Educa la tribu

Intentar censurar, limitar, reduir, canalitzar, monopolitzar... el procés educatiu és una missió tan inadequada i absurda com intentar de buidar el mar amb una galleda. Educa la tribu. Educa la humanitat. Educa el carrer. Educa el dia a dia. Educa l’experiència quotidiana. Educa el que s’exhibeix, el que es mostra, el que apareix sense anunciar-se a si mateix com a mestre; i potser encara educa més, i influeix més, tot allò que apareix sense autoproclamar-se mestre. Per sort, o per desgràcia; per pega o per fortuna, els infants s’eduquen a partir d’uns mitjans i d’unes circumstàncies que van molt més enllà de l’escola i àdhuc de la família. Per això és tan important ésser al costat d’ells per ajudar-los en el procés d’interpretar i de comprendre tots aquells mestres espontanis que la vida els va plantant al davant i que ningú no podrà evitar que hi siguin. De fet, si algú ho evités, estaria perjudicant l’educació de l’infant, per la mateixa raó per la qual una higiene excessiva fa que els nens estiguin desprotegits front qualsevol virus. La petita brutícia quotidiana que s’adquireix mentre es juga i es viu contribueix a immunitzar l’infant davant futures i perilloses malalties.

Que cada dia sigui inaudit

Que cada dia sigui inaudit. Que cada jornada amagui la intensitat d’estar vius, sense necessitat que es noti. El secret rau al verb “mirar”. Cal mirar i veure aquell color en el qual mai no ens havíem fixat, o que no havíem mirat mai com avui mirem; avui se’ns mostra com diferent, o potser el que passa és que som més sensibles als seus matisos, o ens sorprenem més. De vegades penso que la gent que perd la memòria, bo i la desgràcia de la situació, tenen l’immens privilegi de viure les realitats per primera vegada, de descobrir de nou la bellesa. L’experiència de la descoberta és única. Res mai no és tan bell com en el moment en què descobrim que és bell. La descoberta regala unes percepcions que ens ajuden a comprendre el caràcter de privilegi de l’existència. Cal viure sempre sense perdre la percepció del privilegi del fet de ser. Ser és un privilegi. A cada racó d’univers, fins a la presó més terrible, s’hi amaga tota la bellesa i tota la força de l’existència; qui arriba a evidenciar això mai no pot ser empresonat, perquè a la seva presó hi troba el paradís, igual com el troba en una illa del sud del Pacífic, a Sant Cugat de Ses Garrigues o a Huertezuelas.

El silenci de la natura amaga la simfonia que es desprèn de la percepció del privilegi de ser. En algunes ocasions aquesta simfonia també es desprèn d’algunes melodies, d’algunes harmonies. Els qui em coneixeu sabeu que parlo de Cole Porter.

Cap mot no es perd.

Ni que ningú us llegeixi, mots, sou polpa de déu grec; carn d'esperit juganer; aroma de paper antic, de fusta d'escriptori vell, de despatx immens que ens supera per la seva intricada complexitat de títols als prestatges, sanefes als cantells dels mobles, cuirs als escons, tapissos i arts ignots a les parets.

Sou, mots, missatges per als habitants del futur; paraules doblegades dins d'una ampolla llançada a un mar etern i infinit en el qual algú, molts, tothom a la llarga, us descobriran i us llegiran. Tot allò que ha estat escrit serà algun dia llegit per tothom.

No es perden les paraules cridades a la buidor de l'horitzó; viatgen per l'espai il·limitat fins arribar algun dia a unes orelles que faran plorar un cor i esgarrifar una pell. El més banal, si és escrit amb la passió del qui considera cada mot com un maó modernista, esdevé el mateix pensament petrificat de déu. En aquestes circumstàncies els mots per ells mateixos, sense que sigui necessari cap lector, esdevenen la finalitat i la raó de ser d'ells mateixos; igual com les neus perpètues de les muntanyes a on ningú no arriba continuen existint encara que ningú no les vegi, encara que ningú escolti el gemec de l'aire entre els seus cimalls; els mots no llegits continuen vius i sublims, com el vent glaçat, com la neu ignota, com els paisatges no descoberts.

Allò que escrivim té un valor per si mateix independentment que algú ho llegeixi o no.

La rebel·lió contra la violència natural.

“Cada cara és el símbol de la vida. Qualsevol vida mereix respecte. (…) Quan respectem algú, estem fent un homenatge, a través d’ell, a la vida, en tot el que té de bonic, de meravellós, de diferent i d’imprevisible. Quan tractem els altres amb dignitat ens estem respectant a nosaltres mateixos.”

TAHAR BEN JELLOUN

.

.

Un militant de la vida, mai no s’acostumarà a la mort, per molt que digui que en comprèn el sentit, per molt que la reconegui com a natural. Algú que estima algú que es mor, mai no es resignarà al comiat, ni que reconegui que aquest comiat forma part de la llei natural. La rebel·lió contra el mal comprèn també la rebel·lió contra la destrucció del cos, la rebel·lió contra la llunyania de les persones que comparteixen la nostra existència.

Qui sigui que en sigui responsable (responsable de tot el que és), ha de reconèixer que hem aparegut aquí sense veu ni vot; sense que ens hagin demanat el parer, sense ni un cos ni una ment prou perfectes com per a caminar segurs per aquesta existència, sense ni tan sols tenir un domini absolut damunt la nostra voluntat i la nostra consciència; som ments produïdes per un òrgan de carboni que envelleix, que emmalalteix, que a cops falla, i que, per acabar-ho d'adobar, quan funciona obeeix pulsions seleccionades per les lleis de l’evolució de les espècies. La competició, la guerra, la violència, el sofriment, fins i tot la crueltat, estan codificades a la informació genètica que transmetem als nostres fills, formen part del nostre ADN, i apareixen al moment menys esperat, quan l’entorn perd els seus referents ètics, quan tot es capgira, quan la por ens domina, o quan les circumstàncies activen el programa violent que dorm en algun racó del nostre ésser.

La meva rebel·lió s’enfronta a la realitat d’aquesta presència destructora dins del cos de les persones; no l’accepto; no l’acato; no m’hi resigno. Sospito, fins i tot, que el sentit de la vida humana rau en aquesta actitud de rebel·lió contra el mal. Procedim de la matèria, la qual té set de sang, de poder, d’ego... però la nostra consciència del “jo” sap que no està feta ni per a l’odi ni per a la violència, sinó per a l’amor, per a la cooperació, per a la fraternitat. La rebel·lió contra la violència natural és també una conseqüència de la natura; és la conseqüència natural del fet de ser consciències. Un cop la matèria per imperatiu natural es fa consciència a les nostres ments, les nostres ments es rebel·len per imperatiu natural contra la seva llei violenta que ens mou a competir i a destruir-nos; aquesta rebel·lió ens està convertint en humans.

Allò íntim que som és antagonista dels fenotips actitudinals que es deriven de bona part de la informació genètica que amaguem a l’ADN esperonats per l'entorn; la nostra actitud i el nostre senyal d’identitat consisteixen a declarar-nos enemics de les pulsions que ens menen a odiar i a destruir; consisteixen en manifestar-li, a qui sigui que ens ha posat en aquesta mena de camp de treball que és la vida, que estem en contra de ser conillets d’índies; que volem estimar sense les traves que el cos que hem heretat ens posa. Volem que cap infant aprengui a odiar de petit per culpa d’haver de patir la crueltat dels adults sense que l’organitzador de tot això mogui ni un dit per a pal·liar la injustícia. Volem que s’organitzi millor l’existència de manera que a ningú se li impedeixi estimar, que a ningú se li frustri la vocació humana d’estimar i de ser estimat.

Des d’aquest silenci que el gran organitzador ens regala, invoco la seva acció, per a protegir els febles, per a transformar els Homo sapiens, que, sense haver-ho decidit, duem el mal a l’ADN; li exigeixo que actuï per a fer que l’existència sigui encara més bella.

Banyar-se al mar el 27 d'octubre

És genial començar a caminar pel bosc de la Marquesa, per paisatges salvatges arran de mar, amb la intenció de caminar i prou, per a gaudir de la tardor; adonar-se que fa una intensa calor d'estiu, arribar a una cala d'aigües cristallines; treure's tota la roba i, sense tenir-ho previst, unir-se amb una mar estranyament càlida.

Seria genial, és clar, si l'estranya calidesa de l'estació fos natural, i potser ho és.

Diuen que una tardor excessivament càlida no és senyal del canvi climàtic, que els signes només son significatius quan parlem de moltes tardors excessivament càlides seguides.

Però ni que fos així, si en un pot “A” de boles blanques n'hi ha moltes de vermelles, i en un altre pot “B” de boles blanques n'hi ha molt poques de vermelles; i si resulta que em passen un dels dos pots sense dir-me quin és i sense poder veure el seu interior, i em diuen que agafi una bola a cegues; i si resulta que la bola que agafo és vermella, jo sé que tinc més possibilitats d'haver agafat el pot A que d'haver agafat el pot “B”.

Ara canvieu els següents conceptes i entendreu perquè us explico això:

Pot”A”.......................Feix d'anys amb moltes tardors excessivament càlides.

Pot “B”......................Feix d'anys amb poques tardors excessivament càlides.

Boles blanques..........Tardors fresques tradicionals.

Boles vermelles.........Tardors excessivament càlides.

També em resulta curiós que els científics, fa dos o tres anys, calculessin una pujada del nivell del mar d'entre 15 i 59 centímetres en un segle (com a conseqüència de la pujada de temperatures mitjanes de l'atmosfera). I que aquest estiu hagin rectificat i hagin previst, a través d'alguns models, una pujades de fins a 80 centímetres en un segle. Em recorda a aquells programes d'ordinador que es van descarregant i que primer et diuen “temps de descàrrega 240 minuts”, i al cap de trenta segons rectifiquen i et diuen: “temps de descàrrega seixanta minuts”, i al cap de trenta segons més diuen: “temps de descàrrega 25 minuts”, i així successivament fins que a l'últim resulta que el programa es descarrega en 7 minuts.

Bé, desgràcies a part, tal com ja us he dit, avui m'he ficat al mar, a la Waikiki, i ha estat genial, l'aigua estava com al juny.

Bon començament de setmana!

Tot el que tenim que val...

 Siguem conscients que el que tenim és provisional; un do, un regal. I que ho perdrem. Tots som durant dècades interns del corredor de la mort, i no sabem el dia que els funcionaris ens vindran a buscar; no tenim res a perdre, perquè no tenim res.

Allò que ens fa ramat i mesells ens mata la vida. Tot el que tenim que val és el que ens permet no ser mesells; que és el que ens permet ser lliures.

Si et repeteixen que no fas bé una cosa, que no vals per alguna activitat, difícilment milloraràs en ella, i a més no la gaudiràs. Si t'insisteixen a posar-te l'uniforme de l'utilitarisme, cas que et despistis, al final te'l posaràs.

Al mar salvatge i net de l'art, s'hi ha amagat com un virus: la contaminació malsana de la idea de la fama que l'art suposadament ha de proporcionar com a signe d'èxit; la fama, els diners, i la inaudita idea de posseir els sons.

Ens fan mesells

Ens fan mesells 

amb “nos” i draps 

i nyaps i males cares; 

quan el vent arrissa el blat 

i ens porta olor de fang, 

olor de bosc. 

S'esmercen a esborrar 

l'esbós del cos; 

la corba del fractal de tants fruits bells; 

de tanta carn, 

de tan colrat sota la llum. 

I a prop, el mar, immens i blau.

Ens fan mesells 

amb pensaments enverinats, 

vestits de llum; 

màscara d'eben amb segells tipificats; 

això no es fa, 

això no es diu, 

això no es riu, 

això no es viu... 

No diu ni piu 

el nen atent, 

disciplinat; 

aprèn a viure uniformat; 

oblida el prat; 

oblida el llit sorrenc, 

la duna, l'atzavara i el bassal; 

no plou com cal la pluja nostra a aquest comptat. 

Acota el cap, el nen, 

atent, 

prudent, 

lligat.