La
gent violenta ho és, en part, perquè no respira.
Em
refereixo, no pas a l’acció instintiva d’agafar aire i expulsar
CO2, sinó a l’hàbit d’asseure’s i mirar.
Els
violents pensen molt, i pensen malament, sense mirar, sense somriure
amb els ulls (almenys, quan són violents), sense humor, sense caos...
Com
n’és de necessari, el caos! En la seva justa i adequada mesura... però caos al capdavall.
El
caos ens força a revisar el nostre ordre personal, sovint rígid i
rovellat. Cal sovint agafar les cartes netes i polides de la nostra
baralla personal, els asos, les piques… i llançar-les enlaire
sense por a que se’n perdi alguna, sense por a que es desordenin.
Cal
canviar cada matí l’ordre ortodox i monopensador de les
afirmacions que ahir ens semblaven dogmes, i que no ho són, perquè
no hi ha dogmes. Fem-ho!
La
bellesa és en part bellesa perquè és, sempre, poc o molt,
inesperada; admirem el que ens sorprèn; ens enriqueix allò que no
esperem, perquè no és en nosaltres. L’antídot per a destruir la
tristesa és saber mirar tot el que hi ha allà fora i que sempre és
nou i sorprenent.
Si
no ens moríssim ens importaria ben poc l’instant, la llum, la
vida… La fugacitat i la finitud ens converteix en éssers lliures
amb dret a estimar el petit caos que no fereix ningú.
Els
acords de Cole Porter, per exemple, tenen la capacitat de ser
inesperats, aparentment inadequats; fins que apareixen i mostren no
només la seva conveniència sinó el seu caràcter de revolució
harmònica. Les persones ambigües, diferents, caòtiques i adorables
com Cole Porter, malgrat el seu petit caos, incrementen amb la seva
vida, la bellesa d’aquest món sovint tan i tan gris, ortodoxe,
previsible, moralista, obscurantista. Ara, més que mai, aquest petit
caos és necessari; perquè es respiren arreu, especialment a
Espanya, aires pudents d’involució i contrareformisme. Cal mirar
endavant vers un futur de color i de llibertat, que tornarà i que
serà la millor herència que podrem deixar als nostres descendents.
No comments:
Post a Comment