Mirades
lliures i belles de les muntanyes;
les selves,
els rius, les ribes d'un mar immens.
Jardí sense
fi de vida inimaginable.
Gemada llum
deslligant granellons de sol.
La nit va
tenyir-ho tot d'un negre espanyol.
Pollosos
barbuts pansits amb fulles de llauna,
segant cames
i esperances, podrint l'edèn;
la terra en
què va somriure la vostra mare,
el dolç
paradís d'aram damunt de la pell.
Menysprea la
castellana supèrbia buida,
el vostre
esperit de joc i de llibertat,
quadrant,
ignorants, la història per fer-la trista;
anhel avar
que dessagna la humanitat.
Ineptes
micos que es pensen que són persones,
envestigant-se
amb àuries teles de llum,
masteguen pa
amb llet i sucre, i car que miren,
albiren sols
el reflex del seu propi brunz.
Inútils
guerrers covards deshonrant donzelles
amb noms de
cançons i versos de llibertat.
Imposen la
seva llengua com una llosa,
i esborren
amb ulls de garsa l'arc irisat,
amb els
colors de la pluja del sol i l'aire,
esclafen el
que no poden encadenar.
Odien el que
no entenen, trepitgen somnis,
cofois de
ser miserables de ser balmats.
No comments:
Post a Comment