Què és “Midnight in Paris” de Woody Allen?
És la topada del poeta amb el pragmàtic, del somniador amb el materialista competitiu, de l'artista amb l'esnob que només és capaç de valorar el valor de les persones i de les situacions en funció del poder social que són capaces d'oferir. És la confrontació entre qui és capaç de creure en els desitjos de l'esperit i qui tan sols valora el color daurat del metall, el bon nom i la trepitjada segura. És la incertesa d'una vida a la recerca dels ataronjats de la nit, de les tonades de Cole Porter, dels estirabots de Picasso, de la sensualitat de l'ex-amant de Modigliani, del carisma de Scott Fitgerald, de la força literària de Hemingway, de la fantasia de Dalí o de la ment lliure de Buñuel... La bellesa d'una ciutat que bull a la nit eterna de totes les èpoques en una realitat paral·lela que no mor mai, i que reserva sempre un espai per als esperits creatius.
No fa gaires anys, vaig escriure un relat sobre París que du per nom “El Cafè du Soley” i que m'ha recordat molt “Midnight in Paris”.
No explicaré res més sobre la pel·lícula de Woody Allen, perquè ho espatllaria. És, una mica, la biografia de tots aquells que entenem que la vida és escriure; i parlo d'escriure de debò, no de publicar, ni de tenir èxit, ni de ser llegit, lloat o afalagat... L'escriptor estima escriure al marge de les reaccions alienes i de l'impacte que la seva activitat exerceixi. L'escriptor ha de ser fidel a ell mateix i al món que estima, ha d'enfilar-se per les creacions que sap que han de sortir del seu interior, deixant enrere tota la bonior de persones benintencionades que estan convençudes que ho veuen tot quan el més probable és que tinguin la làmpada apagada sense ni tan sols saber-ho.
L'acte d'escriure és un acte íntim i onanista, que no necessita altra cosa que la solitud cercada i una mica d'ambigüitat existencial: el sofriment del matrimoni Fitgerald i la força de la seva recerca de la bellesa i de l'alegria, l'angoixa d'Adriana i la seva sed d'aor veritable, la inquietud de Hemingway i les seves dèries sobre la veracitat de l'escriptura, l'austeritat i l'elegància del llenguatge, i el seu anhel per la intensitat de la vida que estimava i per la mort que acceptava com una característica de tots els que estan vius i l'ombra de la qual arriba quan l'amor no hi és. L'escriptor és un ésser que necessita pebre, vinagre i mel, suor i aigua cristallina, sang i desig, passió i desengany...i sobretot, sobretot... llibertat; una llibertat que és impossible d'assolir amb l'esclavatge a una moral prescrita, amb l'adoració a un protocol social implacable; una llibertat que potser fins i tot és incompatible amb la falsa sensació de seguretat que ofereix una vida amb el futur tancat. L'escriptor no pot ser socialment correcte, no pot escriure allò que les pautes establertes de la societat esperen i beneeixen; la bellesa de la veracitat camina per rutes insospitades i traspassa límits més enllà dels quals descobreix mons que tots portem a dins sense saber-ho.
.
.
No comments:
Post a Comment