Intentar
censurar, limitar, reduir, canalitzar, monopolitzar... el procés
educatiu és una missió tan inadequada i absurda com intentar de
buidar el mar amb una galleda. Educa la tribu. Educa la humanitat.
Educa el carrer. Educa el dia a dia. Educa l’experiència
quotidiana. Educa el que s’exhibeix, el que es mostra, el que
apareix sense anunciar-se a si mateix com a mestre; i potser encara
educa més, i influeix més, tot allò que apareix sense
autoproclamar-se mestre. Per sort, o per desgràcia; per pega o per
fortuna, els infants s’eduquen a partir d’uns mitjans i d’unes
circumstàncies que van molt més enllà de l’escola i àdhuc de la
família. Per això és tan important ésser al costat d’ells per
ajudar-los en el procés d’interpretar i de comprendre tots aquells
mestres espontanis que la vida els va plantant al davant i que ningú
no podrà evitar que hi siguin. De fet, si algú ho evités, estaria
perjudicant l’educació de l’infant, per la mateixa raó per la
qual una higiene excessiva fa que els nens estiguin desprotegits
front qualsevol virus. La petita brutícia quotidiana que s’adquireix
mentre es juga i es viu contribueix a immunitzar l’infant davant
futures i perilloses malalties.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Tuesday, November 5, 2013
Thursday, October 31, 2013
Que cada dia sigui inaudit
Que
cada dia sigui inaudit. Que cada jornada amagui la intensitat d’estar
vius, sense necessitat que es noti. El secret rau al verb “mirar”.
Cal mirar i veure aquell color en el qual mai no ens havíem fixat, o
que no havíem mirat mai com avui mirem; avui se’ns mostra com
diferent, o potser el que passa és que som més sensibles als seus
matisos, o ens sorprenem més. De vegades penso que la gent que perd
la memòria, bo i la desgràcia de la situació, tenen l’immens
privilegi de viure les realitats per primera vegada, de descobrir de
nou la bellesa. L’experiència de la descoberta és única. Res mai
no és tan bell com en el moment en què descobrim que és bell. La
descoberta regala unes percepcions que ens ajuden a comprendre el
caràcter de privilegi de l’existència. Cal viure sempre sense
perdre la percepció del privilegi del fet de ser. Ser és un
privilegi. A cada racó d’univers, fins a la presó més terrible,
s’hi amaga tota la bellesa i tota la força de l’existència; qui
arriba a evidenciar això mai no pot ser empresonat, perquè a la
seva presó hi troba el paradís, igual com el troba en una illa del
sud del Pacífic, a Sant Cugat de Ses Garrigues o a Huertezuelas.
El
silenci de la natura amaga la simfonia que es desprèn de la
percepció del privilegi de ser. En algunes ocasions aquesta simfonia
també es desprèn d’algunes melodies, d’algunes harmonies. Els qui em coneixeu sabeu que parlo de Cole Porter.
Wednesday, October 30, 2013
Cap mot no es perd.
Ni
que ningú us llegeixi, mots, sou polpa de déu grec; carn d'esperit
juganer; aroma de paper antic, de fusta d'escriptori vell, de despatx
immens que ens supera per la seva intricada complexitat de títols
als prestatges, sanefes als cantells dels mobles, cuirs als escons,
tapissos i arts ignots a les parets.
Sou,
mots, missatges per als habitants del futur; paraules doblegades dins
d'una ampolla llançada a un mar etern i infinit en el qual algú,
molts, tothom a la llarga, us descobriran i us llegiran. Tot allò
que ha estat escrit serà algun dia llegit per tothom.
No es perden les paraules cridades a la buidor de l'horitzó; viatgen
per l'espai il·limitat fins arribar algun dia a unes orelles que
faran plorar un cor i esgarrifar una pell. El més banal, si és
escrit amb la passió del qui considera cada mot com un maó
modernista, esdevé el mateix pensament petrificat de déu. En
aquestes circumstàncies els mots per ells mateixos, sense que sigui
necessari cap lector, esdevenen la finalitat i la raó de ser d'ells
mateixos; igual com les neus perpètues de les muntanyes a on ningú
no arriba continuen existint encara que ningú no les vegi, encara
que ningú escolti el gemec de l'aire entre els seus cimalls; els
mots no llegits continuen vius i sublims, com el vent glaçat, com la
neu ignota, com els paisatges no descoberts.
Allò
que escrivim té un valor per si mateix independentment que algú ho
llegeixi o no.
Tuesday, October 29, 2013
La rebel·lió contra la violència natural.
“Cada
cara és el símbol de la vida. Qualsevol vida mereix respecte. (…)
Quan respectem algú, estem fent un homenatge, a través d’ell, a
la vida, en tot el que té de bonic, de meravellós, de diferent i
d’imprevisible. Quan tractem els altres amb dignitat ens estem
respectant a nosaltres mateixos.”
TAHAR BEN JELLOUN
.
.
Un
militant de la vida, mai no s’acostumarà a la mort, per molt que
digui que en comprèn el sentit, per molt que la reconegui com a
natural. Algú que estima algú que es mor, mai no es resignarà al
comiat, ni que reconegui que aquest comiat forma part de la llei
natural. La rebel·lió contra el mal comprèn també la rebel·lió
contra la destrucció del cos, la rebel·lió contra la llunyania de les persones que comparteixen la nostra existència.
Qui
sigui que en sigui responsable (responsable de tot el que és), ha de reconèixer que hem aparegut
aquí sense veu ni vot; sense que ens hagin demanat el parer, sense
ni un cos ni una ment prou perfectes com per a caminar segurs per
aquesta existència, sense ni tan sols tenir un domini absolut damunt
la nostra voluntat i la nostra consciència; som ments produïdes per
un òrgan de carboni que envelleix, que emmalalteix, que a cops
falla, i que, per acabar-ho d'adobar, quan funciona obeeix pulsions seleccionades per les
lleis de l’evolució de les espècies. La competició, la guerra,
la violència, el sofriment, fins i tot la crueltat, estan
codificades a la informació genètica que transmetem als nostres
fills, formen part del nostre ADN, i apareixen al moment menys
esperat, quan l’entorn perd els seus referents ètics, quan tot es
capgira, quan la por ens domina, o quan les circumstàncies activen
el programa violent que dorm en algun racó del nostre ésser.
La
meva rebel·lió s’enfronta a la realitat d’aquesta presència
destructora dins del cos de les persones; no l’accepto; no l’acato;
no m’hi resigno. Sospito, fins i tot, que el sentit de la vida
humana rau en aquesta actitud de rebel·lió contra el mal. Procedim
de la matèria, la qual té set de sang, de poder, d’ego... però
la nostra consciència del “jo” sap que no està feta ni per a
l’odi ni per a la violència, sinó per a l’amor, per a la
cooperació, per a la fraternitat. La rebel·lió contra la violència natural és també una conseqüència de la natura; és la conseqüència natural del fet de ser consciències. Un cop la matèria per imperatiu natural es fa consciència a les nostres ments, les nostres ments es rebel·len per imperatiu natural contra la seva llei violenta que ens mou a competir i a destruir-nos; aquesta rebel·lió ens està convertint en humans.
Allò íntim que som és
antagonista dels fenotips actitudinals que es deriven de bona part de
la informació genètica que amaguem a l’ADN esperonats per l'entorn; la nostra actitud i
el nostre senyal d’identitat consisteixen a declarar-nos enemics
de les pulsions que ens menen a odiar i a destruir; consisteixen en
manifestar-li, a qui sigui que ens ha posat en aquesta mena de camp
de treball que és la vida, que estem en contra de ser conillets
d’índies; que volem estimar sense les traves que el cos que hem
heretat ens posa. Volem que cap infant aprengui a odiar de petit per
culpa d’haver de patir la crueltat dels adults sense que
l’organitzador de tot això mogui ni un dit per a pal·liar la
injustícia. Volem que s’organitzi millor l’existència de manera
que a ningú se li impedeixi estimar, que a ningú se li frustri la
vocació humana d’estimar i de ser estimat.
Des
d’aquest silenci que el gran organitzador ens regala, invoco la
seva acció, per a protegir els febles, per a transformar els Homo
sapiens, que, sense haver-ho decidit, duem el mal a l’ADN; li
exigeixo que actuï per a fer que l’existència sigui encara més
bella.
Sunday, October 27, 2013
Banyar-se al mar el 27 d'octubre
És
genial començar a caminar pel bosc de la Marquesa, per paisatges
salvatges arran de mar, amb la intenció de caminar i prou, per a
gaudir de la tardor; adonar-se que fa una intensa calor d'estiu,
arribar a una cala d'aigües cristallines; treure's tota la roba i,
sense tenir-ho previst, unir-se amb una mar estranyament càlida.
Seria
genial, és clar, si l'estranya calidesa de l'estació fos natural, i
potser ho és.
Diuen
que una tardor excessivament càlida no és senyal del canvi
climàtic, que els signes només son significatius quan parlem de
moltes tardors excessivament càlides seguides.
Però
ni que fos així, si en un pot “A” de boles blanques n'hi ha
moltes de vermelles, i en un altre pot “B” de boles blanques n'hi
ha molt poques de vermelles; i si resulta que em passen un dels dos
pots sense dir-me quin és i sense poder veure el seu interior, i em
diuen que agafi una bola a cegues; i si resulta que la bola que agafo
és vermella, jo sé que tinc més possibilitats d'haver agafat el
pot A que d'haver agafat el pot “B”.
Ara
canvieu els següents conceptes i entendreu perquè us explico això:
Pot”A”.......................Feix
d'anys amb moltes tardors excessivament càlides.
Pot
“B”......................Feix d'anys amb poques tardors
excessivament càlides.
Boles
blanques..........Tardors fresques tradicionals.
Boles
vermelles.........Tardors excessivament càlides.
També
em resulta curiós que els científics, fa dos o tres anys,
calculessin una pujada del nivell del mar d'entre 15 i 59 centímetres
en un segle (com a conseqüència de la pujada de temperatures
mitjanes de l'atmosfera). I que aquest estiu hagin rectificat i hagin
previst, a través d'alguns models, una pujades de fins a 80
centímetres en un segle. Em recorda a aquells programes d'ordinador
que es van descarregant i que primer et diuen “temps de descàrrega
240 minuts”, i al cap de trenta segons rectifiquen i et diuen:
“temps de descàrrega seixanta minuts”, i al cap de trenta segons
més diuen: “temps de descàrrega 25 minuts”, i així
successivament fins que a l'últim resulta que el programa es
descarrega en 7 minuts.
Bé,
desgràcies a part, tal com ja us he dit, avui m'he ficat al mar, a
la Waikiki, i ha estat genial, l'aigua estava com al juny.
Bon
començament de setmana!
Tot el que tenim que val...
Siguem conscients que el que tenim és provisional; un do, un regal. I que ho perdrem. Tots som durant dècades interns del corredor de la mort, i no sabem el dia que els funcionaris ens vindran a buscar; no tenim res a perdre, perquè no tenim res.
Allò
que ens fa ramat i mesells ens mata la vida. Tot el que tenim que
val és el que ens permet no ser mesells; que és el que ens permet
ser lliures.
Si
et repeteixen que no fas bé una cosa, que no vals per alguna
activitat, difícilment milloraràs en ella, i a més no la gaudiràs.
Si t'insisteixen a posar-te l'uniforme de l'utilitarisme, cas que et
despistis, al final te'l posaràs.
Al
mar salvatge i net de l'art, s'hi ha amagat com un virus: la
contaminació malsana de la idea de la fama que l'art suposadament ha
de proporcionar com a signe d'èxit; la fama, els diners, i la
inaudita idea de posseir els sons.
Saturday, October 26, 2013
Ens fan mesells
Ens
fan mesells
amb “nos” i draps
i nyaps i males cares;
quan el vent
arrissa el blat
i ens porta olor de fang,
olor de bosc.
S'esmercen a
esborrar
l'esbós del cos;
la corba del fractal de tants fruits
bells;
de tanta carn,
de tan colrat sota la llum.
I a prop, el mar,
immens i blau.
Ens
fan mesells
amb pensaments enverinats,
vestits de llum;
màscara
d'eben amb segells tipificats;
això no es fa,
això no es diu,
això
no es riu,
això no es viu...
No diu ni piu
el nen atent,
disciplinat;
aprèn a viure uniformat;
oblida el prat;
oblida el
llit sorrenc,
la duna, l'atzavara i el bassal;
no plou com cal la
pluja nostra a aquest comptat.
Acota el cap, el nen,
atent,
prudent,
lligat.
Subscribe to:
Posts (Atom)