Torno a la feina; no pas a la rutina, perquè la meva feina no en té res, de rutinària. Però malgrat que hi torni, cada dia, a cada posta, el sol tenyira Bolònia de color de carabassa, els cavalls recorreran la riba a frec de les onades, i el silenci dels turons, ran de l'Atlàntic, omplirà els immensos espais de l'estret.
Torno al dia a dia, a la lluita contra les espines relatives i contra les espines absolutes d'una existència que alguna estranya llei universal ens fa complicada i alhora bella; però, malgrat tot, en algun racó de costa, ran de les esculleres que alenteixen les onades del llevant, en direcció a Punta Paloma, cada dia, el sol jugarà a fer pampallugues amb la superfície transparent de les aigües.
Aquest indret és, ara per ara, un espai lliure, a on els codis de la civilització amb els seus corsés prepotents i balmats encara no han arribat; tenim sempre l'oportunitat de tornar a començar, de refer el camí i fer-lo millor.
El problema d'aquesta pobra humanitat són els prepotents, els acomodats, els qui necessiten de tot, i encara més, i més encara... i si no ho tenen, la vida, per ells, és una agonia, el trist exercici d'arrossegar-se com pòtols. Els esclaus de les coses, de comprar-les, de tenir-les; i ben netes, i ordenades, i polides, i sobretot... sobretot... etiquetades... són els culpables que la seva obsessió sigui imposada a tothom, perquè els prepotents són molts, i es pensen que tenen raó, que representen la normalitat front l'anormalitat dels que no pensen com ells; són el poder, que arracona els indis a les reserves, que enrajola camins de terra noble i oculta amb sostres de guix asèptic els cels estrellats de les nits més belles.
Malgrat aquests prepotents, ignorants del seu defecte, cada dia, a cada posta, el sol tenyirà Bolònia de color de carabassa, i milers de persones, milers de milers al llarg de la història, i milers de milers que habitaran el futur que arribarà, continuarem treballant fins a l'últim alè per la llibertat i per la natura salvatge.
Aquest indret és, ara per ara, un espai lliure, a on els codis de la civilització amb els seus corsés prepotents i balmats encara no han arribat; tenim sempre l'oportunitat de tornar a començar, de refer el camí i fer-lo millor.
El problema d'aquesta pobra humanitat són els prepotents, els acomodats, els qui necessiten de tot, i encara més, i més encara... i si no ho tenen, la vida, per ells, és una agonia, el trist exercici d'arrossegar-se com pòtols. Els esclaus de les coses, de comprar-les, de tenir-les; i ben netes, i ordenades, i polides, i sobretot... sobretot... etiquetades... són els culpables que la seva obsessió sigui imposada a tothom, perquè els prepotents són molts, i es pensen que tenen raó, que representen la normalitat front l'anormalitat dels que no pensen com ells; són el poder, que arracona els indis a les reserves, que enrajola camins de terra noble i oculta amb sostres de guix asèptic els cels estrellats de les nits més belles.
Malgrat aquests prepotents, ignorants del seu defecte, cada dia, a cada posta, el sol tenyirà Bolònia de color de carabassa, i milers de persones, milers de milers al llarg de la història, i milers de milers que habitaran el futur que arribarà, continuarem treballant fins a l'últim alè per la llibertat i per la natura salvatge.