Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, September 20, 2008

Una casa davant de l'horitzó

.


He somniat una casa blanca davant del mar,
amb una terrassa de rajoles vermelles al capdamunt,
finestres amb ampits amples,
balcons de flors a la primavera,
i un horitzó de pirates i misteris.

He somniat viure ran del penya-segat,
a frec de l'escuma i el vent,
amb tots els instants del temps,
amb tots els instants del temps.

.

Thursday, September 18, 2008

Mar

.


Em regales la dolça sensació de ser a casa
ni que a dins del teu cor trobés la mort

el guspir de la llum a l'ona etèria
l'infinit espai de la llibertat.


M'atorgues el do de la felicitat perfecta

en un instant glaçat que no mor mai
l'escalf de l'univers, el cop de l'aire,

l'estesa il·limitada del viatge.

No tinc raons per morir si sóc en tu.

.

Wednesday, September 17, 2008

Educació per la ciutadania

.


Després de mirar-me els objectius, la programació i els procediments de l'assignatura d'educació per la ciutadania, que començaré a impartir demà; em pregunto quina estranya fòbia ha agafat als bisbes en contra d'una matèria que cerca la solució pacífica dels conflictes, l'acceptació de la diversitat, el respecte per la diferència, l'assumpció de responsabilitats com a ciutadans, l'amistat, la llibertat, els valors cívics, el diàleg, la convivència, la necessitat de les normes per a conviure, el medi ambient, la no discriminació per raó de sexe, nacionalitat, raça, religió, opinió, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social...

No s'explica.

O potser sí que s'explica. Potser és la vella història del canari que espicossa el canari nouvingut que entra a la seva gàbia. Potser pretenen posseir el monopoli dels valors i no poden suportar que algú que no va vestit de porpra els pugui ensenyar. Potser tenen por dels valors humans que hi ha enllà de l'Església. Vés a saber...

Si jo fos bisbe intentaria ser objectiu i no deixar-me endur per tribalismes animals, per xovinismes religiosos, per dèries polítiques més relacionades amb el poder que amb el desig del bé comú.

Cal l'educació per la llibertat, per la responsabilitat, per la pau, pel respecte... Amb tot el que passa al món, cal; diguin el que diguin els bisbes.

.

Tuesday, September 9, 2008

Aquest estiu també vam ser a Salamanca




Bull la nit d'estiu a la plana castellana.

La claror humana fulgura com un estel enmig de la incomprensió d'alguns.
La llum és més.
La calidesa és més.
Les ments obertes són més, encara que sovint es facin sentir menys.
Arreu una bonior de cors cerquen la proximitat i la comprensió malgrat la petitesa i la fugacitat de l'existència física.

.

Monday, September 8, 2008

Sempre ens quedarà un espai de llibertat

.


Quan ens envolta la sensació que el corrent del viure ens vol encadenar a la por, sempre ens queda una platja solitària on l'estesa de la mar no té final, i on el vent dibuixa sanefes a la sorra.

Quan la prudència malda per fer-nos traidors, per a convertir-nos en porucs retalladors de vida i de llibertat, tenim la platja que ofega la borinor llunyana dels poderosos que pateixen la malaltia dels qui han bescanviat la llibertat per la riquesa.

Quan el terror reclama el dret de posseïr-nos, tenim la platja lliure i buida per a nosaltres, un feix de raigs, un bri d'escuma, l'oreig del migdia, i el blau de la Mediterrània.


.

Wednesday, September 3, 2008

Les senyoretes de Lourdes

.


Com a curiós empedreït del fenòmen aparicionista des d'un punt de vista objectiu i científic, i com a aficionat a la literatura i als misteris, havia de llegir “Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll i fer-me'n una opinió. Cal recordar que aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi en la seva passada edició.

De primeres l'he gaudit força. Fa anys que conec la descripció de cadascuna de les aparicions (de les divuit aparicions) i l'explicació que en fa en Pep Coll és bastant semblant al que jo sabia, si bé ell descriu l'aparició com una nena amb un vestit blanc, que de vegades somriu burleta, que sembla que surt de l'interior de la cova, que a cops quasi perd l'equilibri quan el públic mou les branques on es mig recolzava. La versió oficial sempre ha parlat d'una dona amb un vestit blanc i una peça de roba blava al mig, i potser amb un somriure dolç, gens burleta. M'agradaria saber si aquestes diferències obeeixen a la novel·lització que en fa l'autor (lícita) o a una millor interpretació d'unes fonts noves o no manipulades. Igual com quan parla del brunz dins el cap que sent la vident abans de la primera aparició, o de la necessitat de concentrar-se per tal de poder-la veure.

La narració fins abans d'arribar a l'últim capítol és impecable, amb una perfecta interpretació del to de cada personatge, de la seva veu, del seu caracter. La narració se t'endú al temps i al lloc de les aparicions de ple. Destaco positivament la descripció acarnissada de la situació de pobresa i de misèria de la familia Soubirous, i de la societat francesa de l'època en general: les desigualtats, la hipocresia, el masclisme religiós i social.

L'últim capítol, però, al meu modest entendre ho esguerra tot. La conversa entre les dues dones és poc natural, una mica forçada, un xic artificiosa, massa elaborada per ser un diàleg. El to de la suposada escriptora no té res a veure amb la narració perfectament interpretada de la resta de la novel·la. Hi ha una referència als disminuïts psíquics, anomenant-los “subnormals”, que engega totes les meves antipaties contra el personatge de l'escriptora; i a l'últim observo una contradicció entre la poca sensibilitat de l'escriptora i la gran sensibilitat que demostra al llibre que suposadament ha escrit.

Jo, si hagués estat l'autor, hauria eliminat el capítol final, i hauria buscat alguna altra sortida; o bé hagués fet el mateix capítol final però millorant el diàleg, i procurant que la personalitat de l'escriptora no xoqui tant amb la resta de l'obra.

A banda de tot això haig de dir que jo sé coses de Bernardette que no sap ningú (no sé si hauria d'escriure això, si me'n penedeixo ja ho esborraré), i que no diré mai; el personatge que descriu Pep Coll és increïblement semblant a la Bernardette real, encara que algunes solucions argumentals no es corresponen del tot del tot amb la realitat. Però per això és una novel·la.

.


Monday, September 1, 2008

DONOSTIA

.




Aquest estiu només li hem pogut dedicar una setmana escadussera de les nostres vacances a Donostia; no obstant això hem tingut la joia de rebre la visita de dues famílies amigues, i el gust de passar un agradable matí de platja a Hendaia.

Us deixo amb un poema dedicat a Donostia amb el qual vaig guanyar un accéssit a Lloret el maig passat:

DONÒSTIA


Què val que vulgui toix, sostenir el dia?
Cabal, que boig cabriola de moments.
Flueix ran de la mar mig adormida,
ningú no podrà mai deturar el temps.
La pedra eterna torna, i trenca el vidre
de mineral enterc al bat dels vents.
Què val que vulgui, toix, sostenir el dia?
Cabal, que boig cabriola de moments.

Palau reial de llum esmorteïda,
escletxa color d'os del firmament.
Gemat humit calmat adés em crida,
em bressa entre la boira el pensament.
Benedicció dels astres espoltrida,
abraçada a la pedra suaument.
Palau reial de llum esmorteïda,
escletxa color d'os del firmament.
La dansa de la mort i de la vida,
la densa mareselva de l'hivern,
la roca negra de la vall maligna,
el tast innoble de l'esmarriment.
La llum i la foscor, el plor i el riure,
sobre les cases, la pluja d'argent.
La dansa de la mort i de la vida,
la densa mareselva de l'hivern.

.