Que cada dia sigui inaudit

Que cada dia sigui inaudit. Que cada jornada amagui la intensitat d’estar vius, sense necessitat que es noti. El secret rau al verb “mirar”. Cal mirar i veure aquell color en el qual mai no ens havíem fixat, o que no havíem mirat mai com avui mirem; avui se’ns mostra com diferent, o potser el que passa és que som més sensibles als seus matisos, o ens sorprenem més. De vegades penso que la gent que perd la memòria, bo i la desgràcia de la situació, tenen l’immens privilegi de viure les realitats per primera vegada, de descobrir de nou la bellesa. L’experiència de la descoberta és única. Res mai no és tan bell com en el moment en què descobrim que és bell. La descoberta regala unes percepcions que ens ajuden a comprendre el caràcter de privilegi de l’existència. Cal viure sempre sense perdre la percepció del privilegi del fet de ser. Ser és un privilegi. A cada racó d’univers, fins a la presó més terrible, s’hi amaga tota la bellesa i tota la força de l’existència; qui arriba a evidenciar això mai no pot ser empresonat, perquè a la seva presó hi troba el paradís, igual com el troba en una illa del sud del Pacífic, a Sant Cugat de Ses Garrigues o a Huertezuelas.

El silenci de la natura amaga la simfonia que es desprèn de la percepció del privilegi de ser. En algunes ocasions aquesta simfonia també es desprèn d’algunes melodies, d’algunes harmonies. Els qui em coneixeu sabeu que parlo de Cole Porter.