Girona i els misteris

.






.

Hem passat el diumenge a Girona; una ciutat preciosa. L'antic call jueu evoca èpoques de misteri cabalístic, intolerància cristiana, comerç, art, humanitat... Hem pujat a l'antiga caserna alemanya, i darrere d'unes muralles gastades i velles, hem trobat una senyora que ens ha explicat que a l'any 1975 ella va veure com una nena levitava pels aires allà mateix. Es veu que s'apareixia la Mare de Déu, o això deia una vident; i aquesta vident va acostar una nena petita cega a la Mare de Déu; i que la Mare de déu la va agafar enlaire, i que és per això que aquesta bona dona que ens hem trobat la va veure volar. Li he preguntat diverses vegades si ella la va veure volar o si li va semblar. I m'ha assegurat que ho va veure, i que hi va haver més gent que també ho va veure. A més, es veu que la vident li va demanar a l'aparició que curés la ceguesa de la nena, i que la presumpta Mare de Déu va dir que no la curava perquè no hagués de veure les desgràcies que sobrevindrien. Aquest és el punt on tot se'm fa fosc. Em sembla massa cruel decidir que una nena sigui cega per aquesta raó. ¿Que és que els altres no les hem de veure aquestes desgràcies? Més valdria dir que no la cura perquè no pot, perquè no en sap, o perquè no li correspon alterar les lleis naturals... qualsevol excusa... però per no veure la vida, ni que estigui plena de dolors.

Davant el testimoni d'aquesta dona, responc amb dues actituds: respecte i curiositat.

Explicacions al fenomen? Doncs moltes: esquizofrènia, records falsos, suggestió, manipulacions extra-humanes... Em resisteixo a atribuir origen diví a un fenomen tan estès i amb tantes ombres des del punt de vista de l'ètica i de l'empatia. Malgrat tot, ho respecto, i estic disposat a continuar-ho investigant amb rigor científic.

.

L'home derrotat

.


.

Deixo la barraca amb fang als peus; no tinc espardenyes ni les vull; fa tres dies que se’m van esquinçar, però no les desitjo ni les necessito; estimo el tacte del sòl bord a les meves plantes, tan fetes a aquesta terra. M’atanso a l’escola nova de Morro Jable. Travesso el llogarret mentre un esbart de coloms fuig de sota un teulat. Observo la mare que de l’era estant em fa adéu amb la mà. Està trista; avui vindrà la senyora i no té prou gra. El mestre nou és de Zamora i ens fa cantar el “Cara al Sol”. Després, amb la veu encavorcada, ens explica com n’és de bo el senyor Winter, que farà de Jandia el primer nucli industrial d’Espanya. I parla de Franco, que ha salvat la pàtria; i de Jose Antonio, que van matar el rojos. Acaba el discurs i fa seure els nens a la dreta, i les nenes a l’esquerra. M’enxampa ullant per la finestra els crespons blancs de la mar, i m’arrossega d’una orella fins la seva taula. Em baixa els pantalons.
-Mireu, nenes -fa; i s’esgarrifa quan s’adona que no duc calçotets; de fet, no n’he vist mai, de calçotets, la mare diu que són cosa de rics. Em fa vergonya que les nenes em vegin, però això és el que vol el mestre. Sento que m’engrapa els testicles i que els caragola. Ploro.
-Seràs el meu pollastre caponat! –exclama. Tothom riu. Surto de l’escola. Corro envers el serrat erm de Jandia; no vull tornar a casa. Sé que la senyora Winter és allà; i a l’última visita va dibuixar un cercle a la sorra, i va ordenar a la mare que no sortís del rodol en dos dies. I va bufar el vent del nord i la mare s’omplí de granets que se li ficaven als ulls. Me’n vaig a les muntanyes, on ningú no vol anar. Trepitjo la terra eixarreïda. Contemplo les cabres: els segalls, tan xics; els terçats, ja crescuts; els bocs, que s’esbatussen per les femelles. Arribo al cim i descobreixo la mar fosca de l’altra banda, i la platja embromada de Cofete. Descendeixo per tarteres desolades, broixes, rònegues... Un fil de sol que s’escola entre els núvols daura la sorra virginal del trencant. Hi arribo i em llevo la roba llefardosa, que deixo a terra com un munt de cendra. Em capbusso en l’estesa atzurada; i, amb l’aigua ran de pit, em giro envers el massís emboirat de Jandia. És llavors quan descobreixo la gran mansió com un castell obscur al país d’enlloc, i entenc que tal vegada no existeixi un paratge sense rei ni una terra sense senyor. I se m’acosta una figura indefinida que es recolza en un bastó. Té els cabells negres, amb traços d’argent; el bigoti petit, els ulls de foc. M’escruta talment com si contemplés un gos. Alça el bastó per espantar-me.
-Qui ets? –em demana amb la veu ronca i un profund accent germànic.
-Facundo –li dic; i sembla apaivagar-se.
-No veig mai ningú. Ets com una aparició que no sé si esclafar o beneir.
-Qui és vostè?
-Que qui sóc? Un soldat que va perdre una guerra.
-I què hi fa aquí?
-No ho sé –murmura –. Gairebé només pinto i aprenc espanyol. M’examina amb fàstic. -Vas nu –em diu -. És lògic.
-Per què és lògic?
-Així van els éssers inferiors.
-Inferiors?
-Ets “guanche”... oi?
Una gran massa grisosa avança per l'aigua cap a la riba a força de convulsions. M’adono que és una balena petita que s’ha desorientat.
-Hem de fer que torni a mar obert. –dic -Au va! -Ajudi’m!
-No siguis imbècil! Aquesta bèstia ha de morir. És el que toca.
-Vostè és maligne! –li etzibo enfurismat. Em mira amb els ulls buits. De sobte, cau damunt la sorra i sembla que s’ofegui. Panteixa. M’assenyala la butxaca de la jaqueta. Hi introdueixo la mà i hi descobreixo un flascó amb píndoles.
-Dues. –barbolleja sense alè.
Li introdueixo la medicina dins la boca i sembla que es recuperi.
-Jo també hauria de ser mort. –fa.
Escolto corredisses. M’adono que s’acosten dos soldats. M’apunten al cap.
-Fuhrer –li diuen -; ningú no l’ha de veure, i vostè ho sap! El nen ha de morir. -Deixeu-lo anar, redimonis! M’ha ajudat! Ja n’estic fart d’aquesta gàbia d’or on em teniu entaforat. Si encara em respecteu, feu el fotut favor de deixar-lo marxar! Si no sap ni qui sóc!
M’allunyo muntanya amunt.
Em tombo per a clissar els estranys personatges que deixo enrere; i contemplo l’home derrotat, donant ordres i enlairant el bastó enmig d’escarafalls, mentre els dos soldats, envestits per les onades, empenyen la petita balena mar endins.

.

Miquel Martín

.

A l'agost vaig aconseguir una menció al Mossèn Romà Comamala de Vilabella; premi que fou guanyat per Miquel Martín.

M'ha fet il·lusió trobar aquest vídeo a youtube:



(Si algú dels implicats en el vídeo no vol que estigui penjat aquí, que m'ho digui i el trec de seguida)


.

Metamorfosi

.


.

Passo la mà per la cresta clara de les ones;
matisos blancs damunt d’un “tot” obscur.
¿Què deu haver-hi dessota el fosc de l’aigua...
on el raig de sol es perd dins d’un infinit misteriós?
M’enfonso dins la fredor intensa.
Miro amb els ulls d’un vell dofí cansat.
Retrobo l’embrió, la llavor, l’essència;
la mare mar que m’acull a redós.
Nedo amb un gir graciós,
saltant sobre l’estesa blava.
I em torno a capbussar
cap els espais il·limitats de la mar.

.

Cançó trista de la carretera.

.

.
Jerry mai no havia recollit una autoestopista tan jove.
-On vas?
-A Califòrnia.
Una bonior de pigues capritxoses li envoltaven el nas; els cabells roigs, els ullets blaus, el rostre opalí.
-Com et dius?
-Eileen.

S'aturaren en una benzinera.
Un vell se’ls acostà.
-Aneu a l’oest?
-A Sacramento.
-L’autocar ha marxat sense mi, i no porto prou diners pel motel.

El Chevrolet sallava per la carretera del desert. El vent feia rodolar branquillons agombolats en una mena de pilotes. El paisatge, amb la caiguda dels últims raigs del dia, anava adquirint un to fosforecent.
-A què et dediques, Jerry? –preguntà Eileen.
-Sóc empresari.
-Jo, actriu.

De cop, la bòveda del cel es tenyí d'un vermell roent, el vent s'aturà, la planúria s'emplenà d'una claror ataronjada.
-Déu meu...! –exclamà Eileen, ullant l’horitzó.
-Indescriptible. -afegí el vell.

Caminaren desert endins, lluny del vehicle. S'assegueren damunt el sòl estopós.
El vell tragué una harmònica i encetà una tonada de Willy Nelson.
-Sabeu...? –digué Jerry, gratant-se el cap -. No us he dit la veritat. M’han acomiadat de la feina, la dona m’ha deixat i no sé on vaig.
-Jo tampoc he estat sincera –digué Eileen -. He fugit de casa.
-Doncs, a mi, la meva filla m’ha abandonat a la benzinera –explicà el vell, amb els ulls com plats.
Després d’uns instants d’incertesa, varen començar a riure com ximples.
-I ara què...? –preguntà Jerry.
-Toquem-ne una altra... –va fer el vell.
El roig del cel s’anà apagant mentre la nostàlgia amarava el paisatge.

.

Trenta-quatre descobriments íntims

.

La difícilment creïble experiència d’existir.
La sorpresa de saber que existeixo.
El nexe entre la bellesa d’allà fora (d’allà fora?) i el propi cor.
La serena abraçada del silenci.
La perfecta continuïtat dels colors del cel del capvespre.
La inefable marxa dels instants.
La ignorada i rarament manifesta sonoritat dels mots. La indeterminada posició dels electrons. (indeterminada no vol dir desconeguda, sinó no ubicada en un únic punt de l’espai)
La percepció de l’evolució de la meva espècie. L’evidència estadística de la vida enllà de la Terra.
La intuïció d’una realitat imperceptible de més de quatre dimensions.
El viatge constant cap als punts superiors de l’eix del temps, en els eixos de la base de l’espai quatridimensional de Minkowsky. (constant si no m’apropo a “c”).
La inquietant relació entre la memòria i la consciència del “jo”.
La torbadora evidència que la ment em crea la forma de l’univers que m’envolta.
La consciència plena del fet que moriré.
La indeterminació dels resultats de molts dels fenòmens físics.
La possibilitat dels universos paral·lels.
La possible existència de tots els fills possibles en universos paral·lels.
La possibilitat de l’existència de l’oceà de la consciència.
L'esporàdica i “normal” mena d’amor de pares a fills.
L’habitual i “anormal” indiferència entre els individus.
L’origen químic de l’eufòria de l’enamorament.
L’origen racional de l’amor.
L’absoluta bondat de tots els infants.
L’aparent maldat d’alguns adults.
L’alliberador plaer d’anar nu.
L’esclatant bellesa de la nuesa humana.
La crida de les muntanyes verges.
La veu premonitòria d’algú d’un altre món, que l’acaba encertant.
La misteriosa companyia invisible d’algú o d’alguna cosa que m’emplena de pau en els moments més dolorosos.
L’exquisit gust dels refrescs de cola quan de debò em vénen de gust.
La febre revifadora del sexe.
La importància única i absoluta de la felicitat dels infants.
L’alliberadora percepció del fet que hi ha molt poques coses importants.

.