Pensaments diversos. Apologia dels errors. Defensa de l'inesperat.

.

Com menys esperes, més trobes.

Com menys forma atorgues a allò que esperes; millor rebràs la forma d'allò que trobes.

Els errors acostumen a ser la llavor d'una nova vida; ens permeten viure i gaudir situacions no previstes, que potser mai no hauríem triat; ens regala la possibilitat de descobrir indrets de l'espai, del temps, de l'atzar... que mai no hauríem trepitjat si l'error no hagués esdevingut. Sense l'error hauríem restat al lloc de sempre, a la forma de sempre, a les vivències de sempre.

L'error és el motor de la creativitat. La mutació, per exemple, no deixa de ser un error en la transmissió del codi genètic, i sense la mutació no existiria l'evolució de les espècies.

L'error estètic pot ser la descoberta d'una forma nova i espectacular a la qual mai no hauríem arribat sense l'error.

..

Jardí tardoral

.

Tardor

Immens jardí tardoral,
dins el greu udol del vent;
mentre cauen fulles mortes,
color d’or i roig roent.

Guspireig rere les branques,
amb la llum que neix del cel;
estrelletes errabundes,
des del sostre del noguer.

Els meus peus descalços corren,
vora els troncs dels ametllers;
pel talús de les castanyes,
fins la bassa dels til·lers.

Ara canten les granotes.
Ara el riu ja està content.
Ara el sol fa babarotes,
mentre l’encalço impacient.

Panteixant, guaito la casa;
robusta com un castell,
les parets vestides d’heure,
i a la teulada, els ocells.

El vent obre i tanca portes,
jugant amb els pensaments
dels vells espectres que hi viuen,
confusos pel pas del temps.

Darrere els vidres vellustos,
rostres blancs em fan adéu;
s’arrapen a les finestres
amb un somriure de neu.

M’entrebanco a la baixada
de la molsa i els cairells.
Rodolo fins la riera,
dins l’aigua de fang burell.

Amb un tremolor a les cames,
cerco recer als arbustells;
ofegat per la basarda
de la mort als meus budells.

Per les capçades més altes,
s’escola el garbí rabent;
mentre el sostre del bosc dansa,
damunt les ombres silents.

Deso la roba mullada,
i em poso el vestit més bell;
les llagrimetes dels arbres
em rellisquen per la pell.

Amb el buf més dolç de l’aire,
branda nu el meu cos valent;
i em converteixo en oratge,
fins el mar, llunyà i potent.

.

El dia després de la meva mort

.

No li ha calgut al roure aixoplugar-me, malgrat que la pluja hagi estat densa, amb aquelles gotes gruixudes de finals d’estiu que amaren el bosc i que flairen aromes que el botorn escampa. Em resulta sorprenent que tot segueixi com si res, que després de la tempesta llueixi aquest sol tan esclatant que jo ja no veig, i que l’aire sigui tan net i els núvols tan blancs, i que el color de la pedra del massís de Sant Llorenç es vesteixi amb el mateix roig de quan jo era infant.

I algú gaudirà els matins serens de diumenge: la magdalena del nen a la cuina de casa, la veu de la mare mentre sonen les sardanes i els instants deturen el ritme amb una mandra dolça. I al més recòndit del bosc, dos amants fan l’amor amb delir. L’essencial és tant viu com ahir, com fa mil anys, com sempre... I la mar, exultant, aixeca l’ona i la fa esclatar al pendís de la sorra, i brolla el blanc de l’escuma, i la salabror esquitxa algú que s’ho mira embadalit, com ahir, com sempre... L’endemà de tot... és l’ara de molts, i fou el passat d’altres que encara no hi són... El dia de després és ben viu malgrat que jo ja no hi sóc; amb el bo i el dolent, el goig i el dolor, la llum i les ombres... I perviu la rialla enmig de la foscor; la goteta de rosada damunt de les fulles abans de l’alba; el cant de les granotes vora el llac a la nit d’estiu; els espetecs de Sant Joan sota d’un cel estelat; el pessigolleig de la noia quan descobreix sense esperar-s’ho la mà de qui estima damunt la seva; la primera mirada d’un nadó a la seva mare; el vagit d’un infant que acaba de néixer; el brum de la mar; l’udol del mestral; la remor del blat agitat per l’oratge; el martelleig de la pluja sobre la terra...

El dia després de la meva mort, les coses importants de la vida continuen existint encara que jo ja no hi sigui.

.

Pregària VI

Cançó que vol alçar-se vers qui s'amaga més enllà de tots els universos; perquè no s'oblidi dels qui tenen fam, qualsevol tipus de fam. Perquè no s'oblidi dels qui es pensen que no tenen fam. Perquè no s'oblidi dels qui creuen. Perquè no s'oblidi dels qui es pensen que no creuen.
Al Déu que és alguna cosa més que "un ésser més", al Déu en què cadascú creu, o a la idea de bé en què creuen els qui diuen no tenir Déu.

Ja n'hi ha prou, de fam!
Ja n'hi ha prou, de violència!
Ja n'hi ha prou, d'indiferència!
Ja n'hi ha prou, de conflicte!
Ja n'hi ha prou, de manca de llibertat!

Al Déu que ens ha fet animals; perquè ens ajudi a evolucionar fins a la humanitat.

.

Reconquerim la tendresa. Però sense capa.

.

Avui he vist una persona trista i preocupada.
El món és ple d'arestes, topants, espines, ortigues i desert.

La capa superficial del protocol i el tracte civilitzat oculta l'orgull furiós, l'orgull obsedit en aconseguir les fites que el sadollaran, i que es disfressaran d'eficiència, de professionalitat, de pragmatisme, d'utilitat, o de qualsevol altra etiqueta elegant i eficient.
Rere l'etiqueta hi ha una consciència que ha assolit la perfecció material, sens dubte, però s'ha oblidat de la tendresa.
I en el fons en el fons, aquest és el problema de l'Homo sàpiens. La qualitat de les societats tecnificades s'oblida de la fam de milers de milions (fam de menjar i fam de tendresa), no és que la justifiqui, no és que la desitgi, no és que la provoqui; senzillament la ignora; i la fam persisteix. La suma de milers de milions de micropragmatismes materials (estructures perfectament pensades per suportar els embats de l'atzar) escombra, fronteres enllà, tot allò que no és pràctic, que no és útil, que no és elegant, que no és eficient, que no és de qualitat.
I fronteres endins bullen els jutjats de gent que compleix fil per randa la legalitat i que exigeix el que la legalitat li atorga; oblidant la tendresa, oblidant la humanitat.
Persisteixen els topants, les arestes, les ortigues, les espines, dessota la capa elegant de les bones maneres hipòcrites. On és l'ésser humà? On és la persona?

La persona hi és, i malda per travessar aquesta capa que la societat pretén que ens posem.

La persona hi és, i fretura mirar les estrelles una nit d'estiu qualsevol, abraçada al seu enemic; i parlar amb ell, per evitar les ganivetades disfressades de legalitat que aquesta absurda manera de viure imposa tan sovint a les persones que volen ser, que volen guanyar.

La persona hi és i desitja recobrar la infantesa que un dia li va permetre estar viva, o viure la infantesa que no li van permetre de viure, o trepitjar la infantesa que li obrirà les portes del paradís.

La persona hi és i necessita reconciliar-se amb si mateixa, per a reconciliar-se després amb els qui l'envolten.

La persona hi és, i necessita cremar el seu orgull de fang sec, i substituir-lo per l'aigua cristallina de les muntanyes.

Avui he vist una persona trista a causa dels topants, de les arestes, de la rugositat d'un món de sàpiens massa massa massa... violents; amb una violència silenciosa, que no crida, que no perd la simpatia ni les bones maneres. Aquest món violent necessita també descobrir-se persona.

...

..

El reloj de Mr Darwin, de Juan Luís Arsuaga

.

Normalment escric sobre els llibres un cop els he acabat de llegir. En aquesta ocasió faré una excepció; i si la faig és per una raó molt clara: perquè m'he topat amb una obra de referència, d'aquelles que has de tenir de continu al despatx, per a gaudir-la rellegint fragments que t'expliquen fil per randa qüestions difícils de trobar exposades amb tanta claredat, senzillesa, i alhora rigor científic.
Juan Luís Arsuaga és un autor que al llarg de la meva vida he llegit molt; un autor, les obres del qual han canviat el curs de la meva vida. Ho dic així, sense rubor, perquè és cert. Després de llegir “La especie elegida” jo no pensava igual sobre l'evolució. I d'ençà d'aquell moment, el fet de pensar diferent sobre l'evolució va propiciar que pensés diferent en molts altres aspectes de la meva vida, que fins aquest moment s'havien fonamentat en creences o tradicions irracionals, i que des d'aquell moment en endavant brollarien de la raó i el seny. Em va passar el mateix amb Konrad Lorentz. I em va passar el mateix amb Carl Sagan. I ara, llegint “El reloj de Mr Darwin” torno a sentir que rere les portes de la lògica governadora de l'univers, es percep una simplicitat elegant i bella que escampa arreu un estrany alè de serenor i de felicitat.
M'he llegit el pròleg, que ocupa 48 pàgines, i que per si mateix és un repàs a la història del pensament evolutiu. I ja d'entrada desfà falses concepcions generades per l'abús dels tòpics. Per exemple: Darwin no va proposar la teoria de l'evolució; la idea de l'evolució de les espècies existia des de feia temps. El mateix avi de Darwin (Erasmus) havia escrit vàries dècades abans un assaig sobre l'evolució de les espècies. El que va aportar Darwin va ser l'explicació de la “causa” que provocava l'evolució i que ell va anomenar “selecció natural”; i ho va fer al mateix temps que Wallace. Entre tots dos hi va haver molt bona relació.
També desconeix molta gent que Darwin tenia idees relacionades amb l'evolució que més tard s'han demostrat falses; per exemple, era lamarckista. Lamarck afirmava que els esforços que un individu realitzava al llarg de la seva vida quedaven reflectits als factors hereditaris, és a dir que el nostre comportament l'heretaven els nostres fills; una idea falsa (en principi, ja que l'estudi de l'epigenètica implica acceptar una certa similitud amb el lamarckisme).
En fi, hi trobareu moltes idees interessants, anècdotes de personatges, de filòsofs, fragments escrits pel mateix Darwin... Jo encara no l'he acabat, i m'està absorbint. El millor de tot és que gairebé com tots els llibres d'Arsuaga, és de fàcil comprensió i contribueix a augmentar la cultura científica de la població. I estic convençut que comprendre millor els mecanismes del propi ésser contribueix a augmentar la nostra capacitat d'autocontrol, la nostra autoestima, la nostra saviesa i la nostra actitud enfront tants absurds amb els quals la societat ens bombardeja.
Si el llegiu, espero els vostres comentaris; ja em direu què us ha semblat.

.

Quan la Constitució i els "drets fonamentals" no coincideixen.

.

El País ens informava diumenge passat d'una desavinença clara entre el Tribunal Constitucional i l'ONU. I malgrat que aquesta desavinença es limiti al cas concret d'una persona, el episodi és fonamental per a comprendre que la justícia està per damunt dels textos legals; i que no ens podem limitar als textos legals per a reclamar la totalitat de les llibertats que un individu humà, o que una nació, mereixen pel fet d'existir. La llibertat ha d'estar sempre per damunt de la Constitució; i si en algun cas la Constitució o el Tribunal Constitucional no defensen la llibertat i la justícia, s'ha de canviar la Constitució o replantejar-se la neutralitat i l'objectivitat del tribunal i cercar maneres d'aconseguir que les decisions no depenguin de quines siguin les persones que en un moment donat formin part del tribunal.
El cas és que hi ha gent que parla del Tribunal Constitucional com si les seves decisions fossin una mena de sentències divines sobre la legitimitat o la ilegitimitat, la justícia o la injustícia; com si el tribunal, en si, fos un ull capaç d'esbrinar la justícia natural de les “coses”, i de decidir si aquestes “coses” estan en harmonia o no amb aquesta justícia.
L'experiència i el seny evidencien que no és així.
Tornem al cas que ens explicava El País diumenge.
A Rosalind Williams, a l'any 1992, la policia espanyola li va demanar la documentació només pel fet de ser una senyora de color. El propi policia que li va exigir els papers ho va reconèixer: “tenim l'ordre d'identificar gent com ella”, va dir. La senyora va posar una denuncia a la mateixa policia, i posteriorment al Ministeri de l'Interior, que va acceptar que hi havia hagut discriminació, però no es va fer res més. Del ministeri, la denúncia va passar a l'Audiència Nacional, on es va rebutjar del tot. El 29 de gener de 2001 el Tribunal Constitucional va tombar definitivament la denúncia.
Al 2004, la ONG Women's Link Worldwide va reprendre el cas i el va dur davant l'ONU.
Ara fa pocs dies que l'ONU ha dictaminat que aquesta pràctica de control policial aplicada a Rosalind Williams a causa dels seus trets racials fou discriminatòria. La policia no ens pot tractar de manera diferent a d'altres persones només a causa del nostre aspecte físic o de la nostra raça. L'Estat Espanyol té 180 dies per informar l'ONU sobre les mesures que prendrà arran del dictamen. Sembla que de normal aquest a mena de dictamens són ignorats pels estats acusats.
En conclusió, queda demostrat que una decisió del Tribunal Constitucional pot resultar equivocada a l'hora d'evitar abusos policials contra els drets humans, o a l'hora de defensar la igualtat entre les persones o qualsevol altre valor fonamental en un estat democràtic. Per molt respectuosos que siguiem amb el Tribunal Constitucional, hem de ser conscients que no dictamina què és just o injust, sinó senzillament si un afer en conflicte, una llei, una sentència... és considerada constitucional pel grup de persones que en el moment de prendre la decisió formen part d'aquest tribunal. Moltes vegades aquestes persones poden estar influides per la seva pròpia concepció de la vida, del món, de la societat, de l'estat...I un mateix text (en aquest cas el constitucional) pot ser interpretat de diferent manera en funció de qui l'estudii. I a banda de tot, la constitució és un conveni entre persones, i en conseqüència no és el llibre de la veritat i de la justícia, no és intocable, no és immutable... I quan les societats canvien, cal que els llibres que es fan servir per regular les societats també canviïn; sobretot si es demostra que en algunes ocasions, constitució i justícia natural no coincideixen.

.