Avui he vist una persona trista i preocupada.
El món és ple d'arestes, topants, espines, ortigues i desert.
La capa superficial del protocol i el tracte civilitzat oculta l'orgull furiós, l'orgull obsedit en aconseguir les fites que el sadollaran, i que es disfressaran d'eficiència, de professionalitat, de pragmatisme, d'utilitat, o de qualsevol altra etiqueta elegant i eficient.
Rere l'etiqueta hi ha una consciència que ha assolit la perfecció material, sens dubte, però s'ha oblidat de la tendresa.
I en el fons en el fons, aquest és el problema de l'Homo sàpiens. La qualitat de les societats tecnificades s'oblida de la fam de milers de milions (fam de menjar i fam de tendresa), no és que la justifiqui, no és que la desitgi, no és que la provoqui; senzillament la ignora; i la fam persisteix. La suma de milers de milions de micropragmatismes materials (estructures perfectament pensades per suportar els embats de l'atzar) escombra, fronteres enllà, tot allò que no és pràctic, que no és útil, que no és elegant, que no és eficient, que no és de qualitat.
I fronteres endins bullen els jutjats de gent que compleix fil per randa la legalitat i que exigeix el que la legalitat li atorga; oblidant la tendresa, oblidant la humanitat.
Persisteixen els topants, les arestes, les ortigues, les espines, dessota la capa elegant de les bones maneres hipòcrites. On és l'ésser humà? On és la persona?
Rere l'etiqueta hi ha una consciència que ha assolit la perfecció material, sens dubte, però s'ha oblidat de la tendresa.
I en el fons en el fons, aquest és el problema de l'Homo sàpiens. La qualitat de les societats tecnificades s'oblida de la fam de milers de milions (fam de menjar i fam de tendresa), no és que la justifiqui, no és que la desitgi, no és que la provoqui; senzillament la ignora; i la fam persisteix. La suma de milers de milions de micropragmatismes materials (estructures perfectament pensades per suportar els embats de l'atzar) escombra, fronteres enllà, tot allò que no és pràctic, que no és útil, que no és elegant, que no és eficient, que no és de qualitat.
I fronteres endins bullen els jutjats de gent que compleix fil per randa la legalitat i que exigeix el que la legalitat li atorga; oblidant la tendresa, oblidant la humanitat.
Persisteixen els topants, les arestes, les ortigues, les espines, dessota la capa elegant de les bones maneres hipòcrites. On és l'ésser humà? On és la persona?
La persona hi és, i malda per travessar aquesta capa que la societat pretén que ens posem.
La persona hi és, i fretura mirar les estrelles una nit d'estiu qualsevol, abraçada al seu enemic; i parlar amb ell, per evitar les ganivetades disfressades de legalitat que aquesta absurda manera de viure imposa tan sovint a les persones que volen ser, que volen guanyar.
La persona hi és i desitja recobrar la infantesa que un dia li va permetre estar viva, o viure la infantesa que no li van permetre de viure, o trepitjar la infantesa que li obrirà les portes del paradís.
La persona hi és i necessita reconciliar-se amb si mateixa, per a reconciliar-se després amb els qui l'envolten.
La persona hi és, i necessita cremar el seu orgull de fang sec, i substituir-lo per l'aigua cristallina de les muntanyes.
Avui he vist una persona trista a causa dels topants, de les arestes, de la rugositat d'un món de sàpiens massa massa massa... violents; amb una violència silenciosa, que no crida, que no perd la simpatia ni les bones maneres. Aquest món violent necessita també descobrir-se persona.
...
..
1 comment:
És difícil conèixer persones que no portin la màscara de la hipocresia posada. Els/ens han educat així: a ser poc autèntics i veritables, a amagar qualsevol signe de feblesa perquè mai ningú no se n'aprofiti. Som fills d'una història, d'una circumstància, d'un instant perdut en el temps. I potser vivim en les coordenades errònies i morim així, sense veure cap estel en la nit del cel que ens ha tocat viure. I això, només pensar-ho esgarrifa. Potser som l'ombra d'una ombra que pertany a algú que respira. Això explicaria els dubtes que ens corsequen incansablement, doncs ser ombra no és gens fàcil.
La capa del món és molt gran, potser sí que a sota hi han persones que bateguen en un mateix registre d'harmonia sovint silenciat. Tan de bo emergís alguna mena de bonhomia intensa i que s'expandís com un incendi enmig d'un bosc.
Jo no puc parlar ni posar-me d'exemple, sóc massa covarda i insegura i m'horroritza la gent. Sóc bastant insociable, potser és una cuirassa per evitar la bufetada d'uns ulls innocents que ens fiten sense acusar, potser és un càstig, el de la pròpia consciència imperfecta que ens devora.
M'agraden les teves reflexions, malgrat em deixin un pòsit d'una culpa compartida, un "no fer" culpable com el pitjor dels botxins.
(Potser he marxat del tema)
Post a Comment