Quan ens envolta la sensació que el corrent del viure ens vol encadenar a la por, sempre ens queda una platja solitària on l'estesa de la mar no té final, i on el vent dibuixa sanefes a la sorra.
Quan la prudència malda per fer-nos traidors, per a convertir-nos en porucs retalladors de vida i de llibertat, tenim la platja que ofega la borinor llunyana dels poderosos que pateixen la malaltia dels qui han bescanviat la llibertat per la riquesa.
Quan el terror reclama el dret de posseïr-nos, tenim la platja lliure i buida per a nosaltres, un feix de raigs, un bri d'escuma, l'oreig del migdia, i el blau de la Mediterrània.
1 comment:
Hola Jeremies! Sóc l'ixnuir de RC, que a més de tenir el fotolog ara m'he fet un nou blog on escriuré les coses més "serioses" (x dir-ho d'alguna manera...).
Amb el títol d'aquest text i al llarg de tot ell tens molta raó, on hi hagi una platja solitària hi haurà pau i llibertat, que és el que tots els humans necessitem de tant en tant en aquest món que no para mai. Però sovint hi ha molt més llocs de calma dels que ens pensem, potser no de calma absoluta d'acord, però n'hi ha fins hi tot dins la gran metròpoli (Bcn): parcs poc coneguts, alguns carrerons de Gràcia o fins i tot al centre, si se sap buscar, es troben petits espais solitaris, carrers estrets i foscos que encara que amb un cert aire melancòlic també conviden al repòs.
Perdó, m'he extès massa, sol passar-me...
Adrià
Post a Comment