no és tan greu si hem viscut plenament lliures. Per què els ulls tristos?
No comments:
Post a Comment