Correm tant que ens perdem l'últim sentit de la raó d'avançar. Volem produir tant, que menystenim la importància d'asseure'ns i somriure. Somriure i asseure'ns, i parlar sense neguit, i no jutjar, i no creure'ns superiors a ningú per raons d'edat, càrrec, aspecte...
Som esclaus inconscients de la utilitat, i aquesta adoració de la utilitat fa inútil el poder que tenim a les mans per a convertir en or l'acer o la llauna. No ens creiem que tenim a les mans el poder de convertir en or l'acer o la llauna. I acabem per renunciar a fer-ho.
Necessitem lentitud, un pas pausat i decidit, mirar més i xerrar potser menys, posar els mitjons als peus d'aquell que té fred, per ensenyar-lo a estimar, més que no pas perdre'ns en discursos racionals sobre l'intercanvi d'interessos a les relacions humanes. En tota relació humana, hi ha alguna realitat més profunda que l'interès. I l'interès potser ens situa a l'alçada dels rinoceronts.
Necessitem perdre el temps amb aquells a qui hem d'ensenyar a estimar. Necessitem oblidar la ruqueria dels nostres problemes per acostar-nos al terreny sagrat dels problemes dels infants.
Com aquell que fa dos dies que no beu, i que té molta set, qui no rep cap mena d'amor, té set d'amor, i resta fascinat quan troba una font perduda enmig d'un bosc d'on hi raja amor, que és incondicional o no és amor.
Com aquell que fa tres dies que no menja, qui no rep amor, té fam d'amor, i resta astorat i paralitzat quan algú li ofereix un amor incondicional, que no seria amor si no fos incondicional.
Però la incondicionalitat és una característica proscrita als temps que vivim; es confon amb submisió, amb lliurament, amb esclavatge, amb resignació... perquè no s'entén que es pot estimar i alhora exigir la llunyania i la independència respecte aquell a qui estimem. Encara diria més; no es pot estimar si no hi ha una cert espai per a la llibertat, i una absoluta independència individual. És aquesta llibertat i aquesta independència la que fan possible el caràcter incondicional de l'amor.
Hauríem d'aprendre a veure les presències invisibles a les bambolines del gran teatre de l'existència, i no dir a ningú que les veiem, per tal que les presències no marxin, i ens continuïn regalant la seva proximitat sensible. Tot té un sentit que encaixa. Les sorprenents coincidències. L'evidència que mai no explicarem. Els objectes que cauen i es mouen. El poder executiu d'aquell altre lloc que hem vist i experimentat i que mai no explicarem a ningú. Allò que sabem sense mèrit i que ens impedeix creure. Com creure quan se sap?
No comments:
Post a Comment