Quaranta-tres i pujant.

Un any més. I quaranta-tres. Ja sóc més vell que l'Elvis.

Quan era petit, em semblava que la gent de quaranta-tres eren persones serioses i molt assenyades, que mai no s'equivocaven, que tenien el do de la responsabilitat amarat a cada porus de la seva pell, que tant els feia morir-se perquè eren molt grans, que, de fet, tant els feien moltes coses perquè ja eren molt grans i molt avorrits.

Ara m'adono que de seriós només en tinc l'aspecte (diuen que tinc aquest aspecte, no ho sé...), interiorment de seriós no en tinc ni un borrall. D'assenyat... ai si ho sabéssiu tot... D'equivocar-me, un munt de vegades, i amb repetició... Sobre el do de la responsabilitat... bé... en certs àmbits de la meva vida: feina i família, sí; aquí no hi ha matisos; però a banda d'aquests dos aspectes concrets, sóc altament irresponsable.

I no em vull morir, no tinc cap pressa, em faria molta ràbia morir-me ara; no pas per por, sinó pel fet d'haver d'allunyar-me d'algunes persones, principalment dels meus fills, que crec que em necessiten; hi ha tants educadors errats a tants racons de l'existència, començant per la televisió i acabant en qualsevol personatge anomenat cívic... Em faria ràbia morir-me ara, perquè la natura és molt bella i no me'n vull allunyar; i com que no sé si enllà de la vida hi ha arbres, muntanyes, mar i platges.... doncs per si de cas, m'arrapo a la vida i tot això que tinc de segur...

I hi ha molts aspectes de l'existència que no em deixen indiferent, des dels relativament importants, com la necessitat que a la ciutat hi hagi arbres i que les façanes estiguin netes i que cada vegada hi hagi menys cotxes... fins a les més importants,:que tothom sigui lliure, que hi hagi tolerància mútua entre les identitats i les estètiques, que la natura estigui per damunt de la civilització... i fins arribar a les fonamentals: que les persones, per damunt de tot, ens estimem. Res no em deixa indiferent.

Doncs això, que en avui faig quaranta-tres. 

.

.