.
Deixo la barraca amb fang als peus; no tinc espardenyes ni les vull; fa tres dies que se’m van esquinçar, però no les desitjo ni les necessito; estimo el tacte del sòl bord a les meves plantes, tan fetes a aquesta terra. M’atanso a l’escola nova de Morro Jable. Travesso el llogarret mentre un esbart de coloms fuig de sota un teulat. Observo la mare que de l’era estant em fa adéu amb la mà. Està trista; avui vindrà la senyora i no té prou gra. El mestre nou és de Zamora i ens fa cantar el “Cara al Sol”. Després, amb la veu encavorcada, ens explica com n’és de bo el senyor Winter, que farà de Jandia el primer nucli industrial d’Espanya. I parla de Franco, que ha salvat la pàtria; i de Jose Antonio, que van matar el rojos. Acaba el discurs i fa seure els nens a la dreta, i les nenes a l’esquerra. M’enxampa ullant per la finestra els crespons blancs de la mar, i m’arrossega d’una orella fins la seva taula. Em baixa els pantalons.
-Mireu, nenes -fa; i s’esgarrifa quan s’adona que no duc calçotets; de fet, no n’he vist mai, de calçotets, la mare diu que són cosa de rics. Em fa vergonya que les nenes em vegin, però això és el que vol el mestre. Sento que m’engrapa els testicles i que els caragola. Ploro.
-Seràs el meu pollastre caponat! –exclama. Tothom riu. Surto de l’escola. Corro envers el serrat erm de Jandia; no vull tornar a casa. Sé que la senyora Winter és allà; i a l’última visita va dibuixar un cercle a la sorra, i va ordenar a la mare que no sortís del rodol en dos dies. I va bufar el vent del nord i la mare s’omplí de granets que se li ficaven als ulls. Me’n vaig a les muntanyes, on ningú no vol anar. Trepitjo la terra eixarreïda. Contemplo les cabres: els segalls, tan xics; els terçats, ja crescuts; els bocs, que s’esbatussen per les femelles. Arribo al cim i descobreixo la mar fosca de l’altra banda, i la platja embromada de Cofete. Descendeixo per tarteres desolades, broixes, rònegues... Un fil de sol que s’escola entre els núvols daura la sorra virginal del trencant. Hi arribo i em llevo la roba llefardosa, que deixo a terra com un munt de cendra. Em capbusso en l’estesa atzurada; i, amb l’aigua ran de pit, em giro envers el massís emboirat de Jandia. És llavors quan descobreixo la gran mansió com un castell obscur al país d’enlloc, i entenc que tal vegada no existeixi un paratge sense rei ni una terra sense senyor. I se m’acosta una figura indefinida que es recolza en un bastó. Té els cabells negres, amb traços d’argent; el bigoti petit, els ulls de foc. M’escruta talment com si contemplés un gos. Alça el bastó per espantar-me.
-Qui ets? –em demana amb la veu ronca i un profund accent germànic.
-Facundo –li dic; i sembla apaivagar-se.
-No veig mai ningú. Ets com una aparició que no sé si esclafar o beneir.
-Qui és vostè?
-Que qui sóc? Un soldat que va perdre una guerra.
-I què hi fa aquí?
-No ho sé –murmura –. Gairebé només pinto i aprenc espanyol. M’examina amb fàstic. -Vas nu –em diu -. És lògic.
-Per què és lògic?
-Així van els éssers inferiors.
-Inferiors?
-Ets “guanche”... oi?
Una gran massa grisosa avança per l'aigua cap a la riba a força de convulsions. M’adono que és una balena petita que s’ha desorientat.
-Hem de fer que torni a mar obert. –dic -Au va! -Ajudi’m!
-No siguis imbècil! Aquesta bèstia ha de morir. És el que toca.
-Vostè és maligne! –li etzibo enfurismat. Em mira amb els ulls buits. De sobte, cau damunt la sorra i sembla que s’ofegui. Panteixa. M’assenyala la butxaca de la jaqueta. Hi introdueixo la mà i hi descobreixo un flascó amb píndoles.
-Dues. –barbolleja sense alè.
Li introdueixo la medicina dins la boca i sembla que es recuperi.
-Jo també hauria de ser mort. –fa.
Escolto corredisses. M’adono que s’acosten dos soldats. M’apunten al cap.
-Fuhrer –li diuen -; ningú no l’ha de veure, i vostè ho sap! El nen ha de morir. -Deixeu-lo anar, redimonis! M’ha ajudat! Ja n’estic fart d’aquesta gàbia d’or on em teniu entaforat. Si encara em respecteu, feu el fotut favor de deixar-lo marxar! Si no sap ni qui sóc!
M’allunyo muntanya amunt.
Em tombo per a clissar els estranys personatges que deixo enrere; i contemplo l’home derrotat, donant ordres i enlairant el bastó enmig d’escarafalls, mentre els dos soldats, envestits per les onades, empenyen la petita balena mar endins.
.
-Mireu, nenes -fa; i s’esgarrifa quan s’adona que no duc calçotets; de fet, no n’he vist mai, de calçotets, la mare diu que són cosa de rics. Em fa vergonya que les nenes em vegin, però això és el que vol el mestre. Sento que m’engrapa els testicles i que els caragola. Ploro.
-Seràs el meu pollastre caponat! –exclama. Tothom riu. Surto de l’escola. Corro envers el serrat erm de Jandia; no vull tornar a casa. Sé que la senyora Winter és allà; i a l’última visita va dibuixar un cercle a la sorra, i va ordenar a la mare que no sortís del rodol en dos dies. I va bufar el vent del nord i la mare s’omplí de granets que se li ficaven als ulls. Me’n vaig a les muntanyes, on ningú no vol anar. Trepitjo la terra eixarreïda. Contemplo les cabres: els segalls, tan xics; els terçats, ja crescuts; els bocs, que s’esbatussen per les femelles. Arribo al cim i descobreixo la mar fosca de l’altra banda, i la platja embromada de Cofete. Descendeixo per tarteres desolades, broixes, rònegues... Un fil de sol que s’escola entre els núvols daura la sorra virginal del trencant. Hi arribo i em llevo la roba llefardosa, que deixo a terra com un munt de cendra. Em capbusso en l’estesa atzurada; i, amb l’aigua ran de pit, em giro envers el massís emboirat de Jandia. És llavors quan descobreixo la gran mansió com un castell obscur al país d’enlloc, i entenc que tal vegada no existeixi un paratge sense rei ni una terra sense senyor. I se m’acosta una figura indefinida que es recolza en un bastó. Té els cabells negres, amb traços d’argent; el bigoti petit, els ulls de foc. M’escruta talment com si contemplés un gos. Alça el bastó per espantar-me.
-Qui ets? –em demana amb la veu ronca i un profund accent germànic.
-Facundo –li dic; i sembla apaivagar-se.
-No veig mai ningú. Ets com una aparició que no sé si esclafar o beneir.
-Qui és vostè?
-Que qui sóc? Un soldat que va perdre una guerra.
-I què hi fa aquí?
-No ho sé –murmura –. Gairebé només pinto i aprenc espanyol. M’examina amb fàstic. -Vas nu –em diu -. És lògic.
-Per què és lògic?
-Així van els éssers inferiors.
-Inferiors?
-Ets “guanche”... oi?
Una gran massa grisosa avança per l'aigua cap a la riba a força de convulsions. M’adono que és una balena petita que s’ha desorientat.
-Hem de fer que torni a mar obert. –dic -Au va! -Ajudi’m!
-No siguis imbècil! Aquesta bèstia ha de morir. És el que toca.
-Vostè és maligne! –li etzibo enfurismat. Em mira amb els ulls buits. De sobte, cau damunt la sorra i sembla que s’ofegui. Panteixa. M’assenyala la butxaca de la jaqueta. Hi introdueixo la mà i hi descobreixo un flascó amb píndoles.
-Dues. –barbolleja sense alè.
Li introdueixo la medicina dins la boca i sembla que es recuperi.
-Jo també hauria de ser mort. –fa.
Escolto corredisses. M’adono que s’acosten dos soldats. M’apunten al cap.
-Fuhrer –li diuen -; ningú no l’ha de veure, i vostè ho sap! El nen ha de morir. -Deixeu-lo anar, redimonis! M’ha ajudat! Ja n’estic fart d’aquesta gàbia d’or on em teniu entaforat. Si encara em respecteu, feu el fotut favor de deixar-lo marxar! Si no sap ni qui sóc!
M’allunyo muntanya amunt.
Em tombo per a clissar els estranys personatges que deixo enrere; i contemplo l’home derrotat, donant ordres i enlairant el bastó enmig d’escarafalls, mentre els dos soldats, envestits per les onades, empenyen la petita balena mar endins.
.
No comments:
Post a Comment