Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, January 18, 2008

Waltzing Matilda



En moments difícils de la meva vida, aquesta cançó m'ha ajudat a tirar endavant. Ha estat, per a mi, un himne misteriós que m'ha ajudat a resurgir de les cendres. Per què? No ho sé. Potser en una altra vida vaig ser australià, vés a saber... Però el que puc jurar és que en moments de fracàs, l'he “sentit”, l'he cantat, i m'he sabut capaç de superar-ho tot. Per això, a la meva vida, aquesta cançó té la categoria d'himne nacional de la meva persona. I per això la canto i l'ensenyo als meus fills.




WALTZING MATHILDA
Once a jolly swagman camped by a billabong,
Under the shade of a coolibah tree,
And he sang as he watched and waited 'til his billy boiled
"Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?"
Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me"
And he sang as he watched and waited 'til his billy boiled,
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Down came a jumbuck to drink at the billabong,
Up got the swagman and grabbed him with glee,
And he sang as he stowed that jumbuck in his tucker bag,
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me"
And he sang as he stowed that jumbuck in his tucker bag,
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Down came the squatter, mounted on his thoroughbred,
Up came the troopers, one, two, three,
"Where's that jolly jumbuck you've got in your tucker bag?"
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me"
"Who's that jolly jumbuck you've got in your tucker bag?",
"You'll come a-Waltzing Matilda, with me".
Up got the swaggy and jumped into the billabong,
"You'll never catch me alive," said he,
And his ghost may be heard as you passed by that billabong,
"Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?"
Waltzing Matilda, Waltzing Matilda
Who'll come a-Waltzing Matilda, with me
And his ghost may be heard as you passed by that billabong,
"Who'll come a-Waltzing Matilda, with me?"

Melissa Bank


Després del fracàs de Paulo Coelho, el llibre que ara he començat a llegir és “Guia de caçar i pescar per a noies” de Melissa Bank. Es veu que se n'ha fet una pel·lícula que es diu "Suburban Girl".
Vaig per la pàgina 50, i de moment puc dir que està ben escrit, que descriu de manera realista una família de classe mitjana/alta i l'evolució psicològica d'una adolescent que coneix la novia del seu germà. És un llibre que es pot llegir, perquè llegir-lo millorarà la meva escriptura. Amb els llibres passa això, o et tiben cap amunt, o més val deixar-los.




Thursday, January 17, 2008

Crítiques amb la mà esquerra (I). Paulo Coelho.




Estic llegint Paulo Coelho, no ho havia fet mai. Concretament “Veronika decideix morir” Li trobo bones idees, arguments interessants i seductors. Però... per què fa servir tants mots? Per què repeteix tant les idees? Per què els seus personatges discursegen tant? Per què torna a insistir en les idees dels personatges, si ja ha deixat clar quines eren? Em sento com si m'acabés de menjar un iogur de sabors, d'aquells als que no cal sucre, però amb sucre. Si es presentés a un repte amb mi, no crec pas que guanyés. Tot i així, acabaré el llibre, perquè el tema és interessant. Però la seva prosa em mareja una mica.

No t'ho prenguis malament Paulo, és només la meva opinió i és subjectiva; ja n'aniràs aprenent.





Evolució, extinció, natura, connexió còsmica.




En principi qualsevol activitat humana s’ha de considerar natural, perquè l’ésser humà és fruit de la natura; i tot allò que realitza és conseqüència de l’exercici d’unes capacitats atorgades per la natura. Fins i tot les activitats cerebrals són naturals, i la cultura és conseqüència de la potencialitat cerebral d’una col·lectivitat: la cultura com a conjunt de coneixements que es transmeten de pares a fills. Dins d’aquests coneixements hi ha els costums. Fins i tot la decisió de vestir-se és natural perquè neix d’un costum, és conseqüència d’una cultura. També la decisió de no vestir-se o de despullar-se és natural, perquè neix, o pot néixer de l’exercici de la raó que s’oposa a l’herència cultural rebuda en considerar-la buida de fonaments. El mateix podríem dir dels diferents costums sexuals.
Per tant el món no està dividit en naturals i anti-naturals... tot és natura, perquè tot sorgeix de la pols dels estels, potser fins i tot la consciència, i tot allò que de la consciència obtenim, el bo i el dolent. I aquí hi tenim una altra evidència: la natura no cerca el benestar absolut de l’ésser humà com si aquest fos el destí i el centre de tot: la persona humana mor als terratrèmols, a les erupcions volcàniques, és menjada per tigres o taurons... La mort és natural; ho és fins i tot l’extinció d’una espècie. La natura produeix flors que són d’ingestió verinosa per part d’alguns animals, inclosos els humans. La natura no està programada per a fer-ho tot fàcil per l’ésser humà, les seves lleis biològiques són únicament les de l’adaptació de les espècies a l’entorn; és l’adaptació al medi allò que fa triomfar una espècie o extingir-la, no pas si aquesta espècie és humana, intel·ligent, o no intel·ligent. Òbviament la intel·ligència pot ser un factor que ajudi l’espècie a superar les dificultats del medi, però també pot ser una pega, perquè pot provocar la seva extinció si aquesta intel·ligència no va acompanyada d’uns nivells d’empatia adequats que ajudin a l’individu a preocupar-se del futur dels companys d’espècie amb la mateixa ànsia amb què es preocupa del propi futur. Si aquesta empatia no existeix en l’espècie intel·ligent evolucionada, la natura l’esborra del mapa, i torna a remenar les cartes de l’evolució de la vida “confiant” que la propera jugada hi hagi més “sort”. Només afegir que malgrat que tots els actes són naturals, n’hi ha alguns que fan caminar cap a l’extinció, a causa de les conseqüències immediates o llunyanes d’aquests mateixos actes... D’altres ajuden a garantir la pervivència de l’espècie envers una evolució encara més gran, cap a l’empatia i la intel·ligència, i envers un futur misteriós i prometedor, probablement de comunicació amb altres espècies afortunades d’altres racons d’univers. Només les espècies que sobrevisquin a la garba evolutiva arribaran a la connexió còsmica. De què depèn l’elecció d’un acte o un altre? De l’estructura del cervell i del sistema nerviós, i el cervell i el sistema nerviós depenen de l’herència genètica i de la mutació, i la mutació depèn de salts quàntics indeterminats que garanteixen l’atzar de l’evolució. També és possible que les lliures decisions humanes ho puguin ser mercès a conseqüències quàntiques de l’estimulació elèctrica de les neurones. La llibertat és possible mercès a la indeterminació, malgrat que aquesta llibertat estigui fortament influïda pels instints, i per la percepció i la comprensió.


Wednesday, January 16, 2008

L'endemà de tot.




No li ha calgut al roure aixoplugar-me, malgrat que la pluja hagi estat densa, amb aquelles gotes gruixudes de finals d’estiu que amaren el bosc i flairen aromes que el botorn escampa. Em resulta sorprenent que tot continuï com si res, que després de la tempesta llueixi aquest sol tan esclatant que jo ja no veig, i que l’aire sigui tan net i els núvols tan blancs, i que el color de la pedra del massís de Sant Llorenç es vesteixi amb el mateix roig de quan jo era infant. I algú gaudirà els matins serens de diumenge: la magdalena del nen a la cuina de casa, la veu de la mare mentre sonen les sardanes i els instants deturen el ritme amb una mandra dolça. I al més recòndit del bosc, dos amants fan l’amor amb delir. L’essencial és tant viu com ahir, com fa mil anys, com sempre... I la mar, exultant, aixeca l’ona i la fa esclatar al pendís de la sorra, i brolla el blanc de l’escuma, i la salabror esquitxa algú que s’ho mira embadalit, com ahir, com sempre... L’endemà de tot... és l’ara de molts, i fou el passat d’altres que encara no hi són... El dia de després és ben viu malgrat que jo ja no hi sóc; amb el bo i el dolent, el goig i el dolor, la llum i les ombres... I perviu la rialla enmig de la foscor; la goteta de rosada damunt de les fulles abans de l’alba; el cant de les granotes vora el llac a la nit d’estiu; els espetecs de Sant Joan sota d’un cel estelat; el pessigolleig de la noia quan descobreix sense esperar-s’ho la mà de qui estima damunt la seva; la primera mirada d’un nadó a la seva mare; el vagit d’un infant que acaba de néixer; el brum de la mar; l’udol del mestral; la remor del blat agitat per l’oratge; el martelleig de la pluja sobre la terra...El dia després de la meva mort, les coses importants de la vida continuen existint encara que jo ja no hi sigui.


Monday, January 14, 2008

Canell trencat


M'he trencat el canell.
Tinc fotuda la mà dreta.
Tot això ho faig amb l'esquerra.
Escric lent com una tortuga.
Hauré de reposar uns mesos de prosa.
Em dedicaré a la poesia, a fer guions de futurs relats, i a llegir.
Crec que m'anirà bé, em feia falta llegir.
També aniré a buscar els premis de les 9 obres que tinc presentades arreu, cas que les guanyi.
També em sap molt greu no poder treballar, em calia fer entrevistes amb pares. Miraré si és possible legalment, almenys, fer les entrevistes estant de baixa.
Ens veiem per aquí.

Sunday, January 13, 2008

"Degut a" incorrecte com a locució causal.



Doncs sí, el que sentiu! Qui ho havia de dir!


Observeu la següent expressió:


"Messi no ha pogut jugar degut a una lesió." és incorrecte.

"Messi no ha pogut jugar a causa d'una lesió." és correcte.

Degut, sí que és correcte quan és participi del verb "Deure" i quan fa d'adjectiu sinònim a "necessari" o "convenient". És correcte quan acompanya a un nom o s'hi refereix. Per exemple: "els diners deguts" "el tracte degut".