Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, November 4, 2008

Yes you can. Obama, you can.

.



We don't still know if you have reached your victory. We will know in the next hours.

But this blog wish you can change the world: for a new way of progress, for a new way of making rules.

From this little side of Europe, bloggers of "Nuesa Literària" wish your victory!


Encara no sabem si has aconseguit la victòria, ho sabrem a les properes hores.

Però aquest blog desitja que puguis canviar el món: per una nova manera de progressar, per una nova manera d'establir les normes del joc.

Des d'aquest petit cantó d'Europa, els administradors d'aquest blog "Nuesa Literària" desitgem la teva victòria.
.

Monday, November 3, 2008

Lliçons de literatura de la UOC (Jaume Cabré)

.

Sembla que la UOC ha penjat a Youtube un munt de videos força interessants, en els quals diverses personalitats engeguen lliçons magistrals sobre diversos temes. Mai he sabut com funciona això dels drets d'autor aplicats als videos de YouTube, però suposo que si la UOC els penja a YouTube, és per a posar-los al servei dels qui en vulguin fer difusió. En tot cas, si no volen que els posi en aquest blog, només m'ho han de dir.

De primeres us presento a en Jaume Cabré parlant de "Les Veus del Pamano", i dels secrets de la tasca d'escriure.




.

Friday, October 31, 2008

Apunts sobre la felicitat

.



La felicitat és un raig de sol que arriba damunt la teva pell i que et provoca un goig indescriptible; el mateix raig de sol que arriba damunt la pell d'un altre i que no és ni vist per aquest altre.
La felicitat és silenciosa, a cops invisible, no s'exhibeix, no necessita ser vista.

La felicitat té gust d'aigua fresca, tacte d'oreig glaçat i flaire de llenya.

La felicitat sap plorar, patir i caminar amb el dolor; sap esperar el sol que segur que sortirà després de la tempesta.

La felicitat no té memòria ni passat; viu en el present.

La felicitat no és una supernova; és una nana groga.

La felicitat no és un viatge a Bali o a les Maldives, és un passeig per la Rambla del teu poble.

La felicitat no és absència de problemes ni de sofriments; és absència de preocupacions.
La felicitat no depèn de res extern a un mateix.
La felicitat sempre és a l'abast; el problema és que gairebé mai ningú no la vol.

Arriba a la felicitat... o bé el qui ho té tot, o bé qui no necessita res. Ara bé... qui ho té tot?

La felicitat no és una fita aconseguida com a premi a cap comportament.

La felicitat no pretén convèncer ningú de res.

La felicitat no poseeix res.

La felicitat va sempre nua.
La felicitat no és als gens, no ha aparegut pel fet de ser un benefici evolutiu, ans al contrari; la infelicitat és allò que ha aparegut perquè en algunes situacions ha esdevingut un benefici evolutiu. La felicitat és l'estat natural dels éssers quan no hi ha algun instint que l'esbotzi per tal d'assolir la supervivència la reproducció o el domini de l'entorn (l'instint gairebé sempre hi és). La felicitat és una realitat present a l'univers d'una manera espontània, com l'amor és present de manera espontània dins les consciències, com l'energia és present dins del buit.

La felicitat no és cega, hi veu; només la felicitat hi veu. L'empatia és la visió de la felicitat.


"Apunts sobre la felicitat" Robert Conway

.

Thursday, October 30, 2008

Sobre l'integrisme

.


Article publicat al Diari de Terrassa el 1 de maig de 2002

No fa gaires anys, en Carl Sagan afirmà: "Hem d'agafar-nos a la veritat, ens dugui on ens dugui"; però la veritat, a l'existència que ens ha tocat, no és un llibre massa llarg, i ningú no té el privilegi d'assegurar-se-la, per molt que s'esforci a afirmar-ho. La tolerància brolla del profund desconeixement de la veritat que a tots ens afecta. Naixem sense llibre d'instruccions, sense saber d'on venim, ni per què som, ni per a què som, ni on anem. Coneixem les causes biològiques i físiques, l'origen material del nostre ésser i del nostre univers. La ciència ens ha permès de saber una ínfima i meravellosa part de la veritat, amb una certesa gairebé absoluta. I són les afirmacions científiques, elaborades amb mètode i amb l'exercici de la raó, les úniques que poden escriure's de manera segura, bo i que provisional, dins del llibre de la veritat. Al costat d'aquestes afirmacions científiques, hi podríem escriure allò que portem al cor com a éssers humans: que l'amor és l'essència de la persona, que la tendresa és la màxima plenitud de l'ésser humà, que la llibertat és un dret per a cada individu amb consciència, que el diàleg és el camí de la pau, que la violència engendra violència... I podríem continuar. Tenim dins nostre, de manera natural, intuïcions simples i clares de la veritat. Les doctrines teològiques, però, i molts dels criteris morals de les grans religions oficials de la humanitat, no ofereixen cap mena de garantia. Amb artificialitat es carreguen de teories abstractes, violentes, elaborades per persones que han pensat molt i han mirat poc. Aquestes teologies sacralitzen unes afirmacions de les quals no en tenim cap mena de certesa, més que la confiança en la paraula d'uns individus que, al llarg de la història, han demostrat, amb les seves obres, trobar-se molt... molt lluny de Déu... I per aquestes doctrines insegures, arrelades a cultures concretes, carregades d'obscurantisme, de superstició i de por, impregnades d'una violència dignificada: càstig, infern, guerra santa, excomunió... per totes aquestes teories, tan allunyades de la natura i de la senzillesa, hi ha qui es llença amb un avió contra un edifici, d'altres declaren la guerra a un país sencer perquè no accepta cert punt de la doctrina, a cops s'exclou del grup dels sants a dues persones que s'estimen, només perquè són del mateix sexe o per què van fracassar en un anterior matrimoni, a voltes s'apedrega a unes nenes que caminen cap a l'escola d'una església considerada enemiga, o es llancen les tropes cap a Terra Santa per a matar infidels... En definitiva: violència sacralitzada... xovinisme religiós disfressat de veritat, que un munt de víctimes intel·lectuals prediquen, forjant cadenes per a la ment i pel cor. Sovint els poderosos utilitzen l'absurd d'aquest enderiament, disfressat de religió, per a moure els peons en favor dels seus interessos polítics.

Si els llibres sagrats de totes les religions esborressin tot allò del qual no hi ha evidència, i mantinguessin, tan sols, les afirmacions de les quals estan segurs, aquests llibres es reduirien a una sola pàgina, i a totes les pàgines de totes les religions hi hauria escrit el mateix; les mateixes idees, senzilles i humils, impreses a la ment de tota persona i a la natura: les intuïcions naturals que brollen del cor pel fet de ser consciències despertes i que no depenen de la pertinença a cap cultura concreta.

La bondat és l'única virtut, tots els éssers humans som germans, tota consciència tendeix a l'amor, i això està escrit a la natura, a la necessitat desmesurada de dolçor que té el nadó, a la serenor d’una reconciliació, d’un perdó sincer, d’una amistat profunda. Totes les persones, malgrat que no ens ho sembli, naixem soles, morim soles, i vivim continuament necessitades d'afecte i de reconeixement.

Tota religió veritable ha de partir d'aquestes realitats, i de la humilitat d’acceptar que ningú no té cap afirmació suficientment segura com per a poder menysprear a qui no la comparteix, a qui no l'entén o a qui no l'accepta. Cap Déu just comdemnaria un malalt, un ignorant o un feble. I tots, respecte al sentit de tot plegat i respecte les exigències ètiques de la consciència, som malalts, ignorants i febles.

El Déu veritable està per damunt de totes les religions; car, a ell, no li preocupen les religions sinó les persones. Si a aquest Déu l'importés tant que entenguéssim el com i el perquè de totes les coses, naixeríem sabent-ho. A Déu tant li fa que siguem agnòstics, ateus, o creients, les seves preocupacions van per una altra banda. Les religions s'acostaran al Déu veritable en la mesura que es preocupin menys de les doctrines incomprensibles i més de les persones; en la mesura que tinguin la gosadia de posar la dignitat de tota persona humana, innocent o culpable, per damunt dels seus dogmes. Caldria que els dirigents de les grans religions demanessin consell als infants, que acostumen a ocupar-se d'allò que és essencial i encara no han perdut la visió natural, tan clara. Caldria que no proclamessin com a infal·lible, dogmàtic o irrefutable, res més que l'Amor a tota persona, i una incondicional i absoluta esperança en el futur i en la llibertat de tota criatura amb consciència. Caldria que, fos quina fos la seva fe, aquesta mai no estigués per damunt del dret a la vida i a la llibertat de cap persona. Caldria que no perdessin el seny, que els pot il·luminar més que cap llibre sagrat i més que les paraules de cap sant. Al capdavall els llibres sagrats els hem escrit les persones, i en ells hi hem projectat tota la nostra violència, tots els instints ancestrals amb què l'evolució ens ha guarnit, i que hem atribuït a Déu anomenant-los: justícia, premi, càstig... quan, a Déu, l'únic que l'interessa és l'amor i la llibertat. Caldria que les grans religions revisessin les fonts de la veritat, i que no acceptessin com a veritat infal·lible cap afirmació que prescindís de la caritat. Caldria que defensessin la natura, que és la revelació de Déu. Si es perd l'empremta original de les selves i dels boscos, es perd el missatge de Déu, s'esborra la seva paraula. Vivim un món desnaturalitzat, incapaç de llegir en la forma de les fulles dels arbres, o en el dibuix dels turons, la poesia del Déu veritable; un món que considera lleig, i sovint obscè, allò que és natural i que ha estat afaiçonat durant milers d'anys per la mateixa natura que ens ha fet consciència. Enmig d'aquesta natura incompresa, criminalitzada i esborrada, hi ha la revelació del Déu veritable.

.

Tuesday, October 28, 2008

Més reflexions sobre el moviment naturista

.


Davant la torbació per la nuesa, hi ha dues solucions: una que implica un progrés personal envers una millor comprensió de la realitat humana, i una altra que mou a una mena d'esquizofrènia que veu malignitat arreu. Si ens adonem que el cos nu no és sinònim de sexualitat, i ens acostumem a la seva visió, haurem aconseguit que qualsevol cos humà nu amb el qual ens topem no ens contorbi, haurem aconseguit, ni més ni menys, que una part de la nostra essència humana (en certa manera una part de nosaltres mateixos) no ens violenti, i serem ( o el món serà), una mica (només una mica) més lliures i més madurs. Si, per contra, pretenem imposar als altres l'ocultació, estarem incrementant l'erotització del cos humà; i aquesta erotització no s'acabarà mai: un cop ens tapem el rostre, fins i tot el rostre ens contorbarà; si tapem les mans, ens contorbaran les mans; i la dona (normalment sempre és la dona la que és tapada) en els límits més extrems d'aquesta política de la por, acabarà engabiada dins d'un burka.

Que és molt difícil que tothom comprengui això? Certament és molt difícil. ¿Que en nom de la llibertat hi haurà qui no intentarà de viure una sexualitat responsable i humana i es limitarà a sadollar instints, per irracionals que puguin ser? Certament. Però... ¿hem d'escriure el progrés humà al pas dels qui fan les coses malament, com a reacció, o com a prevenció, dels seus errors? ¿O podem construir una societat més lliure al marge dels qui encara no han comprès la dignitat i la superioritat de la consciència humana per damunt de les espècies que encara lluiten per sobreviure, per copular, o per dominar l'entorn? Si organitzem la societat prioritzant la por, la prevenció, l'ocultació... per prudència o per evitar-nos molèsties, estarem fossilitzant els instints més primaris sense cap mena de progrés; instints; això sí, ben disfressats de moral, de llei, de bones maneres, de protocol, de saber estar; però al capdavall instints.

En una societat diversa hi ha d'haver de tot, i els qui pensen (pensem) que cal alliberar el cos de la sexualitat impulsiva, de l'erotització forçada i automàtica, també tenim dret a ser. I compte!, no m'interpreteu malament; no estic anant, o parlant, en contra de la sexualitat; estic defensant el fet que la nuesa, en si mateixa, no té cap intencionalitat sexual, no implica l'exercici de la sexualitat, i no ha necessàriament de deslligar els instints sexuals; si els instints es deslliguen, no serà per la nuesa en sí mateixa, sinó per l'ocultació a la qual ha estat sotmès, al llarg de la seva vida, l'individu a qui se li deslliguen aquests instints. I no és que sigui dolent que se li deslliguin, si és que viu una sexualitat responsable i constructiva; però a una persona que té assumida la seva realitat corporal, i la dels altres, sense ocultacions vitals, senzillament no se li deslliguen per raó de la nuesa.

Per tot això, allò que els etiquetadors anomenen “naturisme” no té res a veure amb l'exercici de la sexualitat.

.

Monday, October 27, 2008

La veu del mar


De l'or estant,
albiro crestes blanques
barruf de mar, records de llibertat.
Enraonat,
bandejo les quimeres.
Xarrupo aigua salada assedegat.
Catric catrac,
la vida se m'emporta
diners enllà, cap a un temps segrestat.
Entaforat,
dins d'un tern de façana,
encalço trascendència capficat.
Canten les flors,
entre portes vidrades
gàbies d'argent, presons de protocol.
Beslluma el sol,
velat a les alçades,
des d'on el cuc dels cotxes va a fer un vol.
Retorno al llit,
baldat i sense somnis,
contant els crits, les nafres de l'honor.
Aconsolat,
pel goig de l'avarícia,
m'empasso la triaga de l'enyor.
Però vet aquí,
que prop de les onades
percebo un cant que ja havia oblidat;
m'afluixo el nus,
absurd, de la corbata,
sospito que potser l'he somniat.
Deturo el brunz,
tenaç de la rutina
tombant els ulls al traç de l'horitzó.
Flairo l'alè,
de sal i de pinassa,
i em torno a enamorar de la cançó.
Esquerdo el jou,
la por de la fugida;
i em miren fit, m'ensenyen els ollals.
Ja més serens,
em fan veure la gloria
que envolta la missió dels més cabals.
Atenaçats,
pel gest tossut que brando
van esgotant, discursos i lliçons:
els dinerets,
dels reis, als laboriosos;
pels renegats només porten carbons.
Rebutjo mots,
promeses i mentides
abraço el fat incert del qui se'n va.
pujo a l'esquif,
dels somnis que dormien
s'han despertat i volen navegar.
Amunt i avall,
les ones em gronxolen
m'adormo foll, clavant els ulls als cel;
fins que la llum
de l'alba m'acarona
amb la dolçor salvatge de la mel.
Aigües endins,
la veu es fa melosa
xiuxiuejant, històries de marins
i em sedueix
la cresta de l'escuma
i el verd taboll del bosc llunyà dels pins.
No tornaré,
quedeu-vos l'equipatge
d'anys subjugat a somnis per venir.
No em seduirà
mai més cap més miratge,
allò que em fa ser lliure ho tinc aquí.

.


Sunday, October 26, 2008

Tots tenim un passat. (O el gran viatge des de la dreta ultra vers l'esquerra lliurepensadora)

.


La nuesa ha de ser total, el meu passat és el substrat del meu present, el fém o la terra sobre el qual la planta de l'ara creix, per això desitjo explicar-lo.

Hi havia una vegada un nen a qui els seus li van explicar, des que tenia ús de consciència, que Franco havia salvat Espanya. Li ho van dir, li ho van jurar, i com que no tenia més història per aprendre, s'ho va creure.

El nen va créixer, va complir deu anys, i es va adonar que els enemics d'Espanya, els dimonis amb cua i banyes que havien cremat esglésies, estaven destruint la gloriosa creuada del salvador Franco; encara no sabia història.

El nen va continuar creixent, va fer quinze anys, i els seus, els de la nació espanyola, li van fer saber que ara s'havia de ser demócrata, de dretes i españolista, però demòcrata; i com sempre, va fer cas als seus.

El nen va fer setze anys i va estudiar història, però no pas la història inventada dels vencedors, sinó també la història dels perdedors, i la història dels que s'ho miraven des de fora; i el nen es va revoltar contra Franco, la dictadura i el nacionalisme espanyol; però el nen encara era de dretes, i profundament religiós.

El nen va créixer, va fer vint anys i va deixar de ser un nen, i de mica en mica va anar aprenent economia, humanitat, llibertat i revolta... i es va descobrir independentista; els seus es van enfadar molt, la majoria el van abandonar.

El nen va continuar creixent, va explorar les profunditats del Raval, i es va adonar que només podia ser d'esquerres; alguns dels seus companys conservadors que encara quedaven al seu costat van marxar espaordits, i el nen encara es va sentir més sol.

El nen va recordar algunes experiències innocents de nuesa que havia viscut a la infantesa, es va despullar, i va descobrir que el pecat que tant li havien ensenyat a fustigar, només existia als ulls dels qui miraven; i el nen es va descobrir naturista. No cal dir que en aquest moment el nen es va quedar completament sol.

Poc després, el nen, ja dins la vintena, es va mirar en un espill i va veure que era un home; un home d'esquerres, creient sense religió, independentista sense partit, lliurepensador, algú que havia trencat amb el seu passat i que potser per això estava sol; però al capdavall es va sentir feliç, perquè era ell, i perquè amb tot aquest llarg viatge ideològic i vital no havia deixat mai de cercar la justícia dels esdeveniments, la bellesa de la vida, i la bondat dels éssers humans. Es va sentir nu de militàncies, però profundament convençut del que creia. Es va sentir lliure de compromisos i de falses aparences. Es va adonar que havia estat als dos costats de les idees i que això l'ajudava a conèixer els punts febles d'ambdós costats. I al capdavall va descobrir que el més important, enllà d'idees i de militàncies, és el respecte a la vida, a la llibertat i a la diversitat.

Fi de la primera confessió.