Els inesperats acords de la revolució harmònica

La gent violenta ho és, en part, perquè no respira.

Em refereixo, no pas a l’acció instintiva d’agafar aire i expulsar CO2, sinó a l’hàbit d’asseure’s i mirar.

Els violents pensen molt, i pensen malament, sense mirar, sense somriure amb els ulls (almenys, quan són violents), sense humor, sense caos...

Com n’és de necessari, el caos! En la seva justa i adequada mesura... però caos al capdavall.

El caos ens força a revisar el nostre ordre personal, sovint rígid i rovellat. Cal sovint agafar les cartes netes i polides de la nostra baralla personal, els asos, les piques… i llançar-les enlaire sense por a que se’n perdi alguna, sense por a que es desordenin.

Cal canviar cada matí l’ordre ortodox i monopensador de les afirmacions que ahir ens semblaven dogmes, i que no ho són, perquè no hi ha dogmes. Fem-ho!

La bellesa és en part bellesa perquè és, sempre, poc o molt, inesperada; admirem el que ens sorprèn; ens enriqueix allò que no esperem, perquè no és en nosaltres. L’antídot per a destruir la tristesa és saber mirar tot el que hi ha allà fora i que sempre és nou i sorprenent.

Si no ens moríssim ens importaria ben poc l’instant, la llum, la vida… La fugacitat i la finitud ens converteix en éssers lliures amb dret a estimar el petit caos que no fereix ningú.

Els acords de Cole Porter, per exemple, tenen la capacitat de ser inesperats, aparentment inadequats; fins que apareixen i mostren no només la seva conveniència sinó el seu caràcter de revolució harmònica. Les persones ambigües, diferents, caòtiques i adorables com Cole Porter, malgrat el seu petit caos, incrementen amb la seva vida, la bellesa d’aquest món sovint tan i tan gris, ortodoxe, previsible, moralista, obscurantista. Ara, més que mai, aquest petit caos és necessari; perquè es respiren arreu, especialment a Espanya, aires pudents d’involució i contrareformisme. Cal mirar endavant vers un futur de color i de llibertat, que tornarà i que serà la millor herència que podrem deixar als nostres descendents. 

Som dos. (Carta a l'amic/amant. Carta a l'amiga/amant)

És el teu mot, amic, senzill com el so d'un torrent enmig de la solitud del bosc; pots estar en silenci al meu costat sense que aquesta situació ens violenti. 

No dus màscara. 

No et mostres dur. 

No et disfresses. 

No pretens convèncer-me de la teva visió. 

No em vols salvar de res. 

No em lligues. 

No suposes fidelitats a formes, indumentàries, protocols o gests. 

No em jutges. 

No em dibuixes. 

No m’alliçones. 

No em retreus les imperfeccions; m'estimes com sóc.

No entens la vida com una constant correcció, acceptes el bri de caos que ho fa tot lliure i màgic.

No és necessari que t’agradi com vesteixo, com camino, com visc. No és necessari que m’agradi com vesteixes, com camines, com vius. 

Te'n vas quan vols sense que sigui necessari que t'acomiadis. Me'n vaig quan vull sense que em calgui acomiadar-me de tu. 

No haig de pensar, per força, com tu, en res; no has de pensar, per força, com jo en res. 

Puc tenir la casa desendreçada. M'és igual com tinguis la teva casa. 

Pots tenir més amics a banda de mi. Puc tenir més amics a banda de tu. 

Poden passar mil anys i em tractes igual de bé com el primer dia, perquè tractes bé tothom, no pas perquè sigui amic teu. Poden passar mil anys i et tracto tan bé com el primer dia, perquè tracto bé tothom, no pas perquè siguis amic meu. 

No m'imposes allò que haig de sentir; no haig de sentir el mateix que tu perquè et sentis bé; no passa res si no sentim el mateix; en tenim prou amb caminar l’un al costat de l’altre, i si en algun moment no volem caminar l’un al costat de l’altre, tampoc no passa res. 

La teva vida i la meva són dues vides. Tu i jo som dues carns, Tu i jo som dues veus. Tu i jo som dos, i som lliures. Tu i jo som dues identitats, i per això som lliures. I per tot això estem de debò junts, perquè només ens uneix la voluntat d’estar junts.

Victòria per a la nostra petita nació negada; carta a Pau Casals a quaranta anys de la seva mort.

Necessitem, des d'allà a on sigui, per aquest petit país, un embaixador de l'eternitat, un servent de la pau, una persona de seny, que protegeixi la pau, que ens propiciï la pau, que treballi per la pau; una pau que no és el mateix que la por ni que el silenci; una pau que no és resignació ni rendició.

El necessitem a vostè, mestre, la seva mirada, el tremolor del seu so, els clarobscurs de fantasia del seu instrument, l'esperit amagat de la llibertat i del vers rere cada nota. Per aquesta petita Catalunya, que es torna a morir, que torna a ser trepitjada, que torna a ser esborrada com a poble... Amb vostè, Catalunya, va viure en llibertat davant del món durant dècades, mentre el miserable signava condemnes de mort. El miserable va pretendre eliminar el nostre poble; però el nostre poble, humil, es va alçar amb la veu i el cor dels fills dels vençuts. El tirà pot matar una època, però té perduda la guerra de l'eternitat.

Des d'allà on sigui, eternament albiri el lleu guspireig d'aquest país mil·lenari esclafat pels cecs, pels tirans i pels violents. Pau, pau, pau... i victòria per la nostra petita nació negada. 

A les seves mans posem el futur i el destí de Catalunya. Que el poder de la dignitat i de la perseverança, per una vegada a la història, triomfin.

Simfonia matemàtica de tardor

Terrós. Quan s'afebleix la vida i la mort tenyeix de gala el bosc; sota d'un cel de cendra i llum que ara ho encén tot de colors, que ara ho apaga dolçament.

Vinós. Quan la sang de les branques amara les fulles, i el Sol a poc a poc engega la claror a la llar antiga dels arbres. Sanefa grana a la volta esfèrica dels bolets. Espines púbiques de la volva flonja d'una castanya al llit de l'humus; suc de tardor; poema lent del pas serè cap a la gèlida buidor del temps més fred.

Gemat. Als caps més alts quan l'astre lluu. Besllum maragda; i una divinitat rere el tapís irregular del sostre viu; fimbra amb el vent la branca que albira la mort; tot es fa bru, a poc a poc; tot cau endut pel vent al bosc. El moviment imperceptible del coixí d'aigua i de jorns, ningú no el veu endins de la bonior d'ombres i verds; però es mou precís com si tothom hagués de comprovar si el ritme inexorable de les forces naturals pogués fallar; ni que ningú no ho vegi mai, la Terra va.

Saur. Al baix dels fongs. Línies diferencials al punt precís de la funció. Fractals. Repeticions suaus d'un geni potser força impersonal, potser real, potser producte de les branes d'un infinit natural. Tendències de les corbes a on s'hi posen els pardals, pinsans, garces, mussols; i a cada ploma l'estampat únic d'una equació vital.  

.
.
Imatges preses al Montseny el 20 d'octubre de 2013
Les imatges i el text estan subjectes a una llicència Creative Commons. Es permet la reproducció respectant i citant l'autoria i la propietat. L'autoria i contingut del blog estan protegits mitjançant el registre pertinent.

No sabem res

Obrim els ulls un dia

i som.

Tot és aquí.

Un sol, un cel, un mar,

i el vent;

i els jorns;

la son;

un suc de taronja i una llesca immensa;

amb oli de Masriudoms;

instants alentits per la profunda sensació de ser.

I el temps,

estrany,

l'espai on tot l'espai pot ser;

rellotge subjectiu d'una bonior d'imatges

barrejades amb el sentiment de ser

de sempre ser.

La mort es veu tan lluny que la neguem;

ningú no hi creu;

i potser tothom tingui raó.

Obrim els ulls un dia i som; ja està!

I enlloc no hi ha cap llibre d'instruccions,

ni animadors, ni monitors, 

ni voluntaris que ens expliquin els perquès.

A les palpentes construïm vides i anhels;

i caminem amb pas segur,

com si sabessin a on anem,

com si entenguéssim el profund batec de tot,

però el cert és que 

no sabem res.

Potser no cal.

Ja m'està bé. 

Oda als miserables

Mirades lliures i belles de les muntanyes;

les selves, els rius, les ribes d'un mar immens.

Jardí sense fi de vida inimaginable.

Gemada llum deslligant granellons de sol.

La nit va tenyir-ho tot d'un negre espanyol.

Pollosos barbuts pansits amb fulles de llauna,

segant cames i esperances, podrint l'edèn;

la terra en què va somriure la vostra mare,

el dolç paradís d'aram damunt de la pell.

Menysprea la castellana supèrbia buida,

el vostre esperit de joc i de llibertat,

quadrant, ignorants, la història per fer-la trista;

anhel avar que dessagna la humanitat.

Ineptes micos que es pensen que són persones,

envestigant-se amb àuries teles de llum,

masteguen pa amb llet i sucre, i car que miren,

albiren sols el reflex del seu propi brunz.

Inútils guerrers covards deshonrant donzelles

amb noms de cançons i versos de llibertat.

Imposen la seva llengua com una llosa,

i esborren amb ulls de garsa l'arc irisat,

amb els colors de la pluja del sol i l'aire,

esclafen el que no poden encadenar.

Odien el que no entenen, trepitgen somnis,

cofois de ser miserables de ser balmats. 

Ningú mai no està fet del tot

Imatge de  TKnoxB from Chemainus, BC, Canada a la viquipèdia.

.

.

Llegeixo que Tahar Ben Jelloun, al seu interessant llibre “El racisme explicat a la meva filla” escriu: “Hi ha una llei que governa les persones des del moment que s’han fet grans: no canviar. Quan estem fets, estem fets” i en trec la conclusió que si això és cert, jo encara no m’he fet gran; fins i tot m'atreviria a dir que si això és de debò cert, ningú no es fa mai gran, ningú mai no està fet del tot. I mal que pugui semblar excessivament superb afirmar-ho amb tanta rotunditat, per a mi, això que acabo d’escriure no té la categoria d’opinió sinó que se’m presenta com una evidència.

La vida de les persones, cada vida de cada persona, és un canvi constant, una transformació contínua, a cops lleu, a voltes, i en un sol instant, brusca i revolucionària. Cada persona és un “jo” que posseeix dins seu l’univers sencer i tot allò que l’univers conté. No em reconec a la persona que vivia en mi quan tenia quinze anys; conservo el registre de molts records, probablement mig deformats, perquè el cervell de tothom canvia els records, de manera que el que recordem de la vida no és el que realment va succeir sinó el que la nostra ment vol creure que va succeir; la diferència entre la realitat i el record no és excessiva, però en determinats episodis pot ser substancial, i sempre, poc o molt, hi ha una diferència clara. Les profunditats de la ment humana són encara un misteri per determinar. Les possibilitats transformadores del jo són inabastables i il·limitades. Les persones es poden transformar rotundament, destruir els valors caducs i substituir-los per valors actuals que hom percep que són harmònics amb la realitat de l’existència i que contribueixen a millorar la humanitat sencera. Quan una persona, sigui gran o petita, aconsegueix tombar l’orgull de l'habitual paper preponderant del “jo” dins la jerarquia interna de la ment, qualsevol canvi és possible. L'obertura de ment significa no acceptar cap més dogma que el compromís de canviar d'idees quan les idees que sosteníem com a certes o convenients ens manifesten íntimament el seu caràcter fals o perjudicial per a nosaltres o per a qualsevol altra persona. Quan el dolor de percebre un error vital desapareix, perquè desapareix el desproporcionat amor propi de l’orgull ferit, qualsevol consciència pot reorientar la seva existència vers allò que percep com a positiu o cert. Quan hom arriba a adonar-se que al capdavall, vulguem o no, hem estat fulles arrencades d’un arbre que han anat fent tomballons a empentes del vent, la comprensió vers les limitacions d’un mateix ens empeny a superar-les i a confiar plenament que aquesta superació és possible. Quan a un genet, el cavall que intenta domar una vegada i una altra, el continua tirant a terra, però tot i així el genet insisteix, i torna a pujar-hi, i quan aquest genet torna a intentar el que es mostra com a impossible... llavors, arriba un dia que el cavall, per tossut que sembli, es deixa dominar, i el genet, petit, limitat, feble, aconsegueix el seu propòsit; no pas perquè sigui més fort que el cavall, sinó perquè hi ha insistit fins quan se li feia clar que mai no podria aconseguir-ho.

Spinoza s’equivoca quan afirma que “Qualsevol ésser té tendència a perseverar en el seu ésser”. Tots no. Qualsevol, no. Les persones som diferents, i la majoria, canviants. Però ja se sap, els filòsofs sovint defensen el territori de les seves opinions igual com un goril·la de muntanya defensa el territori dels seus arbres fruiters o el seu harem particular de femelles. Els filòsofs, sovint, fan servir un llenguatge que ha etiquetat la realitat; raonen amb aquestes etiquetes apreses entre ells, com un codi reservat als estudiosos. No accepten cap discussió sobre la realitat que no faci servir aquestes etiquetes, i d’aquesta manera els resulta fàcil menysprear qualsevol carboner que tingui una idea harmònica amb la realitat si el carboner no ha passat per les aules de la universitat del filòsof i si, per tant, no fa servir les mateixes etiquetes; l’harem de femelles i els arbres fruiters de la tribu queden protegits.